Ètica i Filosofia en Secundària


El Poder

Aproximació conceptual. Els poders econòmics, ideològics i polítics

per Àngels Varó Peral | 14/01/2008


El poder no és una cosa. És una relació entre les persones.

El poder està per tot arreu; no és que ho englobe tot, sinó que ve de tot arreu (M. Foucault)

1. Aproximació conceptual al terme "poder"

Segons el filòsof francès Michel Foucault (1926-1984), el poder no és una cosa, tampoc no és un ingredient de les coses, és una relació social complexa. Dir que el poder no és una cosa significa afirmar que ni en la naturalesa humana ni en les nostres societats existeix alguna cosa la qual siga essencialment idèntica a allò que anomenem “poder”.

GIF - 14.2 kB
Michael Foucault

Aquest aclariment té sentit perquè habitualment en els discursos polítics s’utilitza l’esquema teòric de la “apropiació” del poder, com si aquest fos un objecte el qual posseïm o no posseïm. Foucault s’oposa a aquesta manera d’entendre el poder quan afirma que el poder no és més que "el nom que se li dóna a una situació estratègica complexa en una societat determinada". La pregunta que hem de contestar no és què és el poder? sinó com apareix?, açò és, com apareixen les relacions de poder?

La paraula “poder” amenaça introduir diversos malentesos. Malentesos sobre la seua identitat, la seua forma, la seua unitat. Per poder no vull dir “el poder”, en tant que conjunt d’institucions i aparells els quals garanteixen la subjecció dels ciutadans en un estat determinat. Tampoc no indique una manera de subjecció que, per oposició a la violència, tindria la forma de regla. Finalment, no entenc per poder un sistema general de dominació exercida per un element o un grup sobre un altre, els efectes del qual, mercè a successives derivacions, travessarien el cos social sencer. L’anàlisi en termes de poder no ha de postular, com dades inicials, la sobirania de l’Estat, la forma de la llei o la unitat global d’una dominació; aquestes són més bé formes terminals. Em sembla que per poder cal comprendre, primer, la multiplicitat de les relacions de força immanents i pròpies del domini on s’exerceixen i són constitutives de la seua organització [...]

La condició de possibilitat del poder no ha de ser buscada en l’existència primera d’un punt central, en un focus únic de sobirania del qual irradiarien formes derivades i descendents [...]

Omnipresència del poder: no perquè tinga el privilegi de reagrupar-ho tot sota la seua invencible unitat, sinó perquè es produeix a cada instant, en tots els punts, o millor dit, en tota relació d’un punt amb un altre. El poder està per tot arreu; no és que ho englobe tot, sinó que ve de tot arreu [...]

Cal ser nominalista, sens dubte: el poder no és una institució, i no és una estructura, no és certa potència de la qual alguns estarien dotats: és el nom que se li presta a una situació estratègica complexa en una societat donada.
Michel Foucault, La història de la sexualitat. Vol. I La voluntat de saber. (1976)

Les relacions de poder apareixen quan es realitzen accions humanes. Totes les pràctiques o accions humanes són relacions: parlar, treballar, gaudir, aprendre, obeir, amar. Ara bé, per què anomenar aquestes pràctiques “relacions de poder”?

En un primer apropament al concepte de poder, sembla correcte afirmar que es tracta d’una relació binària entre agents (siguen persones o organitzacions) els quals s’oposen i lluiten per augmentar i enfortir-se. Dins d’aquesta idea general de "poder", es pot distingir entre la potència o capacitat dels individus en el domini de les coses, és a dir, l’activitat dels individus per augmentar el seu poder en el terreny de les habilitats sobre les coses i el poder pròpiament dit com exercici de dominació d’uns individus sobre altres. Vegem açò un poc més detingudament.

Activitat 1: Què entén Foucault per "poder"?

