Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Filosofia > 4t ESO: Bloc 1. La filosofia > Els problemes de la filosofia
Els problemes de la filosofia

Problemes filosòfics, branques de la filosofia i objectes d’estudi

per Àngels Varó Peral | 07/10/2016


Versión en Castellano: Los problemas de la filosofía

1. Els problemes de la filosofia

Aristòtil (s. -IV) digué que l’admiració fou la que ens mogué a fer les primeres indagacions filosòfiques. El que ens mou a interrogar-nos sobre què són les coses és l’admiració, la curiositat que sentim davant el que ens envolta i davant les espectaculars manifestacions de la Naturalesa. La curiositat és un terme que descriu un nombre desconegut de mecanismes psicològics del comportament que tenen l’efecte d’impulsar els éssers a investigar per a comprendre i per adaptar-nos al medi on vivim.

El que en un principi mogué els homes a fer les primeres indagacions filosòfiques va ser, com ho és avui, l’admiració. Entre els objectes que admiraven i dels que no en podien donar raó, s’aplicaren primer als que estaven al seu abast; després avançant pas a pas, volgueren explicar els més grans fenòmens; per exemple, les diverses fases de la Lluna, el curs del Sol i dels astres i, finalment, la formació de l’Univers. ... Per consegüent, si els primers filòsofs filosofaren per a alliberar-se de la ignorància, és evident que es consagraren a la ciència per a saber, i no per mires d’utilitat. El fet mateix el prova, ja que quasi totes les arts que tenen relació amb les necessitats, amb el benestar i amb els plaers de la vida, eren ja conegudes quan es començaren les indagacions i les explicacions d’aquest gènere. És per tant evident, que cap interès estrany ens mou a fer l’estudi de la filosofia. [Aristòtil, Metafísica, I, p. 40]

Veiem aquest vídeo sobre els problemes de la filosofia.

La filosofia presocràtica començà interrogant-se per l’arkhé o principi de totes les coses i per les causes del moviment: naixement, corrupció i canvi. També per com podem conèixer.

Sofistes i Sòcrates filosofaven sobre com hem de comportar-nos.

Per a Plató, filosofar és admirar-se davant dels múltiples sentits possibles de tot el que és real i, sobrepassant-los, anar a la font de tots ells: a la seua idea.

Per a Aristòtil, la filosofia és la ciència dels primers principis i de les primeres causes de totes les coses. Pretén explicar què són les coses i per què són com són.

En el període hel·lenístic-romà (ss –III al III), la filosofia es converteix en preocupació ètica l’objectiu de la qual és oferir un model de vida, el del savi, que busca la felicitat i la troba en la tranquil·litat exterior i en la pau interior. La filosofia és l ’art de la vida basat en principis elaborats per la raó humana.

Durant el Renaixement (ss XV-XVI) la filosofia intenta de nou explicar la naturalesa, la història i l’home en virtut de les seues pròpies lleis, sense recórrer a la voluntat de déu. Això donà lloc a dos grans nuclis temàtics. Per una banda, la preocupació antropològica: reflexions sobre la naturalesa de la llibertat, l’origen del poder, la llei natural i la naturalesa de la societat. I, per l’altra, la preocupació per la naturalesa: la ciència és l’únic mitjà adequat per a poder comprendre la naturalesa.

En la Modernitat (ss XVII-XVIII) es produeix una “gir crític” en les concepcions de la filosofia. Aquesta serà considerada, bàsicament, com epistemologia (o teoria del coneixement) la tasca de la qual serà la recerca i fonamentació de la veritat científica.

Per a Kant (s.XVIII) les preguntes de la filosofia són: què puc saber? què puc fer? què puc esperar? què és l’home?

“El contenido de la filosofía en este sentido vulgar, da origen a las cuestiones siguientes: 1.ª ¿Qué puedo yo saber? 2.ª ¿Qué debo yo hacer? 3.ª ¿Qué se necesita esperar? 4.ª ¿Qué es el hombre? La metafísica contesta a la primera pregunta, [34] la moral a la segunda, la religión a la tercera y la antropología a la cuarta. Pero en el fondo se podrían todas contestar, por la antropología, puesto que las tres primeras cuestiones se reducen a la última.

