Por a parlar en públic

Las mujeres cállense en las asambleas; que no les está permitido tomar la palabra, antes bien, estén sumisas. Si quieren aprender algo, pregúntenlo a sus propios maridos en casa; pues es indecoroso que la mujer hable...

Pablo (14,34-36)

Una gran majoria de les dones tenim por a parlar en públic. Es tracta d’una por que no té res a veure amb els nervis o la timidesa: moltes vegades hem vist homes nerviosos i tímids participar en assemblees, discussions o reunions públiques sense que la por al ridícul els recloglera en el silenci: ells no seran valorats si callen, ells consideren important allò que van a dir. Nosaltres, per contra, solem pensar que el que anem a dir no és important, que farem el ridícul quedant-nos en blanc i que no serem, doncs, valorades. I pensem que això és un problema personal, individual. Des de fa uns anys, però, es comença a veure aquesta por a parlar en públic com un producte de l’educació rebuda, educació que a les dones ens ha reclòs als àmbits privats. No es tracta, doncs, d'un problema individual, sinó d’una conseqüència del paper que la societat patriarcal ens ha assignat. És per això que l’Assemblea de Dones ha proposat en diverses ocasions la realització de cursets o tallers que ens ajudaren a superar aquesta por a parlar en públic. A continuació us transcrivim l’opinió que una dona que participà en un d’aquestos cursets ens ha fet arribar.

A finals de febrer passat vaig assistir a un curset d'expressió oral per a dones, organitzat pel Consell Municipal de la Dona arran d'una iniciativa de l'Assemblea de Dones d'Elx, encaminada a vèncer les dificultats que, sobretot les dones, tenim per a parlar en públic, resultat de la baixa autoestima que ens professem. Aquesta fou la primera presa de consciència o punt de partida d'aquest curset, per a passar a ser el que fou una intensiva posada en pràctica.

Cadascuna de les assistents preparàrem una xicoteta "xarrada", de tema lliure, que després passàrem a exposar públicament una a una.

Hi assistírem unes quinze dones de totes les edats i nivells. A mi, particularment, em paregué molt interessant, tant el curset en si com el fet de conèixer dones molt heterogènies i amb una cosa tan en comú com es aqueix pànic que ens produeix expressar les nostres idees o objectius públicament.

A càrrec d'Alicia Viguer, que va saber moderar-lo molt bé, tal vegada va restar una miqueta curt i comprimit.

Trobe positius aquests tipus de cursets. Pense que caldria organitzar-ne més sovint i ampliar-se a altres nivells.

A.M.