Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > H. Filosofia > Filosofia Contemporània > Simone de Beauvoir (1908-1986)
Simone de Beauvoir (1908-1986)

Filòsofa feminista del segle XX

per Àngels Varó Peral | 07/05/2015


Versión en Castellano: Simone de Beauvoir (1908-1986)

ÍNDEX:

I. Biografia

II. Context filosòfic

  1. Feminisme
  2. Psicoanàlisi
  3. Materialisme històric (marxisme)
  4. Existencialisme

III. Lectura: La "Introducció" i la "Conclusió" de El segon sexe

IV. Continguts conceptuals per a la prova d’accés a la universitat

  1. Hermenèutica pròpia de l’existencialisme de Beauvoir
    1. Lectura feminista de la dialèctica hegeliana de l’amo i l’esclau: la dona com l’Altra en la societat patriarcal
    2. Concepte de "subjecte situat"
    3. Mètode regressiu-progressiu en l’anàlisi de la condició femenina.
  2. Problematització de la categoria "dona"
  3. El factor cultural en tant que factor decisiu en l’anàlisi de les causes de l’opressió de la dona.
  4. Educació i evolució col·lectives per aconseguir l’autonomia de les dones i la reciprocitat de les relacions entre homes i dones

I. BIOGRAFIA

  • Simone de Beauvoir (1908-1986) és una filòsofa francesa del segle XX. Feminista i existencialista. El seu llibre El segon sexe (1949) promogué la denominada "Segona Onada" del feminisme occidental.
  • Per a un primer contacte amb la seua filosofia, vegem el documental dirigit per Virginie Linhart, "Simone de Beauvoir. No se nace mujer..." (2007).
  • Per a conèixer més sobre Simone de Beauvoir, recomane l’espai que la web "Ciudad de las mujeres" li va dedicar l’any 2008, amb motiu del centenari del seu naixement: Simone de Beauvoir. Especial centenari

II. CONTEXT FILOSÒFIC


  1. Feminisme
  2. Psicoanàlisi
  3. Materialisme històric (marxisme)
  4. Existencialisme

1. El feminisme

Què és la teoria feminista?

La teoria feminista és el corpus teòric produït pel moviment feminista en les ciències socials, que ha donat lloc al que es coneix com a "estudis de gènere" o "estudis de les dones". Es planteja qüestions com ara si ser dona implica o no actuar com una dona, si tota dona entén el món sempre com a dona pel fet biològic de ser-ho, i què és el que determina el punt de vista femení: algun aspecte biològic (anatomia, genètica...), la cultura, alguna posició estratègica o teòrica, etc. Dins de la teoria feminista, hi ha dos grans corrents principals segons la tradició intel·lectual a la qual s’adscriuen; l’escola angloamericana i la francesa.

(...) La teoria feminista o feminisme acadèmic, en contraposició al social, s’ocupa de desmuntar certeses que la comunitat científica té assumides, però en què només considera el punt de vista masculí, com per exemple "les dones són histèriques" (alguns homes i algunes dones són més irritables que d’altres, o menys dòcils, etc.) o "els homes són els responsables dels ingressos familiars" (hi ha homes i dones que volen tenir independència econòmica i escollir el propi model familiar). Una de les certeses científiques masculines a la que s’enfronta és, precisament, la creença que la teoria feminista és una teoria menor. [1]

En quin corrent feminista queda situada Simone de Beauvoir?

Beauvoir forma part del corrent del feminisme il·lustrat. En Los feminismos a través de la historia. Capítulo II. Feminismo Moderno, Ana de Miguel caracteritza el feminisme il·lustrat de la següent manera:

...Diferents autores, com ara Geneviève Fraisse i Celia Amorós, han coincidit a assenyalar l’obra del filòsof cartesià Poulain de la Barre i els moviments de dones i feministes que tingueren lloc durant la Revolució Francesa com dos moments clau -teòric un, pràctic l’altre- en l’articulació del feminisme modern. Així, en el text de Poulain de la Barre titulat Sobre la igualtat dels sexes i publicat en 1673 -en plena expansió del moviment de precioses- seria la primera obra feminista centrada explícitament a fonamentar la demanda d’igualtat sexual. (...) Amorós enquadra l’obra de Poulain en el context més ampli de la Il·lustració. Àdhuc reconeixent el caràcter pioner i específic de l’obra, aquesta forma part d’un continu feminista que es caracteritza per radicalitzar o universalizar la lògica de la raó, racionalista primer i il·lustrada després. Així mateix, manté que el feminisme en tant que cos coherent de vindicacions i com a projecte polític capaç de constituir un subjecte revolucionari col·lectiu, només pot articular-se teòricament a partir de premisses il·lustrades: premisses que afirmen que tots els homes naixen lliures i iguals i, per tant, amb els mateixos drets. Tot i que les dones queden inicialment fóra del projecte igualatori -tal com va succeir en la susdita França revolucionària i en totes les democràcies del segle XIX i bona part del XX-, la demanda d’universalitat que caracteritza la raó il·lustrada pot ser utilitzada per a irracionalitzar els seus usos interessats i il·legítims, en aquest cas patriarcals. En aquest sentit, afirma que el feminisme suposa l’efectiva radicalització del projecte igualitari il·lustrat. La raó il·lustrada, raó fonamentalment crítica, posseeix la capacitat de tornar sobre si mateixa i detectar les seues pròpies contradiccions. I així la van utilitzar les dones de la Revolució Francesa quan observaren amb estupor com el nou estat revolucionari no trobava cap contradicció en pregonar als quatre vents la igualtat universal i deixar sense drets civils i polítics a totes les dones.

Història del Feminisme

Per a apropar-nos a la història del feminisme, és recomanable la lectura de l’article "Feminismo: historia y corrientes" de Susana Gamba, publicat en la web Dones en Xarxa.

JPEG - 147.1 kB
Simone de Beauvoir

2. Psicoanàlisi (Sigmund Freud)

Una visió de les relacions entre psicoanàlisis i feminisme, la trobem en l’article "Sexualidad, psicoanálisis y crítica feminista" de Judith Ribas. En l’epígraf 7 ("Complejo de Edipo y deseo masculino y femenino"), Ribas escriu:

"Segons aquesta teoria, el desig més arrelat i, alhora, el més reprimit dins de tot subjecte i cultura és el de l’incest, tant és així que en el tabú de l’incest Freud creu veure en el plànol social el fonament de la constitució de la societat i la moralitat. En el plànol individual, la correcta superació del complex d’Èdip suposarà l’establiment normalitzat de la personalitat femenina o masculina i el seu caràcter moral. [...]

...què succeeix amb les dones? Aquesta és una pregunta que sovint es feia Freud per a concloure ràpidament que en elles tot és molt més complicat. En primer lloc -assenyala-, les dones no han de témer la castració posat que ja estan castrades, però com açò és alguna cosa que no podran aconseguir, substitueixen aquesta enveja pel desig de tenir un bebè, especialment un home. Una altra de les conseqüències de l’enveja del penis seria la tendència al narcisisme i una forta necessitat de ser estimada com a resultat de la constatació d’inferioritat que produeix en la dona el saber que està privada d’aquest membre, i que ho estarà sempre.

En sentir-se castrada, d’entrada, el superjó de la xiqueta no necessita presentar una batalla tan severa al seu impuls incestuós. Açò és el que fa -segons Freud- que les dones tinguem menys inclinació a la competència, a la creativitat, a les tasques científiques, etc. Al no haver de reprimir amb tanta força, com els homes, el seu desig pels progenitors, les dones no desenvolupen un superjó tan fort. Aquesta seria la causa per la qual les dones manquen del sentit de la justícia social i la consciència que és l’essència de l’home civilitzat, pensa Freud."