La filosofía por consiguiente, debe poder determinar: 1.º Las fuentes del saber humano. 2.º Los límites del uso posible y útil de toda ciencia. 3.º Por último, los límites de la razón. La última cuestión es siempre la más difícil y la más importante; sin embargo, el filodoxo no se ocupa de ella. Introducción a la Lógica (1800)

Amb l’Idealisme alemany (primera meitat del s. XIX) culmina la pretensió, iniciada per Descartes, de convertir la filosofia en ciència. Per a l’Idealisme, la filosofia no és merament el fonament de la ciència (Kant), sinó l’única ciència: la filosofia és el sistema de saber absolut, l’autoconsciència de la humanitat aconseguida dialècticament. El seu objecte són les condicions subjectives que fan possible les relacions de l’home amb el món, tant teòricament com pràctica.

La filosofia contemporània es caracteritza per l’escassa valoració de la realitat transcendent (déu i el món espiritual) i per la crisi de la raó com a instrument per al coneixement absolut (es dubta que la filosofia puga aconseguir una descripció racional de la realitat).

Veiem aquest vídeo sobre les preguntes de la filosofia.

En 1912, Bertrand Russell (1872-1970) publica Els problemes de la filosofia. En aquest llibre s’ocupa dels problemes filosòfics "en els quals vaig pensar que era possible aportar alguna cosa positiva i constructiva, ja que la simple crítica negativa semblava estar fora de lloc." Tracta sobre tot de problemes epistemològics. Aquests són, sobretot, problemes epistemològics:

PDF - 536.1 kB
Los problemas de la filosofía
Bertrand Russell, 1912
  1. Aparença i realitat.
  2. L’existència de la matèria.
  3. La naturalesa de la matèria.
  4. Idealisme.
  5. Coneixement directe i coneixement per descripció.
  6. Sobre la inducció.
  7. El nostre coneixement dels principis generals.
  8. Com és possible el coneixement a priori
  9. El món dels universals.
  10. Sobre el nostre coneixement dels universals.
  11. Sobre el coneixement intuïtiu.
  12. Veritat i falsedat.
  13. Coneixement, error, i opinió probable.
  14. Els límits del coneixement filosòfic.
  15. El valor de la filosofia.

Simone de Beauvoir (1908-1986) plateja un nou interrogant filosòfic: què és una dona?

"Si la seua funció de femella no és prou per a definir la dona, si també rebutgem explicar-ho per "l’etern femení" i si, malgrat açò, admetem que, encara que siga de manera provisional, hi ha dones sobre la terra, no tenim més remei que preguntar-nos: què és una dona?" (El segon sexe, 1949

A aquesta pregunta, la filòsofa francesa afegeix unes altres: "Com pot realitzar-se un ésser humà dins de la condició femenina? Quins condueixen a atzucacs? Com recuperar la independència al si de la dependència? Quines circumstàncies limiten la llibertat de la dona? I ella, les pot superar?"

Beauvoir pregunta què és una dona perquè per a ella la "feminitat" no és una qualitat que caracteritze les dones de manera natural. Entén la feminitat com un mite forjat al llarg del temps ... Afirma que ser dona, amb tot el que açò implica des del punt de vista tradicional (passivitat, dependència, emotivitat, etc.) no és alguna cosa natural, sinó el resultat d’un complex procés d’aprenentatge que comença des dels primers moments de la vida dels individus. " No es naix dona: s’arriba a ser-ho . Cap destinació biològica, psíquica, econòmica, defineix la imatge que revesteix en el si de la societat la femella humana: el conjunt de la civilització elabora aquest producte intermedi entre el mascle i el castrat que se sol qualificar de femení."

Veiem aquest vídeo d’Educatina sobre El segon sexe de Simone de Beauvoir

Les investigacions i respostes filosòfiques per a respondre les preguntes ineludibles donen lloc a les denominades branques de la filosofia.

