Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Filosofia > 1r BATX: Bloc 5. L’ésser humà > Hominització i Humanització
Hominització i Humanització

De la biologia a la cultura. El paper de les dones en la humanització

per filosofem | 04/11/2015


Versión en Castellano: Hominización y Humanización

Llegim en la Viquipèdia que l’hominització és el conjunt de processos biogenètics i evolutius que han permès el sorgiment de l’actual homo sapiens sapiens a partir d’un grup de primats homínids de l’era terciària. I que, la humanització fa referència a les transformacions produïdes per l’evolució socio-cultural que han afectat i afecten les formes de vida i organització humanes.

1. Procés d’hominització

  • Què és l’hominització?
    En general, aquest terme designa el conjunt de processos biogenètics i evolutius que han permès el sorgiment de l’actual homo sapiens sapiens a partir d’un grup de primats homínids de l’era terciària.


    El procés d’hominització es caracteritza per importants transformacions somàtiques, de les quals les més important són:

    • el bipedisme propi de la posició erecta, que suposa un important transformació de la pelvis, i que permet alliberar les extremitats anteriors;
    • augment notable de la capacitat cranial, que permet un gran desenvolupament i complexitat de la massa encefàlica. S’acompanya d’un canvi en la posició del forat occipital, que permet descansar el crani sobre la columna vertebral sense veure’s oprimit per la potent musculatura del coll pròpia dels animals quadrúpedes o dels no plenament bípedes;
    • esquelet facial petit;
    • aparició d’un aparell de fonació i desenvolupament de les àrees cerebrals de Broca i de Wernicke, directament relacionades amb el desenvolupament del llenguatge.
      Aquestes transformacions permeteren la independència funcional del cervell i de les mans i, la conjunció de tots dos (que metafòricament i analògica podríem considerar que simbolitzen la conjunció de la teoria i la pràctica), és la base fonamental de l’hominització, que suposa també transformacions psíquiques i adquisició d’habilitats: maneig i fabricació d’instruments, desenvolupament del llenguatge, del pensament, en suma, de la cultura. [1]

FACTORS DETERMINANTS DEL PROCÉS D’HOMINITZACIÓ, en Marvin HARRIS. La nostra espècie, 1991

“El principi fou el peu. Fa quatre milions d’anys, abans d’adquirir l’ús de la paraula o de la raó, els nostres avantpassats ja caminaven drets. Altres simis conservaven el peu en forma de mà, propi del nostre avantpassat comú trepador i arborícola. Seguien, doncs, dotats de quatre mans. Els dits dels peus eren grans com polzes i podien tocar tots els altres; servien per penjar-se de branca en branca i aconseguir la fruita alta, situada lluny del terra, però no per suportar tot el pes del cos. Quan baixaven al terra, per anar d’una mata de fruiters a una altra caminaven habitualment a quatre potes, tal vegada com els goril·les o els ximpanzés moderns, que es desplacen amb l’ajut de potes curtes i grosses, proveïdes de peus plans amb el dit gros molt separat i braços llargs en línia recta des dels muscles fins a les mans, o tal vegada utilitzaven les mans com els orangutans moderns, per caminar amb els punys. Talment com els grans simis, podien romandre drets o caminar a dues potes, però només de forma esporàdica i per cobrir distàncies curtes. Els seus peus no tan sols no eren apropiats per estar o caminar drets, sinó que a les seves potes i natges els faltaven els músculs que mantenen en posició vertical els éssers humans. Igualment, la columna vertebral descrivia un arc senzill, sense la convexitat estabilitzadora que els humans tenim a la regió lumbar. A dues potes, més que caminar tentinejaven: per aquest motiu alçaven els braços per mantenir l’equilibri, raó per la qual aquests no servien per transportar objectes, excepte en distàncies curtes.

Els nostres avantpassats simis eren diferents. Tenien peus com els nostres amb dits que no podien doblegar-se per agafar o recollir objectes i que servien bàsicament per restar drets, córrer, saltar o etzibar puntades de peu. Tota la resta era responsabilitat de les mans.(…)

Per quin motiu la natura creà un simi que caminés a dues potes? La resposta s’ha de trobar en la capacitat d’un animal d’aquest tipus per espavilar-se al terra. Cap animal gran camina per les branques dels arbres i, encara menys, salta amb dues potes de branca en branca. Però el simple fet de viure al terra no serveix per explicar que anem drets. Viure al terra és, ni més ni menys, el que fa la majoria dels mamífers que, no obstant (dels elefants als gats, cavalls i babuins) es desplacen a quatre potes. Un simi bípede i bimà només té sentit, des del punt de vista de l’evolució, perquè podia fer al terra quelcom que cap altra criatura havia fet mai tant ni tan bé: usar les mans per fabricar i transportar eines, i usar eines per satisfer les seves necessitats quotidianes”.

