Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Glossari > Metafísica
Metafísica

Més enllà de la física

per Àngels Varó Peral | 02/10/2016


Versión en Castellano: Metafísica

1. Aproximació conceptual

La metafísica (del llatí metaphysica, i aquest del grec μετὰ φυσική, «més enllà de la física») investiga la naturalesa, estructura, components i principis últims de la realitat. Pretén arribar al coneixement vertader de què són les coses i per què són com són. Tres de les preguntes fonamentals de la metafísica són:

  • Què és ser?
  • Què és el que hi ha?
  • Per què hi ha alguna cosa, i no més aviat no-res?

El terme metafísica prové d’una obra d’Aristòtil composta per catorze llibres (rotllos de papir), independents entre si, que s’ocupen de diversos temes generals de la filosofia. Aquests llibres són de caràcter esotèric, és a dir, Aristòtil mai els va concebre per a la publicació. El peripatètic Andrònic de Rodes (s. -I), quan va treure la primera edició de les obres d’Aristòtil, va ordenar aquests llibres darrere dels vuit llibres sobre física (tà metà ta physika). D’allí va sorgir el concepte de «metafísica», que en realitat vol dir: ’allò que, al prestatge, hi ha després de la física’, però que també de manera didàctica significa: ’allò que segueix les explicacions sobre la natura o el que ve després de la física’, entenent física en la seva accepció antiga que es referia a l’estudi de la phýsis, és a dir, de la natura i els seus fenòmens, no limitats al pla material necessàriament.

Alguns dels conceptes principals de la metafísica són: ser, no-res, existència, essència, món, espai, temps, ment, Déu, llibertat, canvi, causalitat i fi.

Alguns dels problemes més importants de la metafísica són el problema dels universals, el problema de l’estructura categorial del món i els problemes lligats a l’espai i el temps. [1]

Tradicionalment la metafísica es divideix en dues branques: [2]

  • Metafísica general (metaphysica generālis): pregunta per les categories més generals de l’ésser i per açò també és anomenada «filosofia fonamental». S’ocupa de què són les coses, les propietats i els processos, segons la seua essència i en quina relació estan entre si. En tant s’ocupa del que hi ha, es coneix com a ontologia.
  • Metafísica especial (metaphysica speciālis), que es divideix en:
    • La teologia natural (també cridada teologia filosòfica o teologia racional) estudia Déu a través de mètodes racionals (és a dir, sense recórrer al misticisme o a la fe).
    • La psicologia racional: (també cridada filosofia de l’home, psicologia metafísica o psicologia filosòfica) s’ocupa de l’ànima o ment de l’home.
    • La cosmologia racional: investiga el món en general. En tant disciplina de l’estructuració del món material com un sistema natural de substàncies físiques, ja des de l’antiguitat es sol barrejar amb la filosofia de la naturalesa.

La metafísica pot procedir de diferents maneres: [3]

  • És especulativa, quan part d’un principi suprem, a partir del qual va interpretant la totalitat de la realitat. Un principi d’aquest tipus podria ser la idea, Déu, l’ésser, la mònada, l’esperit universal, o la voluntat.
  • És inductiva, en el seu intent de consolidar de manera unificada els resultats associats a totes les ciències particulars, configurant una imatge metafísica del món.
  • És reduccionista (ni empíric-inductiva, ni especulativa-deductiva), quan es entesa com un mer constructe especulatiu basat en pressupostos dels quals els éssers humans sempre han hagut de partir per a poder arribar a conèixer i actuar.

2. Breu història del concepte

2.1 Filosofia Antiga (ss -VI - III)

Parmènides d’Elea (s -V)

Parmènides està considerat el fundador de l’ontologia. És el primer en establir l’ésser com a objecte d’estudi de la filosofia. En el seu Poema, concebé la filosofia com un discurs o "camí" el recorregut del qual està fixat per uns principis ontològics absoluts ( l’ésser és, el no-res no és, és el mateix pensar i ser) els quals determinen tant les característiques essencials de l’ésser (ingènit i imperible, immòbil, indivisible, homogeni, esfèric, unicitat), com les condicions a les quals s’ha d’ajustar qualsevol interpretació de les coses que tinga en compte la varietat dels seus aspectes.

