Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > H. Filosofia > Filosofia Antiga > Plató. Teoria del Coneixement
Plató. Teoria del Coneixement

Dualisme epistemològic: dóxa i epistéme

per Àngels Varó Peral | 04/11/2015


Versión en Castellano: Platón. Teoría del Conocimiento

Epistemologia

EpistemeL’epistemologia de Plató ha estat qualificada com "dualisme epistemològic" perquè Plató acceptà d’Heràclit i de Parmènides que hi ha dos nivells de coneixement, l’opinió (dóxa) i la saviesa o vertader coneixement (epistéme).

Aquest dualisme epistemològic es correlaciona amb el dualisme ontològic (divisió de la realitat en dos mons, el visible i l’intel·ligible). En efecte, Plató duplica l’objecte del coneixement (és a dir, la realitat) en establir el Món Intel·ligible (el de les Idees) fora del Món Sensible (la Naturalesa). Del Món Sensible, el nivell més alt de coneixement que podem assolir és l’opinió (dóxa); i del Món Intel·ligible, podrem assolir el vertader coneixement (l’epistéme). La relació de correspondència que estableix Plató entre els diferents graus de realitat i els diferents nivells de coneixement, la podem veure en la República, amb la "Metàfora de la línia" (llibre VI) i el "Mite de la caverna" (llibre VII).

Per a exposar el dualisme epistemològic de Plató, contestarem les següents preguntes epistemològiques:

  1. Què puc conèixer? Quin és l’objecte d’estudi del coneixement?
  2. Què és conèixer?
  3. Com puc conèixer?

1. Què puc conèixer? Quin és l’objecte del vertader coneixement? Les Idees

Teetet: l’objecte del vertader coneixement ha de ser estable i permanent

En Teetet (diàleg crític que tracta sobre la naturalesa de la saviesa), Plató diu que és possible assolir el vertader coneixement, el qual es caracteritza per:

  • ser infal·lible i
  • tenir com objecte allò real: les Idees.

Plató té com a punt de partida la convicció que ni el coneixement obtingut mitjançant la percepció, ni el procedent de la creença són infal·libles i que, a més a més, no tenen per objecte d’estudi allò real. Per açò, no poden ser el vertader coneixement.

Plató accepta del sofista Protàgores la creença en la relativitat dels sentits. I del presocràtic Heràclit l’opinió que els objectes de la percepció sensible canvien permanentment, raó per la qual no poden ser objectes d’estudi del vertader coneixement.

Aleshores, quin és l’objecte d’estudi del vertader coneixement? Segons Plató, l’objecte d’estudi del vertader coneixement ha de ser estable i permanent, susceptible de ser definit d’una manera clara i precisa, un objecte del qual es puga captar la seva essència. Doncs el coneixement vertader, el que anomenem “coneixement científic”, és el que aprehèn l’essència de l’objecte i l’expressa amb el concepte. Així, el vertader coneixement de “Bondat” aprehèn l’essència de la Bondat i la comunica amb el concepte “Bondat”. La definició del concepte tindrà la forma "La Bondat és (essència de la Bondat)”. I, atès que el concepte es correspon amb el que és universal, el vertader coneixement tindrà per objecte d’estudi allò universal, les Idees.

Com podem conèixer aquests universals (idees) si pertanyen a un altre món (el món intel·ligible) diferent del que percebem mitjançant els sentits? La possibilitat d’aconseguir el vertader coneixement rau en tres aspectes claus de la teoria de les Idees, els quals són, alhora, els fonaments de l’epistemologia de Plató:

  • Els objectes del món sensible imiten o participen de les Idees.
  • L’ànima (psique) és una realitat intermèdia entre els objectes del món sensible i les Idees (objectes del món intel·ligible).
  • Les Idees estan en comunicació entre si.

Però, Plató no ens digué com podem conèixer les Idees. Només ens digué que l’ànima (la psique) té capacitat per a fer-ho, i que es tracta d’aprendre a mirar en la direcció adient.

