|
|
|
|
|
Què fem amb el treball domèstic Assemblea Feminista de Madrid Còrdova, desembre 2000 |
|
Si férem un balanç dels vint-i-cinc anys del moviment feminista a l'Estat Espanyol, podríem afirmar que ha sigut el motor d'innumerables canvis en la vida de les dones. No obstant això, hi ha hagut un tema que se'ns ha resistit especialment: el repartiment del treball domèstic. De la idea inicial d'abolició del treball domèstic com a forma d'alliberament de les dones, se n'ha anat passant a altres concepcions. Avui moltes de nosaltres reivindiquem aquest treball, i sobretot les tasques d'atenció a altres, com una activitat social necessària, proveïdora de benestar, la qual no pot ser eliminada. Donar-li el seu vertader valor, aconseguir la seua distribució entre dones i homes i exigir una major implicació de les institucions s'ha convertit en l'eix de la qüestió. Nogensmenys, al llarg d'aquests anys hem emprés poques iniciatives col.lectives. Potser hem confiat massa en les transformacions que produiria la incorporació de les dones al treball assalariat i en la renegociació del repartiment del treball domèstic que açò suposaria. Però el treball assalariat, amb la seua importància, no tenia tants valors com li vam donar en alguns moments, i els esforços individuals han mostrat les seues possibilitats limitades si no estan emmarcades en dinàmiques socials. Així, en la majoria dels casos, aquests esforços no s'han vist recompensats per canvis significatius i s'han vist debilitats per la resistència dels homes i d'unes estructures socials que necessiten que es perpetue el paper de les dones, no sols per motius econòmics, com a responsables del que és domèstic i de l'atenció. Induir el sentiment de culpabilitat si no complim aquest paper amb la suficient dedicació, segueix sent un arma poderosa per a neutralitzar-nos. Encara que aquesta situació no afecta a totes les dones de la mateixa manera, moltes de nosaltres ens trobem atrapades per les dobles i triples jornades i portem una vida molt diferent de "l'alliberament" que havíem imaginat. El nostre somni no era córrer exhaustes d'ací cap enllà, intentant complir una infinitat de papers: bones professionals, bones mares, bones filles, bones activistes... massa per als nervis de qualsevol. Però la nostra preocupació no és només l'esgotament o l'ansietat que ens produeix aquesta situació la qual sembla no tenir solució, sinó el que té de fre per a l'emancipació de les dones. Per això creem que és necessari elaborar noves estratègies i impulsar dinàmiques col.lectives per a aconseguir que les tasques domèstiques i d'atenció a altres deixen de ser quelcom de la nostra exclusiva responsabilitat. Nosaltres hem començat per repensar el que significa aquest treball. Ací comentem algunes de les idees que ens han semblant de major interés. 1.- EL VALOR SOCIAL I ECONÒMIC DEL TREBALL DOMÈSTIC Treball és tota activitat destinada a la satisfacció de les necessitats de la producció i reproducció de la vida humana, encara que habitualment utilitzem aquest terme com a sinònim d'ocupació. Malgrat això, ocupació és només aquella part del treball que s'intercanvia per un salari. Una visió feminista del concepte "treball" ha posat de manifest que l'economia ha utilitzat aquest terme exclusivament per a la producció mercantil, la qual cosa ha negat l'existència dels treballs no remunerats i entre ells del més important: el treball domèstic. Segons els estudis que s'han portat a terme, del total d'hores de treball realitzades per la població adulta al llarg de l'any, dos terços corresponen a treball no monetaritzat i només un terç a treball monetaritzat. És a dir, l'economia espanyola és com un iceberg, perquè flota gràcies a aqueixos dos terços de l'esforç social que roman invisible. (Durán, 1999). Del treball no remunerat, el 80% correspon a treball domèstic. Aquestes conclusions ens mostren que aqueix treball ignorat i no valorat, el qual apareix socialment com un assumpte privat i familiar, és un suport fonamental del sistema econòmic. Altres investigacions ens aporten més dades: si es computara en la Comptabilitat Nacional el treball domèstic, el Producte Interior Brut de l'Estat Espanyol es duplicaria. Si l'Estat haguera de fer-se càrrec de les tasques d'atenció i salut realitzades per les dones, el pressupost del Ministeri de Sanitat hauria de triplicar-se. Aquesta quantificació econòmica del treball domèstic afavoreix la seua valoració social, tenint en compte que habitualment només apreciem allò que s'expressa en termes econòmics. Ara bé, valorar el treball domèstic exclusivament des d'aquesta perspectiva, suposa admetre com únic referent possible l'economia de mercat, que defèn una organització social l'eix de la qual és l'obtenció de beneficis i l'individualisme més implacable. Aquesta lògica considera que les relacions mercantils deuen ser les predominants i legitima només allò que és econòmicament rendible, excloent, per tant, la reciprocitat, la solidaritat, els sentiments o l'atenció. Precisament els valors bàsics del treball domèstic. Per això, visibilitzar el treball domèstic no ha de convertir-se exclusivament en un assumpte econòmic, sinó que deu servir per a defendre aquests valors, oposar-los a la lògica econòmica imperant i proposar-nos que siguen assumits tant pels homes com pel conjunt de la societat. 