Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Educació a debat > Debat pedagògic > El fracàs escolar a secundària
El fracàs escolar a secundària

per Àngels Varó Peral | 26/01/2008


El treball del professorat del País Valencià és un treball de qualitat, i ha d’estar reconegut i pagat com a tal.

Amb bones condicions de treball, amb recursos per poder adequar els currícula als interessos i necessitats de l’alumnat, amb un sou digne i un lloc de treball segur i prop de casa i amb el respecte que ens mereixem, de segur que el nostre treball seria més efectiu. L’alumnat aprendria més i millor i el fracàs escolar minvaria.

No val açò de pensar que l’alumnat no serveix per estudiar, que la majoria no hi arriba, que són "pre-delinqüent" ells i "curtetes" elles; que la majoria d’ells (i dic, "ells", perquè, en general, a "elles" ni se’ls anomena) només és mereix una "garantia social".

Tampoc no val açò de descarregar la responsabilitat del fracàs escolar sobre les "mares", i dic les "mares" perquè quasi sempre les fem responsables a elles del comportament del seu fill o de la seua filla i ens oblidem de colp del temps que el fill o la filla passa a l’escola o a l’institut, del que passa davant dels productes del mercat (tele, DVD, MP3 ó 4, Play, Vídeojocs...) i del que aprèn d’aquests agents socialitzadors.

Ni val dir que el professorat del País Valencià és gandul, que no fa res, que viu molt bé i que té moltes vacances. És veritat que hi ha qui llig el diari a classe, qui parla pel mòbil, qui conta part de la seua vida, però també és veritat que hi ha una bona part del professorat que treballa i treballa de bo, i molta part d’aquest treball el fa gratuïtament, és a dir, sense cobrar-lo.

I per què dic que no val? Perquè, amb aquestes explicacions del fracàs escolar, ens oblidem d’exigir-li responsabilitats a la Conselleria d’Educació. Ens oblidem d’exigir-li els recursos i les eines que necessitem per fer el nostre treball més efectiu i més gratificant.

Fem un possible repartiment de les responsabilitats que tenim cadascuna de les parts que intervenim en l’educació dels i de les nostres menors:

Pel que fa a bona part de l’alumnat, hem de reconèixer que ho té ben difícil per estudiar perquè, a casa, la mare i/o el pare no fan més que treballar (i encara i així, la cosa va justeteta), la "tele" quasi sempre està encesa...; als centres, les classes quasi sempre són avorrides (els currícula, impregnats de catolicisme, sovint estan obsolets, cauen en l’androcentrisme i l’etnocentrisme)...; els vàters de l’alumnat quasi sempre estan tancats; els instituts semblen, moltes vegades, "reformatoris" (hi ha uns que tenen càmeres per vigilar, altres tenen guarda-jurat a la porta, també hi ha que tenen "les portes obertes!"); i, al carrer, la majoria de l’alumnat ensomnia amb tenir diners i, en un futur no molt llunyà, casa, cotxe i molts més diners. I, com diuen algunes alumnes, hi ha molta gent que ha estudiat i no li ha servit per a no res, perquè està aturada o perquè només accedeix al "treball brossa". Així que per a nosaltres, el professorat del País Valencià, la tasca de motivar l’alumnat per a l’estudi és ben difícil.

Per altra banda, en general, les famílies, i dins d’aquestes majoritàriament les dones (siguen mares, iaies, germanes, ties...), i sobretot les mares, fan el que els pertoca (amb el temps que tenen disponible -el que els deixa lliure el treball remunerat-) amb els seus fills i/o filles: quan han de controlar esfínters, els lleven els bolquers; quan han de menjar, mengen; quan han de vestir-se, tenen la roba neta i preparada; quan han de..., tenen... Pregunten per l’escola o l’institut, es preocupen si no treuen bones notes. Desitgen benestar en la vida de les seues filles i dels seus fills. I saben que estudiar millora la qualitat de vida.

I nosaltres, el professorat, tenim una responsabilitat pel que fa al nivell acadèmic de l’alumnat i al seu comportament social. Perquè si hi ha fracàs escolar, el nostre treball és poc efectiu. I, a hores d’ara, si volem que el nostre treball tinga bons resultats, hem d’aplicar metodologies pedagògiques motivadores per l’alumnat: si tinguérem ordinadors a les aules per a què tot l’alumnat pogués teballar amb CercaWebs (webquest); si disposàrem de materials pedagògics, de lliure accés per internet, elaborats per equips de treball formats per professorat (amb reducció horària i retribució econòmica); si poguérem fer ús dels Diaporames (presentacions) perquè tenim projectors a les aules; si tinguérem aules matèria ben equipades; si tinguérem pissarres digitals; si poguérem coordinar interdisciplinàriament la nostra tasca docent... Però, no tenim recursos, i, de vegades, tampoc no tenim força. A més a més, la Conselleria d’Educació i, per tant, el Govern Valencià, no ens tracta amb el respecte que ens mereixem. Les nostres condicions de treball són precàries. En la majoria dels centres, a les aules només hi ha una pissarra i guix (de vegades tampoc no n’hi ha de guix i sovint s’ofereix un alumne o alumna -o dos o tres- per portar-lo, encara que estiguem a la segona planta i no hi haja ascensor utilitzable). Moltes vegades als centres on treballem passem fred a l’hivern i calor a l’estiu. De vegades no tenim ni persianes en les finestres. Els edificis no són acollidors, i de vegades, tampoc no són segurs perquè estan molt vells o perquè estan mal construïts. Sovint estem molt lluny de casa nostra. I el nostre benestar o malestar repercuteix en la qualitat del nostre treball.

Amb bones condicions de treball, amb recursos per poder adequar els currícula als interessos i necessitats de l’alumnat, amb un sou digne i un lloc de treball segur i prop de casa i amb el respecte que ens mereixem, de segur que el nostre treball seria més efectiu. L’alumnat aprendria més i millor i el fracàs escolar es reduiria.

Àngels Varó Peral


Participa en el fòrum
Identificació
Escriu un missatge