Progrés, Sí o No?

Des de fa molts segles han coexistit dues concepcions sobre l'esdevenir. Segons l'una el futur no durà res bo, perquè "qualsevol temps passat fou millor"; per a l'altra, més optimista, la humanitat no deixa d'avançar. En aquests darrers segles, la balança s'ha inclinat clarament vers la segona visió, ço és, la humanitat segueix un procés indefinit d'avançament més o menys lent. Aquest progrés, diuen llurs defensors/es, podrà accelerar-se o frenar-se, però ni s'aturarà ni retrocedirà: és una necessitat de la història i encara que passen segles i nosaltres no vegem les seves consecucions últimes, aquestes arribaran.

Enfront d'aquesta noció de progrés predominant en la nostra societat, ha començat a prendre força, en les darreres dècades, la idea que aquesta evolució pot portar-nos vers un precipici: potser estiguem creant nous horrors, i fins i tot devastant el planeta i posant en perill, doncs, l'existència de l'espècie humana. Per això renaix ara el rebuig al progrés i la mitificació de la natura.

I precisament ara, quan les dones, que al llarg de la història han tingut comptades oportunitats d'expressar llurs opinions, sobre aquest tema o sobre qualsevol altre, comencem a ser subjectes de concepcions sobre el món, ens trobem davant aquesta disjuntiva maniquea de "progrés sí o no". Què hi podem dir?

El seu progrés, és el nostre progrés?

Històricament, les dones no han sigut subjecte, i ni tan sols objecte a considerar pel que fa al progrés. Fins a Marx i Engels (s. XIX), quasi ningú no s'havia plantejat que la situació de les dones (més de la meitat de la humanitat) podria ser índex del desenvolupament d'una societat. Encara avui continua sense ser tingut en compte aquest factor per tal d'avaluar el grau de desenvolupament d'una nació, perquè aquests tipus d'avaluació es fan mitjançant indicadors, fonamentalment econòmics, que no reflecteixen les desigualtats socials existents. Exemples d'açò són: les taxes d'analfabetisme, que darrere les xifres solen ocultar índexs d'analfabetisme més alts en les dones que en els homes; o l'augment del PIB als països d'Àfrica i Àsia, augment que encobreix l'empitjorament de la qualitat de vida de la població femenina, que ha de treballar més hores per a aconseguir els queviures i l'aigua i la llenya per a cuinar-los. Els governs tampoc no pensen en els interessos de les dones quan ens proposen un "pacte de progrés" i proclamen que és traïdor a la nació qui no els done el seu suport. Parlen d'un progrés abstracte, global, és a dir, d'allò que augmenta els seus indicadors de puixança econòmica i fins i tot d' allò que defineixen com "benestar". Però, entre aqueixos indicadors no trobem les places d'educació infantil gratuïtes, ni el temps d'oci dedicat a relacions personals o a formació, ni l'autonomia personal. Tampoc no s'hi inclouen com indicadors d'endarreriment l'estrès patit per les dones, ni llur aïllament, ni les seues malalties lligades a les condicions de treball i de vida, ni el dèficit de salut mental generat per haver d'atendre tantes demandes al mateix temps.

No és estrany, per tant, que les dones desconfiem d'aquella visió del progrés segons la qual les millores de la nostra situació són conseqüència lògica del desenvolupament. En realitat es tracta de millores per les quals hem hagut de lluitar no sols nosaltres, sinó també d'altres persones abans que nosaltres. Quan fullegem l'arxiu de l'Assemblea de Dones d'Elx i veiem els materials de la campanya per la Llei de Divorci, els de la campanya per l'Avortament, els de les campanyes contra les agressions; quan pensem en debats, encara vigents, sobre el repartiment del treball domèstic, ens adonem que el progrés no és quelcom que arribe per si mateix. I no sols això: si als Estats Units i a altres llocs es pateixen ara retalls de drets que ja s'hi havien aconseguit (el dret a l'avortament n'és un bon exemple), és ben fàcil pensar que la via del progrés no és d'un sols sentit.

Les dones necessitem aquest progrés?

Hi ha canvis associats al que s'ha considerat progrés que tal vegada no hagen dut cap avantatge a les dones. I és que, segons els criteris triats a l'hora de definir el progrés, els resultats poder ser molt diferents.