2.- SALARI PER AL TREBALL DOMÈSTIC O SALARI SOCIAL? Però, el treball domèstic també és un assumpte econòmic. No podem oblidar que es realitzen milions d'hores de treball no remunerat, i en concret de treball domèstic, i que el sistema econòmic s'apropia de la riquesa que es genera, sense cap contraprestació. Com a alternatives a aquesta situació es plantegen la salarització del treball domèstic i la renda bàsica o salari social. La primera possibilitat ens suscita multitud de problemes. El primer d'ells: assignar un salari al treball domèstic i d'atenció a altres consolidaria la divisió de rols per gènere i, en compte d'avançar en el seu repartiment, es legitimaria encara més el paper de les dones com a responsables d'aquestes tasques. Sobretot perquè aquesta alternativa se sol concretar en la reivindicació d'un salari per a "l'ama de casa" (o per a "l'amo de casa", encara que siga anecdòtic)1 Aquest plantejament té en compte un únic model de convivència, basat en una família nuclear, en la qual un dels membres de la parella té un ocupació i l'altre realitza el treball domèstic. No obstant això, ni aquest és un model de convivència desitjable, ni el dit treball es realitza exclusivament per a l'entorn familiar més immediat, ni les úniques que ho exerceixen són les mestresses. Aquestes responsabilitats són assumides per la majoria de les dones: joves, ancianes, amb ocupació, sense ocupació, jubilades... les quals no sols atenem a les persones que conviuen amb nosaltres. És a dir, si parlem de salari per al treball domèstic estem parlant d'un salari per a totes aquelles persones que el realitzen, que són més de la meitat de la població, incloent-hi els homes que s'han anat incorporant a aquestes tasques, encara que siga de forma minoritària. Si la nostra idea és avançar en el repartiment amb els homes i tenim en compte que també hi ha altres treballs no remunerats que no realitzem exclusivament les dones, ens pareix molt més convenient l'alternativa de renda bàsica o salari social, com a dret de ciutadania. Aquesta seria una bona fórmula de redistribució de la riquesa generada pel treball no remunerat. Un salari social universal, individual, suficient per a satisfer les necessitats bàsiques i no condicionat a què es realitze cap tasca remunerada o no remunerada, sense oblidar la necessària implicació de les institucions a través d'equipaments socials. El salari per al treball domèstic ens planteja a més molts altres interrogants: amb quins criteris es valoraria? es pagaria depenent de la dedicació? hi hauria una jornada laboral? qui decidiria quin treball cal realitzar i quant? seria exigible? estarien inclosos els afectes? Totes aquestes preguntes estan íntimament lligades a la complexitat de l'entramat que cridem treball domèstic. La incorporació de les tasques d'atenció a altres a les idees tradicionals sobre l'activitat domèstica, que la limitaven sobretot a les seues funcions materials, ha aconseguit que tinguem una visió més àmplia del que suposa, però també ha introduït els afectes en el debat i l'ha complicat molt més. Nosaltres el vam cridar "l'espinós tema de l'atenció a altres" i ens ha portat a un debat, encara sense resoldre, sobre quina cosa és i no és el treball domèstic. 3.- INTENTANT DEFINIR EL TREBALL DOMÈSTIC El nostre interès per aprofundir en la definició del treball domèstic no es deu a un objectiu merament teòric, sinó que creem que és fonamental per a poder abordar d'una forma més encertada el problema del seu repartiment. Necessitem saber què és el que volem repartir. El que millor pot definir el treball domèstic és la seua finalitat: proveir de benestar als membres de la família i per extensió a la societat en el seu conjunt. En aqueix benestar està inclòs des de garantir l'alimentació, la higiene i la salut, fins a l'equilibri emocional. Tenir cura de la socialització dels individus des del seu naixement i de l'harmonia de les seues relacions i els seus afectes són altres característiques d'aquesta activitat. Aquesta definició al.ludeix a treballs materials com planxar, rentar, fer la compra i cuinar, que totes tenim clar que formen part del treball domèstic. Tanmateix, també planteja tasques immaterials com assistir a una reunió del col.legi de la nostra filla, atendre a un amic malalt, acompanyar en el seu passeig a la nostra mare anciana o llegir un conte a la nostra filla abans de dormir, les quals formen part de les activitats quotidianes que realitzem fonamentalment les dones. Són algunes d'aquestes últimes tasques les que en els nostres debats ens han ocasionat més problemes. Per a algunes no poden