Aristòtil (s. -IV)

La metafísica, en Aristòtil, és la ciència teòrica dels primers principis i les primeres causes. És la ciència que indaga sobre l’ésser en tant que ésser i investiga sobre els ens eterns i immaterials (motor immòbil). Aquest tipus d’indagacions les anomenà Aristòtil "filosofia primera" o saviesa. Atès que l’ésser per a Aristòtil és fonamentalment substància, aquesta va ser l’objecte principal de la metafísica.

Hi ha una ciència que estudia el que és, en tant que alguna cosa que és, i els atributs que, per si mateix, li pertanyen. Aquesta ciència, d’altra banda, no s’identifica amb cap de les denominades particulars. Cap de les altres [ciències], en efecte, s’ocupa universalment del que és, en tant que alguna cosa que és, sinó que després de seccionar d’açò una part, estudia els accidents d’aquesta: així, per exemple, les ciències matemàtiques.

I atès que cerquem els principis i les causes supremes, és evident que aquestes han de ser-ho necessàriament d’alguna naturalesa per si mateixa. I, certament, si també cercaven aquests principis els qui cercaven els elements de les coses que són, també els elements havien de ser necessàriament elements del que és, no accidentalment, sinó en tant que alguna cosa que és. Per aquest motiu també nosaltres hàgem d’aconseguir les causes primeres del que és, en tant que alguna cosa que és (Metafísica, IV, 1, 1003a.)

2.2 Filosofia Medieval (ss. IV - XIV)

En l’Edat Mitjana va tenir lloc el debat sobre les relacions entre la metafísica i la teologia. En aquest debat, hi va haver acord en què la metafísica és una "filosofia primera", però respecte de quines relacions havien de mantenir, va haver-hi divergències.

Tomàs d’Aquino (s. XIII) estimà que la metafísica és una filosofia primera que té com objecte l’estudi de les primeres causes. I la causa primera és Déu. La metafísica tracta de l’ésser, el qual és "convertible" amb la veritat. I la font de tota veritat és Déu. Per tant, l’objecte d’estudi de la metafísica és Déu. Ací la metafísica té un contingut teològic i es troba subordinada a la teologia.

Per a Joan Duns Escot (s. XIII), la metafísica és una ciència de l’ésser en tant que ens comú, en tant que substància. La Metafísica és prèvia a la teologia, perquè en ser la metafísica la ciència de l’ésser, el coneixement d’aquest últim serà fonament del coneixement de l’ésser infinit.

Per a Guillem d’Occam (s.XIV), la metafísica no és ni ciència de Déu, ni ciència de l’ésser. És una metafísica particularista, en la mesura en què només admet l’existència dels objectes particulars i concrets, i que són fàcilment perceptibles. Per a Ockham, només existeix el que és particular, allò concret. El que és real no rau en les essències, en els universal, i tampoc en els nostres conceptes mentals: només el que és particular és real, la cosa concreta és l’única existent.

Veiem aquest vídeo sobre Guillermo de Ockham

2.3 Filosofia Moderna (ss. XV - XVIII)

En la modernitat, el concepte d’ésser, com a nucli central de la metafísica, va ser desplaçat pel concepte de substància. L’esquema categorial va quedar reduït a tres categories fonamentals: substància, atributs i modes. Va haver-hi diferents maneres d’entendre la metafísica, fins i tot la que afirmava que no és una ciència ni podrà ser-ho mai.

Francis Bacon (s. XVI) considerava la metafísica com la ciència de les causes formals i finals, a diferència de la física, que és la ciència de les causes materials i eficients.

