Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > H. Filosofia > Filosofia Antiga > Plató. Teoria de l’estat just i del filòsof governant
Plató. Teoria de l’estat just i del filòsof governant

per Àngels Varó Peral | 05/11/2015


Plató sosté que existeix alguna cosa així com la veritat sobre com hem de viure, i aquesta veritat és coneguda per l’intel·lecte humà quan aconsegueix el coneixement de les Idees perfectes, immutables i immaterials. És filòsof qui ha assolit el coneixement de les Idees, per tant, si la societat és governada per filòsofs, els problemes de la convivència humana podran ser solucionats.

1. Etapa de maduresa (diàlegs de maduresa)

En República, Plató elabora un programa per a reformar la polis sobre principis deduïts de la filosofia de Sòcrates i sobre la tesi “la funció depèn de l’estructura”, la qual implica la subordinació de les parts (la ciutadania) al tot (la polis). Els interlocutors de la República tracten de determinar la naturalesa de la Justícia (el Bé) i definir-la.

En el llibre I de República , Sòcrates rebutja les definicions de justícia comuns perquè el que Plató vol saber és què fa que una acció o classe d’accions siga anomenada justa. No vol una relació d’accions justes, sinó un criteri per a la inclusió o exclusió en aquesta relació. Tampoc no admet les expressions sinònimes de la paraula "justícia", perquè un equivalent verbal d’una expressió el significat de la qual tractem de resoldre no constitueix una ajuda. Sòcrates ens ofereix una fórmula: la justícia és l’estat de coses on cadascú s’ocupa d’allò que li interessa. A continuació, el sofista Trasímac exposa les seues opinions sobre la conducta humana. Segons Trasímac la societat considera just "el que serveix a l’interès del més fort". Diu que històricament governants i classes governants inventaren el concepte i les normes de justícia per a fer servir els seus propis interessos. De fet és més profitós fer allò injust que allò just. Sòcrates li qüestiona el concepte “el més fort” (el poble és més fort que el tirà, per tant, ha de governar) i sosté que la tècnica de governar ha de ser practicada en benefici de les persones governades.

En el llibre II, Plató sosté que l’únic criteri vàlid per abstenir-nos de fer dolenteries és el perill de patir-les. També diu que ningú dels que exhorten els homes a obrar amb justícia s’interessa per la rectitud inherent a l’acte just en si. Aquesta crítica serveix per sostenir que l’argument “el que és beneficiós” com metron o criteri de la conducta justa, és inadequat perquè ignora la rectitud. Aquest criteri fracassa perquè no defensa la justícia per sí mateixa. Plató pretén trobar el criteri de la conducta justa dins el propi concepte de justícia, i demostrar que l’home just és immediatament feliç.

En el Llibre I de República, Plató diu que tot té el seu propi ergon , és a dir, la seua pròpia funció. Presenta l’areté com l’estat en el qual cada cosa pot realitzar millor la seua funció, i afirma que hi ha una virtut específicament humana l’exercici de la qual ens permet una vida feliç. Aquesta virtut o ergon l’anomena “govern”, “deliberació”, o simplement “vida racional”. Per tant, ha d’haver-hi una areté o estat òptim de l’ànima (psyque), en el qual desenvoluparà la seva funció el millor possible. Aquesta areté és el que anomenem justícia. Així, doncs, l’home just viu de la manera millor i més plena, i és feliç i bo alhora. Però, com pot la justícia per si mateixa i amb independència de les recompenses ser més beneficiosa que la injustícia? Per a respondre, Plató tracta de mostrar què és la justícia, primer en l’Estat i després en l’ànima. Açò és així perquè els principis de la justícia són els mateixos per a l’individu i per a l’Estat.

