Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Filosofia > 4t ESO: Bloc 1. La filosofia > El pas del mite al λóγος (logos)
El pas del mite al λóγος (logos)

Origen i fonaments de la filosofia

per Àngels Varó Peral | 19/09/2016



1. El saber filosòfic. La seua especificitat

Què és el ’saber’? Si consultem el Diccionario de Filosofía de Ferrater Mora, llegirem:

El vocablo ‘saber’ (usado a veces como verbo y a veces como sustantivo: "el saber") se equipara con frecuencia al término ’conocimiento’. Sin embargo, es muy común en la literatura filosófica de varias lenguas (por ejemplo, español, francés, alemán) emplear ’saber’ en un sentido más amplio que ’conocimiento’. De acuerdo con ello, mientras el conocimiento se refiere a situaciones objetivas y da lugar, una vez debidamente comprobado y sistematizado, a la ciencia, el saber puede referirse a toda suerte de situaciones, tanto objetivas como subjetivas, tanto teóricas como prácticas. (...)

(...) el saber es (...) una aprehensión de la realidad por medio de la cual ésta queda fijada en un espíritu, expresada, transmitida a otros sujetos, sistematizada e incorporada a una tradición (por principio criticable y revisable). Hay por esto un desarrollo histórico del saber, desarrollo que se manifiesta de un modo ejemplar en la evolución de la filosofía (y de la ciencia). Tal desenvolvimiento parece efectuarse según unos ciertos modelos: se propone primero una idea del saber (verdadero), se descubre que es insuficiente, se sustituye por otra más amplia de la cual la anterior sea un caso posible, y así sucesivamente. Así, tal como X. Zubiri lo ha caracterizado [1], el saber aparece primero, según se advierte en Parménides, como un discernir. La realidad se ofrece como algo que parece ser algo y es otra cosa; el saber-discemir distingue entonces entre el parecer y el ser, en virtud de esa experiencia o sentido del ser que es la inteligencia, νους. Este saber proporciona un juicio sobre el ser verdadero y lo enuncia, mediante el λόγος, como la idea de la cosa sabida. En segundo lugar, el saber es, como en Platón se advierte, un definir; por lo tanto, no sólo consiste en distinguir entre lo que es y lo que parece ser, sino que es averiguación de aquello en que consiste lo que es: la esencia. En tercer lugar, el saber es, como ya indicó Aristóteles, un conocer por qué la cosa examinada es como es: saber es, en tal caso, conocimiento no sólo de la idea, sino de la causa formal, es decir, conocimiento de la "esencia no sólo como contenido de la definición, mas como lo que esencialmente constituye la cosa" [2]. Saber es, en suma, saber de la substancia de la cosa; es entender y demostrar. Tal entendimiento o sapiencia del saber se efectúa en varias etapas: se demuestra la necesidad de la cosa en el raciocinio y en la argumentación (silogismo, lógica del raciocinio); se va más allá del mero discurrir sobre los momentos principales de la cosa para aplicarse a los principios (lógica de los principios); se descubre que el principio es la simplicidad, lo que no ofrece doblez ni apariencia y lo que, al mismo tiempo, permite reconstruir la cosa y efectuar una completa demostración de su ser verdadero (Descartes, Leibniz); se tiende a entender no sólo la idea o principio de lo real en sí mismo, sino a entenderlos como principios efectivos de la realidad —por lo tanto, mediante una especulación que presenta cada cosa como algo en que en principio está todo—, de tal suerte que el mero ser queda desbordado por un llegar a ser y el saber es descubrir cómo algo ha llegado a ser lo que es, cómo dialécticamente se ha constituido (idealismo alemán). Mas el saber puede también ser y aspira sobre todo a ser un atenerse a la realidad misma, una huida de aquella abstracción que diseca continuamente el saber efectivo y plenario, una marcha hacia lo concreto. El saber se desvía de su preocupación por la idea verdadera de la cosa y se aplica a la verdad de lo real; no importa tanto la verdad como la realidad misma. De ahí el desarrollo del saber como un sentir y la consiguiente historia del saber entendido como una afección o como una impresión. Entonces la mente se hace menos aprehensión de la idea que órgano del sentido y del tanteo de la realidad; si antes era instrumento para el saber de la idea verdadera, ahora es instrumento para el saber de la verdadera realidad.

(...) Entre otras clasificaciones (...) del saber mencionamos la que lo divide en un saber "vulgar", o "común", un saber científico y un saber filosófico. El saber "vulgar" o "común" se funda en la "experiencia de la vida" (...) En muchas de sus manifestaciones este saber adopta un realismo ingenuo según el cual las cosas son tal como aparecen. En todo caso, este saber posee un mínimo de elementos universales y de leyes. Se ha dicho a veces que este saber carece de método y organización o, en todo caso, que se trata de un método y de una organización no sistemáticos. El saber "vulgar" y "común" puede, y suele, estar mezclado con prejuicios de todas clases, pero es frecuente que los saberes más rigurosos estén fundados parcialmente en dicho saber.

Junto al saber común, o a veces sobrepuesto a él, se halla el saber científico, (...) Se ha dicho que el saber científico es una experiencia elaborada por el método, pero estimamos que ello no agota la naturaleza de este saber. Característico del mismo es el uso de métodos, de hipótesis, reglas, etc. El saber científico se interesa por leyes, hipótesis, causas, estructuras, relaciones, etc.

La dificultad de caracterizar el saber filosófico resulta patente por lo que hemos dicho en el artículo FILOSOFÍA (...) Algunos lo consideran como "superior" al científico; otros, como completamente distinto del científico. Unos ponen de relieve que el saber filosófico carece de supuestos y es, por tanto, "absoluto"; otros, que consiste justamente en poseer supuestos y hasta en "proporcionar" supuestos a los demás saberes. En algunos casos el saber filosófico ofrece características muy similares a las del saber científico; en otros casos, se parece a lo que hemos llamado saber "vulgar" o "común".

En efecte, a l’hora de caracteritzar la filosofia, ens trobem que no hi ha una sola resposta a la pregunta ’què és filosofia?’ Més bé, cadascun dels sistemes filosòfics ens ha oferit la seua resposta. Podem acudir a la definició etimològica i ens trobem que la paraula ’filosofia’ esdevé del grec antic φιλοσοφία, és a dir, "amor a la saviesa". Però aquesta definició tampoc no ens soluciona el problema. Sembla que estem davant d’un problema insoluble.

JPEG - 286.4 kB
Relativitat. MC Escher

Ara bé, si reformulem la nostra pregunta, tal vegada podríem trobar una resposta: en compte de buscar la definició de ’filosofia’, esbrinem què és ’filosofar’.

Tots els corrents filosòfics es caracteritzen per la seua incessant exploració, aprofundiment i aclariment de qüestions d’interès permanent: la naturalesa de l’existència, del coneixement, de la moralitat, de la raó i dels fins humans… I en abordar aquests problemes, es diferencien de les explicacions mitològiques, esotèriques i religioses pel seu èmfasi en els arguments racionals per sobre dels arguments d’autoritat. Per altra banda, es diferencien de la ciència perquè generalment fan les seues investigacions d’una manera no empírica, fent ús de l’anàlisi conceptual, dels experiments mentals, de l’especulació o de qualsevol altre mètode a priori, encara que sense desconèixer la importància de les dades empíriques.

Així doncs, podem caracteritzar la filosofia com una activitat que:

  • Explicita els supòsits de les diferents ideologies que impregnen les teories científiques (tant en les ciències humanes con en les ciències de la naturalesa).
  • Situa les pròpies idees en un marc que possibilite integrar i recompondre la diversitat de coneixements i valors que hom posseeix.
  • Usa la raó en el debat de les idees i en l’anàlisi dels fets.
  • Desenvolupa un pensament autònom i crític i una actitud oberta a noves formes de pensar, sentir i actuar.

