ESQUERRA  I  ESPERANTO

SATeH

MALDEKSTRO  KAJ  ESPERANTO


ELS  ALTRES  JOCS  OLÍMPICS  A  BARCELONA

Eduardo Vivancos

Publicat originalment en català l’any 1992 a la revista “Flama”, del Casal Català de Toronto. Any 10 – No. 4 Setembre-Octubre 1992.

“Lo més important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar”
Pierre de Coubertin
Estadi de Montjuïc (1936)

Els Jocs de la XXV-a Olimpiada han fet de Barcelona el punt de mira de millions de persones arreu del món. Sembla que Barcelona hagi estat redescoberta. Tothom en parla. La premsa i la televisió ens ha portat imatges que semblen venir d’un país de meravelles. Imatges de la ciutat sencera, dels seus monuments distintius, del Barri Gòtic, de la Vila Olímpica, del flamant Palau Sant Jordi, de les nombroses instaŀlacions esportives i del Estadi Olímpic de Montjuïc. Estadi de Montjuïc, per alguns de la meva generació ple de records i de certa nostàlgia. Mentalment veig aquest estadi com era fa 56 anys. Grups de jovenets força engrescats i plens d’iŀlusions hi anaven diàriament per entrenar-se, amb el propòsit de poder-se qualificar i poder participar a l’Olimpiada de Barcelona. Sí, dic bé, a l’Olimpiada de Barcelona, que havia de tenir lloc fa exactament 56 anys, encara que avui no es parli molt d’aquell esdeveniment. Però abans de continuar la història d’aquella olimpiada, dissortadament frustrada per tràgiques circumstàncies, girem els fulls del llibre del temps i repassem breument la història dels Jocs Olímpics moderns.

El seu iniciador fou el francés Pierre de Coubertin, un humanista que creia que la participació d’homes de tot el món en competicions esportives aportaria un esperit d’amistat, de germanor i de comprensió entre els participants sigui quin sigui el seu origen ètnic, les seves creences i la seva posició social. Diguem de pas que els objectius idealistes d’en Pierre de Coubertin no se han realitzat completament i els Jocs han quedat molt sovint desvirtuats per manipulacions polítiques, racisme, intolerància, comercialisme i l’ambició de voler guanyar a tota costa, emprant per aconseguir-ho, mitjans molt poc ètics, en contrast amb el desig expressat per en Coubertin quan diu: “Lo més important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar; lo més important en la vida no és el triomf, sinó l’esforç per acoseguir-ho”.

L’ideal que Pierre de Coubertin proposa als participants no s’identifica pas a la sola victòria, sinó al esperit cavalleresc de l’esport, la seva pràctica desinteressada, l’acceptació cortesa de la sort, favorable o adversa, la coŀlaboració amistosa entre les nacions, les races i els homes en general, objectius que constitueixen elements morals d’un valor elevat i que el públic sap igualment apreciar.

La primera Olimpiada moderna va tenir lloc a Atenas a l’any 1896 i des de llavors, llevat dels anys de les dues guerres mundials, es celebra cada quatre anys a una ciutat diferent. Ja des del principi del moviment olímpic, els barcelonins han demostrat un interès molt gran per els Jocs. Quan es va construir l’estadi de Montjuïc a l’any 1929, va ser amb l’intenció de posseir les instaŀlacions requerides per poder organitzar-los. En efecte Barcelona va presentar, al seu degut temps, la candidatura per celebrar els Jocs de la XI-a Olimpiada prevista per l’any 1936.

El Comité Olímpic Internacional es va reunir a Barcelona a l’any 1931, però els seus membres no van arribar a posar-se d’acord. Va ser un any més tard, a Los Angeles, que per votació es va elegir Berlin. Aquesta ciutat va obtenir 43 sufragis contra 16 per Barcelona i 8 abstencions. Aleshores a Alemanya havia un règim políticament centrista que semblava que pogués organitzar els Jocs amb certa garantia d’imparcialitat, però en gener de 1933 Adolf Hitler va ocupar el poder i de seguida va introduir lleis de caràcter racista. L’imparcialitat ja no era possible malgrat les promeses fetes per Hitler a Baillet-Latour, president del Comitè Olimpic Internacional.

