Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Ètica > Bloc 5. Problemes socials del món actual > Eutanàsia ευ (bo) i θάνατος (mort)
Eutanàsia ευ (bo) i θάνατος (mort)

Un dilema moral actual

per Àngels Varó Peral | 28/04/2016 (publicació anterior: 12/12/2012)


Les concepcions sobre la vida, la mort i les formes de morir han estat diverses al llarg de la història en les diferents cultures i tradicions que constitueixen el llegat de la humanitat. Actualment, encara són vigents moltes d’aquestes tradicions i configuren formes de pensar i sensibilitats heterogènies. Algunes consideracions històriques poden ajudar a entendre la pluralitat de punts de vista contemporanis. Avui conviuen principis i valors que tenen justificacions, projeccions i conseqüències diferents, i convé saber les raons que hi ha al darrere de cada presa de posició.

Eutanàsia

Terme provinent del grec Eu-Thanatos (bona mort) [1], fa referència a les accions fetes per altres persones, a petició expressa i reiterada d’una persona que pateix un sofriment físic o psíquic com a conseqüència d’una malaltia incurable i que el viu com a inacceptable i indigne, per tal de causar-li la mort de manera ràpida, eficaç i indolora. Des de la introducció del consentiment informat no podem parlar més de la mal anomenada “eutanàsia passiva”. És obvi que la no-instauració d’un tractament, la seva suspensió i l’eutanàsia sempre han de ser sol·licitats. [2]

PNG - 103.6 kB

Arguments filosòfics sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit

Les concepcions sobre la vida, la mort i les formes de morir han estat diverses al llarg de la història en les diferents cultures i tradicions que constitueixen el llegat de la humanitat. Actualment, encara són vigents moltes d’aquestes tradicions i configuren formes de pensar i sensibilitats heterogènies. Algunes consideracions històriques poden ajudar a entendre la pluralitat de punts de vista contemporanis. Avui conviuen principis i valors que tenen justificacions, projeccions i conseqüències diferents, i convé saber les raons que hi ha al darrere de cada presa de posició. [3]

JPEG - 31.8 kB
Dionisio. Mosaic de Pella.

Antiguetat. Les referències escrites a una “bona mort” es troben ja en el segle V a. de C. en autors grecs. El poeta Posidip, cap a l’any 288 a. de C., escriu: “De tot allò que l’home desitja obtenir, no desitja res millor que una mort dolça”. Naturalment, cal diferenciar el tema de “la bona mort” de la qüestió del suïcidi. Mentre que es pot afirmar una aspiració generalitzada del primer en el món clàssic grec, no es pot dir el mateix del suïcidi. Aristòtil, per exemple, el considera com un crim contra “la ciutat”, és a dir, contra la comunitat; el suïcida no demostra coratge, sinó covardia i desesperació, i fa mal a la societat.

Els estoics, i tota la tradició estoica al llarg dels segles, defensen que la vida s’ha de viure amb lucidesa i dignitat i, quan això manca, és millor sortir del teatre de la vida. Així, Sèneca escriu a Lucili: “El savi ha de viure tant com degui, no tant com pugui”. “El millor que ha ordenat la llei eterna és que ens proporciona una sola forma d’entrar a la vida, però moltes d’abandonar-la. He d’esperar la crueltat de la malaltia o de l’home, quan puc escapar de la por de la tortura i alliberar-me de tots els meus problemes? Aquesta és l’única raó per la qual no hem de lamentar la vida: no subjecta ningú contra la seva voluntat.”

Etapa medieval. El món cristià s’enfronta als estoics i reclama la subjecció a la voluntat divina. L’ésser humà és una criatura de Déu i no pot prendre decisions contra el designi diví ni contra les lleis de la natura. En canvi, admet el sacrifici voluntari de la vida per testimoniar la fe (màrtirs) o en les guerres justes, o per salvar altres persones.

L’ensenyament de Sant Agustí [4] i Sant Tomàs, [5] com la de molts altres grans autors cristians, és clar en aquesta línia.

PNG - 183.9 kB
Utopia, il·lustració de la primera edició. 1516.