En Descartes (s. XVII), la metafísica és una prima philosophia que tracta qüestions com "l’existència de Déu i la distinció real entre l’ànima i el cos de l’home". La metafísica és possible com a ciència només quan es recolza en una veritat indubtable i absolutament certa, mitjançant la qual es poden assolir les "veritats eternes". Per a Descartes, aquesta veritat va ser el cogito, ergo sum (pense, doncs sóc).

Hume (s.XVIII) rebutja la possibilitat del coneixement metafísic i, en general, de tota realitat considerada transcendent. L’afirmació que tot coneixement és o coneixement de fets o coneixement de "relacions d’idees" deixa fóra el coneixement de qualsevol objecte "metafísic"; no hi ha metafísica, perquè no hi ha objecte del que puga ocupar-se.

Durant el segle XVIII, el creixent valor que adquireix el saber de les "ciències positives" o "ciències particulars" pel que fa a la metafísica, aguditzà el debat sobretot en dues qüestions: a ) És la metafísica possible com a ciència?; b) de què s’ocupa? Immanuel Kant va voler fonamentar la metafísica d’una manera definitiva, per tal que deixara de ser el que ha sigut fins ara: un "tempteig" (Herrumtappen). Cal refundar-la perquè "arribe a convertir-se en ciència" i per a açò realitzarà una crítica dels límits de la raó. Kant sotmet la metafísica al tribunal de la crítica i mostra que no hi ha possibilitat de judicis sintètics a priori en metafísica, per tant, nega la seua possibilitat com a ciència teòrica. D’ací el pas a la "raó pràctica", en la qual sembla donar-se la metafísica no com una ciència, sinó com una realitat moral. Però aquesta posició tampoc no és satisfactòria si el que hom vol és que la metafísica es convertisca realment en ciència.

2.4 Filosofia Contemporània (ss XIX - XXI)

En el segle XIX, l’idealisme alemany no nega en cap moment la possibilitat de la metafísica. No obstant açò, conforme s’accentua la necessitat d’atenir-se a un saber positiu, la metafísica es veu sotmesa a una crítica creixent. Per a August Comte, la metafísica és una manera de "conèixer" propi d’una "època de la humanitat", destinada a ser superada per l’època positiva.

A la fi del segle XIX i al començament del segle XX sorgeixen diverses tendències anti-positivistes (neokantisme, espiritualisme) que revaloritzaven la metafísica "des de dins", és a dir, des de l’interior d’un saber positiu. La rehabilitació que fa Henri Bergson (1859-1941) de la metafísica suposa la possibilitat d’una aprehensió intuïtiva i immediata del que és real, que la ciència descompon i mecanitza. Wilhelm Dilthey (1833-1911) tendeix a transformar la metafísica en una "concepció del món", alhora inevitable i indemostrable. En José Ortega y Gasset (1883-1955), la metafísica no és pròpiament una ciència, perquè és "saber de la realitat radical", és el saber dins del qual es donen els altres sabers (sense que aquests, d’altra banda, es deriven necessàriament d’aquell, ja que no és el mateix "estar basat en" que "estar fundat o radicat en"). En Martin Heidegger, el concepte de ser no és comparable al concepte de ser "tradicional". La metafísica occidental pensa l’ésser de l’ens, però no pensa la diferència entre els dos. La metafísica no pregunta per la veritat mateixa de l’ésser, per tant, tampoc no es pregunta de quina manera pertany l’essència de l’home a la veritat de l’ésser. No s’adverteix doncs la diferència ontològica entre l’ésser i l’ens. En segon lloc, tampoc pot la metafísica occidental comprendre la veritat de ser i per tant triomfa el subjectivisme. Les conseqüències de l’oblit de l’ésser, transformen als ens en "objectes" per al "subjecte" humà, que ja no aspirarà a humanitzar-los sinó a dominar-los. S’imposa així una interpretació tècnica del pensar, una raó tècnica en la qual els ens ja ni tan sols són objectes sinó tan sol "material de treball". Heidegger no respon què és l’ésser, per a ell, la pregunta important és una altra: quins van ser les conseqüències de l’oblit de l’ésser?