La dualitat del poder: capacitat (autoritat) i dominació (potestat)

El terme "poder" té un doble sentit:

  • "Poder" com "ser capaç de", és a dir, posseir la capacitat de fer alguna cosa o exercir influència sobre algú en virtut del domini d’un cert saber. Aquest significat està unit al de "autoritat" (auctoritas). Es tracta d’una relació de poder intersubjectiva i exercida entre iguals, mitjançada per la paraula i el llenguatge, i destinada a la consecució d’un enteniment racional, d’un acord-contracte. El poder és potència de creació i construcció política.
  • "Poder" com "capacitat de coacció i control", significat unit al de "dominació" (potestat). És el poder d’obligar, reprimir i dominar. La dominació estableix desigualtat i jerarquia entre els individus. Aquest poder és gairebé violència. I en la violència s’exerceix una “instrumentalització” dels altres, de manera que no sols són desiguals, sinó també “mitjans per”. Només la “legitimació” faria d’aquest “poder” una relació de “dominació” acceptada.

L’autoritat té dues característiques les quals la diferencien de la potestat:

  • L’autoritat és indelegable; la potestat, no. El prestigi i la influència, deguts a una habilitat reconeguda, no es poden delegar sobre altres persones; la força, en canvi, sí pot ser delegada.
  • L’autoritat no s’exerceix sobre un àmbit territorial específic, sinó que abasta fins on es reconeguda efectivament la capacitat desenvolupada. La dominació s’exerceix sobre un territori prèviament demarcat.

És per això que, la delegació del poder i la demarcació d’un territori sobre el qual exercir el poder són característiques definitòries d’aquesta forma moderna de poder polític que anomenem Estat.

La filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906–1975) insisteix a marcar la diferència entre poder com autoritat i poder com potestat (dominació per la força i la violència).

La paraula mateixa [poder], el seu equivalent grec dynamis, com el llatí potencia amb els seus derivats moderns... indica el seu caràcter de “potencial”. Podríem dir que el poder és sempre un poder potencial i no una intercanviable, mesurable i confiable entitat com la força. Mentre que aquesta és la qualitat natural d’un individu vist en aïllament, el poder sorgeix entre els homes quan actuen junts i desapareix en el moment en què es dispersen. [...]

L’únic factor material indispensable per la generació de poder és el viure unit del poble [...] I qualsevol que s’aïlla i no participa en aquest estar units, pateix la pèrdua de poder i resta impotent, per molt gran que siga la seua força. [...]
Sota les condicions de la vida humana, l’única alternativa al poder és la força que un sol home pot exercir contra els seus semblants i de la que un o uns pocs es possible que posseïsquen el monopoli en fer-se amb els mitjans de la violència. Però si bé la violència és capaç de destruir el poder, mai no pot convertir-se en el seu substitut. D’aquí resulta la no infreqüent combinació política de força i carència de poder.[...] doncs el poder humà correspon a la condició de pluralitat (la pluralitat humana, condició fonamental de l’acció i de la paraula, té el doble caràcter de la igualtat i de la distinció) [...] per la mateixa raó el poder pot dividir-se sense minorar-lo [...] La força, per contra, és indivisible.

El poder només és realitat on paraula i acte no s’han separat, on les paraules no estan buides i els fets no són brutals, on les paraules no s’empren per velar intencions sinó per descobrir realitats, i els actes no s’usen per violar i destruir, sinó per establir relacions i crear noves realitats. (H. Arendt La condició humana).

Foucault afirma que només nominalment es poden separar ambdues entitats, dominació i autoritat. Totes les relacions són relacions de poder, és a dir, no pot donar-se un augment de la potència (de la dominació) o de la capacitat (de l’autoritat) si no és al si de relacions desiguals entre forces humanes les quals busquen determinar-se o dominar-se.

Activitat 2: Què entén Arendt per "poder"?

Definició de poder

El poder és, doncs, un tipus d’acció d’unes persones sobre altres. Aquesta acció té per objecte el comportament o la conducta de les persones. L’exercici del poder consisteix en "conduir conductes", en governar. Hi ha relació de poder entre dues forces quan una governa, quan una dirigeix el camp d’acció de l’altra.