El Renaixement aporta una nova sensibilitat a partir del redescobriment del món clàssic. L’humanisme renaixentista és desenvolupat per autors cristians que hi veuen una font de renovació i aprofundiment espiritual. En els segles XVI i XVII hi ha grans personalitats morals que adopten posicions innovadores. El primer cas és el de Tomàs Moro, qui en la seva Utopia (1516) escriu:

“Com ja vaig dir, [els utòpics] cuiden amb més afecte els malalts i no s’omet res que pugui contribuir a guarir-los, aliments o medecines. Als que pateixen algun mal incurable els consolen fent-los companyia i conversant amb ells, i proporcionant-los tot el que condueixi a alleujar tant com es pugui el seu mal.

Si el mal no és solament incurable, sinó que afligeix el malalt amb sofriments incessants, els sacerdots i els magistrats exhorten el pacient que, ja que no pot fer res de profit a la vida i és una molèstia per als altres i per a si mateix, pel fet que sobrevisqui a la seva mort, no ha d’alimentar més temps la pesta i la infecció.

Atès que la vida és un turment per a ell, que no refusi morir, ple d’esperança de desfer-se d’una vida acerba com la presó i d’un suplici, o permeti de bon grat que altres l’alliberin. Amb la mort no posarà fi a res dolent sinó solament al seu turment. I com aquest és el consell dels sacerdots, intèrprets de la voluntat de Déu, fer-ho així serà obra pietosa i santa. Els qui són persuadits es deixen morir voluntàriament d’inanició o se’ls allibera de la vida durant el son sense que se n’adonin. Aquesta fi no s’imposa a ningú i no es deixa de tenir cura dels qui refusen fer-ho, però honora els qui així deixen la vida. Si algú es mata sense causa considerada vàlida pels sacerdots i el Senat, no és considerat digne de la terra ni del foc. El seu cos, privat de sepultura, és llençat a un pantà.” (Madrid: Espasa Calpe, 2001, p. 134-135)

Un altre autor, Francis Bacon, critica amb duresa els mètodes de recerca del coneixement tradicionals i proposa un canvi radical a partir del mètode experimental, que ha de suprimir els prejudicis i els supòsits implícits a qualsevol afirmació sobre la realitat. En aquest context, comenta la situació de les diferents professions i es fixa en la dels metges. Considera que la medicina tradicional és inhumana i reclama dels metges que no solament s’ocupin de recuperar la salut sinó que també procurin alleujar el sofriment. En la seva obra de 1605, The Advancement of Learning, afirma:

“Incloc en l’ofici de metge no solament la recuperació de la salut sinó també mitigar el patiment i els dolors; i no solament quan aquest alleugeriment pot dur a la recuperació, sinó també quan pot servir per donar sortida feliç i fàcil.” (Oxford: Clarendon Press, 1974, p. 110)

Modernitat. En el segle XVIII, David Hume formula, de manera clara i precisa, un raonament contra la idea que la mort voluntària sigui una transgressió greu contra Déu o contra el proïsme o contra nosaltres mateixos. La seva crítica als arguments tradicionals contraris al suïcidi es troba en els Assaigs sobre el suïcidi i la immortalitat de l’ànima, publicats a França l’any 1770 i a Anglaterra el 1777. El text comença: “Tractem de restituir a l’home la seva llibertat original examinant tots els arguments comuns contra el suïcidi i mostrant que aquesta acció pot estar lliure de tota imputació de culpa o culpabilitat, d’acord amb els sentiments de tots el filòsofs antics.” [6]

Kant no està d’acord amb els arguments de Hume i judica el suïcidi com un mal moral de primer ordre perquè transgredeix el deure necessari cap a un mateix. [7]

Contemporània. El gran estudi empíric i sistemàtic sobre el suïcidi no va arribar fins al final del segle XIX, gràcies a E. Durkheim. En la seva obra Sobre el suïcidi (1897), defineix aquest “com tota mort que resulta, mediata o immediatament, d’un acte, positiu o negatiu, realitzat per la víctima mateixa”. [8]

ACTIVITATS

1. Fes una graella amb els arguments a favor de l’eutanàsia i dels arguments en contra que hi ha al text.

2. Busca entre 3 i 5 arguments a favor i altres tants, en contra de la eutanàsia en el segle XX i afegeix-los a la graella de l’activitat anterior

3. Debat: Tenim dret a decidir sobre la pròpia mort?

4. Fes una redacció amb el títol "Eutanàsia: una mort digna"

Notes

[1ευ (bo) i θάνατος (mort)