Podem dir que la filosofia és una activitat que més que resoldre problemes, el que fa és plantejar-los. Açò no és una definició, però sí una pista per poder reconèixer les activitats qualificades de “filosòfiques”.

Activitat 1:

  • Vocabulari filosòfic: saber, filosofia, saber filosòfic

2. L’origen de la filosofia: el pas del mite al λóγος (logos)

Comencem amb aquest documental de Carl Sagan El Paso del Mito al Logos des del minut 15:56 fins el minut 22:54

L’expressió «el pas del mite al logos» fa referència al naixement de la filosofia occidental, una nova forma de pensament, el racional, que sobrepassà les formes mítiques i religioses, en renunciar a fer ús d’entitats extra-naturals per a respondre les preguntes ineludibles de l’ésser humà:

  • quin és l’origen de l’univers?
  • què hi ha al darrere de tot el que succeeix?
  • d’on venim?
  • com hem de viure?
  • quin és l’origen de la societat?

Els mites i les religions oferien una cosmovisió en la qual els éssers extra-naturals eren les causes de tot el que existeix i de tot el que succeeix a La Terra i a l’Univers. Amb la filosofia milèsia i el pitagorisme, encetàrem aquesta nova forma de pensament que anomenem filosofia, una actitud nova davant la realitat, la qual consisteix a investigar l’origen i la transformació “natural” de les coses al si de les coses mateixes, en la seua matèria o en la seua estructura.

Hi ha acord en situar "el pas del mite al λóγος" (logos), el naixement de la filosofia occidental, en el segle -VI, a la ciutat de Milet, una de les pròsperes ciutats comercials de Jònia (franja costera de l’actual Turquia).

JPEG - 118.9 kB
Milet, restes arqueològics

Els principals protagonistes del naixement de la filosofia van ser Tales de Milet i Pitàgores de Samos. També, Teano de Crotona, per què no?

En aquest vídeo se’ns parla de Tales de Milet

Tales és conegut sobretot pel Teorema de Tales. Què diu aquest teorema? Escoltem-lo en les veus de Les Luthiers

Vers Pitàgores de Samos, veiem aquest vídeo

Teano està considerada la primera dona matemàtica de la història del pensament occidental. Veiem aquest vídeo fins el minut 4

Causes de "El pas del mite al λóγος (logos)"

Si bé hi ha acord en assenyalar l’escola milèsia com l’origen del pensament filosòfic i científic-racional, no hi ha una interpretació unànime pel que fa a les causes que produïren "el pas del mite al logos". Algunes de les tesis sostingudes són:

  • El “miracle grec”. Segons el filòsof escocès John Burnet (1863-1928) el pensament racional havia fet la seua aparició de sobte, sense història prèvia que investigar, com un «miracle grec», a causa de les suposades peculiaritats de l’esperit grec. Aquesta tesi conté cert eurocentrisme en no voler reconèixer les influències dels sabers babilonis i egipcis sobre la filosofia milèsia.
  • El “mite racionalitzat”. Davant la tesi de Burnet, el filòleg anglès Cornford (1874-1943) sostingué que les primeres cosmologies jònies eren una reinterpretació dels mites cosmogònics i teogònics narrats per Homer i Hesíode. En la filosofia, el mite està racionalitzat. Aquesta tesi reconeix que Hesíode impulsà l’interès per trobar ordre més enllà del caos, i per la recerca d’un únic arkhé.
  • Tesi històrica: Sosté que entre els segles -VIII i -VI es donaren unes condicions socioeconòmiques i culturals les quals propiciaren el sorgiment d’un tipus de "reflexió" sobre la naturalesa i sobre el coneixement:
    • la situació geogràfica de Jònia: encreuament de cultures, influència dels sabers practico-tècnics babilonis i egipcis;
    • el fi de la monarquia micènica i els canvis socials corresponents;
    • l’absència d’una classe sacerdotal dipositària de llibres sagrats que tanqués el pas a la lliure recerca de respostes mitjançant la reflexió sense acudir a entitats extra-naturals; la inexistència d’aquesta classe sacerdotal afavorí la crítica dels valors i de la visió del món continguda en els poemes homèrics i el sorgiment de noves explicacions.
    • el desenvolupament de la poesia èpica i lírica del segle -IX al -VII (individualitat i afany per sistematitzar d’Hesíode);

El “pas del mite al logos” significà el sorgiment del pensament racional, superador de la mitologia antropomòrfica i del saber practico-tècnic anterior, el qual esdevingué una reflexió abstracta, de caràcter teòric i general, a causa d’un triple fenomen convergent i interdependent:

  1. El món deixava de veure’s com una teofania o, en general, com una hierofania. Apareix la convicció què els fenòmens del món de l’experiència no depenen dels déus o éssers extra-naturals, sinó de la consistència i estructura que posseeixen les coses mateixes. Aquesta creença dugué alguns humans a investigar en la pròpia "naturalesa", la raó (causa) dels fets. Hi ha un logos o ordre del món que cal descobrir per a conèixer la naturalesa i el seu funcionament.
  2. Apareix una "actitud teòrica" davant la naturalesa. Teoria significà en els seus orígens "contemplació". L’actitud teòrica deixa que es manifeste la realitat tal com és, respectant íntegrament les condicions de l’objectivitat. (Fixeu-vos com estem de lluny de la ciència experimental moderna, l’actitud bàsica de la qual és manipular la naturalesa).
  3. L’ésser humà, alhora que assoleix la convicció que hi ha "naturalesa", es situa davant d’ella amb una actitud "teòrica", és a dir, l’ésser humà dóna per fet que posseeix les capacitats necessàries per a conèixer l’estructura objectiva de la realitat. Així κόσμος (kosmos) i el λóγος (logos) hauran de coincidir.

Activitat 2. Vocabulari filosòfic. Defineix els següents conceptes: a) arkhé; b) cosmos; c) phýsis (naturalesa); d) logos

Activitat 3. Comprensió i expressió escrita. Explica el significat de l’expressió "El pas del mite al logos", seguint aquest esquema:

  • Definició
  • Quan i on es va produir
  • Quines són les causes que l’expliquen

Activitat 4. Debat: Els mites i el logos, hui

Mites, avui? El nostre món també ens ofereix relats mítics, és a dir, explicacions arbitràries que volen imposar-se apel·lant no a les dimensions intel·lectuals de la persona, sinó només a les dimensions emotives. No són relats mítics, per exemple, els espots publicitaris que ens diuen què val la pena, què s’ha de fer, què és el que té sentit? Si hom no desperta el seu logos pot ben creure que si adquireix aquest nou producte enunciat tastarà una màgica llibertat, una eterna bellesa.

Un dels mites remarcables de la nostra societat és el relat que sobre la ciència ens transmeten els mitjans de comunicació: la ciència apareix com un coneixement objectiu i definitiu capaç d’alliberar els humans dels seus patiments i d’obrir les portes de la felicitat. Ara bé, qui coneix la trajectòria de diferents branques de l’activitat científica sap prou bé que no és aquesta la grandesa de la ciència; són molts els científics conscients dels límits de la ciència, de la seva provisionalitat, de la impossibilitat de crear una teoria definitiva i d’eliminar el dubte. Però malgrat la inseguretat i l’esperit crític latent en el cor de l’activitat científica, els mitjans de comunicació la mitifiquen ben contradictòriament: es proclama que la nostra societat està dominada per la ciència i, simultàniament, les noticies científiques són transmeses d’una manera gens científica. Si hom no desperta el seu logos, es mantindrà en la perspectiva mítica de la ciència que convé a diferents poders.