Per una banda és fàcil veure la diferència entre la nostra situació i la de les nostres mares, més encara si la comparem amb la de les nostres àvies. Per exemple, estem fartes de sentir que elles rentaven al riu i nosaltres tenim la rentadora. Sens dubte rentar és ara més còmode. També les possibilitats d'educar-nos, de prendre decisions sobre les nostres pròpies vides, sense que els pares o els marits disposen de nosaltres com si fórem una propietat seua, han variat substancialment. Però perquè això haja sigut possible, hem hagut de posar molt de la nostra part: estudiar, incorporar-nos al treball assalariat... I tot açò alhora que continuem fent les tasques "pròpies del nostre sexe" o alhora que vivim les contradiccions i conflictes que sorgeixen quan no les fem, afegint-hi, a més, que si "abans les filles i els fills es criaven soles", ara se'ns demana dedicar-los més hores. El resultat d'aquest sobre-esforç és la doble jornada. Cert és, doncs, que el contingut dels deures i les tasques d'una dona han canviat ("progrés" és la seva incorporació al món assalariat), però encara hi ha deures d'una "bona dona" que no té un "bon home".

Altres exemples de la possible doble lectura de les consecucions del progrés podrien ser la tecnificació del part, o el reconeixement de la dona dins de la categoria de subjecte ètic. En el primer exemple és clar que la tecnificació del part redueix la mortalitat, però alhora fa del fet de donar a llum una situació incòmoda i despersonalitzada que li trau protagonisme a la dona. En el segon, el reconeixement de la dona com a subjecte ètic comporta la possibilitat d'elegir, però també la responsabilitat de l'elecció i la necessitat d'enfrontar-nos a dilemes i de resoldre'ls (continuar o no una relació amorosa, ser mare o no, continuar l'embaràs o interrompre'l, etc.).

És per això que ara, esgotades de tant esforçar-nos, escoltem, des d'àmbits molt diversos, com se'ns predica el rebuig a aquest progrés, i se'ns aconsella alliberar-nos del sofriment i de l'esforç que ens exigeix el món actual per tornar a casa a cuinar amb amor i tenir cura dels sentiments. Un d'aquests àmbits, el més pròxim a nosaltres ideològicament i políticament, és el de l'ecofeminisme. "Tornem a la Natura", ens diuen. Però com a feministes nosaltres pensem que no hauríem de deixar-nos convèncer per la idea que abans es vivia millor: és difícil renunciar a la possibilitat d'autodeterminació (encara que sols siga com els barons de semblant medi social), ni a deixar que la Natura ens guie la nostra reproducció. És fàcil dubtar que la Natura haja de guiar les nostres accions: "allò que és" pot no coincidir amb "allò que ha de ser".

Hem arribat als límits del que ens pot oferir el progrés?

Hi ha prou senyals que el model de progrés vigent no ens durà molt més del que ja ens ha portat. Fins i tot un camp il.limitat d'avançament, com és el científico-tècnic, poc ens pot oferir si no fem una crítica radical als seus pressupòsits bàsics: els progressos de la tècnica, que ens són presentats com a solucions als problemes de la humanitat, pareixen més bé destinats a resoldre els produïts pel propi progrés o fer petites correccions al sistema per tal de alleugerir el malestar, en comptes de tractar de solucionar les seues causes. Un bon exemple d'açò podem veure'l en la sofisticació de les tecnologies reproductives, sense que la investigació en aquest camp vaja acompanyada pel qüestionament del paper de les dones en la societat ni de la maternitat ni de la paternitat tradicional. De fet, alguns del "coneixements científics" han sigut utilitzats per justificar i reforçar l'opressió de les dones. Cal, doncs, preguntar-se en quina mesura contribueixen la ciència i la tecnologia a sostenir el paper tradicional de les dones i en quina mesura a canviar-lo.

Pel que fa a l'àmbit de la política i del poder hem vist que el discurs il.lustrat de la igualtat i els drets s'ha traduït en canvis legals i ha permès avançar cap a l'equiparació de drets, però no es veuen vies que ens permeten canviar globalment les relacions de poder, és a dir, les posicions efectives de homes i dones en la societat.

Des del punt de vista social, hi ha proves recents que el retrocés s'ha produït en la història: la reacció antiavortista actual al Estats Units, la dictadura franquista quan legislà el retorn a la llar...; les qüestions econòmiques i les polítiques de "prioritats" poden reduir l'abast de polítiques socials assumides per l'Estat (atenció a criatures, atenció a persones malaltes...)

Pel que fa al creixement econòmic, veiem que els seus límits són força evidents. Aqueix model de creixement il.limitat s'ha enderrocat en fer-se patent que és insostenible per al planeta: residus, exhauriment de recursos... Ens ha assaltat l'evidència que la Natura no és quelcom inalterable, sempre igual mentre la manegem al nostre antull.

Ser subjectes de la definició de progrés

A les dones ens cal, doncs, redefinir el progrés, ser subjectes de la seva definició; cal preguntar-se si és possible tornar arrera, si això és desitjable. Si ho és, en quins terrenys (estructura de la família, salut, hàbitat?). Cal recol.locar la ciència i la tecnologia.

Tenim, per tant, un immens camp obert tant a la reflexió com a l'activitat.