República: sobre la realitat dels objecte de coneixement

En el llibre V de la República, Plató dialoga sobre la realitat dels objectes. Correlaciona tres classes d’objectes, el que és, el que no és i el que està entre l’ésser i el no-res, amb tres graus de coneixement: el coneixement, la ignorància i l’opinió. Per a Plató l’objecte del coneixement (el que és) és real, mentre que el de la ignorància (el que no és) és irreal, i infereix que l’objecte de l’opinió serà el que està entre l’ésser i el no res . Plató acaba per establir la conclusió que els particulars no són plenament reals, i que només les Idees són reals.

a) Símil de la Línia

En el llibre VI de la República, Plató li atorga a la Idea de Bé, a més de valor ètic, importància epistemològica. Diu que és “la que proporciona la veritat als objectes de coneixement i la facultat de conèixer a qui coneix”.

El passatge de la línia segueix el de la Idea del Bé, sorgeix d’ell i pretén completar-lo. En aquest passatge, Plató estableix els graus de coneixement, els quals depenen de la veritat: imaginació, creença, pensament discursiu i saviesa; i els corresponents graus de realitat: imatges, coses, ens matemàtics i idees.


Símil de la línia
MÓN SENSIBLE MÓN INTEL·LIGIBLE
Graus de realitat Imatges (eikasia) Coses (zoa) Ens Matemàtics (ta mathematikà) Idees (arxai)
Graus de coneixement Imaginació (eikasia) Creença (pistis) Pensament discursiu (dianoia) Intuïció (noesis)
OPINIÓ (doxa) CONEIXEMENT, saviesa, ciència, (episteme)

Els graus de realitat

  • Món sensible
    • El grau de realitat més baix són les imatges (eikasia) de les coses, “ombres, i en segon lloc figures que es reflecteixen a l’aigua, i en tot el que és compacte, polit i brillant, i a altres coses semblants”. És possible que Plató pensés en activitats que imiten la realitat, com la poesia, la pintura o la retòrica.
    • El segon grau de realitat és el de les coses (zoa), és a dir, els objectes físics en general: “els animals que ens rodegen, totes les plantes, i el gènere sencer de les coses fabricades”. Les diverses arts productores com la fusteria o la terrisseria encaixarien aquí. També la física.
      A nivell ontològic, pel que fa al grau de realitat, la relació entre les imatges i les coses és la mateixa que la de les còpies amb els models.
  • Món Intel·ligible
    • En tercer lloc, tenim els ens matemàtics. En Metafísica 987 b 14-8 ens diu Aristòtil que Plató distingia entre les Idees i els ens matemàtics (ta mathematikà) perquè aquests eren intermediaris entre les Idees i els particulars sensibles: immutables com les Idees, i plurals com els particulars corresponents d’una Idea. Ara bé, segons Ross, en la Metàfora de la línia, Plató no fa cap esment a la diferència entre les Idees i els ens matemàtics. Les dues subseccions juntes constitueixen el Món Intel·ligible.
    • La quarta subsecció (EB) és la de les Idees o primers principis (arxai)

Els graus de coneixement

Al final de la Metàfora de la línia, Plató dóna els noms dels graus del coneixement corresponents a les quatre classes d’objectes: imaginació (eikasia), creença (pistis), pensament discursiu (diànoia) i intel·lecció (nóesis).

  • Món sensible
    • Imaginació (eikasia) significa aquí "aprehensió d’imatges", conjectura, és una actitud conscientment insegura davant dels seus objectes.
    • Creença (pistis), és una actitud que, bé o mal fundada, està lliure de titubeig.
      La imaginació té un nivell epistemològic inferior a la creença en la comprensió de la realitat.
  • Món Intel·ligible
    • Pensament discursiu (diánoia): En aritmètica i geometria, per conèixer els ens matemàtics, l’enteniment va d’un principi hipotètic a la conclusió, recolzant-se en figures o imatges sensibles quan demostra un teorema i sense necessitat de justificar racionalment el principi hipotètic (es suposa l’existència del triangle o del nombre, sense haver-la de justificar racionalment);
    • Intuïció (noésis): En la dialèctica, per conèixer les Idees, l’enteniment parteix d’un principi hipotètic per arribar a un primer principi no hipotètic (la Idea de Bé), sense descansar en cap contingut sensible i justificant racionalment el primer principi no hipotètic. Només la dialèctica és capaç de cancel·lar el caràcter hipotètic dels principis utilitzats per les altres disciplines, en donar raó d’ells i justificar-los racionalment. Per a Plató un requisit essencial del vertader coneixement és poder donar raó del primer principi (arxé, idea).
      Noesis i diánoia són dos mètodes de recerca diferents. La diánoia té un estatus epistemològic inferior a la noésis perquè es recolza en figures o imatges sensibles i no justifica racionalment els seus principis hipotètics.

b) El mite de la caverna

El caràcter global del passatge de la caverna difereix del significat de la metàfora de la línia. La Metàfora de la línia prefigura l’exposició del llibre VII de la República sobre la ciència i la filosofia en tant que indagacions intel·lectuals. El mite de la caverna ressalta, a més, la funció ètica i pedagògica de la filosofia: La filosofia guia els homes no sols des de la vida dels sentits fins la de la intel·ligència, sinó també des de la conformitat amb les aparences i les convencions humanes fins l’aprehensió directa de la veritat moral.