2. Branques de la filosofia i els seus objectes d’estudi

És habitual dividir la filosofia en dos grans blocs: la filosofia teòrica i la filosofia pràctica.

  • La filosofia teòrica té com a funcions, indagar i aclarir. Actualment ací cabria englobar les reflexions entorn de problemes relatius a les ciències, el llenguatge, l’ontologia, etc. (Lògica, Metafísica, Epistemologia, Filosofia de la ciència, Filosofia del llenguatge, filosofia de la biologia, filosofia de la tecnologia...)
  • La filosofia pràctica la funció de la qual és transformar, orienta la seua reflexió cap a la vida, a la transformació del món natural i humà. (Antropologia filosòfica, Ètica, Filosofia política, Estètica, Feminisme filosòfic, Filosofia del dret...) Ací incloguem les filosofies la pretensió de les quals és transformar la societat, bé des del punt de vista socioeconòmic (marxismes), des de la realitat personal com a pressupost d’altres transformacions (vitalisme), des de l’individu com tal (alguns existencialismes: Sartre), des del medi ambient (ecologia) o, transversalment, des de les dones (feminismes).

Veiem aquest vídeo

2.1 Metafísica

La metafísica investiga la naturalesa, estructura, components i principis últims de la realitat. Pretén arribar al coneixement vertader de què són les coses i per què són com són. Tres de les preguntes fonamentals de la metafísica són:

  • Què és ser?
  • Què és el que hi ha?
  • Per què hi ha alguna cosa, i no més aviat no-res? [1]

2.2 Lògica

La lògica és l’estudi dels raonaments ben fets. Raonar o argumentar consisteix en el procés mental d’obtenir-ne unes conclusions [2] a partir d’informacions anteriors (anomenades premisses [3]), prèviament acceptades com a verdaderes. Per tant, la lògica és l’activitat fonamental del pensament de les ciències i de la filosofia. És per això, l’instrument fonamental de totes les ciències i de la filosofia. La lògica s’ocupa de determinar quines formes d’inferència i de demostració són vàlides i quines no, i per tal de fer-ho, la noció central que estudia és la de conseqüència lògica. La lògica té a veure amb les lleis que ordenen el nostre pensament i amb la forma d’expressar-ho en el llenguatge.

2.3 Cosmologia o filosofia de la naturalesa

Filosofia natural o filosofia de la naturalesa (en llatí philosophia naturalis), és un terme aplicat a l’estudi de la natura i de l’univers físic que fou el predominant abans del desenvolupament de la ciència moderna. Es considera el precursor de les ciències naturals, com ara la física. [4]

2.4 Epistemologia o Teoria del coneixement

Segons Kant, la primera gran pregunta que ha de contestar la filosofia és “què podem saber?” Per coneixement entenem la relació que s’estableix entre un subjecte i un objecte quan el subjecte aprehèn la realitat de l’objecte. El procés de coneixement, així entès, és l’objecte d’estudi de l’epistemologia. I els problemes epistemològics que aquesta ha de resoldre són:

  • La possibilitat del coneixement: Existeix de fet la relació subjecte-objecte?
  • L’origen i els límits del coneixement: d’on procedeixen els objectes del coneixement? de la Raó? de l’experiència? d’ambdues coses?
  • L’essència del coneixement humà: en el dualisme subjecte-objecte, quan el subjecte percep, és un receptor actiu i espontani o merament passiu?
  • La qüestió sobre els tipus de coneixement o maneres de conèixer.
  • El criteri de veritat: com podem saber si el coneixement obtingut és vertader? [5]

2.5 Ètica

L’ètica és la reflexió filosòfica sobre la moral. O, dit d’una altra manera, l’objecte d’estudi de l’ètica és la moral.

“Ètica” deriva de la paraula grega ethos, que significava “caràcter”, “manera de ser”. Posteriorment (s -V), éthos significà “ús”, “costum”, “hàbit”. “Moral” deriva del llatí mos, moris. El seu significat etimològic era “costum”, i també “norma” o “precepte”. De la fusió d’ambdós sentits (“costum” i “norma”) sorgí la concepció llatina de la moral: la moral, entesa com “bon costum”, està conformada pels diferents models socials de comportament. Aquest models funcionen com patrons de bona conducta i serveixen per valorar el comportament de les persones. Així, doncs, quan parlem de “moral”, parlem de “formes de vida” les quals reflecteixen les idees compartides sobre el valor i el sentit de les coses.