Per la seua banda, Susana López Pavón [2], diu que:

Beauvoir reconeix en El Segon Sexe les aportacions d’aquesta teoria [la psicoanàlisi], sobretot el caràcter complex de la vida psíquica. Comparteix amb ella la idea que el que existeix no és el cos-objecte descrit pels científics, sinó el "cos viscut" pel subjecte: per a Freud, està travessat per tensions de vegades contradictòries; per a Beauvoir, està integrat en una determinada estructura valorativa. A partir d’ací, la filòsofa existencialista realitza una forta crítica a les teories freudianas. En primer lloc, perquè no pot admetre un sistema que, segons la seua interpretació, fa descansar el desenvolupament de la vida humana íntegrament en la sexualitat. Rebutja també el tractament freudià de la sexualitat femenina, que és considerada a partir de la masculina. Finalment, per a la filòsofa existencialista és inadmissible el determinisme de la vida psíquica que implica la teoria freudiana, açò és, la història humana explicada per un joc d’elements establerts. A més de no donar cabuda a la decisió i actuació lliures, guiada per valors, per part del subjecte, no respecta la unitat de la vida psíquica, seu de la intencionalitat original de l’existència. Insisteix que no pretén negar la importància del paper que la sexualitat exerceix en la vida humana, però afirma que solament pot descobrir-se el seu significat des d’una determinada concepció de la existència

JPEG - 24.8 kB
Psicoanàlisi. Il.lusió òptica.

3. Materialisme històric (Karl Marx i Frederic Engels)

En el prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política (1859), Karl Marx (1818-1883) resumeix les idees principals del materialisme històric:

"El resultat general al fet que vaig arribar i que, una vegada obtingut, em va servir de guia per als meus estudis, pot formular-se breument d’aquesta manera: en la producció social de la seua existència, els homes entren en relacions determinades, necessàries, independents de la seua voluntat; aquestes relacions de producció corresponen a un grau determinat de desenvolupament de les seues forces productives materials. El conjunt d’aquestes relacions de producció constitueix l’estructura econòmica de la societat, la base real, sobre la qual s’eleva una superestructura jurídica i política i a la qual corresponen formes socials determinades de consciència. La manera de producció de la vida material condiciona el procés de vida social, política i intel·lectual en general. No és la consciència dels homes la que determina la realitat; per contra, la realitat social és la que determina la seua consciència. Durant el curs del seu desenvolupament, les forces productores de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents, o, la qual cosa no és més que la seua expressió jurídica, amb les relacions de propietat en l’interior de la qual s’havien mogut fins llavors. De formes de desenvolupament de les forces productives que eren, aquestes relacions es converteixen en traves d’aquestes forces. Llavors s’obri una era de revolució social. El canvi que s’ha produït en la base econòmica trastorna més o menys lenta o ràpidament tota la colossal superestructura. En considerar tals trastorns importa sempre distingir entre el trastorn material de les condicions econòmiques de producció –que s’ha de comprovar fidelment amb ajuda de les ciències físiques i naturals– i les formes jurídiques, polítiques, religioses, artístiques o filosòfiques; en una paraula, les formes ideològiques, sota les quals els homes adquireixen consciència d’aquest conflicte i ho resolen. Així com no es jutja a un individu per la idea que ell tinga de si mateix, tampoc es pot jutjar tal època de trastorn per la consciència de si mateixa; cal, per contra, explicar aquesta consciència per les contradiccions de la vida material, pel conflicte que existeix entre les forces productores socials i les relacions de producció. Una societat no desapareix mai abans que siguen desenvolupades totes les forces productores que puga contenir, i les relacions de producció noves i superiors no se substitueixen mai en ella abans que les condicions materials d’existència d’aqueixes relacions hagen sigut incubades en el si mateix de la vella societat. Per açò, la humanitat no es proposa mai més que els problemes que puga resoldre, doncs en mirar més atentament, es veurà sempre que el problema mateix no es presenta més que quan les condicions materials per a resoldre’l existeixen o es troben en estat d’existir. Esbossades a grans trets les maneres de producció asiàtiques, antigues, feudals i burgeses modernes, poden ser designades com d’altres èpoques progressives de la formació econòmica. Les relacions burgeses de producció són l’última forma antagònica del procés de producció social, no en el sentit d’un antagonisme individual, sinó en el d’un antagonisme que naix de les condicions socials d’existència dels individus; les forces productores que es desenvolupen en el si de la societat burgesa creen alhora les condicions materials per a resoldre aquest antagonisme. Amb aquesta formació social acaba, doncs, la prehistòria de la societat humana."

Sobre materialisme històric veure també aquest article en la web filoxarxa

  • Segons Susana López Pavón [3],

Beauvoir reconeix el valor del materialisme històric per haver posat en relleu la importància del context històric -econòmic i social- en les seues anàlisis de les relacions humanes. No obstant açò, no accepta el determinisme econòmic que implica. (...) Que la humanitat és una realitat històrica que es desenvolupa a través de l’acció humana, d’una banda; que l’acció humana està condicionada per l’estructura econòmica de la societat, per una altra; són qüestions que l’existencialisme accepta. Però Beauvoir assenyala les insuficiències d’aquest punt de vista, algunes de les quals es mostren (...) en l’anàlisi que ofereix Engels (1820-1895) (...) de les causes de l’opressió de les dones en L’origen de la família , la propietat privada i l’Estat.

Per a Engels, l’opressió de les dones està vinculada a la història de les tècniques. La derrota del sexe femení s’hauria produït amb l’aparició de la propietat privada, explicada pel gran canvi esdevingut en la divisió del treball després de l’invent de nous instruments (descobriment del coure, estany, bronze, ferro). Però des del punt de vista de la filòsofa francesa, Engels no aprofundeix en les qüestions que subjauen als seus plantejaments: Com es va poder realitzar el pas del règim comunitari a la propietat privada? Com s’explica que la propietat privada haja provocat fatalment la submissió de la dona? D’on va nàixer l’interès que uneix l’home amb la propietat, el qual seria al seu torn origen d’institucions socials com el matrimoni?

A més, Beauvoir està convençuda que l’abolició de la família que, segons Engels, portaria amb si la comunitat socialista, no suposa necessàriament l’alliberament de la dona. L’Estat pot pretendre controlar la funció reproductora de les dones per a aconseguir determinats objectius. (...) Beauvoir adverteix que açò ja ha ocorregut en la URSS, amb l’engegada d’una política natalista des del final de la dècada dels anys 30 del segle XX."

JPEG - 153.2 kB
Beauvoir, Sartre, El Che y Castro. Març, 1960

4. Existencialisme

Sobre l’existencialisme, podeu llegir l’article "Existencialisme" de la web Filoxarxa.

L’existencialisme de Jean Paul Sartre, el podem llegir en ’Jean Paul Sartre" en la web Filoxarxa

Sobre l’existencialisme propi de la nostra filòsofa, Teresa López Pardina, en "Beauvoir, la filosofia existencialista i el feminisme" ens diu:

"L’existencialisme de Beauvoir està provist, en 1947, quan comença la seua investigació sobre les dones, (...), de les eines necessàries per a aplicar una anàlisi crítica a la informació que va recopilant en les biblioteques de París sobre “les múltiples maneres mitjançant les quals vosaltres, infames homes, ens heu oprimit a nosaltres, pobres criatures femenines”. Les eines pròpies amb les que compta en tant que filòsofa són els conceptes els quals constitueixen la seua pròpia hermenèutica existencialista (...)