[2Tret de: Informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi. 2006, Generalitat de Catalunya

[3Tret de: Informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi. 2006, Generalitat de Catalunya

[4Sant Agustí, a La ciutat de Déu, Llibre I, 20, escriu: “[...] veiem que en cap dels llibres sants i canònics es diu que Déu ens mani o permeti que ens donem la mort a nosaltres mateixos, ni àdhuc per aconseguir la immortalitat, ni per excusar-nos o alliberar-nos de qualsevol calamitat o esventura”. Llibre I, 21: “[...] no violen aquest precepte, “no mataràs”, els qui per ordre de Déu van declarar guerres o representant la potestat pública i obrant segons l’imperi de la justícia van castigar els facinerosos i perversos llevant-los la vida. Per aquesta causa, Abraham, estant resolt a sacrificar el fill únic que tenia, no solament no va ser notat de crueltat, sinó que va ser enaltit i lloat per la seva pietat envers Déu, ja que encara que, complint el mandat diví, va determinar llevar la vida a Isaac, no va fer aquesta acció per executar un fet pecaminós, sinó per obeir els preceptes de Déu [...]”. Llibre I, 22: “Tots els qui s’han donat mort voluntària podran ser, per ventura, dignes d’admiració per la seva grandesa d’ànim, però no lloats per assenyats i savis; encara que si amb exactitud consultéssim la raó (mòbil de les nostres accions), advertiríem que no ha de dir-se grandesa d’ànim quan un, no podent sofrir algunes adversitats o pecats d’uns altres, es mata a si mateix, perquè en aquest cas mostra més clarament la seva debilitat [...]”.

[5Sant Tomàs, a la Summa Theologica, part II-II, q 64, a5 (Madrid: BAC, 1990, p. 533 i s.), escriu: “És absolutament il·lícit suïcidar-se, per tres raons: primera, perquè tot ésser s’estima naturalment a si mateix, i a això es deu que tot ésser es conservi naturalment en l’existència i resisteixi, tant com sigui capaç, el que podria destruir-lo. Per aquest motiu, que algú es doni mort va contra la inclinació natural i contra la caritat per la qual un ha d’estimar-se; per aquest motiu suïcidar-se és sempre pecat mortal perquè va contra la llei natural i contra la caritat. Segona, perquè cada part, com a tal, pertany al tot; i un home qualsevol és part de la comunitat, i, per tant, tot el que ell és pertany a la societat. Per això qui se suïcida fa injúria a la comunitat, com es posa de manifest al filòsof a V Ethic (Es refereix a l’Ètica d’Aristòtil). Tercera, perquè la vida és un do diví donat a l’home i subjecte a la seva divina potestat, que dóna la mort i la vida. I, per tant, qui es priva de la vida peca contra Déu, com el que mata un serf aliè peca contra el senyor de qui és serf; o com peca el que s’atorga la facultat de jutjar una cosa que no li està encomanada, ja que només a Déu pertany el judici de la mort i de la vida, segons el text de Dt. 32,39: Jo llevaré la vida i jo faré viure. [...] Ni és lícit a la dona matar-se per no ser violada, ja que no ha de cometre un crim major, que és el suïcidi, per evitar un delicte menor aliè; perquè la dona violada per força no peca si no dóna el seu consentiment, perquè el cos no es taca sinó pel consentiment de l’ànima, com va dir Santa Llúcia.”

[6David Hume. De los prejuicios morales y otros ensayos. Madrid: Tecnos, 1998, p. 53 i s.:

“Tractem de restituir a l’home la seva llibertat original examinant tots els arguments comuns contra el suïcidi i mostrant que aquesta acció pot estar lliure de tota imputació de culpa o culpabilitat, d’acord amb els sentiments de tots els filòsofs antics.

Si el suïcidi fos criminal, ha de ser una transgressió del nostre deure tant davant de Déu com davant del proïsme o davant de nosaltres mateixos.