En efecte, unes persones tenen poder sobre altres quan les primeres disposen d’algun mitjà o capacitat per influir en les decisions de les segones, de manera que aquestes faran el que per elles mateixes no farien. Així, les relacions de poder estan per tot arreu: en l’àmbit familiar (el pare o la mare imposa la seua voluntat en dir: "no tornes tard!"), en l’escola (per exemple, quan el professorat demana deures), en les relacions de parella (quan la satisfacció dels desitjos està desequilibrada entre els membres de la parella), en les relacions d’amistat (quan prevalen els criteris d’una de les parts), en l’esport (quan l’entrenador/a decideix qui jugarà i en quina posició), en la medicina (quan el metge/essa prescriu una dieta al seu pacient), a les empreses (quan el cap no paga els dies no treballats per causa de la pluja)... Però, no oblidem, que les relacions de poder són relacions binàries, és a dir, que sempre es tracta d’una relació entre dos agents. En cap cas no es pot concebre que un agent anul·le l’altre, perquè llavors no hi hauria govern, sinó submissió. El govern necessita la llibertat o la resistència de l’altre agent, perquè governar és una cosa semblant a una estratègia de joc, on la impotència total d’una de les parts significa la impossibilitat mateixa del joc. Així enteses les coses no hi ha res de dolent en el joc mateix del poder. Foucault sosté que el poder no és un mal.

Però, encara que el poder no és res dolent, sí és perillós. El poder no és una relació de "tot o res", més bé es caracteritza per diversos graus d’intensitat: la seua "pressió" depèn de diferents variables, com ara la coacció, l’autoritat, el costum, la manipulació, la persuasió o la recompensa. El perill que inclou la relació de poder roman en la tendència del joc a obtenir una victòria total i absoluta, el que significaria, com ja hem dit, el final del joc. Quan mitjançant la violència, la submissió o la marginació, un dels pols de la relació impedeix totalment una acció o reacció lliure de l’altre pol, ens trobem davant d’un estat de dominació que fa impossible la pròpia relació de poder.

Activitat 3: Elabora una definició històrica del concepte "poder"

2. Tipus de Poder

En les relacions socials, el poder s’expressa de diferents maneres, como ara, poder econòmic, ideològic i polític.

2.1 Poder econòmic

Hem definit el poder com una relació binària entre agents (siguen persones o organitzacions) els quals s’oposen i lluiten per augmentar i enfortir-se. I també com un mode d’acció d’unes persones sobre altres el qual consisteix en "conduir conductes", en governar. Els agents, en les relacions de poder en l’àmbit econòmic, són: la burgesia i la classe treballadora. En aquestes relacions de poder, les persones propietàries dels mitjans de producció (burgesia) condicionen el comportament de les que només posseeixen la seva força de treball per a sobreviure (classe treballadora), en obligar-les a realitzar accions que per elles mateixes no farien. Però no oblidem que aquestes últimes també poden exercir accions de poder o, el que és el mateix, accions de resistència.

En l’àmbit econòmic, les decisions relatives a preus, salaris, dividends, inversions... condicionen en gran mesura el comportament quotidià de la majoria de les persones. Aquestes decisions són preses per l’empresariat (contractes de treball, “flexibilitat del mercat laboral...), la banca (atorga o denega crèdits, puja o baixa interessos...), les societats anònimes (decideixen invertir en un lloc o en un altre; o bé, retirar les seues inversions si no hi ha ma d’obra barata), la borsa...

Pel que fa a l’àmbit del consumisme, Albert Otto Hirschman (n. 1915), economista alemany, format als EUA, discrepa de l’enfocament dominant en teoria econòmica el qual suposa que els béns (productes o serveis) són homogenis i que l’única diferència important entre ells és el preu. Hirschman feu una anàlisi de la demanda en base a canvis en la qualitat dels productes, i plantejà que els i les consumidores (tant de bens i serveis de l’economia, com de serveis de les associacions, sindicats, partits, serveis estatals, etc.) reaccionaran davant la sensació de moviments de la qualitat amb l’eixida o la veu. I feu notar a les empreses, les organitzacions i els estats que poden veure’s afectades pels comportaments de la ciutadania. Hirschman proposa que ens associem en organitzacions i cooperatives per exigir de l’Estat els drets vulnerats.

La idea bàsica és la següent: si la qualitat del producte o del servei no ens satisfà, tenim dues opcions individuals o col·lectives per fer una crida d’atenció pel que fa a les deficiències i les mancances en els productes o serveis oferits per les empreses i les organitzacions: l’eixida o la veu (protesta).

