El feminisme ara

Les Jornades Feministes de desembre de 1993 posaren de manifest la diversitat d’interessos de les dones. La riquesa que aquesta diversitat aporta al feminisme (pel que té d’ampliació de la visió crítica de la realitat) pot ser interpretada també com un entrebanc a la seua continuïtat com a moviment social, perquè... què pot unir-nos, a les dones, ara? cap a on ha de dirigir-se el feminisme ara?

Una tertúlia sobre aquest tema podíem abordar-la, d’una banda, centrant-nos en el que puga ser l’acció directa, les campanyes concretes, les pràctiques puntuals del moviment -campanyes pel dret a la maternitat lliure i desitjada, lluita contra la discriminació salarial, campanyes per la universalització de l’atenció...- i d’altra, atenent el suport ideològic del feminisme, la seua base teòrica. Aquest segon vessant fou el que centrà la tertúlia que l’Assemblea organitzà per al dia 16 de desembre de 1994. L’altre, el de les qüestions puntuals, serà objecte d’una segona tertúlia.

Les pàgines que llegireu a continuació vénen a ser, si fa no fa, el material que utilitzàrem com a punt de partida del debat.

UN POC D’HISTÒRIA.

Tant la primera onada feminista com el feminisme de la dècada dels setanta d’aquest segle pouen el seu suport ideològic en la filosofia de la Il.lustració. El primer feminisme contemporani, com a moviment social (nascut durant el segle XIX ), pretenia l’extensió a les dones dels ideals il.lustrats de llibertat (és a dir, autonomia individual) i igualtat, ideals que, després de la revolució francesa foren patrimoni exclusiu, a més d’una classe social, d’un sol sexe. En aquest sentit hem d’interpretar aquest feminisme com una radicalització dels ideals il.lustrats: si la raó era una facultat d’homes i de dones no havia motiu per privar les dones dels drets de què gaudien els seus companys. Per això les dones comencen a exigir el dret a mantenir la propietat dins del matrimoni, a accedir als estudis universitaris, a exercir treballs remunerats... La diversitat d’interessos entre les dones burgeses i les dones treballadores fou superada amb la lluita unitària pel dret al sufragi.

La segona onada del moviment feminista (la dels anys setanta del present segle) té com a base teòrica el ja mític llibre de Simone de Beauvoir El segon sexe. Es parteix de la idea que la dona no naix, sinó que es fa, és a dir, la diferència femenina és un producte cultural, una construcció social que suposa la submissió de la dona a l’home. El feminisme que se’n deriva, conegut com feminisme de la igualtat, de l’emancipació o racionalista, té com a objectiu la superació d’aqueixes diferències de gènere, culturals, que suposen la subjecció d’un gènere (el femení) a l’altre (el masculí). Seguint els ideals il.lustrats, es considera la dona un ser racional que ha de tenir els drets a la llibertat i a l’autonomia personal: hi ha un sol ser humà, i es tracta que la dona siga reconeguda com a tal, amb els mateixos drets i amb els mateixos deures.

IGUALTAT VERSUS DIFERÈNCIA

Quasi sincrònicament, en la mateixa dècada dels setanta i principis dels vuitanta, apareixen els primers esbossos del que ha passat a conèixer-se com el feminisme de la diferència o de l’especificitat. Aquest corrent és fruit, en certa manera, del de la igualtat ja que nasqué com a conseqüència de l’entrada de les dones a les universitats, al saber filosòfic. La principal representant d’aquest corrent és la psicoanalista Luce Irigaray. D’altres, el grup de filòsofes de la Universitat de Verona conegut amb el nom de Diòtima (principis dels 80) o el nucli de dones que es mou al voltant de la Llibreria de Dones de Milan. Als Estats Units, podríem encabir-hi els grups d’autoconsciència nascuts en la dècada dels setanta.

Segons aquest corrent no hi ha un únic mode de ser humà, sinó dos. En altres paraules: les dones i els homes poden tenir idèntiques funcions, però l’experiència de viure un cos femení és distinta de l’experiència de viure un cos sexuat masculí.