Des de la filosofia també podem parlar d’un altre mite actual: el mite de l’opinió pública. A quina realitat es fa referència quan es parla —i es fa ben sovint— d’opinió pública? L’opinió pública tendeix a presentar-se com la veu del poble, una veu sacralitzada i plena d’autoritat. Però, com i qui detecta aquesta opinió pública mitificada? Per què s’insisteix tant en ella? En aquesta qüestió, com en altres semblants, el pas del mite al logos passa per descobrir que l’opinió pública és la interessada opinió d’aquells que tenen poder per fer pública la seva opinió. [3]

3. Les primeres elaboracions filosòfiques: els pensadors grecs (i les pensadores)


3.1 Actitud filosòfica i esquemes explicatius mítics
3.2 Problemes plantejats
3.3 Escoles presocràtiques:

3.1 Actitud filosòfica i esquemes explicatius mítics

Durant els segles -VII i -VI (i també en menor mesura en els segles posteriors) l’específic de l’actitud filosòfica (la reflexió racional i "científica") conviu amb expressions i esquemes explicatius de caràcter mític.

a) Elements mítics de les cosmologies presocràtiques

L’estructura de pensament que serveix de model a la cosmologia jònia està basada en l’explicació mítica relatada per Hesíode en la Teogonia.

  • Al principi, fou el Χαος (caos), la matèria primordial a partir de la qual va nàixer l’univers.
  • Segregació de parelles de contraris (fred/calent, humit/sec...) a partir de la matèria primordial indiferenciada;
  • Desunió i unió incessant d’aquestes parelles de contraris;
  • Canvi cíclic etern, conseqüència d’aquesta interconnexió tancada i alternativa de contraris.

En aquest vídeo relaten l’origen de l’univers segons Hesíode

Les cosmologies jònies compartien l’afany de totalització amb les explicacions mítiques: el coneixement és u, no hi ha diferents parcel·les del saber: la filosofia jònia es construeix com un tipus de coneixement universal per a donar compte d’una totalitat determinada per la persistència d’un principi etern que roman immòbil malgrat el canvi continu de les coses. Tales diu "Tot està ple de déus". Anaximandre es refereix a l’univers amb el terme ’kosmos’, d’aquesta manera li atorga una coherència integradora de tots els fenòmens físics. En Anaxímenes, ’kósmos’ significa la totalitat del que és real. Heràclit, per la seua banda, subratlla el caràcter omnicomprensiu de la legalitat còsmica inherent al Logos. Aquesta mateixa convicció és pròpia dels relats mítics, els qual consideren la realitat de manera compacta i dogmàtica. En l’atmosfera irreal del mite tot el que ocorre té un significat solidari amb la resta del seu univers. En la visió filosòfica jònia qualsevol fenomen, observable o no, sobre el qual càpiga teoritzar, s’entén en funció d’un conjunt en el qual no hi ha fissures, ni caben excepcions.

La intenció soteriològica (orientadora de la conducta humana) de les explicacions mítiques també apareix en les cosmologies jònies: Sota el concepte milesi de naturalesa (Φυσις, phýsis) rau una dimensió etico-religiosa. La phýsis amaga una veritat el descobriment de la qual és tan valuós i significatiu que vincula d’alguna manera la conducta dels qui accedisquen a ella. Així l’apel·lació de Tales als déus, el paper de la justícia d’Anaximandre, el caràcter anímic, diví i "dominador" de l’aire d’Anaxímenes i la Raó universal d’Heràclit, "que és sempre" i "segons la qual tot succeeix", poden ser interpretades com una crida, no exclusivament racional, a les consciències per a què orienten la vida segons els dictàmens de la naturalesa.

b) El que és pròpiament filosòfic en les cosmologies presocràtiques

La filosofia presocràtica va deixar la seua empremta en l’àmbit del coneixement perquè construí un model explicatiu fonamentat en l’especulació racional i reductora, i en un criteri positiu ferm, excloent les forces extra-naturals que poguessen pertorbar el nou ordre en part establert i en part descobert. El racionalisme, l’immanentisme i l’observació crítica i sistematitzadora de la realitat són els seus elements pròpiament filosòfics.

Escoltem aquest Rap dels presocràtics:

El racionalisme, canvi de paradigma: els fenòmens que integren el món de l’experiència no depenen de voluntats divines, sinó de la consistència i estructura que posseeixen les coses mateixes. Les cosmologies jònies fan una interpretació analògic-inductiva de la realitat. Busquen l’immutable, allò permanent, del món i les causes de la transformació, del canvi, del moviment, per a donar explicació de la complexitat i diversitat de les coses.

L’immanentisme: La filosofia jònia busca l’arkhé (ἀρχή), el principio o origen de totes les coses, en els elements materials bàsics: aigua, apeiron (ἀπείρων), aire, foc . Tot és Φυσις (phýsis) i dins d’ella estan l’arkhé i les causes de la transformació, del canvi.

L’observació crítica i sistematitzadora de la realitat. La filosofia milèsia construeix la seua cosmologia a partir de l’observació i de la interpretació analògica de la realitat, interpretació feta mitjançant processos inductius. Un exemple de raonament analògic-inductiu el tenim en Tales de Milet:

  • Dels tolls sorgeix la vida.
  • L’aigua és essencial per a tot ésser viu, més que el menjar.
  • L’aigua es pot presentar en els tres estats clàssics de la matèria.

En general es considera que l’analogia, l’immanentisme i l’observació crítica i sistematitzada de la realitat constitueixen el que és pròpiament filosòfic de les cosmologies jònies. Ara bé, cal assenyalar que les explicacions de la filosofia jònia es fan sobre dos principis ideològics o metafísics:

  • el principi de la unitat i persistència última de la realitat (principi d’unitat fonamental de la matèria), i
  • el principi immanent de transformació de la realitat, és a dir, un mecanisme que explique el canvi o l’alteració del que és u, és a dir, que explique el moviment.

Aquests principis també són racionals, malgrat no provenir ni de l’analogia, ni ser immanents, ni estar fonamentats per l’observació crítica i sistematitzada. És per açò que caldria afegir que l’actitud crítica, refutadora, confirmadora i la recerca de noves experiències i arguments, és a dir, la reflexió sobre la reflexió, forma part dels elements racionals del pensament milesi.

El pensament de la Grècia preclàssica és bàsicament anti-creacionista. Del no-res, res no pot sorgir o ser creat. Només hi ha moviment en el que existeix, i el que existeix, ho fa des de sempre, és etern i infinit. Exclosa la possibilitat de fer ús d’éssers extra-naturals per a explicar l’origen de totes les coses i la causa de la transformació, la filosofia milèsia dirigirà la mirada cap a la phýsis per a trobar al seu sí el principi primer (arkhé) del qual tot esdevé i els mecanismes que expliquen com s’ha conformat la diversitat d’allò existent des de l’arkhé primigeni.

La major part dels primers que filosofaren, no consideraren els principis de totes les coses, sinó des del punt de vista de la matèria. Allò d’on ixen tots els éssers, d’on prové tot el que es produeix, i on va a parar tota destrucció, persistint la substància mateixa sota les seues diverses modificacions, heus ací el principi dels éssers. I així creuen, que res naix ni pereix vertaderament, ja que aquesta naturalesa primera subsisteix sempre; ... Perquè és indispensable que hi haja una naturalesa primera, siga única, siga múltiple, la qual subsistint sempre produïsca totes les altres coses. Pel que fa al nombre i al caràcter propi dels elements, aquests filòsofs no estan d’acord. Aristòtil, Metafísica. 983 b 6 ss.

