Les Jornades "Juntes i a per totes"

Sobre les Jornades ja s'ha escrit molt. El tret fonamental que se n'ha subratllat és el de la diversitat. Diversitat d'experiències, actituds, opinions, teories i fins i tot de pràctiques polítiques. En general, aquest tret ha sigut valorat positivament, encara que no han mancat persones que hi veren l’amenaça de la dispersió.

La diversitat viscuda en les Jornades es considera positiva perquè reflecteix la realitat quotidiana de les dones i dels grups feministes que hi acudiren. Sota aquesta valoració subjau la concepció que el feminisme, com a projecte emancipador, no pot ignorar que la realitat de les dones és variada, diversa i plural. I, per tant, si vol aconseguir el seu objectiu, l'alliberament de totes les dones, ha d'acollir al seu si tota aqueixa diversitat.

La diversitat, però, també ha sigut qualificada de "dispersió", de crisi dels fonaments del projecte feminista, és a dir, que "les feministes ja no saben per on tirar". Certament el feminisme no ha quedat fora del desconcert que pateix qualsevol aspiració de canvi social profund. Crisi, però, no és necessàriament agonia i mort del feminisme. Crisi també és situar-se en una perspectiva “crítica” per tal de revisar, repensar i reformular la teoria i pràctica feminista. I aquesta és l'actual situació del moviment feminista, tal i com s’evidencia en l'autoreflexió que des d'aquest moviment es fa en preguntar-se de nou qui som?, què volem?, cap a on caminem?... I sense fer de la necessitat virtut, la tasca del moviment feminista passa per valorar positivament la diversitat i per articular les "diverses" maneres de fer política feminista. Per tant, es pot dir que davant la crisi dels projectes emancipadors, el feminisme, en comptes de mirar-se el melic, ha capgirat els seus plantejaments en prendre consciència que el camí de l'alliberament, com la realitat, no és u sinó múltiple.

I, efectivament, diversos foren els camins que permeteren arribar, des de tots els punts de l’Estat Espanyol, a la Facultat de Medicina, vora tres mil dones (mestresses, acadèmiques, cristianes, atees, heterosexuals, lesbianes, transsexuals, prostitutes, treballadores, aturades, disminuïdes físiques,... En fi, dones). I a Madrid ens trobàrem totes, els dies 4, 5 i 6 de desembre de 1993, disposades a participar en les Jornades Feministes organitzades per la Coordinadora d'Organitzacions Feministes de l’Estat Espanyol. Aquestes Jornades van ser un fòrum de diàleg que ens permeté reflexionar sobre temes que ens pre-ocupen i que ens ocupen mitjançant tallers i debats. Tallers preparats per dones que comparteixen trets d'identitat: cristianes, transsexuals, prostitutes; grups de debats organitzats per dones que no tenen com assumpte central el feminisme, com, per exemple: el grup de dones d'Aedenat de Madrid o el de la Secretaria Confederal de la Dona de CCOO. També hi hagué tallers centrats en experiències de treball, com el d'Autodefensa, Dones i Presó i d'altres basats en reflexions sobre El feminisme i les institucions, les dones jòvens, les relacions personals, El progrés i les dones (tema sobre el qual hi ha un article en aquest anuari), el coneixement acadèmic i la teoria feminista.

A més de ser objecte de nombrosos escrits, les Jornades produïren esbalaïment, no sols a nosaltres, que estàvem immergides en aqueix ambient d'entusiasme, sinó també a l'opinió pública, diàriament informada pels mitjans de comunicació. En aquest sentit anaren les paraules de Françoise Collins, ponent francesa d’una de les taules rodones, que, meravellada per tal nombrosa concentració de dones, començà la seua ponència dient: "és vertaderament excepcional! Aquest és l'únic país d'Europa on una concentració semblant de dones és encara possible... Em pareix realment sorprenent i necessitaré molt de temps per a poder entendre què és el que passa entre les dones a Espanya". I el que passa, entre altres coses, és que ací encara tenim la possibilitat de fer realitat les nostres “ganes de confluir”, atès el paper vertebrador exercit per la Coordinadora.