El 15 de setembre de 1935 Hitler va proclamar les Lleis de Nuremberg privant els jueus de la nacionalitat alemanya i al mateix temps va intensificar la persecució feroç contra tots els seus opositors polítics. Aquestes circumstàncies van crear una atmósfera de malestar. Molts esportius es van negar a ser instruments de la màquina de propaganda nazi i a molts països es van crear comissions a fi de trobar una alternativa als Jocs de Berlin. El lloc idoni era Barcelona que, com hem dit més amunt, ja havia presentat la seva candidatura uns anys abans. Com a resultat es va crear el Comitè de l’Olimpiada Popular de Barcelona sota la presidència d’en Josep Antoni Trabal; el secretari fou en Jaume Miravitlles, conseller de la Generalitat de Catalunya i la data prevista fou del 19 al 26 de juliol. Aviat van arribar adhesions de França, Estats Units, Suïssa, Canadà, Grècia, Suècia, Marroc i molts altres. Per raons òbvies no van arribar adhesions d’Alemanya però, en canvi, s’inscriviren molts alemanys que residien fora del seu país i als quals la participació als Jocs de Berlin estava vedada.

A la tarda del dissabte del dia 18 de juliol, l’estadi de Montjuïc bullia d’activitat. Molts atletes estrangers s’hi trobaven per entrenar-se i per confraternitzar amb altres participants dels Jocs. També s’hi trobaven molts joves barcelonins membres de la secció esportiva de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, de l’Escola del Treball de Barcelona i d’altres clubs locals. Aquests jovenets havien de practicar exercicis gimnàstics per ser presentats l’endemà. Els contactes entre ambdós grups van ser força interessants i instructius malgrat els evidents problemes lingüístics La major part dels forasters no parlaven gens d’espanyol. Alguns d’ells empraven mots que acabaven d’aprendre i que pronunciaven terriblement donant lloc a interpretacions divertides. Jo mateix vaig intentar emprar els pocs coneixements que tenia del francès, però sense gaire èxit. Maneres afables i caluroses estretes de mà reemplaçaven les paraules.

L’ambient era molt fraternal. Per la primera vegada de la meva vida vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me directament amb persones d’altres països. Aquella experiència va reforçar la meva convicció de que era desitjable fomentar el sentiment d’amistat entre persones de diversos orígens ètnics i nacionals. L’entusiasme i la eufòria flotaven sobre l’estadi però, malhauradament, mitigats per un sentiment de temor i de tensió. Durant tot el dia corrien rumors molt alarmants sobre una imminent rebeŀlió militar. El govern assegurava que tenia la situació controlada, però ningú s’ho creia. Quan els joves gimnastes es preparaven per practicar els seus exercicis, un dels organitzadors va anunciar amb veu afligida: “Mans feixistes han sabotejat les instaŀlacions elèctriques. Resoldrem el problema i demà tot estarà prest per la inauguració dels Jocs”.

Paraŀlelament a les competicions esportives havia de tenir lloc l’Olimpiada Cultural i ja s’ havien previst més de 3000 manifestacions folklòriques. Entre els participants a les activitats culturals s’hi trobava el gran violonceŀliste Pau Casals.

La nit del 18 de juliol Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que l’orquestra, amb la coŀlaboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpiada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: “Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpiada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local”.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: “No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia”, i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels…

“Quin moment tan emocionant! I quin contrast” recordà el mestre uns anys més tard. “Nosaltres cantàvem l’himne immortal de la germanor, mentre als carrers de Barcelona, i de moltes altres ciutats, es preparava una lluita que tanta sang faria vessar”.

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpiada Popular, escrit per el poeta Josep Maria de Segarra, himne que s’havia de cantar davant de milers de persones precisament el dia 19 de juliol:

Sota el cel blau
l’unic mot que ens escau
un crit d’alegria, Pau.

Però en lloc de l’himne de la Pau aquell dia els barcelonins van sentir el so d’un continu tiroteig i, a un quart de sis del matí, una crida patètica des de l’emisora de Radio Barcelona: “Barcelonins, el moment tant temut ha arribat; l’exèrcit, traint la seva paraula i el seu honor, s’ha aixecat contra la República. Per els ciutadans de Barcelona ha arribat l’hora de les grans decisions i dels grans sacrificis: destruir aquest exèrcit facciós. Que cada ciutadà compleixi el seu deure”. “Visca la Generalitat de Catalunya! Visca la República!”.

Molts dels atletes olímpics van participar activament a la lluita contre el feixisme, i una bona part d’ells no tornaria a trepitjar mai més les pistes d’un estadi. Així va acabar, abans que comencés, lo que podia haver estat la gran Olimpiada Popular de Barcelona, preparada amb tant entusiasme i tanta iŀlusió per homes de bona voluntat que de bona fe creien en l’ideal olímpic i humà.

En espanyol.
En esperanto.