3.2 Problemes plantejats

La filosofia presocràtica tracta de donar resposta a la pregunta sobre l’origen i constitució del κόσμος (kosmos). Investiga quin és l’arkhé, l’origen del que tot esdevé i del que tot està compost; i quines són les causes de la transformació, és a dir, del naixement, la corrupció i el canvi.

Veiem el vídeo "Los Filósofos Presocráticos (Primera parte)"

El problema del coneixement, plantejat per Heràclit i Parmènides, serà altra de les qüestions que pretén resoldre la filosofia. A través dels sentits experimentem el canvi, el moviment, la pluralitat i diversitat del que és real; la raó, per la seua banda, mitjançant un procés d’abstracció, capta el que és u, l’arrel de tot. Amb quin d’aquests pols es pot construir el coneixement vertader?

Veiem el vídeo "Los Filósofos Presocráticos (Segunda parte)"

3.3 Escoles presocràtiques

  • Tradició jònia: L’arkhé cal buscar-lo en la substància material de la qual està feta el món. Tales, Anaximandre, Anaxímenes i Heràclit.
  • Tradició itàlica: Els components materials del món estan en un fluix constant de decadència i renovació, són diversos i incomprensibles; l’element permanent i comprensible consisteix en la seua estructura o forma. Pitàgores i el pitagorisme, Parmènides i l’escola eleàtica.
  • Tradició pluralista: Acceptada la tesi eleàtica de la immutabilitat de l’ésser, tracta de "salvar les aparences". Empèdocles, Anaxàgores i l’atomisme (Leucip i Demòcrit).

Veiem en aquest vídeo algunes de les respostes donades per la filosofia presocràtica:

Tradició jònia

a) Escola de Milet: Tales, Anaximandre i Anaxímenes

Veiem aquest vídeo

Tales ( 624-546)

Tales oferí la primera explicació (coneguda) de tot el que existeix sense invocar cap poder aliè a la naturalesa. De Tales conservem testimonis i fragments. Segons Aristòtil, cal destacar dos temes fonamentals:

  • L’aigua com a principi (arkhé) subjacent (qualitativament immutable però no immòbil) de la generació de totes les coses i dels seus canvis.
  • L’afirmació que aquestes coses que integren la naturalesa estan dotades d’un poder animador i vivificant (hilozoisme [4]).

Per a saber més sobre Tales, veiem aquest vídeo

Anaximandre ( 611-546)

Anaximandre és qui millor caracteritza el pensament grec d’aquesta etapa inicial. Fa més racional la idea d’arkhé (principi) perquè no sols diu en què consisteix, sinó també com ocorren els canvis cosmogenètics a partir d’ell. Malgrat ser l’autor de les primeres línies de la filosofia occidental que han sobreviscut fins ara, només unes poques frases han arribat fins a nosaltres.

Escoltem el rap d’Anaximandre en el següent vídeo

Anaximandre considerà l’arkhé com l’ origen i fonament permanent de la Naturalesa. El nom que rep és άπειρον (àpeiron), que pot traduir-se per "indefinit", "il·limitat"..., açò és, faltat de límits o determinació alguna perquè conté totes les possibilitats. Aquest element primer és material però inconcret, infinit o il·limitat, ingènit i imperible, origen i fi de tot el que existeix, que abraça i dirigeix totes les coses i també és diví. La solució d’Anaximandre al problema de la phýsis suposa un avançament lògic respecte de Tales: en comptes d’explicar tots els estats de la matèria en termes d’un altre estat, els dedueix d’una substància primera desproveïda de qualitats particulars, que, d’aquesta manera, pot convertir-se o donar lloc, a qualsevol altre producte de la Naturalesa. Ara bé, la indeterminació de l’àpeiron comporta nous interrogants: com pot quelcom indeterminat donar lloc a elements determinats? En la seua cosmologia [5] , Anaximandre obvià el salt qualitatiu que es produeix en aquest punt de la seua explicació amb la teoria de la segregació de contraris (fred/calent, humit/sec...). Salt qualitatiu que serà superat per Anaxímenes.

Anaxímenes ( 586-528)

Anaxímenes desenvolupa la comprensió racional de la phýsis en establir el procés natural (la rarefacció i la condensació) pel qual succeïen els canvis de la substància primària i donen lloc a la formació del món múltiple i divers. Es pot explicar tot el dinamisme de la phýsis i la seua estructura última sense invocar cap instància mítica o religiosa; es pot descriure l’univers com un conjunt ordenat de canvis quantitatius que s’operen mecànicament. Anaxímenes va escriure Peri Physeos (Sobre la naturalesa), obra que no ha arribat als nostres dies, però de la qual tenim constància gràcies a Diògenes Laerci, qui va dir d’Anaxímenes que «va escriure en dialecte joni en un estil senzill i concís».

Com en Anaximandre, l’arkhé d’Anaxímenes (l’aire) és infinit en magnitud i en contingut, el considera principi i fi absoluts de tot el que existeix, el vincula a un moviment etern, l’identifica amb la divinitat, i estima que són parelles de contraris (calent i fred) el primer que es produeix en el procés de diferenciació cosmogònic.

La diferència fonamental amb Anaximandre, s’inscriu en el marc de la diferenciació cosmogònica. Per a Anaxímenes, la formació successiva de totes les coses que integren la naturalesa a partir de la matèria primordial, té lloc per un doble mecanisme de transformació: la rarefacció i la condensació

  • per rarefacció, l’aire es transforma en foc), i
  • per condensació, ’aire es converteix en vent, després en núvols, en aigua, en terra i finalment en pedres;

Aquests dos mecanismes fonamentals en el dinamisme de la realitat impliquen necessàriament l’existència d’una substància originària material i determinada. Anaxímenes no incorre en el salt qualitatiu que suposà la segregació de contraris d’Anaximandre.

Sobre Anaxímenes, veiem aquest vídeo

b) Heràclit d’Èfes

Heràclit d’Efès (aprox. -550 / -480), anomenat “el fosc”, no va ser deixeble de ningú (encara que coneixia la filosofia milèsia i la de Pitàgores, a qui criticà i subestimà). Fou membre d’una família aristocràtica, menyspreà la saviesa popular i les “opinions” dels homes. Com en altres pensadors i pensadores presocràtiques, l’únic coneixement que ens ha arribat de la seva filosofia són petits fragments i cites esmentades per altres autors posteriors.

La seua visió del món (de la realitat, de la phýsis) es fonamenta en els següents supòsits:

  • la Raó (logos) governa tots els esdeveniments de l’univers (cosmos);
  • l’home pot captar la legalitat còsmica (el logos) amb la psique (la raó, la ment, l’ànima);
  • l’home responsable, que reflexiona sobre la realitat per a descobrir el seu fons últim i ocult (el logos), ha d’adoptar una actitud practico-teòrica (ètica) conforme a la legalitat còsmica.

Sobre la filosofia d’Heràclit podem veure aquesta explicació:

Logos: La reflexió filosòfica en Heràclit es dirigeix a descobrir l’estructura racional de la naturalesa (és a dir, el logos subjacent en la phýsis). L’ésser humà pot fer aquest descobriment perquè el logos és, alhora, raó (capacitat humana) i “raó de ser” de les coses. La primera manifestació del logos és la unitat. La unitat del cosmos conté i "expressa" tot el que existeix (la multiplicitat). El logos és llei universal de l’esdevenir natural. En la mesura en què és captat per la psique (ànima, ment, raó), el logos és pensament humà; però, en si mateix, és la llei de l’univers d’on deriven, o haurien de derivar, totes les lleis humanes. És una llei total, absoluta, que comporta l’obligació per a l’home d’obeir-la. El logos és la "Veritat" (ἀλήθεια alétheia) que l’home ha d’escoltar i obeir. Representa, per tant, el més alt objecte de coneixement, i la més ferma guia de conducta. És la llei (νόμος nómos) en el sentit més ampli i radical. En aquest plantejament s’observa una ampliació temàtica respecte dels problemes que s’havia plantejat la filosofia milèsia. A més de la preocupació per l’ordre i l’estructura del cosmos, Heràclit també es preguntà per l’home. L’home és una part més del cosmos, imprescindible per a obtenir la comprensió adequada de les coses (és a dir, el coneixement científic, el coneixement filosòfic). L’home està capacitat per a descobrir l’harmonia oculta de la phýsis (la “raó de ser” de les coses).