Per provar que el suïcidi no és una transgressió del nostre deure cap a Déu, poden ser potser suficients les consideracions següents. Per governar el món material, el creador totpoderós ha establert lleis generals i immutables per les quals tots els cossos, des del planeta més gran a la partícula més petita de matèria, es mantenen en la seva esfera o funció pròpia. Per governar el món animal ha dotat totes les criatures vives amb poders corporals i mentals; amb sentits, passions, apetits, memòria i judici pels quals són impulsats, regits en el curs de la vida a la qual estan destinats. Aquests dos principis diferents del món material i animal contínuament s’envaeixen l’un a l’altre, i mútuament retarden o fan avançar les seves operacions. Els poders dels homes i de tots els altres animals estan restringits i dirigits per la naturalesa i les qualitats dels cossos que els envolten, i les modificacions i accions d’aquests cossos són incessantment alterades per l’operació de tots els animals. L’home és detingut al seu pas per rius que solquen la superfície de la terra; no obstant això, els rius, quan són correctament canalitzats, presten la seva força al moviment de les màquines, que serveixen a l’ús de l’home. Però, encara que les regions dels poders materials i animals no es poden mantenir del tot separades, cap discòrdia o desordre en la creació resulta d’aquí; al contrari, de la barreja, unió i contrast de tots els poders variats dels cossos inanimats i les criatures vives sorgeixen aquesta harmonia i proporció sorprenents que propicien l’argument més segur de la suprema saviesa.

La providència de la deïtat no es mostra immediatament en cap operació, sinó que governa cada cosa en pro d’aquestes lleis generals i immutables que han estat establertes des del principi dels temps. Tots els esdeveniments, en un sentit, poden ser declarats com a accions del totpoderós; tots procedeixen d’aquests poders amb els quals ha dotat les seves criatures. Una casa que cau pel seu propi pes no és duta a la ruïna per la providència més que una altra destruïda per la mà de l’home, ni són les facultats humanes menys importants en la seva construcció que les lleis del moviment i la gravitació. Quan les passions actuen, quan el judici dicta, quan els membres obeeixen, això és tota operació de Déu, i sobre tals principis animats, així com sobre els inanimats, ha establert el govern de l’univers.

[...] Quin és el significat, llavors, d’aquest principi segons el qual un home que, cansat de la vida, i perseguit pel dolor i la pena, valentament se sobreposa a tots els terrors naturals de la mort i s’escapa d’aquest cruel escenari; segons el qual, dic, tal home hauria provocat la indignació del seu creador en envair el domini de la divina providència i pertorbar l’ordre de l’univers?

Hem d’afirmar que el totpoderós s’ha reservat per a ell, d’una manera peculiar, disposar de les vides dels homes, i no ha subordinat aquest fet, comú com uns altres, a les lleis generals per les quals l’univers es governa? Això és clarament fals. Les vides dels homes depenen de les mateixes lleis que les vides de tots els altres animals, i aquestes estan subjectes a les lleis generals de la matèria i el moviment. La caiguda d’una torre o una infusió de verí destruiran un home de la mateixa manera que la criatura més miserable. Una inundació arrasa tot el que, sense distinció, és a l’abast de la seva fúria. Ja que, per tant, les vides dels homes són sempre dependents de les lleis generals de la matèria i del moviment, és criminal que un home disposi de la seva vida perquè en tot cas és criminal envair aquestes lleis o posar obstacles a les seves operacions? Però això sembla absurd.

Tots els animals són confiats a la seva pròpia prudència i habilitat per a la seva conducta en el món, i tenen completa autoritat, tan lluny com el seu poder ’estengui, per alterar totes les operacions de la naturalesa. Sense l’exercici d’aquesta autoritat, no podrien subsistir ni un moment. Tota acció, tot moviment d’un home canvia l’ordre d’alguna part de la matèria i desvia del seu curs ordinari les lleis generals del moviment. Per tant, posant juntes aquestes conclusions, trobem que la vida humana depèn de les lleis generals de la matèria, i del moviment, i que no representa una invasió del domini de la providència pertorbar o alterar aquestes lleis generals. No té cadascú, en conseqüència, la lliure disposició de la seva vida? I no pot emprar legítimament aquest poder amb el qual la naturalesa l’ha dotat?

[...]

Si el fet de disposar de la vida humana estigués reservat al domini particular del totpoderós, de tal manera que fos una invasió del seu dret el fet que els homes disposessin de les seves vides pròpies, seria tan igualment criminal actuar per la conservació de la vida com per la seva destrucció. Si desvio una pedra que està caient sobre el meu cap, pertorbo el curs de la naturalesa i envaeixo el domini particular del totpoderós en perllongar la meva vida més enllà del temps que les lleis generals de la matèria i el moviment li havien assignat. [...]