“La prova, en part, la trobem en la nostra dentadura. Tos els simis actuals tenen ullals protuberants que serveixen per obrir fruits de closca dura, per tallar bambú, i també com a armes que ensenyen o que empren en combats contra depredadors o rivals sexuals. Però els nostres avantpassats bípedes i bimans no tenien uns ullals així. Els incisius que tenien ja eren força petits; els molars, amples i plans; les mandíbules funcionaven més per moldre i triturar que per ferir i tallar. Així doncs, els nostres avantpassats sense ullals poderosos ¿eren inofensius? Ho dubto. La dentició humana transmet un missatge diferent i més inquietant: espanten més els que esgrimeixen els pals més llargs que no els que ensenyen els ullals més grans. (…)

La utilització d’eines i la posició dreta evolucionaren alhora. A mesura que els australopitècids depenien més de les eines s’anava incrementant la diferència entre els seus peus i les seves mans, i com a conseqüència d’aquest increment augmentava encara més la seva dependència de les eines. Però ¿per què?, ¿quin benefici els reportava això? Gairebé amb total seguretat la resposta ha de ser que les eines els capacitaven per consumir aliments nutritius del terra que els simis quadrumans i arborícoles no podien explotar amb tanta eficàcia.(…)

Però ¿què hi havia al terra que resultava tan atractiu que feia que els simis, per aconseguir-ho, invertissin en la fabricació i ús d’eines? Deixem-nos guiar pels ximpanzés. Sabem que ells inverteixen en la fabricació i l’ús d’eines, sobretot per caçar insectes ocults en els seus amagatalls. Branques i pals són les seves eines preferides en les seves caceres. Alguns observadors indiquen que, al llarg de tota una hora, els ximpanzés de Gombe transporten eines ben fabricades per caçar termites d’un termiter a un altre, cobrint una distància total d’un quilòmetre. Formiguers i termiters són més fàcils de veure a la sabana oberta amb arbres dispersos que no a la pròpia selva. Podem imaginar els avantpassats dels australopitècids aventurant-se per temporades a sortir de la selva a la recerca dels paquets de greix i proteïnes, altament nutritius, tancats en aquestes fortaleses d’insectes. Com que els formiguers estaven lluny dels llocs on es trobaven els instruments adequats per pescar, furgar, explorar i escarbotar, caldria transportar les eines o la matèria prima per fabricar-les cobrint distàncies superiors que a la selva. Els individus que fabriquessin els millors pals i els usessin amb major habilitat gaudirien de dietes més riques en greixos i proteïnes, serien més forts i sans i deixarien més descendència. A mesura que augmentessin la freqüència i la durada de les expedicions a camp obert, els avantpassats dels australopitècids començarien aviat a aprofitar recursos alimentaris addicionals, disponibles en el nou hàbitat. En algunes èpoques de l’any, les llavors de les herbes es podien pelar i menjar. Durant l’excavació a la recerca d’insectes subterranis, descobririen inevitablement bulbs, tubercles i arrels comestibles, rics en calories, que encara ara són un recurs important dels caçadors -recol·lectors humans d’Àfrica”.

“Els ximpanzés són caçadors més que carronyers per una senzilla raó: a la selva hi ha menys restes de grans animals morts i resulta més difícil trobar-les. Tenint en compte els immensos ramats que pasturaven a les sabanes, els primers australopitècids foren probablement carronyers abans que caçadors. Els seus pals d’escarbotar no eren prou esmolats ni consistents per perforar l’epidermis dels nyus, antílops, zebres o gaseles. Sense ullals forts ni eines de tall, no tenien manera de travessar pells dures i aconseguir la carn, per molt que aconseguissin matar algun adult d’una o altra forma. Alimentar-se de carronya resolia aquests problemes: els lleons i altres depredadors feien la feina de matar i esquarterar l’animal, deixant la carn a la vista. Un cop farts, els depredadors anaven a fer una becaina a l’ombra. El principal problema dels nostres avantpassats era aleshores el de desempallegar-se d’altres carronyers. Els voltors i xacals se’ls podia allunyar agitant els pals i punxant-los amb ells. Les hienes, amb les seves poderoses mandíbules per trinxar els ossos, degueren constituir un problema molt més gran per un grup de primats amb alçades entre els 91 i els 122 centímetres. Amb molta prudència, els australopitècids guardaven les distàncies si les hienes arribaven primer, o fugien ràpidament si apareixien quan ells havien començat el sopar. En qualsevol cas, era aconsellable no entretenir-se, arrencar i tallar tot el possible i marxar a un lloc segur com abans millor. (…) El lloc més segur eren els arbres, on -si era necessari- els australopitècids podien abandonar els seus pals, agafar-se a l’escorça amb els seus dits corbats i fugir cap a les branques més enlairades.(…)

Tot i que els australopitècids mai arribaren a ser grans caçadors, acabaren millorant la seva capacitat de competir com a carronyers. El límit del seu èxit residia en que havien d’esperar que les dents dels caçadors o carronyers millor dotats per la natura perforessin les pells, abans de poder apropar-se a un animal mort. Però, en algun moment fa entre 3 i 2,5 milions d’anys, molt abans que entrés en escena l’homo habilis, els australopitècids aconseguiren un avenç tecnològic tan important com el que més en la història de la humanitat. Començaren a fabricar ganivets i destrals a partir de fragments de pedra. Pell, muscle, nervi i os cedien enfront dels nous artefactes tan fàcilment com davant dels ullals i urpes més esmolats. Una forma de vida més intrèpida trucava a la porta”.