La seua primera i inintercambiable eina és el fet de ser dona. (...) què ha suposat per a ella el fet de ser dona

Primera resposta: absolutament res; mai va notar que el fet de ser dona fóra un obstacle per a fer el que s’havia proposat fer a cada moment. Torna a la reflexió, per consell de Sartre, qui li adverteix: tu no has sigut educada de la mateixa manera que si hagueres nascut xic. Segona resposta, després de l’estudi dels mites de la nostra cultura: vivim en un món construït pels homes. Els mites han sigut inventats pels homes i les dones en ells són com els homes volen que siguen. (...)

Així doncs, el fet de ser dona, li proveeix d’una especial sensibilitat per a indagar i captar la manera d’existir-se com a tal. Però el primer de tot, perquè és una manera d’existir-se diferent, desigual pel que fa als homes: una manera d’existir que quasi sempre ratlla en l’opressió, que de forma generalitzada és opressiva.

La segona eina hermenèutica és la seua particular manera d’entendre les nocions de llibertat/situació. Som absolutament lliures, constitutivament lliures, però la llibertat s’encarna en situacions i les situacions poden afavorir o entorpir la nostra activitat lliure. (...) nostres lliures projectes tenen més aviat que acomodar-se a les possibilitats que ens ofereix la situació. Si no volem aprofitar les possibilitats, si no utilitzem el marge de llibertat que ens ofereix la situació, no exercim la transcendència que com a éssers humans ens correspon, ens degradem a la categoria de coses; (...) Però hi ha situacions molt constrictives que sistemàticament impedeixen el nostre exercici de la transcendència, que ens constrenyen a caure una vegada i una altra en la immanència, en la facticitat quan volem exercir la transcendència: a aquest tipus de mal moral, Beauvoir el crida opressió.

Les dones patim la degradació ontològica i moral de l’opressió en múltiples escales i des de múltiples instàncies. Els costums ens atribueixen poca capacitat de decisió: en la família per ser patriarcal, en el treball perquè quasi sempre ocupem un lloc subordinat; les normes morals i jurídiques ens posen del costat dels quals han d’obeir les decisions que uns altres, homes sempre, prenen; la literatura, inclosa la literatura infantil, ens descriu passives, inconstants, tot sentiment i sensibilitat, acomodatícies, sempre pendents de les decisions que uns altres adopten. L’educació que se’ns dóna des de la infància va en el mateix sentit i és ben diferent de la dels homes.

Tercera eina: El cos com a element de la situació: el cos de les dones és un handicap per a la seua transcendència, perquè està sotmès a l’espècie d’una forma molt més estreta que el cos dels homes, molt més lligat que el d’ells a la funció biològica de la reproducció. Però, amb tot, no determina la nostra destinació. (...) La cultura en la seua versió científica ve afavorint cada vegada més el control autònom del cos amb els seus coneixements sobre la fisiologia de les dones i l’avanç dels mètodes anticonceptius. Però també els avanços impulsats pel feminisme: les lleis despenalitzadores de l’avortament i de l’ús d’anticonceptius; la llibertat d’opció sexual; (...)

Els passatges que El segon sexe dedica a la qüestió del cos com a situació, dispersos en diversos capítols, van alçar butllofes en la societat francesa de la postguerra: una dona que anomenava els òrgans genitals pel seu nom, que parlava de la vulva i de la vagina, del penis i del coit, que descrivia les molèsties i l’enuig de la menstruació, que afirmava que l’embaràs és un treball per al cos, una despesa d’energia que no representa cap benefici individual des del punt de vista fisiològic i que des del punt de vista perceptiu és una alienació. (...) [No obstant açò, el que va fer Beauvoir va ser] utilitzar el mètode fenomenològic que, com ensenyava Husserl, consisteix a “anar a les coses mateixes”, descriure la realitat tal com es presenta, sense interpretacions mediadores.

Açò és el que fa també quan tracta la qüestió de les conductes relacionades amb el cos en la pubertat, en la joventut i en la vida de societat: el que suposa per a les dones l’arranjament, el vestit, els costums i les normes que s’acostuma a seguir.

Relacionada també amb el cos està l’afectivitat, la vida afectiva de les dones, a propòsit de la qual polemitza amb la psicoanàlisi (...)"

Per a ampliar coneixements sobre el context filosòfic de Beauvoir és recomanable la lectura de "El legado de Simone de Beauvoir en la genealogía feminista: la fuerza de los proyectos frente a ’La fuerza de las cosas’" d’Ana de Miguel Álvarez

JPEG - 41.1 kB
"El taller de Picasso" Lacan, Pierre Reverdy, Picasso, Simone de Beauvoir, Sartre, Albert Camus, Michel Leiris y Jean Aubier. (16 de juny de 1940)

III. LECTURA

PDF - 148.6 kB
Introducción a "El Segundo Sexo"
PDF - 119.7 kB
Conclusión de "El Segundo Sexo"

IV. CONTINGUTS CONCEPTUALS PER A LA PROVA D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT

  1. Hermenèutica pròpia de l’existencialisme de Beauvoir
    1. Lectura feminista de la dialèctica hegeliana de l’amo i l’esclau: la dona com la “Altra” en la societat patriarcal
    2. Concepte de “subjecte situat”
    3. Mètode regressiu-progressiu en l’anàlisi de la condició femenina
  2. Problematització de la categoria “dona”
  3. El factor cultural com a factor decisiu en l’anàlisi de les causes de l’opressió de la dona
  4. Educació i evolució col·lectives per a aconseguir l’autonomia de les dones i la reciprocitat de les relacions entre homes i dones

1. Hermenèutica pròpia de l’existencialisme de Beauvoir

El terme ’hermenèutica’ deriva del grec hermenéuiein i significa traducció, explicació, expressió o interpretació que permet la comprensió. [4] Segons Susana López Pavón, "S’entén per ’Hermenèutica pròpia de l’Existencialisme de Simone de Beauvoir’ el conjunt d’elements propis que la filòsofa desenvolupa en la interpretació (hermenèutica) que realitza del corrent filosòfic existencialista, en diàleg amb altres autors." [5] [entre ells, Jean Paul Sartre i Merleau-Ponty]. Aquests elements propis són: la lectura feminista de la dialèctica hegeliana de l’amo i de l’esclau, el concepte de "subjecte situat" i el mètode regressiu-progressiu.

1.1 Lectura feminista de la dialèctica hegeliana de l’amo i l’esclau: la dona com la “Altra” en la societat patriarcal

  • Què significa "dialèctica"? La paraula dialèctica ha estat utilitzada al llarg de la història de la filosofia amb diverses accepcions l’element comú de les quals fa referència a una relació dinàmica entre elements oposats que porta a la superació dels mateixos.
  • I la dialèctica hegeliana de l’amo i de l’esclau de Hegel, què ens diu?:


El texto del vídeo lo podemos leer en el blog Filosofía de Luís Masnou

  • Significat del concepte ’Altra’, referit a la dona en la societat patriarcal.

    • El concepte ’Altra’ està relacionat amb el d’Alteritat’, l’altre: (del llatí alter, un altre). L’alteritat és una característica contrària a la ’identitat’.

    • Hegel atorga un lloc destacat al concepte «altre» (l’alteritat), en la constitució del sentit (i de la realitat) de les coses. Doncs per a comprendre què és una cosa, també hem de comprendre què no és, perquè una cosa no «és» simplement; tot es relaciona -dialècticament- amb tot.