Segons Plató, la societat s’origina perquè cada home és incapaç de satisfer-se totes les seues necessitats. Plató dissenya un Estat en el qual estaran satisfetes totes les necessitats bàsiques de la ciutadania. En aquest Estat hi haurà tres classes de ciutadans diferents i separades (cada ciutadà estarà assignat a una classe segons les seues habilitats naturals) per a fer les tres funcions que han de ser complides en la vida social:

  • la classe artesana i treballadora té la funció de produir les coses materials necessàries per a la societat;
  • la classe guardiana té la funció de defensar l’Estat; i
  • la classe governant té la funció d’organitzar la vida política en la polis.

Una comunitat on els homes puguen viure de manera plena i feliç ha de ser un organisme. Cadascuna de les seues parts ha de desenvolupar la funció que tinga assignada; d’aquesta manera contribuirà a l’ordre i al benestar del conjunt.

Plató es proposava, al començament del diàleg República, determinar la naturalesa de la justícia, i atesa la dificultat de la tasca, suggerí que podria comprendre’s millor què és la justícia examinant-la tal com existeix a l’Estat. Arribada la discussió a aquest punt, i ja delineades les distintes classes de ciutadans que formen l’Estat, és possible considerar la justícia a l’Estat. De les quatre virtuts reconegudes a la Grècia clàssica, en l’Estat ideal, la saviesa resideix en la classe governant i el valor en la guardiana. La temprança o autodomini consisteix en l’acord dels ciutadans sobre qui ha de governar i en la convenient subordinació dels governats als governants. I la justícia, l’areté, que permetrà a l’Estat realitzar la seua funció com un organisme, consisteix en què cada classe de ciutadans s’ocupe de la tasca que li correspon, sense interferir en la de les altres. La injustícia política consisteix en la ingerència i la pertorbació, que mou a una classe a entremetre’s en les tasques d’una altra.

JPEG - 293.9 kB
Organització de l’Estat just de Plató

Llavors sorgeixen dues preguntes: Quina classe d’home serà just? i com pot sorgir l’Estat just? Aquestes preguntes es plantegen i contesten juntes, perquè l’home just només pot esdevenir en l’Estat just. I, l’Estat just només pot existir on hi haja homes justos. Per tant, el problema de l’aparició de l’Estat i el problema de l’educació de l’home just han de ser platejats simultàniament. I així arribem al moment en què Plató posa en escena l’ideal del filòsof governant.

Per a Plató, el filòsof és l’home que ha assolit el vertader coneixement, coneix les Idees, els patrons universals de conducta. És per açò que només ell té posicions morals i polítiques justes i, per tant, serà el millor governant. El filòsof serà el fruit més exquisit de l’educació donada per l’Estat: només ell podrà dissenyar l’Estat ideal i dirigir la seua realització pràctica. Ara bé, el filòsof “sensible” no té cap possibilitat de dirigir la democràcia atenenca cap a l’organització de l’Estat just. Aquí Plató mostra el seu rebuig a la vida política democràtica. Però si l’Estat ideal no és realitzable, quin sentit té descriure’l? Plató l’utilitzarà com el model amb el qual jutjar els Estats reals.

L’Estat perfecte és l’aristocràtic; però, quan les dues classes superiors s’alien per a repartir-se la propietat dels restants ciutadans i reduir a aquests pràcticament a l’esclavitud, l’aristocràcia es converteix en timocràcia, sistema que representa el predomini de l’element fogós de l’ànima. L’Estat timocràtic es basa en els valors militars de l’honor amb alguna infusió dels valors de la propietat privada. Quan domina l’afany d’obtenir riqueses, la timocràcia es transforma en oligarquia i el poder polític passa a dependre de la riquesa dels propietaris. En aquest Estat, l’estructura de classes es manté només en benefici de la classe governant i no en interès de tot l’Estat: els rics empren l’estructura de classes per explotar els pobres, els quals cada vegada són més pobre fins que, finalment, els pobres expulsen els rics i estableixen la democràcia, en la que cada ciutadà té idèntica llibertat per a perseguir els fins de la seua voluntat i el seu engrandiment personal fins que finalment l’aspirant a dèspota és capaç d’allistar un nombre suficient de descontents per a crear una tirania.