“Amb la fabricació de nuclis i resquills de pedra, pals per escarbotar esmolats, corretges i bosses de cuir, i el transport i emmagatzematge d’eines materials, s’assoliren els límits del cervell dels simis. (…) La selecció natural afavorí els individus que aprenien més aviat a fabricar les millors eines, que prenien les decisions més intel·ligents sobre quan usar-les i que podien optimitzar la producció, d’acord amb els canvis diaris o estacionals, de la quantitat o disponibilitat dels aliments d’origen animal i vegetal. La selecció d’aquestes capacitats pot explicar que el cervell de l’homo habilis sigui un 40 o 50 per cent major que el dels australopitècids.

Tot i comptar amb eines més complexes i un cervell més gran, però, no tenim proves que l’homo habilis estigués més ben dotat per a la caça major. La seva escassa estatura i els seus dits corbats en peus i mans -que ens indiquen que encara s’enfilava als arbres per tal d’escapar dels depredadors- no suggereixen un caçador intrèpid, i les seves eines, útils per esquarterar animals de grans dimensions, no semblen massa útils per a caçar-los.

Segurament els nostres avantpassats seguiren essent principalment carronyers fins que aparegué el primer homo erectus, fa 1,6 milions d’anys. Tot el relacionat amb l’erectus suggereix l’ocupació d’un nínxol ecològic basat en un nou estil de subsistència. Es tractava d’una espècie, considerablement més alta que l’habilis, i els seus dits de mans i peus havien perdut tots els vestigis d’agilitat arbòria. Les seves eines eren resquills de pedra esmolats, nous tipus de nuclis treballats d’ambdues cares i amb forma de grans destrals de mà allargades i apuntades, ganivets i puntes”.

“El desenvolupament cultural és també un desenvolupament lingüístic. Un ritme de canvi ràpid i acumulatiu de les tradicions implica un avenç en la quantitat d’informació socialment adquirida, emmagatzemada, recuperada i compartida. (…) El llenguatge humà és el mitjà a través del qual els records sobreviuen els individus i les generacions. Però no és un simple mitjà: és també una força instrumental activa en la creació de l’activitat social cada cop més complexa que l’evolució cultural imposa a la vida quotidiana. La competència lingüística fa possible que es formulin regles per actuar de la forma adequada en situacions llunyanes en l’espai i en el temps. Sense haver vist mai una formiga del gènere Dorilus o un dels seus nius, qualsevol humà normal, no excessivament intel·ligent, a diferència dels ximpanzés més intel·ligents, pot ensenyar a d’altres com caçar termites. La pràctica seguirà essent necessària (i sempre millorarà els resultats), però la capacitat de formular regles verbals per caçar formigues o termites permet que individus diferents reprodueixin aquestes activitats a través de les generacions. La vida social dels humans es composa en bona mesura (encara que no exclusivament) de pensaments i conductes coordinats i governats per aquestes regles. Quan les persones inventen noves normes d’activitat social, inventen les regles corresponents per adaptar les noves pràctiques i les emmagatzemen en els seus cervells (a diferència de les instruccions d’innovació biològica, que s’emmagatzemen als gens).

(…) A mida que els nostres avantpassats començaren a dependre més i més de la fabricació i utilització d’eines, i de les tradicions culturals, el seu repertori genètic de grunys, ganyotes i enrabiades no devia ser suficient per expressar la gama creixent de peticions que havien de realitzar. Els gestos i sons d’invenció cultural degueren augmentar proporcionalment. Els experiments realitzats amb simis ensinistrats ens indiquen que l’australopitecus afarensis podia haver posseït un repertori entre 100 i 200 gestos o sons socialment adquirits que usaria per realitzar peticions senzilles als altres. No es tractava d’una llengua tal i com nosaltres la coneixem, però constituïa amb seguretat el punt de partida del qual podia haver evolucionat la llengua tal i com nosaltres la coneixem”.

JPEG - 164 kB

2. Procés d’humanització

  • Què és la humanització? La humanització fa referència al procés d’evolució cultural que des dels primers homínids ha anat construint la cultura humana.
    • Activitat 2: Explica en què consisteix el procés d’humanització després de llegir el següent text: De la biologia a la cultura. Hominització i humanització (llegir el text ací).
    • Activitat 3: Indica quin ha estat el paper de les dones en el procés d’humanització, segons el text següent: La humanització no és sols cosa d’homes. El paper de les mares en l’evolució de la nostra espècie Pots llegir l’article de Paula Casal ací. També el pots llegir ací
      JPEG - 26.4 kB

Notes

[1Font: Filoxarxa, hominització.


Participa en el fòrum
Identificació
Escriu un missatge