El paper de l'educació en la prevenció de la violència de gènere

INTRODUCCIÓ

La relació entre la violència de gènere i l'educació s'estableix des del moment en què al llarg del procés educatiu que s'inicia amb el naixement es van produint diferències entre la formació, atenció i actituds que anem dedicant a xiquets i xiquetes.

Des dels primers moments a xiquets i xiquetes se'ls tracta de manera diferent: no cal més que recordar que robes per a xiquets i xiquetes nadons no són iguals, no pintem ni decorem igual les habitacions de xiquets i xiquetes, i fins i tot les robes de llit tenen diferències, per la qual cosa es va creant un ambient diferenciat en formes de vestir, tonalitats i colors, dibuixos, etc.

D'altra banda, quant al llenguatge verbal i corporal, les frases, expressions i carícies que les persones adultes fem a bebès xiquet o xiqueta no són les mateixes: basta recordar expressions com “què guapíssima està”, o “què granat i fort se li veu”, per a comprendre que no són pròpies del mateix sexe.

Aquestes expressions quotidianes que els dediquem són la base del desenvolupament del llenguatge, i al mateix temps que es desenvolupa aquest, es desenvolupen els esquemes a través dels quals enuncien el món que perceben. Aquesta percepció es fa d'acord amb la situació que li adjudiquem a cada individu, sempre segons l'entorn social i cultural que viu.

A través de la comprensió del món que els rodeja van adquirint també el paper que la societat adjudica a homes i dones, entrant com a components fonamentals del rol masculí l'activitat, la decisió, l'omissió dels sentiments –els xics no ploren- la seguretat en ell mateix basada en la dominació dels altres, i en concret de les dones, el paper actiu en la conquista amorosa i en les relacions personals cara al sexe femení, moltes vegades sense tenir clar si hi ha límits o “tot val”. En canvi, s'adjudica al rol femení la passivitat, les actituds d'espera i atenció, l'expressió de l'afectivitat, l'esforç quotidià però sense estridències, l'ocupar-se de l'atenció als altres –jugar a ser mamàs o infermeres és típic de xiquetes- el paper d'espera en la relació amorosa, suposant açò tot un quadre d'actituds que dificulta la independència i autonomia a nivell afectiu, personal i laboral.

Un altre component de la relació entre violència de gènere i educació té a veure amb la forma de resoldre les frustracions i fracassos personals, és a dir com expressem la ràbia i la ira, i si som capaços de delimitar els nostres sentiments i no descarregar-los sobre qui tinguem més prop.

L'aprenentatge de l'expressió dels sentiments es realitza més en la família que als centres educatius, i així segueixen reproduint-se els patrons socials de generació en generació, modificats només en part pel que els xiquets i xiquetes veuen en la televisió, que és el medi que ofereix més models d'actuació. Tant en la família com en els models de la TV es donen les formes tradicionals de resolució de conflictes, que és descarregar la ràbia i la ira sobre altres persones, en cas de no poder resoldre el conflicte real –problemes laborals i/o econòmics, alcoholisme, etc. És evident que parella femenina i fills són els destinataris d'aquesta violència, l'origen de la qual és extern al nucli familiar però que no se sap o no es pot resoldre fora, sent descarregada amb els més pròxims i “dèbils”. Segurament un bon programa formatiu de resolució de conflictes en la infància i adolescència ajudaria a discriminar qui té la responsabilitat inicial dels problemes i buscar solucions diverses, que evitarien les actituds violentes en molts casos.

1. RELACIÓ ENTRE VIOLÈNCIA I CONFLICTES

La violència física, verbal o psicològica l'exerceixen els que tenen “poder” sobre altres que passen a ser els “dèbils” o desposseïts de poder.

Açò és així gràcies a aprenentatges que es realitzen al llarg de la vida, partint de les vivències familiars, entre iguals en el col·legi, en el jocs entre amics o amigues, etc.

La resposta de cada persona davant d'un conflicte està condicionada per diversos factors com els personals i d'origen familiar: no respon igual un fill/a únic, el major d'una família, o el segon, i en tot cas imitarà models matern i patern, segons siga xic o xica. En tot cas, la relació d'una persona amb el món que li rodeja també depèn del seu propi caràcter, i les persones més nervioses i actives tenen més probabilitats de no autocontrolar-se, ja que en tot moment estan actuant, donant poc de temps a la reflexió sobre els propis actes, amb la qual cosa les respostes són instantànies, i el model agressiu és mes fàcil d'assumir que el pausat, d'anàlisi, reflexió, busca de solucions, etc.

Un altre aspecte que condiciona la resposta als conflictes és el context social, perquè a major conflictivitat, més dificultat per a anar solucionant els problemes, un a un i sense violència, i en els ambients més deprimits, les xiquetes i dones tenen més dificultats per a superar el model tradicional que les adjudica la societat, passiu i dependent, i passar a ser persones autònomes i independents. Açò té com a conseqüència que davant de conflictes de violència, les dones no denuncien les situacions i continuen vivint-les dia a dia, amb una actitud de resignació davant d'un conflicte diari i quotidià.