Les Jornades, doncs, foren una prova que el feminisme no està agonitzant, que no és una mera bogeria d'un grapat de dones. Més bé és una reflexió sobre l'ésser humà i una manera de viure. Qui defense valors com la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la tolerància, l'autodeterminació... pot no ser feminista? Malauradament, sí. Com ja sabem, històricament els moviments revolucionaris han estat protagonitzats per homes i dones. Però quan han tingut èxit, ha sigut l’home qui ha pres el poder i la dona qui ha continuat oprimida. Aquesta situació podria canviar si entenguérem el feminisme, no com un apèndix dels moviments revolucionaris, sinó com una força de canvi social, ètic i polític, és a dir, de canvi global. I aquesta és la nostra tasca: construir una societat diferent, més justa i solidària, ja que som moltes les dones conscients que la nostra lluita no va concloure amb la igualtat legal. La igualtat de dret no ens serveix si de fet encara hi ha discriminació. Hem de deixar de ser un dels objectes de la concepció patriarcal del món (on el subjecte és l'home i els objectes són tot allò que l'envolta). Demanem ser subjectes (històrics, polítics, socials, ètics). I per a aconseguir-ho encara ens queda un bon tret per recórrer.

Atès que el llibre sobre les ponències de les Jornades ja està publicat, en comptes de fer un resum del contingut dels tallers i debats que hi hagué, sintetitzaré les xarrades de les dues taules rodones que s'hi feren, ja que d'elles es pot traure una lleugera idea de per on va la teoria feminista.

Diversos enfocaments de la teoria feminista

En la taula rodona sobre Diversos enfoques de la teoria feminista participaren Cristina Molina Petit, de l’Institut d'Investigacions Feministes; Clara Jourdan, del grup de la Llibreria de Dones de Milan; Rosa Mª Rodríguez Magdá, professora de filosofia; i Françoise Collin, del Centre Parisien d'Etudes Critiques.

Cristina Molina defensà les possibilitats emancipatòries del feminisme il.lustrat. Feminisme que, enfront de la postmodernitat, dubta que haja arribat la fi de la Història, sobretot si tenim en compte que les dones encara no hi hem entrat. Aquest ha de ser un feminisme que no renuncie a la seua labor crítica i destructora dels esquemes de gènere; un feminisme que s'articule entorn d'un subjecte fort i que deixe darrere una llarga història d'objectualització; un feminisme, en definitiva, que establesca els fonaments ètics que donen suport a la lluita de les dones. I això, malgrat que el projecte de la Il.lustració, en principi, deixà fora les dones i que la Raó il.lustrada era (i encara continua sent-ho) raó patriarcal.

Clara Jourdan exposà una manera molt particular de feminisme de la diferència. La base de la pràctica de la diferència és l'affidamento (que ve a ser una relació de confiança entre dones). En aquesta relació es reconeix en altra dona autoritat i saber i, al mateix temps, es reconeixen les diferències entre les dones, no respecte a la seua comuna opressió, sinó quant a llurs diferències i sabers. Amb la pràctica de la diferència, la relació entre dones es converteix en una mediació entre la dona i el món (Entre jo i el món, altra dona), mediació diferent a les que es produeixen en el món masculí (els diners, el paper social, el dret...) i que modifica l'ordre simbòlic dominant.

Segons Clara, quan els grups feministes no parteixen de la pràctica de la diferència, freqüentment actuen contra els interessos de les dones. Alguns exemples d'aquests tipus d’actuacions són, en la seua opinió: la petició, a Itàlia, d'una llei contra la violència sexual, llei que subordinava la llibertat femenina a les exigències genèricament socials per pretendre obligar la dona a participar en el procés contra el violador; la política d'igualtat d'oportunitats, que vol resoldre un problema de la democràcia, però no de les dones; o les dones que accepten la manera masculina de fer política i entren en les institucions, en el Parlament...

La mediació femenina és un esdeveniment simbòlic que no implica estar sempre entre dones. De fet, es pot estar entre dones i tenir un punt de vista masculí, com en els exemples anteriors. Amb la mediació femenina, la presència masculina no destrueix la llibertat de les dones: quan una dona té en compte el que diuen i fan altres dones, els homes perceben el límit posat per l'existència del sexe femení: es crea, aleshores, un món on existeixen dones i homes en un ordre simbòlic diferent.