  • “Eixida”: els i les consumidores, quan minve la qualitat del producte o del servei, se n’eixiran d’on consumeixen i, per tant les empreses o les organitzacions sentiran que alguna cosa passa i optaran per millorar novament la qualitat dels productes o servei. La “eixida” té sovint efectes contraproduents atès que no transmet informació sobre les causes que produeixen la insatisfacció.
  • “Veu”: Però n’hi ha d’empreses i organismes on l’eixida no tindrà efectes bé perquè els seus ingressos no baixen, bé perquè es tracta de monopolis estatals d’on els i les consumidores no es poden eixir, aleshores els i les consumidores optaran per la veu. D’aquesta manera informen les empreses o les organitzacions la seua disconformitat pel descens en la qualitat del producte o del servei. La “veu” serà exercitada amb especial energia i dedicació pels qui mantinguen una certa “lleialtat” amb l’empresa o organització que ofereix el producte o servei.

L’existència de la “lleialtat” la presenta com un mecanisme que fa que els i les consumidores opten primer per la veu per tal de canviar l’empresa, l’organització o la institució a la qual són lleials, i deixen l’eixida com última opció.

Segons Hirschman, les empreses i organitzacions que reaccionen davant ambdues vies són, majoritàriament, les organitzacions competitives les quals busquen millorar contínuament i cerquen la comunicació entre els i les seues clientes. Les empreses i els organismes que no reaccionen davant cap via són els grups als quals no els interessa ni gens ni mica saber què pensen o creuen els i les seues clientes. Entre aquests dos extrems hi ha diverses possibilitats de reaccions per part de les empreses o organitzacions.

Activitat 4: Busca tres notícies de la premsa sobre les relacions de poder econòmic. Descriu com es produeix la relació de poder entre els dos pols implicats. Ací us deixe algunes notícies:

2.2 Poder ideològic

El poder ideològic es manifesta en la influència que tenen les idees d’un grup, d’una institució, d’un moviment cultural, social, polític o religiós sobre els assumptes socials i polítics en el comportament de qui les escolta. Les persones actuem guiades per la informació rebuda i acceptada (científica, religiosa o ètica), accions que, d’una altra no faríem o les faríem per raons diferents.

Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants (...) Cada nova classe que es col·loca al lloc d’una classe governant anterior, es veu obligada per abastar les seues metes a presentar els seus propis interessos com si foren els interessos comuns a tots els membres de la societat, és a dir, a expressar-los d’una forma ideal: aquesta classe ha de donar a les seues idees la forma de la universalitat i representar-les com les úniques idees racionals, universalment vàlides. (Karl Marx La ideologia alemanya)

El poder econòmic s’associa a grups ideològics concrets per induir en l’opinió pública determinades idees i augmentar així la seua capacitat de pressió. Per exemple, grups bancaris i grans empreses adquireixen mitjans de comunicació (premsa, ràdio, TV) i subvencionen investigacions per tal de crear estats d’opinió favorables als seus interessos.

2.2.1 Ideologia

Per ideologia entenem el sistema d’idees, creences, judicis de valor, actituds i opcions respecte a fins i objectius, que justifica, i alhora és l’origen, de les opinions, decisions i actuacions que adoptem en els assumptes socials i polítics.

Algunes de les ideologies de la nostra cultura són: el totalitarisme, el liberalisme, el socialisme, l’androcentrisme, el feminisme, l’ecologia...

Totalitarisme. Característiques:

  • Finalitat de l’Estat: la perpetuació en el poder.
  • El fi justifica els mitjans: l’interès “col·lectiu” (que gairebé mai no coincideix amb l’interès de la majoria, sinó amb el de la classe o el grup que deté el poder) justifica qualsevol procediment per aconseguir la perpetuació en el poder.
  • Control estatal de tots els àmbits vitals. Sobretot de la informació i del coneixement.
  • Absència de llibertats individuals: l’interès del govern coincideix amb l’absència de llibertats individuals, perquè aquestes (llibertat d’expressió, d’associació...) són un perill per la seua perpetuació. Per aquesta raó, el totalitarisme limita dràsticament les llibertats individuals les quals afavoreixen l’aparició d’opinions divergents.
  • Infantilisme de la població: no interessa una ciutadania crítica i autònoma, sinó submisa i dependent.