ser considerades com a treball, sinó com a expressió de l'afecte. Per a altres, malgrat que es realitzen per afecte, sí que han de ser catalogades com a treball. D'altra banda, tampoc podem dir que en tots els casos les tasques d'atenció a altres estiguen basades en l'afecte. En algunes ocasions ens sentim obligades a atendre persones amb les quals hi ha una relació familiar, però amb les quals hi ha una ruptura emocional important. En qualsevol cas, per afecte o per obligació, siga treball o no ho siga, en el que sí estem d'acord és que volem que totes aquestes tasques, tant les materials com les immaterials, siguen compartides amb els homes. Volem que els nostres germans, els nostres pares, els nostres fills, les nostres parelles, els nostres amics... es senten tan responsables com nosaltres. 4.- EL DIFÍCIL REPARTIMENT AMB ELS HOMES Al llarg dels anys hem anat veient com els esforços de moltes dones han donat com resultat, en el millor dels casos, que els homes s'implicaren exclusivament en la realització d'algunes tasques, la famosa "ajuda" amb la que molts ja es senten justificats. Creem que a la resistència dels homes per a fer-se càrrec d'una activitat de la qual mai s'han sentit responsables i que consideren sense cap valor, s'ha sumat la dificultat perquè assumiren els requeriments emocionals propis del treball domèstic i d'atenció a altres. Si la nostra socialització ens fa portar l'atenció a altres fins a la seua màxima expressió, la d'ells els fa ignorar-lo quasi per complet. En aquesta tensió ens movem. D'aquesta forma, encara que els homes participen en el treball domèstic i en l'atenció a altres, no solen tenir en compte les necessitats emocionals i les dones ens sentim obligades a estar sempre pendents per a compensar aquesta carència. Ens han portat aquesta dificultat a renunciar implícitament a un vertader repartiment de responsabilitats? Creem que en molts casos sí i que les expectatives de moltes dones s'han reduït a què els homes realitzen tasques parcials, dirigides i complementades per les vertaderes especialistes en l'atenció: nosaltres. Com aconseguir que aquesta situació canvie? Malauradament, no tenim la resposta. La pressió individual no pareix donar resultats suficients i les dificultats han fet que les dones restringim els nostres objectius. Les estructures socials segueixen reproduint una assignació de rols diferents per a dones i per a homes, amb una construcció subjectiva adequada a cada u d'ells. No podem esperar que puga produir-se cap millora si no s'impulsa una dinàmica col.lectiva amb la suficient energia. En això estem. 5.- EL PAPER DE LES INSTITUCIONS. El desenvolupament i l'atenció de les persones que formen una societat no sols és un assumpte familiar, sinó que deu ser una responsabilitat col.lectiva. De la mateixa manera que es considera legítim el dret a l'ensenyament o a la salut, hauria de considerar-se legítim el dret de qualsevol persona a ser atesa quan no pot fer-ho per si mateixa, tant en la infantesa, com en la malaltia o en la vellesa, al marge de la seua situació familiar. Amb tot, açò no es considera un dret, sinó que l'atenció de les persones dependents és tractat com un assumpte privat i només en el cas que les famílies no puguen fer-s'hi càrrec, sol passar a considerar-s'en un assumpte públic. Des d'aquesta perspectiva l'existència d'escoles infantils estaria pensada perquè les mares assalariades puguen deixar ales seues filles i als seus fills quan no poden atendre'ls, els centres de salut per a les persones malaltes que necessiten atencions professionals o les residències de majors per a aquells casos en què no hi ha una cobertura familiar suficient. D'aquesta manera ens trobem amb que les dones som el suport fonamental de l'atenció de les persones dependents de la nostra societat. Així l'asseguren diversos informes sobre atenció a persones ancianes o discapacitades2. En aquests dos casos ens trobem que el denominat "suport informal" és el que presta la major part de les atencions que aquestes persones necessiten. Açò suposa que l'Estat té una despesa molt inferior a la que hauria de pressupostar per a atendre, almenys en part, aquestes necessitats. Per exemple, només hi ha 1 plaça de residència de titularitat pública per cada 100 persones majors de 65 anys3. De fet, del total d'atencions que reben les persones majors, el 86,5% provenen de la pròpia família i, majoritàriament de les dones4. En el cas de les persones malaltes no hi ha ni tan sols que recórrer a les estadístiques per a veure com l'escassetat de personal sanitari en els hospitals es pal.lia amb la presència d'un enorme nombre de dones que atenen als seus familiars. Moltes haurem viscut l'experiència de passar més d'una nit en una cadira vigilant el son i el sèrum d'alguna persona hospitalitzada, a la qual li han donat l'alta ràpidament i hem seguit cuidant a casa com hem pogut. Nosaltres creem que la responsabilitat del treball domèstic i d'atenció a altres deu ser compartida entre dones i homes, però no sols això, sinó que també exigim una major implicació de les institucions. Les tendències actuals en aquest sentit no són molt esperançadores, més prompte tot el contrari. La política econòmica neoliberal aguaita darrere de qualsevol cantó per a retallar les despeses socials. La globalització econòmica imposa limitacions a la despesa pública i la privatització dels serveis socials condueix a la pèrdua de protecció per a la població amb menys recursos. La lluita contra la globalització econòmica és, per tant, també la nostra lluita. 