Dones i globalització

Les polítiques aplicades en nom de la construcció europea, la nostra particular globalització, han portat flexibilització de l'ocupació, pitjors condicions laborals, privatització de serveis públics i retalls en la protecció social.

Per a la majoria de les dones, sobretot per a les més desfavorides econòmicament, aquests problemes es manifesten de forma més acusada, tant en el mercat laboral, on tenim les pitjors condicions¹, com en el treball domèstic i d'atenció del qual ens seguim ocupant quasi de forma exclusiva.

Abordar el significat de la globalització per a les dones exigeix una mirada que no sols tinga en compte l'esfera pública, el mercat, sinó també l'esfera privada, l'atenció a les persones.

Habitualment, la nostra ullada sobre la realitat no té en compte una cosa que està molt prop de nosaltres, quelcom que és la base del funcionament de l'economia i de la societat i que no obeeix a la lògica del mercat. Va ser l’interès el que va moure a la nostra mare a atendre'ns quan érem només unes criatures? Apliquem criteris de productivitat quan tenim cura del nostre germà malalt?

Paradoxalment, i encara que apareix com secundària, la lògica que mou aquests comportaments, basada en l'afecte, en la solidaritat, en l'atenció a altres, és la que mobilitza la major part del treball que es realitza².

La globalització és l'etapa actual de desenvolupament del capitalisme. Comprendre el seu significat per a les dones exigeix conèixer el nostre paper històric en aquest sistema. Si bé la desigualtat de les dones és molt anterior a la societat capitalista, el liberalisme reformulà aquesta relació de subordinació, que va passar a formar part de l'estructura del nou sistema econòmic i social, en base a la divisió del món en dues esferes separades i fins i tot antagòniques: la pública i la privada.

La pública era, i és, l'espai del mercat, regit pels criteris de la racionalitat econòmica. L'inversor busca maximitzar els seus guanys, l'assalariat els seus ingressos i el consumidor la utilitat derivada de la seua compra. D'aquesta manera, segons el liberalisme, a través de la persecució egoista del propi interès, la societat s'organitza d'una manera eficient. És la mà invisible del mercat.

No obstant això, aquesta explicació no contempla comportaments i activitats que atenen necessitats bàsiques dels éssers humans com la reciprocitat, l'afecte o l'atenció a altres, que són fonamentals per al desenvolupament i la vida de les persones. Aquestes necessitats són satisfetes en una esfera diferent, la privada.

La teoria de l'intercanvi rendible, com a motor de la vida social, no es verifica en la família, on preval l'altruisme en lloc de l'egoisme i la mà estesa en compte de la mà invisible. El paper de les dones en ella no sols serveix de contrapès enfront de l'individualisme i el materialisme del mercat, sinó que també proporciona l'atenció necessària a la població dependent –infants, persones grans o malaltes- i també als barons adults, per a què aquests puguen dedicar-se plenament a la seua activitat en l'esfera pública.

Aquesta divisió d'espais no és per descomptat neutral, i a pesar que els valors que s'assignen a l'esfera privada estan molt més vinculats a les necessitats humanes essencials, aquesta queda desvalorada enfront de l'espai públic el qual apareix com l'únic important.

Mitjançant la subordinació de l'espai privat i dels seus protagonistes, les dones, el model liberal garanteix, amb un baix cost, la producció i reproducció de la força de treball, activitat imprescindible per a la construcció de l'espai públic i del mercat. També assegura la continuïtat de les relacions patriarcals de dominació.

Es segella així una aliança que ha possibilitat la consolidació i l'expansió d'un sistema feroç i devastador, on qualsevol dret humà està condicionat als interessos econòmics i on es manté la subordinació de les dones, amb la complicitat i el profit de la majoria dels homes.

En l'etapa actual de globalització, la dicotomia públic-privat legitimada pel liberalisme té plena vigència. Les polítiques neoliberals de flexibilització laboral i reducció de despeses socials, exigeixen un increment del treball no remunerat en l'espai privat per a pal.liar els seus efectes.

No obstant, la lluita del moviment feminista ha aconseguit algunes transformacions en aquesta fèrria divisió. La irrupció d'un gran nombre de dones en l'esfera pública ha fet emergir, en part, el conflicte entre aquests dos espais i els seus respectius habitants, els homes i les dones.

Mentre la majoria de les dones hem complit el paper assignat socialment d'esposes i mares, mantenint-nos en l'espai privat, el conflicte entre la "lògica del mercat" i la "lògica de l'atenció" ha romàs encobert, quedant també en l'ombra la dependència que l'economia de mercat té del treball domèstic i d’atenció a altres. En els últims anys, la progressiva incorporació de dones al mercat laboral ha produït algunes contradiccions que han sigut, potser, el major exponent d'aquest conflicte.