Cosmologia: A partir del testimoni d’Aristòtil, Heràclit ha estat considerat deixeble de l’escola de Milet. El logos, que és “raó de ser” del cosmos, s’expressa com un principi material encarnat pel foc. El foc és el principi (arkhé) de totes les coses. És l’origen del procés de formació del món, procés que culminarà en una conflagració universal, amb la que es tancarà un cicle eternament renovat. Aquest procés té dues fases, una descendent i una altra ascendent. En la fase descendent, el foc es transforma en aigua i l’aigua en terra i en foc; en la fase ascendent, la terra es transforma en aigua i aquesta una part en terra i una altra part en foc, començant de nou en aquest punt la fase descendent. Així es consuma un cicle còsmic en què el foc no és només origen i fi, sinó també principi material sempre constant en tant que tot el que té lloc en la naturalesa és producte de la seua transformació.

“aquest món, el mateix per a tothom, cap déu ni home el féu. Sinó que ha sigut sempre i és i serà un foc sempre viu, que s’encén segons mesura i s’apaga segons mesura.” (frag. 30)

“totes les coses es canvien per foc i el foc per totes les coses, com les mercaderies per l’or i l’or per les mercaderies” (frag. 90).

Segons Jaeger, el foc d’Heràclit és primer de tot l’expressió de la unitat de totes les coses i, només en segon lloc, l’explicació de l’origen i el mecanisme de transformació de l’univers. La cosmologia d’Heràclit posseeix un sentit molt superior al merament físic. El foc deu la seva important funció al fet de constituir el suport material del logos.

Aquestes transformacions il·lustren altra de les tesis d’Heràclit: l’harmonia és producte de la lluita dels contraris. L’harmonia no és fruit d’una reconciliació (com deia el pitagorisme), sinó que és pròpiament la lluita o la tensió continua. Si aquesta cessés acabaria també el cosmos. I, segons Heràclit, la lluita de contraris, l’harmonia, és justícia. Fruit de la lluita eterna dels contraris, regida per la llei universal del logos, és el perpetu esdevenir: tot flueix, res és estàtic (mai no ens podem banyar en un mateix riu). La llei de la naturalesa que havia descobert sembla ser que totes les coses viuen en pugna. Heràclit rebutjà l’ideal pitagòric d’un món pacífic i harmoniós. Fins llavors la filosofia havia buscat la permanència i l’estabilitat. No hi ha, deia Heràclit, ni ningú pot desitjar-lo, un món estancat. Tot el que viu, viu per la destrucció d’altres coses segons representa en la seua cosmologia.

Epistemologia: Heràclit va ser el primer en distingir els sentits de la raó. Per a Heràclit, la raó és la que millor pot accedir a l’autèntica estructura de l’univers. Els sentits poden enganyar-nos, ja que fan referència a coses inestables ("tot existeix en estat de continu canvi").

Tradició itàlica

La tradició itàlica, que abraça un període d’uns 150 anys (segle -V i primera meitat del segle -IV), és més especulativa que la jònia. S’ocupa de la phýsis des d’una perspectiva més formal (pitagorisme) o ontològica (filosofia elèata). La seua manera de fer filosofia és essencialment diferent a la de la tradició jònia. La filosofia ha de fer una doble tasca: per una banda, establir quins són els principis formals captats pel pur pensament; per una altra, interpretar el que apareix d’acord amb les exigències imposades pels principis establerts.

a) El pitagorisme

El pitagorisme, més que un moviment estrictament científic o filosòfic, va ser una concepció global sobre l’univers, l’ésser humà i les seues interrelacions, amb ressonàncies religioses o místiques, la qual suposava una "manera de viure" (una ètica). Segons Margaret Alic [6], el pitagorisme introduí les dones en la filosofia natural i la matemàtica. Iàmblic (251-325 a.C.) en Vida de Pitàgores nomena dèsset deixebles de Pitàgores: Timica, Filtide, Ocelo, Ecelo Quilónide, Cratesiclea, Teano, Mía, Lastenia, Abrotelea, Equécrates, Tirsenide, Pisirrode, Teadusa, Boio, Babelica i Cleecma. També sabem d’Aesara de Lucania qui escrigué Sobre la naturalesa, un text on reflexiona sobre la introspecció, és a dir, sobre l’interés per estudiar l’experiència conscient:

La naturaleza humana me parece que es un modelo de ley y de justicia, tanto para la casa como para la ciudad. Quien siga las trazas e indague en el interior de sí mismo, lo descubrirá. Pues dentro de él existen la ley y la justicia, que es la disposición ordenada del alma. Pues un compuesto de asociaciones no podría originarse de una sola cosa, ni tampoco de muchas que fueran iguales. (Pues es necesario, ya que los actos que deben realizar son diferentes, que las partes de nuestra alma sean también distintas, tal como en el cuerpo existe la facultad de la vista, del oído, del gusto y del olfato; ya que no todas las cosas guardan la misma afinidad con todas) (Meunier, 1980).

Sobre les pitagòriques, escriu Margaret Alic:

L’ideal de vida pitagòric implicava la unió amb la divinitat. Segons Guthrie el pont entre l’aspecte religiós i el filosòfic del pitagorisme podria ser traçat d’aquesta manera:

"a) El món és un kósmos -paraula ... que uneix... la noció d’ordre... amb la bellesa- b) Tota la naturalesa està emparentada, per tant l’ànima de l’home està íntimament relacionada amb l’univers viu i diví. c) Allò semblant és conegut per allò semblant, açò és, quan millor es coneix quelcom, més se n’assimila un a allò. D’aquí d) buscar a través de la filosofia un millor enteniment de l’estructura del diví kósmos és realitzar i cultivar l’element diví d’un mateix".

Vídeo sobre el pitagorisme :

El pitagorisme es desenvolupa en dos períodes:

  • El primer període (des de Pitàgores fins la primera meitat del segle –V) es caracteritza per la unió entre geometria i aritmètica i entre aquestes i la física. Ací trobem una mena d’atomisme del nombre i una visió ingènua de l’espai entès com un agregat de punts extensos. Pel testimoni d’Aristòtil sabem que la primitiva teoria pitagòrica no considerà pròpiament els nombres com a principis últims de les coses, sinó que pensaren que els nombres procedien d’elements anteriors.

    En temps d’aquests filòsofs [Leucip i Demòcrit] i abans que ells, els anomenats pitagòrics es dedicaren a les matemàtiques i van ser els primers en fer-les progressar i, absorts en el seu estudi, cregueren que els seus principis eren els principis de totes les coses. Ja que els nombres són per naturalesa els primers d’aquests principis ... suposaren que els elements dels nombres eren els elements dels éssers ... Els elements del nombre són el parell i l’imparell, i d’aquests el primer és il·limitat i el segon limitat ... i que la unitat procedeix d’aquests dos (perquè és, al mateix temps, parell i imparell), que el nombre procedeix de la unitat... (Aristòtil Metafísica 985 b)


    Els nombres són l’element material (arkhé) de les coses en el sentit que els cossos físics es componen d’unitats-punts extensos. Línies, superfícies, sòlids, estan formats per punts-unitats i els cossos físics extensos s’han de compondre també d’unitats-punts-àtoms.