Liberalisme. El liberalisme és la teoria política i econòmica que prima el principi de la llibertat individual. Açò suposa afirmar l’autonomia de l’individu per seguir regles racionals. D’aquesta manera defensa que el locus de la llibertat és l’individu, per damunt de l’Estat i de la col·lectivitat.

La teoria política liberal sorgí durant els segles XVII i XVIII. Arranca de les tesis de John Locke (1632-1704), Montesquieu (1689-1755) i Adam Smith (1723-1790), entre altres. Les seues motivacions inicials foren:

  • oposar-se a l’absolutisme,
  • defensar la necessitat de la separació de l’Església i l’Estat
  • fer efectiva l’exigència d’igualtat de tots els homes davant de la llei, i
  • proposar la promulgació de lleis que limitessen el poder dels governants.

D’aquí que aquesta teoria política es caracteritze per:

  • Separació entre societat civil i Estat.
  • L’Estat no ha d’intervenir en el desenvolupament de la societat civil. És per açò que cal posar-li límits al poder de l’Estat. Així, el liberalisme:
    • establirà una separació entre els diversos poders en l’Estat;
    • expressarà la veu de la sobirania popular amb eleccions i l’organitzarà en un Parlament (és a dir, el poder legislatiu serà triat pels ciutadans;
    • els governants hauran d’estar sotmesos a la mateixa legislació que la resta de la ciutadania (d’acord amb el principi de “igualtat davant la llei”).
  • La societat civil sorgeix per donar satisfacció als interessos dels individus. Però atès que els interessos dels individus poden entrar en conflicte es fa necessària una instància que harmonitze aquests interessos, d’aquí sorgeix l’Estat. La funció de l’Estat és, doncs, harmonitzar els interessos dels diversos individus, i no, la recerca de la justícia o del bé comú.
  • Atès que el poder prové del poble, aquest té sempre el dret a rebel·lar-se contra la tirania i contra qualsevol polític que travesse els límits del poder.

La teoria política liberal va ser completada per una teoria econòmica liberal, desenvolupada, en els seus inicis, per Adam Smith. Smith es centra en defensar la llibertat del mercat (llibertat per comprar i vendre, llibertat per la contractació i acomiadament de treballadors/as), i la reducció al mínim de la intervenció de l’Estat en els assumptes econòmics (el seu lema és "laissez-faire, laissez-passer"). Adam Smith i els seus seguidors estaven convençuts que la llibertat dels individus per defensar els seus interessos egoistes (els treballadors treballaran per qui els pague millor, els compradors compraran els productes més barats i/o de més qualitat, i els empresaris i comerciants buscaran tenir el màxim beneficis possible) portaria per si sola a un progrés continuat, i a un equilibri pel que fa al repartiment de la riquesa. Tal com si una mà invisible dirigís el progrés econòmic. Adam Smith considerava que les lleis del mercat i el lliure comerç regularien de forma automàtica la cooperació entre els homes, pel que advocà per una mínima intervenció de l’Estat sobre els assumptes econòmics. En les seues variants més conservadores, el liberalisme econòmic ha propendit a menysprear les diferències concretes pel que fa al punt de partida dels individus, sota la demagògia de considerar que tots els homes són iguals segons el dret, però sense tenir en compte que, de fet, el punt de partida és desigual. Això és així, perquè el que busca el liberalisme no és més que la perpetuació dels privilegis de les classes dominants (és a dir, la perpetuació en el poder de la burgesia). Aquest és el nucli de la crítica marxista als aspectes econòmics i ideològics del liberalisme.