De la mateixa manera que en la societat capitalista no es produeix el que necessiten les persones –té igual produir medicines o bombes sempre que originen beneficis- el temps social s'organitza en base a les necessitats de la producció de capital i no en base a les necessitats humanes. Els empresaris poden establir els torns i horaris que convinguen per a incrementar la productivitat, encara que es perjudique la salut dels treballadors i treballadores, o siguen incompatibles amb altres activitats, com l'atenció a les persones dependents. En aquest cas, com en altres, les necessitats de les persones queden subordinades a les necessitats de l'economia de mercat.

Encara que el treball assalariat no allibera ni a homes ni a dones, per a nosaltres ha suposat la possibilitat de tenir autonomia econòmica. La contrapartida ha sigut sofrir simultàniament la lògica del mercat laboral i la compressió del temps disponible per a atendre els altres.

Les dones ens hem incorporat al mercat laboral, i ens hem trobat en un món dissenyat per i per a homes³, els quals tenen quasi tot el seu temps disponible perquè no han d’atendre a ningú. Malgrat els grans canvis que s'han produït en la manera de viure i de treballar de les dones, la majoria dels homes es segueixen considerant aliens a les tasques domèstiques i d’atenció.

L'Estat, per la seua banda, no sols és el garant de les lleis que permeten als empresaris organitzar el temps social, sinó que es desentén en gran mesura de l'atenció de les persones dependents, aportant unes infrastructures i atencions socials exigües i insuficients. A més, en alguns casos, aquests serveis no s'orienten en funció del que és més convenient per a les persones que cal atendre, sinó per a què els i les assalariades puguem complir els requeriments del mercat de treball.

En aquestes condicions, som les dones les que seguim mantenint majoritàriament tota la infrastructura social domèstica i d’atenció amb el nostre treball no remunerat⁴: joves, ancianes, mestresses, assalariades, jubilades... Però també com a empleades d'un sector molt precaritzat⁵, que es va obrint pas per a oferir, des del mercat, alguns serveis a les dones i les famílies que puguen pagar-los.

L'atenció de les persones dependents no hauria de ser un assumpte que les dones hàgem de resoldre des de l'esfera privada, mentre en l'esfera pública els homes, l'estat i el mercat es desentenen. No podem seguir acceptant aquest model que sosté, simultàniament, la globalització capitalista i l'opressió de les dones.

L'atenció de les persones dependents és un problema de tots i de totes. Hem de construir una organització social on el prioritari siguem els éssers humans i no els beneficis, on el conjunt de la societat es corresponsabilitze de l'atenció de les persones que la composen, establint els mecanismes i els mitjans més convenients per a atendre a les seues necessitats. Un món completament diferent al què ens imposa la globalització i les polítiques de la Unió Europea.

La defensa dels drets humans i de la igualtat entre dones i homes és incompatible amb el model que requereix la globalització capitalista. El moviment feminista, per tant, ha d'estar present entre els moviments socials que s'oposen a la globalització, l'Europa del Capital i la guerra, de la mateixa manera que els moviments antiglobalització han d'integrar la lluita de les dones per la seua llibertat.

Contra l'Europa del Capital i la guerra.

Un altre món és possible.

1. No sols tenim el doble d'atur que els homes i la major taxa de treball temporal i a temps parcial, sinó que la mitja dels nostres salaris és quasi el 30% inferior i estem majoritàriament segregades a ocupacions específiques i als nivell professionals més baixos.

2. Al nostre país, del treball total exercit per persones adultes durant un any, un terç correspon a treball remunerat i dos terços a treball no remunerat. D'aquest últim, el 80% correspon a treball domèstic i d'atenció a altres, fet majoritàriament per les dones.

3. Les assalariades joves, la gran majoria de les quals encara no està implicada en el treball d'atenció, són les úniques que s'acosten al model masculí.

4. Com exemple de l'enorme volum de treball no remunerat de les dones, podem assenyalar que a l'Estat Espanyol l'atenció de xiquets i xiquetes supera anualment els 14.000 milions d'hores i l'atenció d'adults dependents supera els 4.000 milions.

5. A més de les empreses de serveis, hi ha que subratllar el treball domèstic assalariat, exclòs de la legislació laboral general, on la norma és la falta de qualsevol dret. En aquesta activitat es cada dia major la presència de dones immigrades, les quals són sotmeses en la majoria dels casos a condicions abusives atès el seu estat de necessitat.