    "Perquè l’1 és el punt, el 2 la línia, el 3 el triangle, el 4 la piràmide. (Quant a la generació) el primer principi de què es genera la magnitud és el punt, el segon la línia, el tercer la superfície i el quart el sòlid" (DK 44 A 13)

    La fórmula general pitagòrica per a la formació del món (i de tot el que conté) és la imposició de límit al que és il·limitat per a produir allò limitat. El cosmos surt de la progressiva imposició de límit i ordre a l’il·limitat circumdant. Sembla que aquest il·limitat va ser identificat amb el buit i aquest, al seu torn, amb l’aire o alè. El buit, un buit materialitzat en forma d’aire o alè, començaria a ser inhalat per la primera unitat. Aquesta començà a créixer a expenses del "alè" circumdant, i es va dividir en dues unitats, que el mateix buit mantingué separades, segons la seua funció. I, ja que les unitats es confonien amb els punts, no sols s’originà el nombre dos, sinó també la línia. Progressivament es dividí en tres, i s’originà el nombre tres i la superfície. Després en quatre, i donà lloc al sòlid més simple. Aquest sòlid geomètric, a causa de la unió entre aritmètica-geometria i física, era ja un cos físic. La generació dels nombres era també la generació de les figures geomètriques i dels cossos físics. Així doncs, tots els cossos físics estan formats per agregats d’unitats-punt-àtoms que es poden comptar (en teoria), i per això, hi ha una comunitat de parentesc entre tots els éssers de l’univers.

    El pitagorisme introduí les nocions matemàtiques d’ordre, proporció i mesura; donà més importància a les diferències quantitatives. Cada cosa particular és el que és, no pels seus elements naturals (que són els mateixos per a totes), sinó per la proporció en la qual aquests elements es combinen entre si; i atés que és per aquesta proporció pel que una classe de coses difereix d’una altra, afirmà que açò, o siga la llei de la seua estructura, és la cosa essencial que cal descobrir per a comprendre-les. L’estructura és allò essencial, i aquesta estructura pot ser expressada numèricament, en termes de quantitat. Amb el pitagorisme, la importància passa de la matèria (filosofia jònia) a la forma o estructura.

  • El segon període (segona meitat del segle –V fins Plató) l’inicia un important descobriment matemàtic, el dels números irracionals o de la incommensurabilitat probablement per part d’Hipàs de Metapont. Aquest descobriment féu trontollar el primer pitagorisme. A partir d’ara, calia replantejar les relacions entre la matemàtica i la física per a dotar-hi d’un nou contingut la frase "les coses són nombres". Durant aquest segon període es mantingueren la intuïció pitagòrica bàsica sobre l’estreta relació de la matemàtica amb la realitat, encara que replantejada sobre noves bases; i també el dualisme de principis (Alcmeó de Crotona, Filolau de Crotona), sobretot el dualisme entre el límit i l’il·limitat.

b) Escola eleàtica

L’escola eleàtica està formada per Parmènides i els seus deixebles: Zenó d’Elea i Melissos de Samos. Florí durant el segle -V. Plató diu en el Sofista que Xenòfanes de Colofó (570 aC - 475 aC) és un precursor d’aquesta escola. També ens diu que els plantejaments de l’escola eleàtica iniciaren la metafísica occidental.

Parmènides (s -V)

La tesi fonamental de l’escola eleàtica és l’afirmació, feta per Parmènides, de la unitat i la immutabilitat de l’ésser, a partir dels següents principis prèviament establerts:

  • “l’ésser és, i el no-res no és”,
  • “no es pot dir ni pensar que el no-res és”,
  • "és el mateix pensar i ser".

Com a corol·lari d’aquestes afirmacions tenim que la pluralitat i el canvi que s’ens presenten als sentits són aparents.

Sobre Parmènides veiem aquest vídeo a partir del minut 13.

PDF - 107.4 kB
Fragmentos del Poema de Parménides

Parmènides exposà la seua teoria en un Poema. En el seu Poema, concebé la filosofia com un discurs o "camí" el recorregut del qual està fixat per uns principis ontològics absoluts els quals determinen tant les característiques essencials de l’ésser, com les condicions a les quals s’ha d’ajustar qualsevol interpretació de les coses que tinga en compte la varietat dels seus aspectes. Parmènides és el primer a establir els principis (o supòsits) que han de regir el discurs que done compte del que hi ha, una metodologia per a trobar "el cor impertorbable de la veritat ben rodona". Aquest principis són:

  • L’ésser és: en les coses hi ha quelcom, l’ens, que justifica que es diga de qualsevol cosa que "és x".
  • El no-res no és, perquè si de l’ens es pogués dir que és no-res, s’estaria admetent que l’ens és no-res, o que el no-res és. Exclou automàticament la possibilitat de fer cognoscible el no ens.
  • El mateix és pensar i ser: el pensament s’identifica amb la manifestació de l’ens, és la seua veritat o desvetllament.

Epistemologia. El nucli fonamental del Poema es divideix en dues parts: la via de la veritat i la "interpretació de les opinions".

  • La via de la veritat: Es tracta d’una deducció de les característiques que necessàriament ha de tenir l’ens des del moment en què la impossibilitat de pensar o dir amb rigor que "no és" exclou totes aquelles determinacions que d’alguna forma impliquen el no-res. El principi rector d’aquesta deducció és que el no-res no és, per tant tot el que hi ha és ésser. Les característiques de l’ésser són:
    • L’ens és ingènit i imperible. La generació de l’ens, és a dir, la hipòtesi que l’ésser de les coses s’hagués constituït en un moment determinat, obliga a pensar que abans no era. Per tant ha de ser necessàriament ingènit.
    • És immòbil. La immobilitat ha d’entendre’s com a carència de començament i fi, de naixement i destrucció i no com que Parmènides nega la possibilitat de tot moviment dins de l’esfera de l’ésser.
    • És indivisible (s’identifica amb si mateix). Aquesta constància de l’ens no exclou que hi haja canvis de lloc en el seu interior.
    • És igual per totes parts, homogeni i continu. Aquesta homogeneïtat continua no impedeix que hi haja diferències qualitatives o quantitatives entre les coses, sempre que això no supose una diversitat quant al seu ésser.
    • No és infinit, és esfèric: els motius que induïren a Parmènides a dir que l’ens és "semblant a la massa d’una esfera bé rodona", semblen provenir de la triple conjunció del prejudici de la finitud, de la hipòtesi que l’univers és esfèric i de la tesi inicial que l’ens l’ompli tot, és a dir, una totalitat de coses que tenen un aspecte primordialment material.
    • És u (unicitat de l’ésser), perquè una diversitat d’ens requeriria que allò que manqués qualsevol d’ells, per a distingir-se dels altres, hauria de ser enunciat en termes de no-res. Això infringiria el judici-criteri enunciat com a fonament del sistema de Parmènides.
  • La via de l’opinió (l’opinió dels mortals): La interpretació dels aspectes opinables de les coses era per a Parmènides una forma de coneixement que, encara que no abastés la plenitud o rigor discursiu de la "via de la veritat", posseïa un valor positiu. El grau de certesa que puga abastar està per sota del que té la via de la veritat. Així introdueix la distinció entre veritat i aparença i atorga primacia a la raó front els sentits.

Les tesis de Parmènides van ser prosseguides per Zenó d’Elea (aprox. 490-430 a. C.), qui desenvolupà el mètode del raonament per reducció a l’absurd amb els seus arguments, anomenats “paradoxes de Zenó”. Amb aquestes argumentacions rebutjava la concepció de sentit comú sobre el canvi i la multiplicitat, i defensava, per via indirecta, les tesis de Parmènides. Posteriorment, Melissos de Samos (segle -V) sistematitzà les tesis de Parmènides.