Plató ha col·locat els governs “sensibles” de les polis gregues en una escala moral. Encara que no és l’Estat ideal, la timocràcia (l’Esparta tradicional) és el més valorat per Plató; l’oligarquia (Corint) i la democràcia (Atenes) són negativament valorats; i la tirania (Siracusa), el pitjor de tots. I cada tipus de govern correspon a cada tipus d’home. El mateix que el filòsof, qui es regeix per la raó, és el més feliç dels homes, l’estat aristocràtic és el millor i el més feliç dels Estats; en la timocràcia els apetits dels governants estan frenats i ordenats, però no per la raó sinó per l’honor. En l’oligarquia, encara estan sotmesos a una disciplina, però només per l’amor a la riquesa i per la preocupació per l’estabilitat (la qual sorgeix d’una preocupació per la propietat privada). En la democràcia tots els gustos i inclinacions tenen igual influència en la personalitat dels governants. I en la tirania (en els homes d’ànimes dèspotes) els apetits més baixos, és a dir, els corporals, exerceixen un control absolut i irracional sobre el comportament del governant. Arran d’aquesta classificació dels tipus de personalitat, Plató tornar a preguntar sobre la justificació de la justícia.

Plató presenta tres arguments per demostrar que la vida justa és més feliç que la injusta. Segons MacIntyre, la separació total entre la raó i el desig implica que el conflicte ha de ser entre la raó, d’una banda i la gana irracional i sense fre, per l’altra. Plató identifica l’home injust amb el que persegueix el plaer sense límit i sense sentit, és a dir, amb el tirà. El primer argument és que l’home injust no oposa cap fre als seus desitjos, i així aquests manquen de límits. En mancar de límits, mai no podrà satisfer-los i sempre estarà descontent. El segon, assenyala que només el filòsof es troba en posició de contraposar els plaers de la raó als de l’apetit i la sensualitat il·limitada, perquè només ell coneix ambdós aspectes. Finalment sosté que els plaers de l’intel·lecte són autèntics, mentre que allò que l’home sotmès als apetits considera plaer, sovint no és més que un cessament del dolor o del malestar (en el sentit en què menjar alleuja el fam), i en el millor dels casos resulta molt menys real (en funció de la noció de real com immutable i immaterial) que allò en què es delecta l’intel·lecte.

Però el problema de la justificació de la justícia resta encara sense una resposta clara. Reconsiderem breument les argumentacions centrals de la República per posar en clar la raó per la qual açò ha de ser així dins de l’enquadrament platònic.

L’argumentació comença amb la necessitat de comprendre el significat dels predicats ètics amb independència de les seues aplicacions particulars. Quan indaguem sobre el que vol dir just, roig o igual, el primer pas racional consisteix a oferir exemples i tractar de fer una llista d’accions justes o d’objectes de color roig o de casos d’igualtat. Però donar una llista semblant implica no comprendre el vertader sentit de la indagació. No volem saber quines accions són justes, sinó què és el que fa que les accions siguen justes. Necessitem un criteri. Plató troba el seu criteri en el coneixement de les Idees. Però el coneixement de les Idees només és accessible a uns pocs, i només a aquells que o bé han gaudit de les disciplines educatives de l’Estat ideal encara no existent, o bé es troben entre les escasses naturaleses que tenen una capacitat i una inclinació filosòfica i no han estat corrompudes pel medi social. S’infereix no sols que aquests pocs seran els únics capaços de justificar la justícia, sinó també que la justificació només els resultarà intel·ligible i convincent a ells. Així, l’ordre social imposat pel concepte platònic de justícia només serà acceptat per la majoria de la humanitat per la persuasió no racional (o per la força).