En el segle XX, hi ha corrents de caràcter declaradament metafísic o que reconeixen que el que es fa en filosofia primàriament és un pensar d’alguna manera"metafísica", com el existencialisme i el vitalisme; i unes altres, que consideren la metafísica com una pseudo-ciència, com el pragmatisme, el marxisme i en particular el positivisme lògic. El positivisme lògic ha adoptat una posició anàloga a la de Hume i li ha agregat consideracions de caràcter "lingüístic". Ha mantingut que la metafísica sorgeix únicament com a conseqüència de les il·lusions en què ens embolica el llenguatge. Les proposicions metafísiques no són ni vertaderes ni falses: simplement, manquen de sentit. La metafísica no és, doncs, possible, perquè no hi ha "llenguatge metafísic". La metafísica és, en suma, "un abús del llenguatge". P. F. Strawson (1919-2006) es caracteritza per intentar conciliar la tradició analítica sorgida del segon Wittgenstein, amb la tradició metafísica europea. Concep la filosofia del llenguatge ordinari com a anàlisi conceptual. Aquesta anàlisi el va efectuar en la seva obra fonamental, Individus: assaig de metafísica descriptiva (1959). La «metafísica descriptiva», diferent de la «metafísica especulativa» tradicional, es basa en l’estudi dels usos del llenguatge, explora i descriu l’estructura real del nostre pensament sobre el món, i estudia les bases de la nostra estructura conceptual. La tesi central de la seua metafísica descriptiva és que l’esquema conceptual mitjançant el qual pensem és una estructura espai-temporal que és la que permet la distinció de tots els objectes individuals. Strawson no condemna plenament la metafísica prescriptiva, pròpia dels grans sistemes metafísics de la història de la filosofia, ja que, segons ell, la declaració pròpia de la filosofia analítica -que considera les proposicions metafísiques un sense sentit-, es redueix a afirmar que aquestes proposicions són no científiques, la qual cosa, sent cert, no serveix per caracteritzar la metafísica. Així, pensa que la tradició metafísica pot exercir un important paper en l’esclariment de la nostra estructura conceptual i, per tant, reivindica per a ella un paper constructiu i inventiu, especialment important i aclaridor per comprendre nocions com les de ment o persona, per exemple. Segons Strawson, la metafísica especulativa crea productes conceptuals d’interès permanent, però es troba al servei de la metafísica descriptiva. Aquesta última es semblant a la "anàlisi conceptual" en el sentit de l’escola d’Oxford, si bé difereix d’ell pel seu abast i generalitat.

Una de les conclusions que es desprèn d’aquests debats sobre la possibilitat de la metafísica com a ciència, és que en tots els casos la metafísica sembla ser, com deia Aristòtil, el saber que es recerca, ζητούμενη έχιστήμε. En un sentit radical d’aquesta expressió, la metafísica sembla ser "allò cercat", i, a més, allò cercat mitjançant un "tempteig". El "tempteig" del que parlava, i que deplorava, Kant, pot molt bé ser una condició pròpia de tota investigació metafísica, incloent la investigació de la naturalesa de la metafísica. No sembla ser una condició que puga desaparèixer un dia, quan la metafísica es convertisca en "ciència". [4]

Notes

[1Tret de Viquipèdia

[2Tret de Wikipedia

[3Tret de Wikipedia

[4Font: Vocablo ’Metafísica’ del Diccionario de Filosofía de José Ferrater Mora


Participa en el fòrum
Fòrum moderat a priori

El teu missatge serà mostrat en estar validat per l'administradora del lloc.
Gràcies per la teua participació!

Identificació
Escriu un missatge