Veiem un vídeo sobre el mite de la caverna

El mite de la caverna ha estat interpretat des de tres vessants: l’epistemològica, l’ontològica i la pedagògica

  • Interpretació epistemològica: El mite de la caverna, igual que el passatge de la línia, presenta els diferents graus de coneixement (imaginació, opinió, pensament discursiu i saviesa) els quals es corresponen amb els diversos graus de realitat dels éssers (des de la pura matèria desorganitzada representada per la foscor absoluta del fons de la cova, fins la llum absoluta del sol, que es correspon amb la Idea de Bé).
  • Interpretació ontològica: l’interior de la caverna representa el món sensible; l’exterior, el món intel·ligible. Fora de la cova, els objectes reals simbolitzen les idees, mentre que les seues ombres fan referències als ens matemàtics.
    Les interpretacions epistemològica i ontològica ens permeten comparar el Mite de la caverna amb la Metàfora de la línia . Tracem una línia des del fons de la caverna fins el Sol: apareix una gradació contínua que va des de la pura foscor del fons de la caverna, que representa la matèria, fins la màxima llum, representada pel sol, símbol de la Idea suprema. Aquesta línia diagonal, des del més baix fins el més alt, representa la gran cadena del ser. L’esglaonament dels diversos sectors de la caverna i de l’exterior mostra els graus del saber i de la realitat. Si aquests graus els representem sobre una línia, obtindrem els mateixos segments en què està dividida la línia.
  • Interpretació pedagògica: El Mite de la Caverna és una al·legoria sobre l’educació i la funció del filòsof (el mestre), qui té l’obligació moral de treure de la ignorància els i les futures ciutadanes. Una qüestió destacada en aquest mite és la de la motivació per aprendre. Què és el que ens portarà a eixir de la caverna i a trencar les cadenes que ens lliguen al fons de la cova. Una d’aquestes forces és la representada pel mestre (el filòsof). Però, què és el que ens motiva a ser "mestre", és a dir, a desitjar trobar el vertader coneixement?

1.3 Motivació per aprendre

En Teetet, Plató afirma que la filosofia, l’ànsia de saber, es producte de l’admiració. L’admiració davant les espectaculars expressions sensibles de la Naturalesa és la que ens motiva a viatjar pels mons del coneixement.

L’admiració, en tant que motivació per aprendre, ens la desperta l’impuls d’Eros. Amb el discurs de Diotima de Mantinea en el Convit, Plató descriu quin és el camí adient per arribar al vertader coneixement:

"... el camí recte cap a l’amor, tant si es segueix espontàniament com si un altre et guia, consisteix a començar per les belleses d’aquest món i elevar-se fins a la bellesa suprema passant, per així dir-ho, per tots els esglaons, d’un cos bell a dos, de dos a tots els altres, dels cossos bells a les ocupacions belles, de les ocupacions belles a les ciències belles, fins que, de ciència en ciència, s’arribe a la ciència per excel·lència que no és una altra que la ciència d’allò bell en si, i s’acabe per conèixer-ho tal com és en si."

La motivació per aprendre, l’amor a la saviesa (filosofia), ens impulsa a seguir la vida del coneixement fins arribar a la comprensió global del Món Intel·ligible, de la realitat (les Idees i la seva interrelació). Assolit el vertader coneixement, el filòsof serà feliç.

2. Què és conèixer? Conèixer és recordar. Teoria de l’anamnesi o reminiscència

En la formulació inicial de la teoria de les Idees, Plató sostingué que ningú no pot aplicar correctament una paraula (concepte), si prèviament no posseeix alguna noció general sobre el seu significat. Com assolim aquesta noció general, com assolim el coneixement?