Per la seua banda, Rosa Mª Rodríguez Magdá començà situant la teoria feminista davant la polèmica modernitat/postmodernitat i acabà proposant una teoria feminista transmoderna. En primer lloc, presentà algunes característiques de la modernitat (conceptes com autonomia de la raó, subjecte, Història, progrés...) i remarcà que les construccions teòriques d’aqueixa han deixat fora la dona com a subjecte del discurs i dels drets. Després féu un breu repàs de les posicions postmodernes (crisi dels grans relats -marxisme, psicoanàlisi-, fi de la Història, crisi del subjecte...) i d'algunes aportacions del pensament postestructuralista. Finalment replegà algunes de les posicions feministes davant la crisi de la modernitat: feminisme il.lustrat (continuació del projecte de la modernitat), feminisme de la diferència (rebuig de la modernitat). I plantejà les següents qüestions: ¿Ens afecta i engloba la crisi d'una Modernitat que no ens inclou? ¿Hem de reconstruir a deshora la nostra modernitat, la nostra Il.lustració pendent? O ¿podem acceptar la nostra època postmoderna considerant que la crisi de la modernitat és també la crisi de la raó patriarcal? Aquests interrogants romanen encara sense resposta, i més pel que fa al discurs feminista, que va estar absent d'aqueixa Modernitat. El postmodernisme evidencia una crisi i una ruptura on naix el nostre present. Ara bé, ni per a l'home, en general, ni per a la dona, en particular, Rosa Mª creu que aqueixa siga ja l'època post, sinó el començament de la trans. Transhistòria, transavantguarda, transpolítica, transsexualitat... Transmodernitat, en suma.

La seua proposta d’un feminisme transmodern parteix d’una reelaboració dels últims temes de debat en la polèmica modernitat-postmodernitat-feminisme, amb la intenció d’assumir la cultura postmoderna però rescatant la possibilitat operativa, emancipatòria i crítica del subjecte femení.

Finalment, Françoise Collins destacà dues línies teòriques basades en la concepció de la identitat femenina. D’una banda, la que, procedent de Simone de Beauvoir, es pot situar dins el feminisme il.lustrat i que defensa que la identitat és un fet cultural, adquirit; la diferència sexual és una construcció del poder que està cridada a desaparèixer en un món igualitari en què "homes" i "dones" no serien categories pertinents. Superada la submissió de les dones als homes, no hauria més que un subjecte desalienat. Segons aquesta posició, igualtat es confon amb identitat. Ser iguals significa ser idèntics, i ser diferents, ser desiguals. Trobem ací l'empremta del pensament il.lustrat: sols es pot ser home d'una manera. I l'assimilació es pensa sempre com identificació amb el model dominant. La destrucció de l'alienació és destrucció de la diferència.

L'altra posició seria la que manté que ser home o dona són dues maneres de ser diferents, irreductibles l'una a l'altra. Hi ha un subjecte femení (el mateix que hi ha un subjecte masculí). La tasca feminista consisteix a desenvolupar la dimensió específica de les dones, que ha sigut ocultada o oblidada. Aquesta és la posició anomenada de la diferència. La dominació ha dissimulat una diferència identificable, una identitat femenina.

Davant d'aquestes dues opcions aparentment irreconciliables, Françoise Collins no vol prendre partit sinó que tracta de mantenir les dues posicions al mateix temps, no per simple estratègia, sinó de conformitat amb l'experiència personal, l'experiència viscuda en cada moment. Resumí el seu plantejament amb aquesta frase: "Jo sóc una dona, però jo no és una dona".

Sexualitat i Gènere

En la taula rodona sobre Sexualitat i Gènere participaren Alicia Puleo (Institut d'Investigacions Feministes), Raquel Osborne (professora de la UNED) i Dorelies Kraakman (professora del Departament d'homosexualitat i lesbianisme de la Facultat de Sociologia d'Amsterdam).

Alicia H. Puleo féu un repàs exhaustiu a les diverses conceptualitzacions de la relació existent entre gènere i sexualitat, partint de la idea que "són dues categories d'anàlisi amb una estreta relació, la qual cosa no vol dir que puguen resumir-se l'una en l'altra".

Sistematitzà en tres les formes d'analitzar la relació sexe i gènere: la primera, l'habitual, és la del pensament acrític comú que considera que el gènere tradueix la sexualitat. Es tractaria d'un punt de vista naturalista que considera la sexualitat com una essència oculta que aflora materialitzant-se en femení i masculí. En aquest tipus d'enfocament l'anatomia és el destí i l'heterosexualitat és l'única possibilitat considerada vàlida per ser "allò natural".

Una segona posició seria la defensada pel feminisme dels anys 70 que denuncia el gènere com una construcció social. Les posicions més radicals d’aquest feminisme posen en evidència el caràcter polític, no natural, no sols del gènere, sinó també de la sexualitat.