Arran d’aquesta crítica, i en el context de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i de la revolució bolxevic (1917) i, posteriorment, a causa de la crisi del sistema borsari dels anys trenta (crac de 1929), John M. Keynes (1883-1946) proposà la necessitat de la intervenció de l’Estat per corregir les desigualtat socioeconòmiques generades pel capitalisme (estat de benestar). Recentment, el liberalisme polític i econòmic ha ressorgit amb força amb el nom de “neoliberalisme” o globalització. Aquest nou liberalisme defensa la primacia de la llibertat sobre la igualtat, i dels drets individuals sobre els col·lectius. Segons la Viquipèdia, les idees fonamentals del neoliberalisme son:

  • L’economia s’ha de regular per la llei del lliure-mercat.
  • La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguen les pròpies empreses és intrínsecament negativa ja que impedeix arribar al salari d’equilibri.
  • L’estat no ha d’intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l’assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.
  • El dèficit públic és perjudicial per a l’economia ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d’interès i fa disminuir la inversió privada.
  • La protecció social garantida per l’estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
  • L’estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferits pel sector privat han d’ésser privatitzats.

Sovint el neoliberalisme és criticat per injust atès que emmascara un sistema social insolidari, on la llibertat només és real quan els diners la poden fer efectiva, per tant només la classe social privilegiada pot exercir la llibertat.

Socialisme. Pot ser definit com un moviment social (teòric i pràctic) oposat a les desigualtats econòmiques provocades pel capitalisme. Amb paraules d’August Bebel en Die Frau und der Sozialismus, pretén:

L’organització de la societat de tal forma que qualsevol individu, home o dona, es trobi en néixer una igualtat de mitjans pel desenvolupament de les seves facultats respectives i per la utilització del seu treball. L’organització de la societat de tal forma que l’explotació per una persona del treball del seu veí sigui impossible, i on tothom pugui gaudir de la riquesa social únicament d’acord amb la seva contribució a la producció d’aquella riquesa.

Dins del socialisme podem distingir tres grans corrents (encara que aquesta classificació no deixa de ser un tant arbitrària): l’anarquisme, el socialisme utòpic i el comunisme.

L’anarquisme rebutja l’estructuració política de la societat civil, tota norma política que procedisca de dalt i, sobretot, la necessitat d’un Estat per garantir l’ordre i la llibertat de la ciutadania. Naix com moviment polític en el segle XIX, però les seues primeres justificacions teòriques apareixen en Assaig sobre justícia política (1793) de William Godwin (1756-1836), on l’escriptor polític anglès rebutja la injustícia generada per l’Estat i la desigualtat que és efecte de la propietat privada. En el desenvolupament històric de l’anarquisme apareixen tendències divergents:

  • L’anarquisme individualista. Max Stirner (1806-1856). Desenvolupà les seues tesis en L’únic i la seua propietat (1845), on exalça la llibertat i independència de l’individu respecte de la societat i l’Estat.
  • El mutualisme de Pierre Joseph Proudhon (1809-1865). En Sistema de les contradiccions econòmiques o filosofia de la misèria (1846) sosté que l’organització social ha d’estar sustentada en un federalisme descentralitzat i basada en el mutualisme (associació de treballadors instruïts i lliures que cogestionen el conjunt de propietats col·lectives a la indústria, i de la propietat individual a l’agricultura). En aquesta organització, la competència actúa com agulló econòmic per la producció, ja que no es tracta d’una economia dirigida, sinó d’una autogestió basada en una associació entre capital i treball. Proudhon defensa la tesi de la anarquia positiva, i rebutja tota mena d’autoritat transcendent a l’organització lliure dels treballadors, sobretot l’Estat i l’Església (“ni Deu ni amo”). El seu antiestatalisme es basa en la convicció que l’Estat no sols és l’instrument per què les classes dominants puguen seguir mantenint els seus privilegis, sinó que a més, com organització, posseeix una dinàmica pròpia que comporta l’eliminació de les llibertats individuals i condueix necessàriament a la dominació de la societat civil.
  • El col·lectivisme de Bakunin (1814-1876). Rebutja tota forma de poder estatal i argumenta que la societat anarquista s’organitzarà en comunes de treballadors i camperols, les quals han de garantir la plena llibertat de cada individu, amb els mitjans de producció col·lectivitzats i sense cap submissió a cap mena d’Estat.
  • El comunisme llibertari de Piotr Kropotkin (1842-1921). Defensà un col·lectivisme conciliable amb l’Estat, la llibertat de l’individu i la solidaritat entre els éssers humans, així com una ètica fonamentada en la igualtat de tots els homes exposada en La Moral Anarquista.
  • L’anarcosindicalisme. El seu contingut teòric l’extreu del socialisme humanista i principalment de l’anarquisme. Fa una defensa integral de la personalitat humana, la llibertat, la solidaritat, el suport mutu i l’associacionisme voluntari i federatiu.