Un home que es retira de la vida no danya la societat. Solament cessa de fer el bé, la qual cosa si fos un dany, és del tipus més lleu.

[...]

Que el suïcidi pot de vegades ser consistent amb l’interès i amb el nostre deure envers nosaltres mateixos, no ho pot qüestionar qui admeti que l’edat, la malaltia o la desgràcia poden convertir la vida en una càrrega i fer-la pitjor fins i tot que l’anihilació. Crec que mai ningú no va menysprear la vida mentre mereixia la pena mantenir-la. Perquè és tal el nostre horror natural a la mort que petits motius mai ens faran capaços de reconciliar-nos amb ella. I, encara que potser la situació de la salut o la fortuna d’un home no sembli necessitar aquest remei, almenys podem estar segurs que qualsevol que, sense raó aparent, hagi recorregut a ell, estava marcat amb tal incurable depravació o amb tal caràcter malenconiós com per enverinar tota alegria i tornar-lo tan desgraciat com si hagués estat carregat amb la més dolorosa dissort.”
[També hi ha una altra versió en espanyol: D. Hume. Del suicidio y otros ensayos. Madrid: Alianza, 1988.]

[7Kant. Fundamentación de la metafísica de las costumbres (1785). Trad. de José Mardomingo. Barcelona: Ariel, 1996, p. 189: “[...] segons el concepte de deure necessari cap a si mateix, qui està donant voltes a la idea del suïcidi es preguntarà si la seva acció pot compadir-se amb la idea de la humanitat com una finalitat en si mateixa. Si, per escapar a un estat penós, es destrueix a si mateix, se serveix d’una persona merament com un mitjà per a la conservació d’un estat suportable fins a la fi de la vida. Però l’home no és una cosa, i per tant no és quelcom que pugui ser usat merament com a mitjà, sinó que ha de ser considerat sempre en totes les nostres accions com a finalitat en si mateixa. Així, doncs, no puc disposar de l’home en la meva persona per mutilar-lo, corrompre’l o matar-lo. (He d’esbiaixar la determinació més precisa d’aquest principi que eviti tot malentès, per exemple de l’amputació dels membres per conservar-me, o del perill a què exposo la meva vida per conservar-la, etc; aquesta determinació pertany a la moral pròpiament dita.)”

[8E. Durkheim. Sobre el suicidio (1897). Madrid: Akal, 1982, p. 2-3:

“Entre les diverses espècies de mort n’hi ha algunes que presenten el tret particular que són obra de la víctima mateixa, que resulten d’un acte l’autor del qual és el pacient; és cert, per altra banda, que aquest mateix caràcter es troba en la base sobre la qual es fonamenta comunament la idea del suïcidi. Poc importa, d’altra banda, la naturalesa intrínseca dels actes que produeixen aquest resultat. Encara que per regla general ens representem el suïcidi com una acció positiva i violenta que implica cert ús de força muscular, pot passar que una actitud purament negativa o una simple abstenció produeixin idèntica conseqüència. Un es mata igualment refusant alimentar-se, que destruint-se pel ferro o pel foc, i no és tampoc necessari que l’acte produït pel pacient hagi estat l’antecedent immediat de la mort, perquè aquesta pugui ser considerada com efecte seu; la relació de causalitat pot ser indirecta, sense que el fenomen canviï per això de naturalesa. L’iconoclasta que, per conquistar el palmell del martiri, comet un crim de lesa majestat, la gravetat del qual coneix, i que sap que el farà morir a les mans del botxí, és l’autor de la seva fi, tant com si s’hagués donat ell mateix el cop mortal. Per aquesta raó, no hi ha motiu per classificar en grups diferents aquestes dues varietats de morts voluntàries, ja que no hi ha més diferència entre elles que els detalls materials de l’execució. Així arribem a una primera fórmula: s’anomena suïcidi a tota mort que resulta, mediatament o immediatament, d’un acte, positiu o negatiu, realitzat per la víctima mateixa.”


Participa en el fòrum
Fòrum moderat a priori

El teu missatge serà mostrat en estar validat per l'administradora del lloc.
Gràcies per la teua participació!

Identificació
Escriu un missatge