Si unim els significats etimològics de les paraules “ètica” i “moral”, tenim que la moral està conformada per les accions i els productes humans susceptibles de ser valorats com “bons” o “dolents”. I que l’ètica és una reflexió filosòfica sobre el nostre comportament moral (sobre els costums, les normes, la responsabilitat, els valors, l’obligació...) adreçada a buscar solucions als problemes que té una persona amb si mateixa (resolució de conflictes intrasubjectius) i als que apareixen en la convivència amb altres persones (resolució de conflictes intersubjectius). [6]

2.6 Filosofia política

La filosofia política és una branca de la filosofia que estudia els conceptes sobre el poder, l’organització política, les lleis i la relació social entre els individus. Forma part, juntament amb l’ètica, de la filosofia pràctica.

2.7 Estètica

Part de la filosofia que té per objecte d’estudi allò bell, o la bellesa en general i, d’una manera especial, les condicions amb què es percep i cregui allò bell, i els criteris amb què es valora. En l’actualitat, la disciplina teòrica i normativa que inclou l’estudi dels diversos fenòmens estètics, com a obres d’art, el sentiment estètic, l’actitud i la valoració estètica, és la teoria o filosofia de l’art, que és en definitiva una interpretació de l’art, o la crítica filosòfica de l’art feta des de diverses perspectives. [7]

2.8 Antropologia filosòfica

Reflexió filosòfica que considera l’home com a objecte d’estudi en una perspectiva global.

Com a reflexió filosòfica no és una ciència, sinó una anàlisi dels fonaments de la mateixa noció de ser humà, i de la consideració d’aquest com a punt de partida de tot coneixement sobre si mateix i sobre el món. En aquest sentit és, com diu Max Scheler, un pont entre les ciències i la metafísica. Per això, no és una disciplina filosòfica que tracti d’establir apriorísticament les característiques d’una pretesa essència humana immutable, sinó que parteix de les ciències humanes, tals com la antropologia física, la antropologia cultural, la psicologia, la lingüística, la sociologia, etc., per elaborar una reflexió sobre l’ésser humà en la seva globalitat, capaç d’explicar com aquest ser humà és la condició de possibilitat de tals ciències i, en general, de la conducta humana: llenguatge, art, ciència, religió, mites, acció moral, agressivitat.

Per això, no es tracta d’un estudi particular sobre les característiques humanes, sinó una reflexió filosòfica i holística sobre l’ésser humà. [8]

2.9 Feminisme filosòfic

El feminisme filosòfic naix en el segle XVII. S’interroga sobre la situació de les dones, no tan sols dins del conjunt social, sinó i sobretot en el com han estat pensades i com ha estat conceptualitzat el seu sexe.

És un corrent fort de la Modernitat que utilitza els mètodes contemporanis del pensament filosòfic per a elaborar les explicacions causals i funcionals de la subordinació femenina. Són molts els temes i causes vinculades amb el pensament feminista: religioses, socials, polítiques, psicològiques, culturals , etològiques, biològiques, etc. [9]

Veiem aquest vídeo

Notes

[1Tret de Filosofem

[2Conclusió: enunciat que s’obté a partir de l’enllaç lògic vàlid a partir de dues o més premisses.

[3Premissa: enunciat que acceptem com a verdader i que serveix de punt de partida d’un procés de raonament.

[4Tret de Viquipèdia

[5Tret de Filosofem

[6Tret de Filosofem

[7Tret de Filoxarxa

[8Tret de Filoxarxa

[9Tret de Wikipedia


Participa en el fòrum
Fòrum moderat a priori

El teu missatge serà mostrat en estar validat per l'administradora del lloc.
Gràcies per la teua participació!

Identificació
Escriu un missatge