Socialisme utòpic. A mitjans segle XIX, i en oposició a les idees conservadores de la Restauració, aparegueren en l’Europa industrial, diferents pensadors sensibilitzats envers la situació econòmica i social d’injustícia, desigualtat i opressió. Les seves reivindicacions es caracteritzen per pretendre millorar l’organització social amb bona voluntat: mitjançant l’educació, en crear societats alternatives, o en fer empreses on els i les treballadores siguen tractades amb respecte i equitat. Aquestes propostes foren etiquetades per Marx com socialisme utòpic. Són representants d’aquest corrent:

  • Saint-Simon (1760-1825), de procedència aristocràtica, fou un positivista exaltat que confiava cegament en la ciència i pensava que calia traspassar la direcció de la societat de "les classes ocioses" a les noves classes productores, de manera que hi hagués una feliç associació entre capital i treball. El saint-simonisme creu que la producció industrial, el progrés, acabarà amb l’ordre social injust, produït per la ambició malsana dels ociosos. Dissenyà una societat modèlica d’industrials, sense l’aristocràcia i els seus privilegis.
  • Charles Fourier (1772-1837). És el creador d’un nou model d’organització social, el "falansteri". Aquesta societat, organitzada sobre els principis de la llibertat sexual, la igualtat de drets entre els sexes i la llibertat de treball, permetria la satisfacció de les passions i conduiria a la total harmonia social. Concebé els falansteris com sistemes socials autònoms capaces de satisfer totes les necessitats per la vida de la comunitat mitjançant els seus propis recursos industrials i agrícoles.
  • Robert Owen (1771-1882). Defensà el cooperativisme i atacà institucions com ara la família, la religió, la herència... perquè limitaven, segons ell, la llibertat de l’ésser humà. El seu plantejament era utòpic perquè pretenia substituir el capitalisme amb un sistema econòmic més just, el cooperativisme. Des de la seua perspectiva, els obrers havien d’unir-se per crear una nova realitat europea basada en les cooperatives, les quals eren més rentables que les industries: cooperatives de producció i cooperatives de distribució. El 1832 ja n’hi havia unes 500 cooperatives que englobaven a 20.000 treballadors. Owen defensà els interessos dels treballadors i formà part del Moviment Obrer Britànic. Creà el sindicat Gran Unió Consolidada d’Oficis, amb l’objectiu de aglutinar tot el moviment obrer britànic. Pocs mesos després de la seua fundació tingueren les primeres crisis atès que iniciaren una sèrie de vagues que els obrers no qualificats no podien suportar. Malgrat aquest fracàs, l’experiència sindical mostrava que: a) un sindicat de masses d’àmbit estatal era possible; b) es podien plantejar alternatives al sistema capitalista (cooperatives de producció).
  • Louis Blanc (1811-1882). Per ell, la Revolució de 1789 havia de portar necessàriament al socialisme, ço és, que la democràcia econòmica i social era el desenllaç lògic de la democràcia política, sense arribar al comunisme. Davant l’individualisme de la Revolució, proposa la "fraternitat". Inspirat en les cooperatives de producció, pensa que la base de l’ordre social eren els Tallers Nacionals, entregats als obrers. Diferencia el sector nacionalitzat (ferrocarrils, mines, Banc de França...) i el sector lliure, on els tallers socials i les empreses capitalistes estan sotmesos a la lliure competència, en acabar els tallers farien desaparèixer gradualment les empreses capitalistes. A diferència d’Owen o de Fourier, els quals pensen que les colònies comunistes o els falansteris s’establirien per iniciativa privada, proposa la intervenció de l’Estat (en aportar capital i en regular-lo) en el taller social.