    • Filòsofs contemporanis com Husserl, Sartre, Merleau-Ponty y Levinas, han entès l’alteritat com la presència necessària de l’altre, no solament per a l’existència i constitució del propi jo, sinó sobretot per a la constitució de la intersubjectivitat

    • Segons ens diu Joana Ortega Raya, en la seua tesis Simone de Beauvoir, su aportación a la discusión sobre el género: [6]

      Per a explicar la relació entre l’home i la dona com el Subjecte i l’Altre, Beauvoir utilitza la dialèctica hegeliana de l’amo/esclau i diu que la raó és que l’home sorgeix com a subjecte, col·lectiva i individualment, en relació amb altres homes i es delimita a si mateix negant ser Un altre(s) (...)”

      (...) l’altre grup o l’altra consciència reacciona immediatament amb una conducta semblant, la qual cosa tendeix a privar “la idea de l’Altre del seu sentit absolut i descobreixen la seua relativitat; de bona o mala gana, els individus i els grups es veuen obligats a reconèixer la reciprocitat de les seues relacions.” El fet que l’altre faça una afirmació similar és al seu torn un punt de partida per a una possible identificació amb l’altre (...)

      (...) No obstant açò, (...) les dones no participen en aquestes lluites de reconeixement i per tant no es fan demandes recíproques del reconeixement de la seua humanitat, de la seua llibertat. (...)

      La singularitat de la relació entre els sexes ve expressada en el text [El Segon Sexe] per la designació de la dona com a “pura alteritat” o “l’absolutament Altre”, amb majúscules, mentre que la alteritat entre els homes es designa amb minúscula, així els homes només són “l’altre” els uns per als altres, o “l’altre que també és el mateix”. Les dones no estan considerades com a “semblants”. (...)

      La diferència està en què, mentre que els homes oprimits, més prompte o més tard, es rebel·len, i a través de la seua rebel·lió s’afirmen col·lectivament com a subjectes, les dones, segons Beauvoir, no ho fan. Perquè les dones no diuen “nosaltres” sobre si mateixes, “els homes diuen ’les dones’, i elles reprenen aquestes paraules per a designar-se a si mateixes, però no es plantegen autènticament com a subjectes.” D’ací la importància d’adquirir la capacitat de autoanomenar-se per a la constitució d’una identitat de gènere. Per açò arriba a la conclusió que, ja que en el curs de la història, les dones mai han estat considerades capaces d’afirmar-se a si mateixes com a subjectes, els homes mai s’han sentit amenaçats, mai han temut que elles pogueren convertir-los en objectes. D’aquesta manera: “La dona es presentava així com l’inessencial que no torna mai a l’essencial, com l’Altre absolut, sense reciprocitat.” (...)

      (...) En les societats patriarcals les dones són definides com a “immanència”, la qual cosa vol dir que una dona la conducta de la qual reflecteix transcendència és considerada poc, o gens, femenina. La producció dels mites s’associa amb la posició del subjecte; és l’home el que els erigeix: “Com les dones no es plantegen com a Subjecte, no han creat cap mite viril en el qual es reflectisquen els seus projectes”.

      (...) Beauvoir creu que és inautèntic percebre la dona com l’Altre i no com un subjecte i que l’home que nega que la dona és també un subjecte està distorsionant la veritat. Segons ella, quan la dona se situa a si mateixa com a subjecte, deixa de ser l’Altre, la qual cosa vol dir que els mites no tenen cap lloc en una societat igualitària (...)

    • Per la seua banda, Susana López Pavón proposa distingir tres moments en la relació entre homes i dones [7] per a poder apreciar millor el seu caràcter dialèctic, el dinamisme de la relació que impedeix la seua ruptura, encara que l’autora no ho haja explicitat d’aquesta manera.

      Esquemàticament, resultaria com segueix, en una successió de tres moments: 1º: Risc/Llibertat; 2º: Reconeixement/Desigualtat; 3º: Submissió/Protecció.

      (...) Primer moment de la dialèctica: els homes arrisquen la seua vida en accions perilloses. No temen perdre la vida: poden lliurement decidir les seues pròpies finalitats.

      Segon moment de la dialèctica: les dones, que no poden participar en tals accions, reconeixen el seu valor. Els homes obtenen prestigi davant els altres, sobretot davant les dones. Elles no han pogut participar de les accions lliures dels homes perquè mantenen un fort vincle amb la naturalesa: la dona és l’ésser que dóna la vida. La dona és l’Altra per a l’home: no és reconeguda per ell com una igual.

      Tercer moment de la dialèctica: els homes sotmeten les dones aprofitant el prestigi del que gaudeixen i els brinden protecció per a mantenir-ho.

JPEG - 90.8 kB
Simone de Beauvoir

1.2 Concepte de “subjecte situat”

...Per a Beauvoir la situació és el marc en el qual es pot exercir la llibertat; un marc que facilita molt, poc o mitjanament l’exercici de la llibertat. Hi ha situacions que possibiliten al màxim la llibertat i unes altres que la impossibiliten absolutament. La situació és, doncs, el fora, el que resta fora, de la llibertat i està constituïda pel món: les coses i els altres. Les situacions, a més, es jerarquitzen segons possibiliten més o menys la llibertat.

Com a exemple de situacions que coarten la llibertat cita la ignorància i l’errada, que compara amb els murs d’una presó; també la situació del xiquet i la de la dona en l’harem. Com a exemple de situacions que possibiliten la llibertat ens proposa la de la dona a Occident avui: perquè tria o, almenys, consenteix la seua situació.

Les maneres de facilitar l’exercici de la llibertat són, per exemple, dissipar la ignorància de l’esclau, perquè és facilitar-li la manera de transcendir la seua situació d’esclau mitjançant la rebel·lió o haver desenvolupat en els proletaris del XIX la consciència de classe, que va ser una manera de possibilitar-los la llibertat.

En [El segon sexe] considera la situació de les dones a Occident com una vertadera coacció a la seua llibertat, des de l’educació rebuda durant la infància fins els usos socials que tenen imposades les joves, les adultes, les dones d’edat avançada: el volum II és una descripció de com es fabrica aquesta opressió de les dones en forma de feminitat segons els cànons de la societat patriarcal occidental; des de la coacció exercida sobre el cos (un element de la situació) fins al comportament canònic de la dona casada, per exemple.

... [Sonia] Kruks posa en relleu que per a Beauvoir el subjecte és socialment i cultural construït (“no es naix dona...”) i per açò nostra autora és una referència fonamental de tot el feminisme posterior. [El segon sexe] demostra que ser dona és viure una situació sociocultural que han imposat els homes a les dones per a traure avantatge d’açò. Les dones es queden bloquejades en la immanència per la situació que els homes els infligeixen, i les diferents situacions que es descriuen allí ofereixen una mostra de les diferents possibilitats –algunes nul·les–­ que es presenten a les dones d’exercir la llibertat en la cultura patriarcal. Com assenyala Moi, mentre en Sartre el subjecte moral és pura llibertat, en Beauvoir la dimensió social modula i pot coartar la llibertat.

Per la meua banda, crec que Beauvoir ha introduït un enfocament propi en l’existencialisme en assenyalar “la situació” com un “fora de la llibertat” ja que, si és així, el subjecte no és absolutament lliure; és a dir, tots els subjectes no són absolutament lliures: cadascun exerceix la seua llibertat en funció del context (situació) en què li toca viure-la. I no val ja la fórmula sartreana de hi ha una “universalitat humana de condició” com havia afirmat en L ́Existentialisme est un humanisme (1946). Beauvoir ha demostrat en Le Deuxième Sexe (1949) que no en hi ha.