Abans de contestar aquesta qüestió, Plató planteja un problema epistemològic: conèixer o aprendre és un procés impossible si prèviament no es coneix d’alguna manera allò que es vol aprendre (allò que es busca). Per a superar-lo, Plató diu en el Menó que investigar (cercar) i aprendre no són una altra cosa que recordar (anamnesi)

Les Idees no són immanents a les coses sensibles. Aquestes les imiten o participen d’elles. Les idees són una realitat "separada" del Món Sensible. És per açò que el vertader coneixement no l’obtenim de la percepció de les coses sensibles. De la percepció del Món Sensible només podem assolir opinió (dóxa) sobre les coses, les quals estan en un permanent esdevenir (entre l’Ésser -Idea, essència- i el No-res). Ara bé, no arribarem a conèixer les Idees en menysprear els sentits i en dedicar-nos a la pura contemplació (intuïció) sinó en usar-los i descobrir el que ens suggereixen. En el Fedó, Plató diu que la percepció del Món Sensible li farà recordar a l’ànima (psique) el que ja sabia, les Idees. Aquesta les ha contemplat en la seva estada al Món Intel·ligible. Però, en introduir-se dins d’un cos tot ho va oblidar. El coneixement sensible (dóxa) li serveix per recordar i el record, per a reduir a la unitat de la Idea la multiplicitat de les sensacions.

3. Com conèixer? Amb un mètode: la dialèctica

La dialèctica ha estat entesa per Plató de diverses maneres. Cronològicament l’ha entès com diàleg, com disciplina o saber i com mètode d’investigació:

3.1 La dialèctica com diàleg

En l’etapa socràtica, la dialèctica és el mètode socràtic del diàleg, basat en una successió de preguntes i respostes. Es tracta de diàlegs metodològicament construïts en dues parts fonamentals: la ironia i la maièutica.

  • Ironia. En aquesta part del diàleg, després de presentar el tema amb una pregunta del tipus "què és la justícia?", desenvolupa la refutació de l’aparent saviesa de l’interlocutor, qui no sap però creu saber. Una llarga successió de preguntes i respostes tendeix a aconseguir el reconeixement de la pròpia ignorància, per part de l’interlocutor, la qual cosa el deixa en disposició de començar, de la mà de Sòcrates, la recerca de la definició, la qual suposaria un vertader saber. El punt de partida d’aquesta indagació és, doncs, el reconeixement de la pròpia ignorància (“només sé que no sé res” digué Sòcrates).
  • Maièutica. Procés de concebre i donar a llum “conceptes”. Aquest procés de la maièutica permet reprendre el diàleg i dirigir-lo cap a la recerca de la definició general del concepte que s’examina. Aquesta definició pretén captar l’essència, és a dir, “el que és” i, per tant, no pot ser una mera definició nominal (definir una paraula amb una altra paraula), la qual cosa faria caure en un cercle viciós.

El diàleg és possible perquè els diferents interlocutors comparteixen un lógos comú. Aquesta tesi és la que permeté a Sòcrates i Plató postular l’existència de veritats absolutes, en contra del relativisme sofista. El valor del diàleg està en el procés mateix de la recerca del saber i de l’alliberament de la ignorància.

3.2 La dialèctica com un saber de justificació de principis

Plató i AristòtilEn República, Plató diu que només la dialèctica és capaç de cancel·lar el caràcter hipotètic dels principis utilitzats per les altres disciplines, en donar raó d’ells i justificar-los racionalment. Per aconseguir-lo, la dialèctica es remunta fins un principi “no hipotètic” (idea de Bé) des del qual poder deduir-ne tots els altres principis (idees). La dialèctica apareix en la República com un saber suprem de justificació dels principis. Si el Bé és fonament de la realitat i de l’ésser de les Idees, qui no assolisca el seu coneixement, tindrà un saber insuficient de les Idees perquè les coneixerà sense referència al principi en el qual es basen.

