Carta enviada a la premsa amb motiu del 8 de març de 2003

diners per a cuidar, no per a matar

La militarització dels conflictes, la violència, la guerra no són mètodes adequats ni ètics per a resoldre els conflictes. La guerra és aplicar la llei del més fort, és a dir, l’anella final d’una llarga cadena d’opressions i discriminacions (d’açò, nosaltres, les dones, en sabem un fum). És posar la força per damunt del diàleg. La dictadura per damunt de la democràcia. La guerra no és la solució No, no ho és, simplement, perquè no resol els conflictes.

La guerra és expressió d’un pla malèfic. Primer, “calfa l’ambient”: la guerra genera terror, fa de l’altre un enemic; imposa la força al dret; generalitza l’arbitrarietat, la prepotència i la xenofòbia i, per tant, la falta de drets i llibertats (ara estem en eixe pas?). Després “demostra“ la seua força; destrueix tot el que toca: ciutats, cases, cotxes... mares, filles, nétes, cosines... (unes mortes, altres ferides, altres malaltes, altres violades..., i quasi totes sense dignitat, sense la llibertat i els drets que ja havien aconseguit). I, sí, també destrossa els homes. Quan tornen els fills, pares, germans, néts, nuvis, marits... (si és que tornen), ja no són els mateixos. La brutalitat i la violència destrueix les persones. Finalment, deixa la societat desfeta: la falta de recursos afecta una gran part de la població, es produeix un increment de les desigualtats, les diferències en la riquesa s’engrandeixen, augmenta l’exclusió social, s’imposa l’emigració. En definitiva, impera un estat de barbàrie on la vida és ben difícil, sobretot, per a les dones (parlem de feminització de la pobresa). Pensem en la Guerra Civil Espanyola, Afganistan, Algèria, Bòsnia-Herzegovina, Catxemira, Colòmbia, Chiapas, Kosovo, Txetxenia... (el 2003 començà amb més de trenta guerres). I tot açò per aconseguir què? Petroli, gas, diners, poder? Però el fi no justifica els mitjans. N’hi ha altres maneres d’aconseguir-lo.

Les causes de les guerres són diverses, sí, però el patiment de les dones hi és semblant en totes. Els cossos de les dones són utilitzats com a botins de guerra i augmenta la violència de gènere (maltractaments, violacions, raptes, injúries, vexacions...). La violència contra les dones s’infligeix, sobretot, per lesionar la identitat, l’honor i el patrimoni de l’enemic; i, alhora, serveix per reafirmar la pròpia virilitat. A més a més, com que gran part dels homes es dediquen a destruir per tot arreu, les dones han de reconstruir. Sí, reconstruir, perquè la vida continua. Els homes, irresponsablement, ho abandonen tot per anar a lluitar. Mentrestant, les dones, s’ocupen de l’atenció als altres i a elles mateixes, alhora que contribueixen activament al “funcionament” de la societat. En temps de guerra, les dones s’ocupen de la vida privada i de gran part de la vida pública.

Una altra mirada sobre l’utilització de la guerra davant els conflictes ens permet veure que, de la mateixa manera que “el marit” maltracta la “seua” dona per tal de mantenir-la sotmesa, el patriarcat utilitza la guerra per imposar els valors masclistes (agressivitat, dominació, força, prepotència...) i mantenir vigent la idea de les dones com a éssers els quals cal protegir i pels quals s’ha de lluitar (és a dir, ésser febles, dependents i inferiors). Recordem l’ús que es va fer de les dones afganeses per a justificar l’últim bombardeig a l’Afganistan. A hores d’ara, moltes d’elles continuen igual o pitjor que abans. La guerra, doncs, no soluciona els conflictes. Més bé respon al desig de deixar ben clar qui mana.

Hi ha altres maneres per resoldre els conflictes. La renúncia a la violència sol ser considerada com un signe de debilitat. Ara bé, ¿no es necessita molt més valor per a practicar la no-violència en la resolució dels conflictes que per a prémer un botó i deixar caure una bomba?

Nosaltres volem pau. Volem utilitzar el diàleg, el respecte, la igualtat. Volem acabar ja amb la llei del més fort, amb les discriminacions. Volem el benestar per a totes les persones. Nosaltres diem “NO A LA GUERRA”. I demanem que el pressupost militar siga destinat a millorar els serveis públics (educació, sanitat, benestar social...). D’aquesta manera la riquesa social s’invertiria en cuidar, no en matar.

Àngels Varó Peral

de l’Assemblea de Dones d’Elx