Allò que s'ha comentat fins ací no s'explicaria si la societat no estiguera basada en una organització patriarcal, segons la qual el poder el té una part de la societat, que són els homes, i les normes socials estan pensades i dictades per a mantenir aquest tipus de societat, utilitzant-se la violència per a mantenir les situacions socials. Si pensem en qualsevol conflicte de tipus internacional, veurem que són homes els que parlamenten en l'ONU, en les entrevistes entre mandataris, i també són homes els que dirigeixen i formen els exèrcits, i aquests són la forma més primària i eficaç de resoldre conflictes, és a dir l'ús de la violència es converteix a nivell públic com la forma “definitiva” de resoldre un conflicte.

2. L'EDUCACIÓ COM A ESPAI DE MODELATGE DE CONDUCTA

Per a indicar únicament unes línies generals de possible intervenció educativa, hauríem de separar les accions en nivells distints:

A. Sobre el centre educatiu, com a institució que apareix com l'escenari on es viu, es construeixen els aprenentatges, i es converteix en el principal formador de l'imaginari col·lectiu dels i les escolars.

S'ha de fer un Pla de Coeducació en què es consensuen normes sobre:

	organització del centre de forma participativa i no jerarquitzada, on xics i xiques, home i dones puguen aportar idees i tenir el seu paper en la gestió i planificació.
	els missatges orals i escrits, que han d'estar dirigits a xics i xiques, pares i mares.
	la retolació dels espais comuns.
	la distribució d'espais perquè pistes d'esports, aula d'ordinadors, etc. no siguen patrimoni només de xics o de xiques.
	anàlisi dels materials d'estudi i treball, per a evitar models estereotipats, absència de models femenins en els llibres de text, ocultació del paper de les dones en la història, la literatura o l'art, etc.

B. Sobre l'alumnat, que va construint la seua personalitat en la interrelació diària, a part d'influir amb les seues respostes sobre el propi ambient escolar i familiar.

Les actuacions han de ser a través de les tasques quotidianes i transversals, és a dir en totes les àrees i espais -dins i fora de classe- amb un seguiment diari dels conflictes i de les formes en què es produeixen les relacions socials dins del centre, intervenint en la resolució dels conflictes, de forma que es crea el costum d'utilitzar mètodes dialògics -mediació, negociació, cooperació-, no es deixen agressions sense tractar per considerar-les “poc importants”, i es cree una dinàmica de respecte entre totes les persones de la comunitat educativa.

És rellevant per a canviar la forma de modificar les relacions entre xiquets i xiquetes, homes i dones del futur, que en el currículum figuren temes com:

	L'atenció i cura del propi cos com a primera responsabilitat personal, des del punt de vista de la salut i del plaer de viure.
	El nostre cos com a ferramenta de comunicació i d'expressió d'afectes, per a desenvolupar l'expressió dels sentiments, i les habilitats socials gestuals.
	Educació afectivo-sexual des d'una visió no androcèntrica, que s'ha de treballar des dels primers nivells d'educació infantil, per a impulsar formes no discriminatòries d'acostament a l'altre sexe, i relacions basades en l'acceptació mútua, i en la redefinició dels rols d'home i dona com a gènere social.
	Orientació educativa i professional coeducadora que oferisca models no estereotipats de futures professions, animant a xics i xiques a elegir d'acord amb les seues capacitats, i no d'acord amb les preferències familiars o segons s'espera d'ells i elles.
	Aprenentatges necessaris per a la vida quotidiana, d'atenció de la pròpia persona, de l’habitatge i de les persones dependents, perquè només si es coneixen i se sap actuar dins de casa enfront de la cuina, rentadora, etc., se sap manejar un nadó o se sap com canviar una bombeta que s'ha fos, les persones se sentiran autònomes i autosuficients, condició bàsica per a establir relacions de parella que siguen positives, basades en l'afecte i el pacte, que no impliquen només la satisfacció d'una necessitat de “cura i atenció” per part d'un dels membres a l'altre.

C. Sobre les famílies i la comunitat educativa en general, és necessari incidir perquè siguen conscients que estan influint directament en la formació de pautes de conducta en els seus fills i filles, les quals els afectaran durant tota la seua vida, i només si ara es treballa a casa, de forma conscient i diària, la responsabilitat personal sobre el propi cos, sobre els espais comuns, sobre el repartiment de tasques a casa, sobre la presa de decisions autònoma, serà possible que aquestes pautes estiguen interioritzades i desenvolupades per a la resta de la seua vida.

És un bon moment la reunió d'inici de curs per a tractar aquests temes amb les família, des de l'educació infantil fins els darrers nivells educatius, fent reflexions entre professorat i famílies sobre la forma més adequada d'afrontar cada moment evolutiu dels seus fills i filles.

Seria convenient fer referència explícita a temes com la resolució de conflictes familiars, perquè és una forma de posar exemples de diferents procediments i formes d'encarar un problema, com expressar les alegries, tristeses, frustracions, ràbia i fracassos, com a pares i mares i com a ciutadans en general.

Una altra via seria realitzar activitats culturals conjuntes amb l'Associació de Pares i Mares, per a tractar temes com les relacions familiars i la resolució de conflictes, la violència i les seues manifestacions socials, etc.

Bibliografia

	AAVV, El Proyecto Educativo de la Institución Escolar, E. Graó, Barcelona (2000)
	ROJAS MARCOS, L., Las raíces de la violencia, Ed. Espasa Calpe Madrid (1995)