La reivindicació de la desaparició de les diferències entre homes i dones ha sigut vista, per aquest feminisme, amb cert recel pel perill que suposa d’integració en la cultura opressora, que desvaloritza, socialment i culturalment, allò considerat femení. Per contra, aquesta tendència hi aporta “l’orgull de ser dona”. El problema és què és “ser dona”.

El feminisme de la igualtat és el que, des d’un punt de vista pràctic, defensa la igualtat d’oportunitats, igualtat d’oportunitats que es plasma en mesures concretes en matèria d’ocupació, de distribució de recursos, de drets humans, de paritat en la democràcia parlamentària (exigències de quotes femenines en els partits polítics), exigència que l’Estat del Benestar assumesca la realització de tasques tradicionalment considerades femenines... Per contra, la diferència proposa un “buit de normes”, buit que porte les dones a decidir per elles mateixes què és el que necessiten. Precisament en aquest punt critiquen les dones de la igualtat, perquè aquestes reivindiquen drets que van més enllà de l’experiència personal, drets que “alliberen” de l’experiència personal quan, segons les dones de la diferència, aquesta ha de ser el punt de partida: "partir d’una mateixa és imprescindible per a una interpretació de la realitat”, diuen. Acusen també les de la igualtat de ser excessivament victimistes i reivindicatives, i de condemnar per reaccionàries formes de vida que moltes dones reivindiquen, per trair els valors positius desenvolupats per les dones. El problema és si les dones “hem decidit” desenvolupar aqueixos valors o no. I si no “hem decidit” desenvolupar-los pot ser per dues causes: bé perquè els altres -els homes- ens ho han impedit (i per tant reivindicar-los suposa acceptar els valors, positius o no, que la societat patriarcal ens ha assignat) o bé perquè ens són consubstancials, és a dir, són essencials en una de les dues formes de ser de què parlàvem al principi. Amb altres paraules, innats. I això ens porta a la crítica d’essencialista i de determinista que aquest feminisme (o, millor, feminismes) de l'especificitat ha rebut: es tractaria de la reaparició d’una nova mística de la feminitat, especialment perillosa en aquest moment de crisi econòmica i de reacció social: la mitificació de la maternitat i de l’esfera privada pot ser una subtil invitació per a fer-nos retornar als llocs d’on mai no hauríem d’haver eixit.

D’altres crítiques rebudes han sigut les de “separatistes”, “elitistes” i “ineficaces” des d’un punt de vista polític. Pel que fa al separatisme, és interessant el matís aportat per Mª Milagros Rivera, del Centre d’Investigació Històrica de la Dona de la Universitat de Barcelona: separatistes... sí de l'ordre patriarcal, ja que aquest destrueix la “casa materna“, però no pretén marginar del món les dones. Pel que fa a la crítica d’ineficàcia política, tal vegada es confonga “política” amb els mítings. Seria interessant conèixer les experiències del grup de dones de la ciutat de Mestre, a Itàlia, conegudes amb el nom de "Veïnes de Casa" i que segons Clara Jordan, de la Llibreria de Dones de Milan, “han arribat a ser autoritats reconegudes que no s’han acontentat amb una 'Casa de dones', sinó que han decidit que tota la ciutat era la casa de les dones, i han inventat pràctiques adequades per a portar-ho a cap, pràctiques segons un principi d’autoritat femenina, o siga, no reivindicant ni substituint-se maternalment, fent el que l’ajuntament no feia, sinó posant l’ajuntament “en condició de complir el seu deure”.

Què pot unir-nos, a les dones, ara, a les de la igualtat i a les de la diferència? Què pot fer-nos coincidir, a les de l'especificitat i a les de l’emancipació? Com que el que jo diré no serà més bonic que el silenci, deixeu que siga Paloma Uría qui ho diga: “no sé si és possible parlar avui d’un projecte global d’alliberació de la dona... Potser la nostra lluita haja de ser més modesta, contingent, sense renunciar, però, al pensament crític, a la justícia i a la dignitat”. Serem nosaltres, les de la igualtat i les de la diferència, les qui a cada instant decidirem. I això paga la pena.