El comunisme és un conjunt d’ideologies, així com el sistema d’organització social, econòmica i política que proposen caracteritzades per la crítica a la propietat privada i per la socialització dels mitjans de producció, canvi, transport i consum. És en aquest darrer punt en el qual es diferencia del Socialisme. El que propugna és:

  • La presa del poder de l’Estat per una avantguarda obrera la qual instaurarà una dictadura del proletariat.
  • Socialitzar els mitjans de producció (que passarien a ser gestionats per l’Estat).
  • Eliminar la propietat privada, causa de les desigualtats socials i de l’explotació.
  • La desaparició de l’Estat (la societat, en la que ja no existiria la propietat privada, i per tant, la desigualtat entre classes, s’organitzaria d’una altra manera).

2.2.2 Utopia

Etimològicament el terme "utopia", d’origen grec, significa "enlloc". En filosofia, la utopia és entesa com un projecte imaginatiu racional d’un nou ordre social; projecte que ix de les deficiències reals de la societat present, i pretén conscienciar que altre món és possible.

Les utopies es caracteritzen perquè:

  • Esdevenen d’allò negatiu de la realitat social.
  • Critiquen la legitimació del poder instituït.
  • Són hipòtesi o experimentacions teòriques (imaginativo-racionals) d’alternatives a la realitat social.
  • Barregen "realisme" i "idealisme": han de tenir en compte la realitat social i, alhora, han de ser "models" per la societat.
  • Aspiren a una reestructuració total del món: a un nou món.
  • Tenen una funció de subversió social: solen tenir un caràcter "revolucionari" (estan orientades a un canvi radical de la societat).

Exemples d’utopies són: La Ciutat del Sol de Campanella, Utopia de Tomás Moro, Nova Atlàntida de Francis Bacon, Notícies d’enlloc de William Morris o El nou món industrial i societari de Charles Fourier.

Solen incloure’s en el gènere de les utopies les també anomenades distòpies o utopies negatives. Aquestes no imaginen una societat millor, sinó pitjor. La seua dimensió crítica consisteix a advertir que aquest estat de coses, que es presenta com intolerable, no és impossible, atès que ja està present, en potència, en la societat actual. Distopies d’aquest tipus són Un món feliç d’Aldous Huxley, La revolta del animals i 1984 de George Orwell, El conte de la criada de Margaret Atwood.

2.2.3 Ideologia i utopia

La relació entre ideologia i utopia se’ns mostra d’una manera clara si recordem que la ideologia ens ofereix una interpretació de la vida real. Interpretació que, sovint, distorsiona i dissimula importants aspectes negatius de la societat actual i del poder que la regeix. A més a més, la utopia reacciona contra allò negatiu de la societat i, com que proposa una transformació social, és un tipus de crítica a la societat actual. En aquest sentit, ideologia i utopia són termes oposats. És a dir, tenen funcions contràries: perquè mentre la ideologia pretén mantenir la realitat social vigent, la utopia pretén transformar-la.

És lògic que la ideologia dominant parle de la utopia com si fos inabastable perquè, per definició, la ideologia dominant no persegueix el canvi de la realitat social vigent. Nogensmenys, les utopies assolides abunden: per exemple, el vot de les dones fou una utopia durant molt de temps; distintes revolucions han fet realitat utopies com les comunistes o anarquistes. Amb tot, i al marge de la possibilitat o impossibilitat de la seua realització, la utopia permet oferir un enlloc, un punt fora de l’espai i del temps, des del qual aconseguir una perspectiva que ens permeta estranyar-nos de la quotidianitat. Aquesta estranyesa ens permet adonar-nos que res no ens obliga a actuar com ho fem i que també hi ha altres maneres de fer les coses.

Activitat 5: Defineix els conceptes "ideologia" i "utopia". Després fes un breu comentari sobre el paper de les utopies en la elaboració de noves ideologies (10 línies mínim)

D’aquest tema fareu una redacció filosòfica amb un dels següents títols: "Els límits del poder polític". "El fi no justifica els mitjans"."La legitimació del poder". "La desobediència civil davant les lleis injustes".

El següent article del diari El País, pot ser interpretat com un exemple del tipus d’ètica aplicada pel poder ideològic el qual, per tal d’imposar les seves creences sobre la mort a tota la societat, fa ús del poder polític i sanciona arbitràriament conductes inacceptables per l’ideari catòlic. El fi justifica els mitjans. L’ús de la falsa denúncia per a... mostrar qui té el poder?


Participa en el fòrum
Identificació
Escriu un missatge