La dialèctica encarna el saber en el seu més alt sentit (noesis), es distingeix d’altres disciplines, com la geometria i l’aritmètica, en què només ella versa única i exclusivament sobre objectes intel·ligibles sense la mediació de cap figura visible i en què només ella és capaç de cancel·lar o “destruir les hipòtesis” en una visió sistemàtica del saber lliure de tot supòsit. Aquesta última característica fa necessari que en la dialèctica coexistisquen dos tipus de procediment

  • El Procés ascendent consisteix en la indagació del primer principi. Es tracta de partir d’una Idea i ascendir fins la Idea suprema (idea de Bé). És un procés temptatiu, d’assaig i errada, que acaba amb la visió directa de la idea suprema. Açò suposa que el Món Intel·ligible (el Món de les Idees) està estructurat jeràrquicament, que la Idea suprema és el primer principi (arxé); i que el coneixement d’aquest primer principi fa intel·ligibles totes les altres Idees. (En la República, la Idea suprema és la Idea de Bé).
  • El Procés descendent a partir d’un principi no hipotètic (Idea de Bé) és aquell en el qual les conseqüències de la Idea de Bé s’exposen en l’ordre degut, ordre que ve donat en baixar per les hipòtesis (principis hipotètics) que han resistit el procés ascendent. D’aquesta manera, el filòsof aconsegueix establir la comunicació i travada entre les Idees, i adquireix una visió sinòptica del Món Intel·ligible.

La tasca de la filosofia, la de la ciència, la de la dialèctica era, per a Plató, el raonament, la deducció de les proposicions menys generals a partir de les més generals. Açò només té un "moment" d’aprehensió directa: l’aprehensió del primer principi no hipotètic (la idea de Bé), que no pot deduir-se de cap altre principi perquè és superior a tots ells.

3.3 La dialèctica com mètode per a definir de manera correcta les coses

En Fedre, Plató fa consistir la dialèctica en l’ús combinat de la reunió (synagogé) i la divisió (diaíresis). Amb l’objecte de trobar la definició d’un terme específic,

  • la primera fase, la reunió, consistirà en “portar a una única Idea, en una visió de conjunt, el que està escampat per moltes parts, per a posar de manifest, en definir cada cosa, allò sobre el que es vol ensenyar en cada cas”. Es tracta, doncs, d’elegir per tempteig un gènere ampli al qual sembla correspondre el terme en qüestió.
  • La segona fase, la divisió, és el procés invers, perquè, una vegada fet l’ascens al gènere sota l’abast del qual s’ha posat l’objecte del que es tracta, és necessari tornar enrere i “ser capaç de dividir d’acord amb les espècies i segons els membres naturals, sense trencar cap part com un mal carnisser”.

En Sofista i en Polític, l’accent recau sobre el procés de divisió. Quan Plató defineix la naturalesa de la dialèctica, ja no parla d’un procés combinat de reunió i de divisió, sinó de ”dividir per classes [idees] i no considerar ni diferent a una classe [idea] quan és la mateixa, ni a una distinta considerar-la idèntica”. Però, també caracteritza la dialèctica d’una altra manera: “açò, en el que cada una de les coses pot tenir en comú i en el que no, és saber dividir per classes”; és a dir, la dialèctica no busca fer una construcció jeràrquica de les Idees des del súmmum genus fins a les infimae species, sinó que més bé estudia les relacions de compatibilitat, incompatibilitat i implicació entre les Idees.

SòcratesPodem veure que la concepció de la dialèctica (de la filosofia), exposada en Fedre, el Sofista i el Polític, és completament diferent de l’exposada en República. L’objectiu de la dialèctica ja no és deduir tota veritat de l’única veritat transcendent. És un més modest i més realitzable: marcar les relacions d’afirmabilitat i negabilitat, per una banda, i les relacions de gènere i espècie, per una altra, que es donen entre les idees.

En comparar els dos models de dialèctica, les diferències semblen evidents: el primer la presenta com una disciplina, la funció de la qual consisteix en justificar les hipòtesis o principis de les ciències; el segon la presenta com un mètode per a definir de manera correcta les coses. No obstant açò, també hi tenen semblances, doncs el contingut dels principis de les ciències fa referència a Idees tals com nombres, cercles o triangles i en República, després de tractar de la dialèctica, Plató insisteix en la necessitat de definir la Idea Bé, separant-la de totes les altres. D’altra banda, en aquesta obra es diu igualment que l’educació haurà de proporcionar als futurs filòsofs-governants una visió de conjunt en la qual es mostrarà la relació de cadascú dels ensenyaments amb la naturalesa de l’ésser. Fins i tot es podria comparar el moment de la reunió amb el procés ascendent, que en República es remunta al principi no hipotètic, i la divisió amb el procés descendent a partir d’aquest principi no hipotètic, en la deducció de conseqüències.

Veure en línia: el diaporama-resum de l’epistemologia de Plató


Participa en el fòrum
Identificació
Escriu un missatge