2. Etapa de vellesa (diàlegs crítics):

Cap el final del Polític Plató afirma que la ciència de la política, la ciència de governar, no pot estar identificada amb l’art del general ni amb el del jutge, perquè aquestes són arts auxiliars. El guardià actua com ministre del governant i el jutge dicta les seues sentències segons les lleis establertes pel legislador. La ciència sobirana ha de ser “aquella ciència comuna que està per damunt de totes les altres i custòdia les lleis i tot l’Estat, en vincular-ho tot de manera que forme en veritat un sol conjunt. No són moltes les persones, tinguen les qualitats que tinguen, que poden aconseguir la saviesa política o ordenar sàviament un Estat”, sinó que “el vertader govern l’ha de formar o un grup escàs o un individu sol” i l’ideal seria que el governant o els governants legislessen per a cada cas concret. Plató insisteix que les lleis haurien de modificar segons les circumstàncies ho exigiren, i que cap superstició respecte a la tradició hauria d’impedir aplicar-les raonablement a les noves situacions i a les necessitats actuals. Mes com l’ideal esmentat requereix un saber i una competència més divina que humana, hem d’acontentar-nos amb un substitutiu, és a dir, amb la dictadura de la Llei: el governant administrarà l’Estat atenint-se a una Llei fixa. Aquesta Llei haurà de ser sobirana absoluta, i l’home públic que la viole serà condemnat a mort.

Les Lleis tracta sobre la naturalesa d’una societat en la qual la virtut s’inculca universalment. S’examinen propostes pràctiques per a una legislació a promulgar en la (imaginària) ciutat de Magnèsia, que estaria per fundar-se a Creta. Igual que en la societat de la República, hi haurà un ordre jeràrquic de governants i governats a la ciutat; i la vertadera virtut només l’assolirà aquells que pertanyen a la limitada classe dels governants. En República es posava tot l’èmfasi en l’educació dels governants, mentre que l’interes de les Lleis resideix en el que Plató ens diu sobre la massa de ciutadans i la seua educació.

En República, el paper de la gent comuna en l’Estat correspon al dels apetits en l’ànima. Però la relació entre la raó i els apetits es descriu de manera negativa; la raó frena i controla els impulsos no racionals de l’apetit. En les Lleis, el desenvolupament possible d’hàbits desitjables ocupa el lloc d’aquesta subjecció. S’incita a la gent ordinària a viure d’acord amb la virtut, i tant l’educació com les lleis han de guiar-los cap a aquesta idea de vida. Però el fet que visquen segons els preceptes de la virtut es deu a què han estat habituats i condicionats a tal idea de vida i no a què comprenguen el sentit d’aquesta. La comprensió encara està reservada als governants.

L’Estat ha de ser una autèntica "administració". El govern no s’ha de confiar per consideracions de llinatge o de riquesa. Els governants han de tenir caràcter i qualitats per a governar, i han d’estar sotmesos a la llei. “L’Estat en el qual la Llei es troba per damunt dels governants i aquests són súbdits d’ella, floreix pròsper i feliç, amb totes les benediccions dels déus”. L’Estat existeix, per consegüent, no per al bé d’una classe determinada d’homes, sinó perquè tots els ciutadans visquen com és degut.

La filosofia política de Plató només es fa comprensible, si es pot demostrar la possibilitat d’una teoria dels valors que els mostre ubicats en un món transcendent al qual només pot accedir una minoria entrenada intel·lectualment per a fer-ho. La creença que proporcionar respostes vertaderes a les preguntes socràtiques ens imposa d’alguna manera l’obligació d’incorporar aquestes respostes a Idees socials és una barreja curiosa de realisme polític i fantasia totalitària. Que la possibilitat de portar una vida virtuosa depèn per a la majoria de la gent de l’existència d’una estructura social adequada no implica que hagem de crear una estructura social en la qual la virtut siga imposada.


Participa en el fòrum
Identificació
Escriu un missatge