JPEG - 157.3 kB
Cada subjecte exerceix sa llibertat en funció de la situació que li toca viure

1.3 Mètode regressiu-progressiu en l’anàlisi de la condició femenina

A grans trets, tal com Beauvoir l’empra [el mètode], constitueix una manera de reconstruir i esclarir l’experiència viscuda des de la pròpia hermenèutica existencial, en començar amb una anàlisi regressiva de la situació o dels fets. És a dir, ...«de les condicions que defineixen la inserció de les dones en el que és real» ... La primera fase «regressiva» inicial implica una anàlisi (històrica-fenomenològica) de les condicions que fan possible l’existència de les dones tal com és donada en una certa societat. El mètode suposa, llavors, dues dimensions: diacrònica i sincrònica. Es tracta, doncs, d’un primer moment analític en el qual s’estableixen els punts de referència conceptuals que configuren una certa forma de vida. La segona fase és «progressiva», sintètica i reconstructiva de la manera actual en què viuen les dones com a membres d’una certa societat històrica. En altres paraules, com des d’aquelles condicions, les dones esdevenen en aquesta vida present.
A de Beauvoir ... li importa adonar de les instàncies mediadores que han fet possible un cert estat de coses per a les dones. Pren com base el comportament real i actual de les dones entès com el «resultat» d’una «experiència viscuda» (en desplegament històric) sota certes condicions. En aquest sentit, el treball de Beauvoir pretén, amb les dades que disposa en el seu moment, reconstruir com les dones van arribar a aquest estat de coses, desemmascarant els elements ideològics i els pressupostos sobre els quals es funda la seua situació. Només il·luminant les maneres de la concretització, és possible comprendre com han sigut sistemàticament excloses de drets i reconeixement. Com Beauvoir no pot pensar les dones com un subjecte merament passiu i dependent, encunya la noció de «víctima còmplice» que tantes i tan airades crítiques va merèixer.

  • Segons López Pavón, [8]

... Es tracta d’un mètode d’investigació que aborda el seu objecte d’estudi des de dues perspectives diferents, necessàries i complementàries: la primera, analítica i regressiva i la segona, sintètica i progressiva ...

La primera perspectiva té com objectiu esclarir com s’ha constituït, com ha evolucionat al llarg del temps i quins discursos han contribuït a la consolidació de la feminitat. El punt de partida és la constatació de la falta de simetria entre feminitat i masculinitat en la major part de les societats. El masculí s’ha identificat com l’humà i el femení s’ha constituït com a "manca" de determinades qualitats respecte al masculí. Aquestes suposades manques s’associen a la sexualitat específica de les dones, com si el cos de la dona estiguera "llastrat" per ella i fóra un ésser defectuós en comparació amb l’home. ... En relació a aquesta falta de simetria, que Beauvoir es plateja esbrinar és quines circumstàncies la van fer possible, és a dir, per què la dona es determina i es diferencia respecte de l’home i no a l’inrevés, per què l’home és tradicionalment considerat Subjecte i ella no ... D’on li ve a la dona aquesta submissió? aquesta és la pregunta que aclareix la mirada que es desenvolupa en la primera part de la investigació, que coincideix amb el primer volum de El segon sexe "Els fets i els mites". És una mirada regressiva perquè tracta d’entendre l’opressió de les dones aclarint les circumstàncies que van confluir en el passat perquè aquesta situació injusta es gestara. És una mirada analítica perquè descompon el fenomen universalment estès de l’opressió de les dones en diferents aspectes, ...

... El fenomen de l’opressió de les dones és considerat com "exterioritat" ...

Però la investigació resulta incompleta si no s’estudia el fenomen de l’opressió de les dones des del punt de vista de les pròpies dones i es mostren les possibilitats que tenen de modificació de la situació. Per açò, el segon volum de El segon sexe, "l’experiència viscuda", adopta la perspectiva de la "interioritat". Es desenvolupa en ell la segona fase del mètode, que és progressiva i sintètica. ...

Si en el primer volum les dones constituïen un objecte d’estudi, ara apareixen com a subjectes amb vivències concretes ... Es mostra com han viscut les dones, en les diferents etapes de la vida, la seua situació concreta, com l’assumeixen com a subjectes (aspecte sintètic: el subjecte integra en la seua acció els elements diferents de la situació), superant-la (aspecte progressiu), és a dir, com modifiquen mitjançant la seua acció els condicionaments biològics i culturals que constitueixen cada situació. Alhora es pretén avaluar les possibilitats que tenen de modificar la seua situació en el futur, a partir de la consideració dels canvis que, sobretot a partir del segle XIX, s’han produït en la societat occidental...

En resum, el mètode regressiu-progressiu ... consta de dues fases complementàries ...L’esquema d’investigació és ...: una situació humana que s’investiga en primer lloc com "exterioritat", com a objecte de saber, i en segon lloc com a "interioritat", quan el subjecte assumeix els elements diferents que constitueixen la seua situació i els transcendeix, va més enllà d’ells, mitjançant la seua pròpia acció.

JPEG - 97.3 kB
Simone de Beauvoir, París 1945

2. Problematització de la categoria “dona”

  • Segons Susana López Pavón, [9]

Podria semblar que Simone de Beauvoir, en plantejar en la "Introducció" la qüestió: "Què és una dona?", simplement cerca una definició apropiada per a un concepte el referent del qual no es qüestiona perquè la seua existència es considera evident. No obstant açò, el que fa la nostra autora en formular la pregunta és portar un dubte radical al significat del concepte "dona"...

Què duu a Beauvoir a convertir en un problema la categoria central de la seua investigació? En primer lloc, la filòsofa assenyala l’ús contradictori que es fa del terme "dona" quan es vincula, d’una banda, al fet biològic de tenir úter, açò és, al fet de ser femella humana i, per un altra, s’empra en un sentit valoratiu que permet establir si determinades femelles humanes són més o menys dones. ... Aquest punt de vista relaciona el ser dona a certa qualitat denominada "feminitat", que les dones concretes manifestarien en major o menor mesura. Beauvoir ironitza preguntant-se si aquesta qualitat és segregada pels ovaris o si es tracta d’una idea de tipus platònic ("feminitat", "etern femení") de la qual les dones haurien de participar per a ser plenament dones. ... aquest punt de vista ... està perdent força: el suposat "etern femení" ha sigut negat tant pels il·lustrats racionalistes com per autores contemporànies, que arriba a afirmar que dona és aquell ésser humà al que arbitràriament es qualifica de "dona". Aquesta solució és rebutjada amb claredat per la filòsofa feminista perquè no contribueix a l’alliberament dels individus concrets als quals s’aplica aquest concepte. ... Negar la validesa de falsos estereotips no té com a conseqüència immediata la desaparició de la discriminació que els ha forjat, ni de les circumstàncies que afecten als individus concrets: pot ser una manera de fugir del problema sense afrontar-ho. El fet real és que la classificació dels éssers humans en homes i dones existeix en la realitat; ...

Pel que se’ns planteja el problema amb tota claredat: "Si la seua funció de femella no és prou per a definir la dona, si també rebutgem explicar-ho per "l’etern femení" i si, malgrat açò, admetem que, encara que siga de manera provisional, hi ha dones sobre la terra, no tenim més remei que preguntar-nos: què és una dona?"