Zenón, Aquiles i la tortuga (vídeo 1 | vídeo 2)

Tradició pluralista

Els sistemes filosòfics de la tradició pluralista del segle -V és mouen dins del clima intel·lectual dominat per les especulacions de l’escola eleàtica, encara que sense reduir-se a noves variants d’eleatisme. Assumida la via de la veritat (la persistència de l’ésser és el supòsit sobre el qual és desenvoluparan aquestes teories), els sistemes d’Empèdocles, d’Anaxàgores i de l’atomisme pretenen “salvar les aparences”, és a dir, donar una explicació racional del fet empíric del canvi. La filosofia de Parmènides no suposà l’eliminació de la problemàtica del canvi, sinó més bé l’exigència de la seua justificació. Aquests intents de justificació és faran seguint dos esquemes explicatius:

  • Un dualista (Empèdocles i Anaxàgores), que explicarà el canvi fent ús d’elements dinàmics i d’alguna manera "extramaterials" (l’Amor i l’Odi d’Empèdocles i el Nous d’Anaxàgores) que actuaran com a principis agents d’una matèria passiva constituïda bé pels arrels Empèdocles, bé per les llavors d’Anaxàgores.
  • L’altre monista materialista (l’atomisme), que intentarà justificar el canvi des d’un únic ordre de materialitat, sense recursos explicatius transcendents i fent ús del no-res.

La preocupació dels sistemes postparmenídis per trobar una justificació al canvi en general i a la multiplicitat suposava implícitament una valoració positiva del coneixement sensible.

Empèdocles ( 495-435)

Empèdocles descriu la realitat (phýsis) com una Esfera que té els mateixos atributs que l’ésser de Parmènides. I per a explicar la pluralitat i el moviment de forma coherent amb els supòsits establerts per Parmènides, introdueix en l’interior de l’esfera una mescla de quatre elements o arrels (terra, aigua, aire i foc) i de dos principis agents (Amor i Odi). La distinció entre uns principis passius (terra, aigua, aire i foc) i uns principis agents (Amor i Odi) [primer esbós de la distinció entre matèria i força] li permetrà explicar el moviment.

HTML - 8.9 kB
Fragmentos de Empédocles de Akragas

Dels quatre elements dirà que "aquestes coses són sempre les mateixes i mesclant-se unes amb altres esdevenen ja açò ja allò, i resulten constantment idèntiques". Així evita el pas del no-res a l’ésser (exigència de Parmènides): cadascun dels elements és etern i imperible, però mesclats entre si, donen lloc als diversos éssers (a la multiplicitat). Si els elements pròpiament materials són increats, imperibles i qualitativament immutables, el canvi queda reduït a un mer moviment de partícules immutables.

... només aquests elements existeixen, però entremesclant-se mútuament donen origen als homes i a altres espècies d’animals, a vegades unint-se davall la influència de l’Amor dins un Tot ordenat; altres separats per l’Odi hostil, fins que són reunits de nou en el què és l’U, on queden sotmesos. Així succeeix en quant ells tenen poder per a esdevenir el que és U a partir del que és Múltiple i quan el que és U és dissol i forma el Múltiple. (Fragment. 26)

Empédocles - Filósofos pluralistas

Anaxàgores ( 550-480)

La filosofia d’Anaxàgores també pren com a punt de partida els plantejaments de Parmènides. Ja que l’ésser no pot començar ni perir, i ja que l’u ha de considerar-se com immutable, tot el que es produeix i succeeix és resultat de la mescla d’innumerables elements. A aquests elements els anomena "llavors".

HTML - 10.3 kB
Anaxágoras de Clazomene: fragmentos.

Per a Anaxàgores, l’explicació de la matèria no pot recórrer als elements tradicionals (terra, aigua, aire i foc) atès que aquest són elements compostos. Caldrà fer referència a elements simples, les llavors (ὁμοιομέρεια, homeomeria, l’anomenà Aristòtil), les quals són qualitativament distintes entre si i indefinidament divisibles. En totes les coses n’hi ha llavors de totes les coses, de manera que "tot està en tot". Així s’explica que qualsevol cosa puga arribar a ser una altra distinta, i que si una cosa és el que és, és perquè en ella predominen les llavors corresponents: en l’or predominen les llavors de l’or, però estan també presents totes les altres. La pluralitat i els canvis (generació, corrupció i transformació) els explica, doncs, per la mescla o disgregació de les llavors. Si bé no és possible reconstruir documentalment el procés de formació del món a partir de les llavors, ja que Anaxàgores només ens diu que "contenen formes, colors i agradables sabors".

El món s’origina per mitjà d’un remolí, en el que es produïen les mescles i separacions progressivament. Aquest moviment del remolí havia de ser explicat, ja que Parmènides semblava haver demostrat que, de per si, l’Esfera roman quieta i immòbil: Anaxàgores es veu obligat a introduir un "principi del moviment", al què denomina Nous (esperit, intel·ligència). El Nous és quelcom separat de la massa de llavors, i per això res no el limita i té autonomia; ho coneix tot i té el màxim poder. A més,

El Nous governa totes les coses que tenen vida, tant les més grans com les més xicotetes. El Nous governà també tota la rotació, de tal manera que començà a girar en el començament. ... Aquesta rotació féu separar-se les coses. El que és dens se separa del que és rar, el que és càlid del que és fred, el que és brillant del que és tenebrós i el que és sec del que és humit. Hi ha moltes porcions de moltes coses, però cap està separada ni dividida completament de l’altra, excepte el Nous.

Posat en moviment el remolí, tot pareix funcionar mecànicament sense el concurs del Nous.

Veiem el vídeo Filosofia: Anaxágoras Documental

Atomisme: Leucip i Demòcrit

El punt de partida de l’atomisme també es troba en els plantejaments de Parmènides:

Alguns filòsofs antics cregueren que el que és ha de ser necessàriament u i immòbil; ja que, sent el buit no-ser, no podria existir el moviment sense un buit separat [de la matèria], ni existir una pluralitat de coses sense quelcom que les separe. ... Però Leucip cregué tenir una teoria que, concordant amb la percepció dels sentits, no feia desaparèixer el naixement, la corrupció, el moviment ni la pluralitat d’éssers. (Aristòtil Sobre la generació i la corrupció, I, 8, 325 a)

El que pretén és semblant als propòsits d’Empèdocles i d’Anaxàgores: salvar les aparences tot respectant els principis de l’eleatisme. Només que la solució oferida difereix essencialment en un aspecte: l’atomisme admet el buit o no-res i nega qualsevol tipus de forces distintes de la matèria mateixa (Amor-Odi, Nous).

Leucip i el seu company Demòcrit sostingueren que els elements són "el ple" i "el buit", els quals anomenaren "ésser" i "no-res", respectivament. L’ésser és ple i sòlid; el no-res, buit i subtil. Com el buit existeix no menys que el cos, es segueix que el no-res existeix no menys que l’ésser. Ambdós plegats constitueixen les causes materials de les coses existents. (Aristòtil Metafísica I, 4, 985 b)

PDF - 62.8 kB
Sentencias sobre ética y educación
Demòcrit

El món està format per infinites partícules indivisibles, sòlides i plenes, immutables, anomenades àtoms. Cada àtom té les característiques de l’ésser de Parmènides,excepte que són infinits en nombre. A més, manquen de qualitats sensibles i només és distingeixen entre si per la figura i l’ordre. Els àtoms tenen moviment propi i espontani en totes direccions (alguna cosa així com les partícules de pols en un raig de sol), i xoquen entre si. El xoc pot tenir dues conseqüències:

  • o bé els àtoms reboten i es separen,
  • o bé s’enganxen entre si, gràcies a les seues figures diverses.