Per últim, Alicia Puleo es centrà en aqueixa posició que parteix de l'elaboració cultural de la diferència i que emfasitza el dret a aqueixa diferència. Des d'un punt de vista pragmàtic, considera que les que mantenen aquesta posició accepten la necessitat de l'existència dels gèneres, i reclamen a més la llibertat d'optar pel gènere que l'individu preferesca. Aquestes feministes consideren que el gènere simbolitza el sexe i, a vegades, a l'inrevés.

Raquel Osborne, analitzà les dues posicions divergents que s'han produït en el feminisme quant al pes de la sexualitat en la nostra opressió, posicions que es corresponen amb dues definicions de la sexualitat: una que l'entén bàsicament com opressora i altra que l'entén com un lloc en el qual també pot haver opció per a l'alliberament.

Explicà com aquestes concepcions han donat lloc a dues postures. Una parla de les dues cares de la sexualitat, plaer-risc, i advoca per fomentar els seus aspectes positius i controlar els negatius. L’altra afirma que parlar d'alliberament sexual és una manera d'extensió del privilegi masculí, i advoca per controlar els aspectes negatius amb polítiques restrictives en les quals no es menciona els aspectes positius de la sexualitat.

Al llarg de la seua intervenció anà desgranant les conseqüències polítiques que té la postura que considera la sexualitat com un constituent del gènere, criticà la sobredimensió que es fa dels components sexuals de l'opressió en detriment dels factors econòmics i socials, així com la visió tan victimista que des d'aquestes posicions es fa de la sexualitat femenina.

Per últim, Dorelies Kraakman, des d'una posició que ella mateixa definí com postmoderna, destacà alguns canvis teòrics en el camp de l'estudi sobre la sexualitat que han tingut lloc a Nord-Amèrica i en alguns països europeus els darrers vint anys. I es va detenir, en l'última part de la seua intervenció, a veure com es poden valorar els efectes polítics d'aquests canvis.

Dorelies Kraakman començà explicant com, a principi dels 70, les feministes van encunyar el concepte de gènere per denominar la construcció social de la dona i el caràcter femení. Segons ella mateixa va exposar, "el 'gènere' es va convertir en el concepte pel qual es podien entendre totes les diferències transhistòriques i multiculturals entre homes i dones. Aquestes diferències s'entengueren en termes de poder desigual, opressió, discriminació, explotació i, al contrari, en termes de resistència... perquè ningú no tenia cap dubte pel que fa a la universalitat de l'opressió de la dona en el sistema patriarcal".

Explicà com se l’anomenà sistema sexe/gènere (causa de la posició subordinada de les dones). Assenyalà, a més, que la sexualitat representa un problema per a aquest paradigma, ja que es pensava que sols el gènere és variable, mentre que el sexe és fisiològic. Això planteja el debat de si la sexualitat pertany o no al domini de la natura. Així, va dir ella mateixa, que "encara que moltes feministes s'han adherit a la idea que la sexualitat és natural, al mateix temps han demostrat que la sexualitat femenina és completament socio-cultural".

Al llarg de la seua intervenció, qüestionà el concepte sexe/gènere com a concepte que servesca per a explicar la construcció històrica de la sexualitat i es preguntà per què la política i els estudis feministes "que han realitzat la deconstrucció del 'caràcter natural de la dona' i del 'caràcter femení' o feminitat s'han detingut en el cos. ¿Per què no analitzar que el sexe, com a categoria biològica, està tan culturalment construït com el gènere? ¿Per què concebre el cos femení com el que produeix la diferència essencial amb el cos masculí?”.

Una de les possibles hipòtesis que aventurava per contestar aquestes qüestions és que "el feminisme és una perspectiva política i teòrica que depèn de la diferència com el seu principi bàsic" i potser per açò pot necessitar mantenir la diferència del sexe per conservar la seua legitimitat.

Per últim, com a conseqüència política de les seues posicions teòriques, subratllà que, en parlar d'assumptes tals com la violació, abús i acaçament sexual, incest, etc. "tal vegada hauríem d'innovar el nostre discurs polític, en el sentit que hauríem de negar-nos a anomenar-los assumptes sexuals: són casos de violència i abús de poder, lligats a assumptes culturals com la família, la participació de les dones en l'esfera pública de les carreres econòmiques i de l'oci. Afirmant que aquests són temes sexuals, les feministes reprodueixen la idea que açò és la sexualitat masculina, en contraposició a la femenina".