Beauvoir formula aquesta pregunta perquè per a ella la "feminitat" no és una qualitat que caracteritze les dones de manera natural. Entén la feminitat com un mite forjat al llarg del temps ... Afirma que ser dona, amb tot el que açò implica des del punt de vista tradicional (passivitat, dependència, emotivitat, etc.) no és alguna cosa natural, sinó el resultat d’un complex procés d’aprenentatge que comença des dels primers moments de la vida dels individus. "No es naix dona: s’arriba a ser-ho. Cap destinació biològica, psíquica, econòmica, defineix la imatge que revesteix en el si de la societat la femella humana: el conjunt de la civilització elabora aquest producte intermedi entre el mascle i el castrat que se sol qualificar de femení." ...

Tradicionalment ha estat associat "ser dona" amb realitzar funcions vinculades a tenir cura dels altres (els fills, el marit, els majors, les persones depenents...) i ha estat exclòs de l’exercici d’altres funcions que es deslligaven de l’àmbit de l’afectivitat (l’exercici del poder, la política, determinats treballs, l’esport, etc.). Aquesta associació es justificava per l’atribució prèvia de característiques suposadament naturals tant a les dones com als homes. A la passivitat, dependència o emotivitat assenyalades anteriorment, podem afegir, en el cas de les dones, la sensibilitat, l’afectivitat, la debilitat i necessitat de protecció, la incapacitat tècnica, la irracionalitat, la frivolitat o el gust per la bellesa. Aquesta concepció tradicional assignava els homes l’autonomia, la capacitat per a l’acció, la racionalitat, la capacitat per a exercir el poder, el control de l’emotivitat, la valentia, el gust pel risc, la serietat i la rigorositat, la falta de sensibilitat i les dificultats per a manifestar i desenvolupar l’afectivitat, etc. Aquest conglomerat de característiques i funcions constitueixen en les dones "el femení", "la feminitat" o "l’etern femení" ...

A la pregunta "Què és una dona?" la filòsofa francesa afegeix unes altres: "Com pot realitzar-se un ésser humà dins de la condició femenina? Quins condueixen a atzucacs? Com recuperar la independència al si de la dependència? Quines circumstàncies limiten la llibertat de la dona? I ella, les pot superar?" ...

L’afirmació que la feminitat que s’atribueix i s’exigeix a les dones en determinats contextos és el resultat de la socialització diferenciada de xiquetes i xiquets -que afecta negativament sobretot les dones perquè les situa en una posició d’inferioritat i dependència respecte dels homes- es remunta al segle XVII. Beauvoir fa referència a les propostes feministes del cartesià François Poulain de la Barre, continuades durant la Il·lustració per Diderot, Condorcet, Mary Wollstonecraft i, posteriorment, per Stuart Mill. Totes elles adverteixen del caràcter "artificial", construït culturament, del femení i denuncien l’exclusió de les dones de l’àmbit del públic i del poder. Aquestes anàlisis faran possible que sorgisca el moviment sufragista, centrat en la vindicació dels drets de ciutadania de les dones, ...

JPEG - 152.6 kB
La mujer no naix, es fa

3. El factor cultural com a factor decisiu en l’anàlisi de les causes de l’opressió de la dona

(...) El volum II de El segon sexe mostra com, des del naixement, la xiqueta és educada per a arribar a ser una dona, l’Altre, l’objecte. En rebutjar que la feminitat represente alguna cosa així com una essència inherent a la dona, Beauvoir s’exigeix a si mateixa mostrar com la feminitat és alguna cosa que ha estat elaborada, com la dona com a objecte és un producte. Ella manté que la dona “és un dels tants productes elaborats per la civilització” i que “l’abisme que separa a l’adolescent de l’adolescent ha estat elaborat en forma concertada des dels primers temps de la infància.”

Segons Beauvoir, els xics són animats a afirmar-se a si mateixos com a subjectes, mentre que les xiques, ho són a acceptar-se a si mateixes com a objectes, a apreciar el seu ser-per a-els-altres com la seua dimensió bàsica. A un jove se li incita a viure el seu cos per a-si, a una xica a fer-ho per a-els-altres. Per a ell no hi ha un conflicte fonamental entre com el veuen els altres i el seu propi desig d’afirmar-se a si mateix a través dels seus projectes, però per a elles la qüestió és diferent:

(...) La jove es educada per a acceptar la posició d’objecte i resulta molt difícil escapar d’aquesta situació.

Viure en la posició d’objecte significa que l’ésser-per a-els-altres és la dimensió dominant, la qual cosa vol dir que el propi cos és experimentat en primer lloc com alguna cosa “mirada”. (...) Beauvoir afirma que, mentre que els joves són incitats a sentir-se orgullosos dels seus cossos i dels seus òrgans sexuals, el cos i els òrgans sexuals de les xiques són considerats com alguna cosa vergonyosa i carregada de tabús.

Les joves són educades per a ser objectes passius, no solament impedint-les afirmar-se a si mateixes en relació amb el món, sinó ensenyant-les que si elles no es comporten d’una forma “femenina”, els homes no les trobaran atractives. Si la feminitat significa ser un objecte, llavors ser subjecte i dona no resulta una qüestió senzilla. Una dona lliure troba més dificultats per a ser vista que per a veure, diu Beauvoir, per a escoltar que per a parlar, per a ser una persona en la qual un home puga reflectir-se a si mateix que un individu amb els seus propis interessos.

Guía de la buena esposa. 1953

  • Segons Susana López Pavón [10]

De les diverses qüestions que serveixen a Beauvoir per a desenvolupar la seua argumentació, tres d’elles posseeixen especial rellevància perquè li donen cohesió. La primera, què és una dona?, problematitza el concepte objecte de consideració i possibilita la reflexió filosòfica. La segona, per què la dona és la Alteritat? ... es respon en el primer volum de l’estudi (fase regressiva del mètode). La tercera, com viuen les dones la seua situació?, és abordada en el segon volum (la fase progressiva de la investigació)

Ens centrarem a continuació en la segona de les preguntes esmentades, per què la dona és la Alteritat?, que ens introdueix en la qüestió de les causes de l’opressió de les dones.

... El primer capítol de El segon sexe, dedicat a la biologia, rebutja amb rotunditat que la pressió de les dones estiga determinada per les seues característiques biològiques vinculades a la reproducció. ... Denuncia el caràcter ideològic, interessat a mantenir la subordinació de les dones, de moltes teories científiques, així com la freqüència amb que es barregen les consideracions científiques amb els prejudicis androcèntrics dels investigadors. ...

... Una perspectiva humana no pot avaluar les capacitats fisiològiques de les persones sense situar-les en un context històric determinat. El desenvolupament tecnològic, per exemple, fa que determinats treballs que antigament exigien grans esforços físics, avui requerisquen l’ús d’un còmode panell de control. ...

Per a Beauvoir, el cos "no és una cosa, és una situació: és la nostra forma de aprehendre el món i l’esbós dels nostres projectes". ... El cos humà sempre és cos viscut, és a dir, es troba revestit dels valors que li confereix cada existent singular. I cada existent se situa en un context ontològic, econòmic, social i psicològic, afirma la filòsofa, el qual s’ha de tenir en compte per a entendre els valors que donen sentit a l’existència humana en cada societat i moment històric determinat.

La resposta a la pregunta ... per què la dona és Alteritat no pot venir de la biologia. Com les dones viuen el seu cos dependrà del context cultural on aquestes es desenvolupen i de les oportunitats que puguen gaudir per a exercir la seua llibertat (context ontològic: l’ésser humà es constitueix mitjançant el seu propi obrar). Per açò podem afirmar que el factor cultural és decisiu en l’anàlisi de les causes de l’opressió de les dones.