Així és produeixen remolins d’àtoms i s’originen mons infinits, engendrats i peribles.

Amb els àtoms, l’atomisme explica la multiplicitat dels éssers, el moviment i la generació-destrucció. Però necessita d’un segon principi: el buit o no-res. El buit explica la multiplicitat ja que és el que separa els àtoms entre si; i explica el moviment perquè sense buit no poden haver-hi xocs ni desplaçaments d’àtoms.Per primera vegada, el moviment és tematitzat dins d’una ontologia, és a dir, el moviment és racionalitzat en termes d’ésser i no-res.

L’atomisme és una teoria materialista. Ho explica tot només amb "el ple" i "el buit", sense haver de recórrer a principis agents aliens a la matèria mateixa. Els xocs són fortuïts, deguts a l’atzar: res no obeeix cap ordenació intel·ligent cap a un fi determinat. Posteriorment aquesta concepció serà denominarà ’mecanicisme’.

Veiem aquest vídeo

Pel que fa al problema del coneixement, Demòcrit (-460 / -370) escriu:

Hi ha dues classes de coneixement: un autèntic, un altre fosc. A aquest últim pertanyen tots els següents: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte. L’autèntic és troba separat d’açò. Quan el coneixement fosc no pot discernir ... i és necessària una investigació exhaustiva, aleshores intervé l’autèntic conèixer mitjançant l’adequat instrument per a distingir amb major precisió. (Fragment. 11)

Pobre enteniment! Obtens de nosaltres [els sentits] l’evidència i vols no obstant això eliminar-nos? La nostra caiguda serà la teua ruïna. (Fragment. 125)

El conèixer autèntic no tracta de cap altra realitat que la captada pels sentits. És més, requereix d’un coneixement previ d’aquesta realitat, el coneixement aportat pels sentits.

Activitat 5. Comprensió i expressió escrita. Explica quina és l’actitud filosòfica i quins són els elements mítics en les primeres elaboracions filosòfiques

Les primeres filòsofes

Teano (segle -V) o Theano. Està considerada la primera dona matemàtica i astrònoma. Margaret Alic, en El legado d’Hipatia, escriu:

Es conserva un fragment del llibre Sobre la Pietat on Teano reflexiona sobre la concepció pitagòrica dels nombres.

He oído decir que muchos Griegos pensaban que Pitágoras había dicho que todo había sido engendrado por el Número. Pero esta afirmación nos perturba; ¿cómo nos podemos imaginar cosas que no existen y que pueden engendrar? Él dijo no que todas las cosas nacían del número, sino que todo estaba formado de acuerdo con el Número, ya que en el número reside el orden esencial, y las mismas cosas pueden ser nombradas primeras, segundas, y así sucesivamente, sólo cuando participan de este orden (Meunier, 1980).

Les opinions de Teano quedaren recollides en les cartes que s’han conservat. En el següent fragment d’una carta dirigida a la filòsofa Rhodope, manifiesta la seua preocupació pels debats filosòfics del moment:

¿Estás desesperada? Yo también estoy desesperada. Tú no soportas de ningún modo no disponer del libro de Platón que lleva por título Las Ideas o Parménides. Pero yo también estoy muy preocupada, ya que nadie ha venido para hablarnos de Cleon. En realidad, yo no enviaré este libro antes que alguien venga a aclararme qué es lo que pasa con este hombre. Porque yo estoy muy apasionada por su alma, tanto porque es la de un filósofo como porque tiende a la práctica del bien sin descanso y guarda el temor de los Dioses Infernales. Y no creas que sea de una forma distinta de la que yo digo. Estoy efectivamente medio muerta y no aguanto más mirar el astro que luce durante el día (Meunier, 1980).

Aglaonice de Tesalia (segle -V) està considerada una de les primeres dones astrònomes. Va destacar per la seua capacitat de pronosticar quan i on havia d’ocórrer un eclipse lunar.

Aspàsia de Milet (segle -V). En alguns diàlegs de Plató, apareix com a model de dona intel·ligent i amant de la saviesa.

Veiem aquest vídeo

Perictione d’Atenes (segle -V). És contemporània d’Aspàsia. Sembla que fa formar part de l’escola pitagòrica. Tenim referències de dues obres seues, Sobre l’armonia de les dones i Sobre la saviesa on parla de la jerarquització de les ciències. Un fragment d’aquesta obra:

El hombre ha nacido y ha sido creado para contemplar el principio de la naturaleza universal, y la función de la sabiduría es precisamente la de poseer y contemplar la inteligencia manifestada en las realidades. La geometría, la aritmética y las otras disciplinas especulativas de orden científico sólo se ocupan de algunas realidades. La sabiduría, en cambio, se ocupa de todas las modalidades de lo real. Efectivamente, la sabiduría se comporta siempre teniendo en cuenta todas las realidades, como la vista se comporta en función de todo lo que es visible, y el oído en función de todo lo que se puede oír. Pertenece a la sabiduría tener conciencia de los accidentes que sobreviven universalmente a todas las realidades y contemplarlos; a las ciencias naturales, conocer aquellos que corresponden a la mayoría, y finalmente, le corresponde a una ciencia determinada juzgar aquellos que son propios de una cosa particular. Hete aquí porque la sabiduría busca los principios de todas las cosas reales. Las ciencias naturales, de aquellos que son producidos por la naturaleza. La geometría, la aritmética y la música descubren los principios de la cantidad y de la consonancia (Meunier, 1980).

En el llibre de Margaret Alic, podem llegir l’apartat dedicat a les filòsofes de la Grècia clàssica

Notes

[1Cfr. "Filosofía y metafísica", Cruz y Raya, N" 29, 1935; véase también el volumen Naturaleza, Historia, Dios, 1944, cap. titulado:"¿Qué es saber?"

[2op. cit., pág. 29

[4La paraula procedeix de la composició de les paraules gregues hýlē (matèria), i zòon (vida). Serveix per referir-se a la doctrina que concep la matèria com una força dinàmica vivent, que conté en si mateixa moviment i sensibilitat sense cap intervenció de principi animador extern. Tret de Vikipèdia.

[5La seua cosmologia està elaborada sobre una sèrie de supòsits:

  1. Entén la realitat com un cosmos, açò és, com una immensa unitat estructurada en totes les seues parts per inflexibles llaços de regularitat i jerarquia matemàtica (les lleis de la naturalesa).
  2. La separació de contraris a partir de la substància fonamental (arkhé) en un procés que s’estén a tota la realitat existent.
  3. El sentit eternament cíclic d’aquest procés omnigenerador.
  4. El geocentrisme és la seua imatge de l’univers.
  5. L’absoluta necessitat i interdependència de tots els fenòmens còsmics.

[6Margaret Alic, El legado de Hipatia

Postdata

Bibliografia:

  • Alic, M (1986) El legado de Hipatia Madrid. S.XXI. 1991
  • Cornford, F.M. (1972) Antes y después de Sócrates Barcelona. Ariel. 1980.
  • Farrington, B. (1969) Ciencia y filosofía en la Antigüedad Barcelona. Ariel 1984
  • Ferrer, F. y otros (1978) La filosofía presocrática. Valencia. Dptº de Hª de la Fª. Universidad de Valencia.
  • Guthrie, W.K.C. (1950) Los filósofos griegos Madrid. F.C.E. 1981
  • Hull, L.W.H. (1959) Historia y Filosofía de la Ciencia Barcelona. Ariel. 1981

Participa en el fòrum
Fòrum moderat a priori

El teu missatge serà mostrat en estar validat per l'administradora del lloc.
Gràcies per la teua participació!

Identificació
Escriu un missatge