6.- ALGUNES IDEES SOBRE LA SITUACIÓ ACTUAL Cada vegada és més evident que el canvi en la vida de moltes de nosaltres posa en dubte un funcionament social que ha ignorat el treball domèstic i que s'ha desentès tradicionalment de les persones dependents, fent recaure la seua atenció sobre les dones com si fos alguna cosa pròpia de la nostra "naturalesa". Aquestes necessitats socials han sigut satisfetes pel treball gratuït de les dones les quals, de forma majoritària en el passat, dedicaven a aquestes tasques la major part del seu temps, un temps no subjecte a les necessitats de la producció, sinó a les necessitats de les persones. Així, el món mercantil ha pogut imposar la seua organització del temps per a aconseguir la major productivitat possible. Unes jornades i uns torns de treball per a homes l'obligació principal dels quals era la seua ocupació i que estaven exempts de qualsevol altra responsabilitat. Per a això estava l'altra meitat de la població la qual donava tot el seu temps, sense cap limitació i sense cap contraprestació, al treball domèstic i d'atenció a altres. Ara bé, les coses han canviat molt en els últims anys. D'una banda, com hem anat veient anteriorment, s'ha produït la incorporació d'un gran nombre de dones al treball assalariat sense que hi haja hagut avanços significatius ni en la corresponsabilització dels homes, ni en la implicació de les institucions, ni transformacions en la lògica de l'organització del temps. Açò fa que les contradiccions entre les obligacions imposades pel treball assalariat i les necessitats derivades del treball domèstic i d'atenció a altres siguen cada vegada més evidents. D'altra banda s'ha produït una transformació en les expectatives de moltes de nosaltres sobre el que volem fer amb les nostres vides. En el cas d'aquelles que tenim criatures o que tenim cura d'altres persones adultes, es manifesta cada vegada més el desig i la necessitat de que açò siga una ocupació més, dins d'una vida amb multitud de facetes. Així, ens trobem, per exemple, que gran part d'una generació de dones hem pogut accedir al mercat de treball pel treball gratuït de les nostres mares, que han atès de les seues nétes i néts. Les pròximes generacions tindran prou més difícil aquesta solució. Moltes futures iaies, no sols tenen un ocupació i no estaran disponibles, sinó que es plantegen per a la seua jubilació una vida molt diferent. També les dones que atenem a persones majors ens trobar amb serioses dificultats. En un moment en què, a causa dels canvis demogràfics (augment de la longevitat), aquestes tasques requereixen cada vegada major dedicació, cada vegada hi ha menys atenció pública. En definitiva, aquestes contradiccions es van incrementant i es pot dir que cada vegada són més patents per al conjunt de la societat. Els sectors més conservadors, inclosa la jerarquia de l'església catòlica, aprofiten la valoració social del treball domèstic per a exalçar el paper de la mestressa i les virtuts de la família tradicional. Altres, més modernitzats, però també interessats que les dones tornem a ocupar-nos el major temps possible de la vida familiar, plantegen la necessitat de polítiques de tall familiarista les quals apareixen com a neutres, sense gènere. El món dels negocis es frega les mans davant de les noves perspectives que plantegen aquestes necessitats. Proporcionar des del mercat serveis d'atenció domèstica i d'atenció a altres a les dones que puguen pagar-los, apareix com una nova font de beneficis. Fins i tot arriba a plantejar-se com un nou jaciment d'ocupació. Això sí, d'ocupació molt precària, exercida fonamentalment per dones, de les quals no es diu com solucionaran aquestes tasques en la seua pròpia família. Es publiquen lleis per a conciliar la vida laboral la vida familiar, s'exalten els valors del "teletreball", moltes dones immigrants són contractades per a realitzar aquestes tasques per salaris ínfims i sense cap dret... i nosaltres què diem davant de tot açò? Creem que la situació actual és enormement complexa i que és necessària una reflexió profunda en la qual participem els grups feministes que estem treballant sobre distints aspectes d'aquest tema. Encara que en aquest moment puga aparèixer com quelcom difícil d'aconseguir, no renunciem a la possibilitat d'articular un discurs comú i de posar en marxa iniciatives col.lectives a mitjà termini.
BIBLIOGRAFIA
|
 |
 |
 |
 |