... per què la dona és la Alteritat? ... com es va establir la jerarquia dels sexes? ... Per a Beauvoir, solament pot explicar-se si es consideren les dades de la prehistòria i l’etnografia a la llum de la filosofia existencialista.

El seu punt de partida és la comparació de la diferent situació d’homes i dones en el període que va precedir l’agricultura: grups nòmades en dures condicions de vida. Aquells que tenien el privilegi de la força física, els homes ... assumien les tasques de defensa. Les vides de les dones ... estava llastrada pel que Beauvoir denominà "les servituds de la reproducció". Els "llargs períodes d’impotència" -pensem en els embarassos quasi continus- suposarien per a les dones un "terrible obstacle" que les allunyaria de determinades funcions dins del grup, les quals serien assumides pels homes: defensa, caça, pesca, per exemple. ... en un context en què el control tècnic sobre el cos i les seues servituds era pràcticament inexistent: elles tenen enormement limitades les seues possibilitats d’acció.

Des de la filosofia existencialista es subratlla que allò que distingeix la humanitat és justament no ser una simple espècie natural l’objectiu de la qual només és el seu manteniment com a tal. ... Dones i homes no són realitats immutables, seran tot allò que puguen desenvolupar en el seu esdevenir històric. ... Des d’aquesta perspectiva, engendrar o alletar no són activitats decidides per les dones que responguen a projecte algun, a diferència de les funcions que en les hordes primitives assumeixen els homes.
[...]
Els homes arrisquen sa vida mitjançant actes que transcendeixen la vida animal: experimenten un poder que els permet establir les seves pròpies finalitats, traçant així ells mateixos els seus futur i el del seu grup.
[...]
Com afirma Beauvoir, "aquí està la clau de tot el misteri". El mascle humà, menys supeditat a l’espècie que la femella, "modela la faç del món, crea instruments nous, inventa, forja el futur". La femella humana es reconeix en aquests projectes dels homes que també ella valora per sobre dels treballs als quals està forçada a dedicar bona part de la seva existència. Elles reconeixen el valor del que ells duen a terme ... Tal reconeixement solament és possible en un context cultural, ineludible des d’una perspectiva humana.
[...]
Els homes sotmeten les dones a partir del reconeixement que han obtingut per part d’elles, perquè aquest reconeixement els permet afirmar-se com a subjectes. ...

... A partir d’aquest moment, l’autora emprèn un recorregut per la Història que mostra de manera exhaustiva les fases diferents per les quals passa l’afirmació i el desenvolupament de la jerarquia. Per referir-se a ella, usa amb freqüència l’expressió ... "patriarcat" al·ludint així a la forma d’organització social caracteritzada per la hegemonia masculina i la consegüent opressió de les dones. ...

La formació i consolidació del patriarcat serà per Beauvoir el resultat de lentes transformacions que conduiran al seu establiment definitiu amb la redacció escrita de mitologies i lleis. Són els homes els que elaboraran els codis en els quals la posició de la dona sempre serà subalterna. ...Caracteritzada com Alteritat, la dona serà també entesa com la passivitat enfront de l’activitat, la diversitat enfront de la unitat, la matèria enfront de la forma, el desordre enfront de l’ordre, vinculant-se així també al Mal. ...
[...]
L’exhaustiu recorregut que la filòsofa existencialista realitza al llarg de la Història de la societat occidental mostra, sobretot, la falta d’oportunitats de la major part de les dones per decidir els seus projectes propis i desenvolupar la seva llibertat. ...

Ara bé, en el segle XIX té lloc la gran revolució que sí canviarà la sort de les dones: la revolució industrial i el maquinisme ... La incorporació de les dones en massa al treball industrial les dota del protagonisme econòmic sense el qual, per a Beauvoir, no hi ha alliberament possible. ... Les màquines anul·len en molts casos les diferències en relació per força física entre treballadores i treballadors, però els empresaris tenen molt clar des del primer moment que la mà d’obra femenina és més fàcilment explotable ...

Amb el treball industrial cobra força un altre dels grans problemes que les dones han d’afrontar: la conciliació entre el seu paper reproductor i el treball productor. En la terminologia en què Beauvoir ho planteja: "La raó profunda que en l’origen de la història consagra la dona al treball domèstic i li impedeix que prenga part en la construcció del món és la seva submissió a la funció generadora" ... Per tant, el control d’aquesta funció generadora és absolutament necessari perquè la dona puga realitzar-se com a ésser humà.

L’evolució de la condició de les dones dependrà, doncs, de la convergència de dos factors: la participació de les dones en la producció i l’alliberament de les servituds de la reproducció. ... Per això, el desenvolupament de les pràctiques anticonceptives és fonamental per a l’obertura de les possibilitats vitals de les dones. ... En definitiva, el control per part de la dona del seu propi cos és, per a Beauvoir, condició necessària perquè puga assumir el paper econòmic que les noves circumstàncies li permeten i, amb això, amb les seves paraules: "la conquesta de la totalitat de la seva persona".
[...]
Per a les dones, l’elecció del camí de la independència requereix un esforç moral major que el que han de realitzar els homes perquè se les educa per a què accepten la subordinació i dependència, en definitiva, perquè dimiteixen de la seva llibertat:
[...]
... La cultura ha constituït la feminitat com a tal, que es transmet a través de generacions mitjançant una socialització desigual de nenes i nens. Per tant, la modificació de la situació dependrà de la transformació dels elements culturals:
[...]
... L’autora descriu amb detalls en "l’experiència viscuda" la formació de la autoconsciència de nens i nenes. ...Des de molt aviat se li transmet [al nen] l’orgull per la seva virilitat, que plàsticament s’encarnarà en el seu penis. ...La diferència fisiològica [entre nenes i nens] serà transformada en superioritat o inferioritat per les actituds valoratives dels adults en relació al que suposa estar conformat d’una manera o una altra. Aquestes actituds valoratives es manifesten en infinitat d’ensenyaments, aprenentatges quotidians, que passen també pel tracte que es dóna al propi cos i, concretament, als genitals. Per exemple, els nens han tingut tradicionalment més possibilitats d’exhibir el seu tors nu, poden orinar al carrer lliurement; els genitals femenins s’envolten de tabús, es viuen en la clandestinitat.
[...]
L’educació tradicional que Beauvoir critica afavoreix en els homes les actituds encaminades a l’acció, al risc; en les nenes, aquelles altres que la fixen en el seu paper d’objecte ... No hi ha destinacions biològiques, insisteix Beauvoir, només destinacions imposades per l’educació i per la societat.

Beauvoir exposa amb detall els mecanismes socials que forgen les diferents maneres de ser, les resistències, les compensacions, els papers que juguen pares i mares diversos, el paper de la literatura infantil, de la mitologia, de la religió. Com a nens i nenes descobreixen primerencament, inicialment en l’àmbit familiar, la jerarquia dels sexes (per exemple, el prestigi de tot el que envolta al pare: el seu treball, els seus objectes, les seves manies tenen, en ocasions, un caràcter sagrat).
[...]
Solament des d’aquest punt de vista pot entendre’s el caràcter negatiu que revesteix tan freqüentment per a les nenes la crisi de la pubertat ... El cos de les nenes comença a ser objecte de mirades; se’ls inculca vergonya i pudor. Assenyala Beauvoir que, amb molta freqüència, a les nenes no se’ls ha informat sobre la menstruació quan aquesta es produeix per primera vegada i això provoca que l’esdeveniment siga viscut com humiliant i repugnant. ... Així com el penis extreu el seu valor del context social, és el context social el que converteix la menstruació en una maledicció ... La menstruació simbolitza la feminitat i la feminitat, afirma Beauvoir, significa alteritat i inferioritat. ...

El desenvolupament de l’erotisme en l’adolescència també ve marcat de manera diferent pel context social per a nois i noies: mentre que en els nois s’afirma públicament, en les noies es viu de manera molt més clandestina; en els nois es potencia l’actuació i la iniciativa i en elles la passivitat i la dependència; en definitiva, a ells se’ls confirma en el seu paper de subjectes i elles són dirigides cap al paper d’objecte. ... Els canvis fisiològics són viscuts des d’una determinada situació. ... Mentre ells desenvolupen la seva agressivitat, la seva voluntat de poder, elles entren al moment de la renúncia en aquestes actituds. ... Per a Beauvoir, exercir la violència forma part de l’afirmació d’un mateix com a subjecte ... No permetre-la en absolut és condemnar al subjecte a la impotència física, a la desconfiança en les seves pròpies possibilitats. Si a això se li suma la falta d’estímuls, les sobrecàrregues de treball domèstic que implica la feminitat des de la joventut, la necessitat imposada d’autocontrol, ens trobem en una situació limitada que estimula la mandra i la mediocritat. En el noi, la independència i la llibertat que en ell es fomenten contribueixen a la seva realització com a ésser humà. En el cas de les noies es potencia allò que menys contribueix al seu desenvolupament personal.
[...]
La civilització patriarcal no interpreta l’erotisme des de la reciprocitat. Prohibicions i tabús es reparteixen de manera injusta en totes les societats, la qual cosa contribueix al fet que les primeres relacions heterosexuals revesteixen en ocasions per a les dones un caràcter negatiu. A aquests elements s’afegeix un nou factor que incideix sobretot en elles: la por a l’embaràs no desitjat. Aquest últim motiu de limitació per al desenvolupament afectiu lliure de les dones pot veure’s per fi modificat, indica Beauvoir, pel desenvolupament de mètodes anticonceptius segurs i còmodes. En definitiva, la sexualitat de la dona està condicionada pel conjunt de la situació, que inclou el context social i econòmic. Homes i dones són sempre subjectes situats. Des de la situació concreta han d’analitzar-se els comportaments diversos, de vegades, contradictoris, d’uns i unes altres.
[...]
En la Conclusió, l’autora insisteix que l’autonomia de la dona farà sorgir noves maneres de viure la sexualitat, més lliure per a elles, que possibilitaran relacions eròtiques més equilibrades i enriquidores.

... pot veure’s el desacord de Beauvoir amb les concepcions tradicionals de masculinitat i feminitat, que comporten que s’efectuen judicis molt negatius sobre els individus les actituds dels quals no es corresponen amb elles. És el que succeeix amb les dones que actuen amb iniciativa, que no manifesten pudor, que s’inclinen a activitats no típicament femenines o mostren més agressivitat de l’habitual, per exemple. De la mateixa manera, es castiga socialment els homes que no controlen les seves emocions o assumeixen tasques que es consideren pròpies de la dones. Uns models que limiten les possibilitats vitals tant pels homes com per a les dones, en els quals s’inclou també com a norma un definit model d’heterosexualitat.
[...]
...el que requereix explicació no és per què algunes dones no accepten viure en la normalitat prescrita per la societat: el problema és més aviat entendre per què moltes ho accepten.

  • "El cuerpo y la experiencia femenina" Capitol 2, pág. 260 Simone de Beauvoir, su aportación a la discusión sobre el género de Joana Ortega Raya Tesis 2005
    PDF - 2.3 MB
    Simone de Beauvoir. Su aportación a la discusión sobre el género
    Autora: Joana Ortega Raya. Tesis. 2005

La mujer, cosa de hombres.
Vídeo realizado por Isabel Coixet

4. Educació i evolució col·lectives per a aconseguir l’autonomia de les dones i la reciprocitat de les relacions entre homes i dones

Susana López Pavón indica [11] que, segons Beauvoir:

La conciliació del treball productiu amb el reproductiu és un dels elements fonamentals per a aconseguir l’autonomia de les dones. ... La societat ha d’organitzar-se de manera que el sistema públic es faça càrrec en gran mesura de les xiquetes i els xiquets, que han de rebre una educació igualitària. Solament l’autonomia econòmica pot garantir a la dona el desenvolupament de la seua llibertat concreta. ...

... El factor primordial per a l’evolució de la condició de la dona és, per a Beauvoir, la transformació de la seua condició econòmica però s’han de produir les conseqüències morals, socials i culturals que aquesta transformació "anuncia i exigeix", perquè sorgisca la dona nova. Per a açò es requereix una evolució col·lectiva, duta a terme sobretot, a través d’una educació realment igualitària per a xiquets i xiquetes [una coeducació]...

Segons López Pavón, en la "Conclusió" a El Segon Sexe, Beauvoir ofereix una descripció d’una societat no patriarcal

... Aquest model s’estableix entorn de tres eixos:

  1. Educació en les mateixes condicions per a homes i dones.
  2. Les mateixes oportunitats d’accés al treball amb idèntiques condicions laborals (sense distincions en funció del sexe o "casta" social, encara que puguen tenir-se en compte les capacitats físiques i intel·lectuals.
  3. L’abandonament d’un model de família en el qual la dona és mantinguda per l’home a canvi de determinats "serveis" sexuals...

Açò últim implica una profunda transformació dels costums i l’alliberament de la dona del que ella ha denominat al llarg de l’assaig "les servituds de la reproducció": llibertat eròtica per a tots dos, legalització del divorci, accés a sistemes adequats de control de la natalitat, legalització de l’avortament, reconeixement de drets per a mares i fills independentment de l’estat civil de les mares, remuneració de permisos de maternitat i assumpció per part dels poders públics de determinades responsabilitats de control en relació a la criança i educació dels fills.
[...]
... Beauvoir ... Té molt clar que la transformació ha de començar per una educació igualitària des de "la més tendra edat": el mateix tracte, els mateixos jocs, els mateixos estudis i, sobretot, models masculins i femenins no jeràrquics, sinó igualitaris. ...

No podem passar per alt dos elements importants de la proposta educativa que està fent Beauvoir: advoca per " una educació sexual coherent " i per un sistema educatiu mixt. ...L’educació sexual hauria d’estar encaminada al fet que homes i dones pogueren triar la manera de desenvolupar el seu erotisme, assumint de manera autèntica la seua situació ... amb lucidesa, generositat i llibertat.

Notes

[2en Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Lectura crítica de la Introducción y la Conclusión. Editorial Diálogo, pág 14

[3en Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Lectura crítica de la Introducción y la Conclusión. Editorial Diálogo, pág 15-16

[4Font: "Hermenèutica".

[5Susana López Pavón "Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Ed. Diálogo, pág. 19

[6Fuente: epígrafe 1.1, pàg. 198 Simone de Beauvoir, su aportación a la discusión sobre el género de Joana Ortega Raya Tesis 2005

[7Susana López Pavón Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Ed. Diálogo, pág. 29

[8Susana López Pavón Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Ed. Diálogo, pág. 22-25

[9Susana López Pavón Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Ed. Diálogo, pág. 19-22

[10Susana López Pavón Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Ed. Diálogo, pág. 34-46

[11Susana López Pavón Simone de Beauvoir. El segundo sexo. Ed. Diálogo, pág. 46 y 121-124


Participa en el fòrum
Identificació
Escriu un missatge