L'avortament. De nou un vell problema

Al llarg de l’any 1994 s’ha tornat a posar sobre la taula el tema de l’avortament. En el mes de juny es va fer públic l’avantprojecte de llei sobre Regulació de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs que hauria de modificar la legislació actualment vigent. Pocs mesos més tard, per setembre, es feia pública l’absència d’aval per part del Consell General del Poder Judicial a l'esmentat projecte.

En aquest punt vam pensar que, com a organització de dones, havíem de donar una resposta als fets que es venien produint. Per aquest motiu vam escriure una carta al diari “Información” amb la intenció de fer pública la nostra opinió al respecte. No obstant això, aquesta carta no va vore la llum per no ser publicada pel periòdic (és per això que reproduïm ara l’esmentat text per a fer manifesta la nostra postura davant l’avantprojecte elaborat, en principi, pel govern).

No va passar un mes i la premsa nacional es feia ressò de les reformes introduïdes pel govern en la seua redacció. Aquestes es concreten en l’ampliació de la funció de protecció del no nascut/da per part dels centres d’assessorament prevists en el projecte de llei. D’aquesta manera el text s’aproximava als criteris dels membres més conservadors del Consell General del Poder Judicial. No es van tenir en compte en les reformes, per contra, les modificacions reclamades pels grups feministes i pels sectors progressistes, que demanàvem la gratuïtat de l’avortament i garanties enfront de l’objecció de consciència de metges i metgesses, a banda de, no cal dir!, la no obligatorietat d’assessorament previ a la decisió d’avortar. Per aqueixes dates, octubre del 94, la ministra d’Afers Socials, Cristina Alberdi, afirmava que el projecte de llei “será remitido por el gobierno a las Cortes en menos de un mes” (“El País”, 20/10/94).

I així vam aplegar a final d’any i la llei encara no havia sigut enviada a les Corts per a la seua tramitació parlamentària. Davant de les pressions de CiU, que amenaçà amb retirar-li el seu suport, el govern decidí ajornar “sine die” l’enviament del projecte a les Corts. No s'ha d'oblidar que, per aqueixes dates, es necessitaven els vots de CiU per a portar endavant els pressupostos de 1995.

També per aqueixes dates EU anuncià que, vista la paralització del projecte, anava a presentar una nova proposició de llei el primer dia del següent període parlamentari; aquesta proposició replegaria part dels plantejaments defensats pels socialistes. La pretensió d'EU, segons les declaracions de la seua portaveu Rosa Aguilar, era portar el tema a les Corts i posar de manifest les greus contradiccions del PSOE i, amb les seues pròpies paraules, “la vergüenza que supone retrasar una ley tan importante por las presiones que ejercen... los nacionalistas catalanes” (“El Mundo”. 2/12/94).

I va arribar 1995 i va començar el primer de febrer el període de sessions parlamentàries i, sembla, altres qüestions han desviat l'interès dels polítics del tema de l’avortament. Tant és així que ja no s’ha tornat a parlar del projecte, que sembla fer el sojorn dels justos. Mentrestant les dones que volen avortar legalment en aquest país continuen trobant-se amb uns problemes provocats, en gran mesura, per la insuficient despenalització de 1985; problemes que fa no molt ens tornava a recordar Empar Pineda, portaveu de la comissió pro dret a l’avortament, en els fulls d’un diari:

En cap dels tres supòsits despenalitzats fins ara es reconeix a la dona embarassada que vol avortar el dret a decidir-ho lliurement. Aquesta decisió està en mans de metges i metgesses i en moltes ocasions de jutges i jutgesses i magistrats i magistrades que decideixen la legalitat o no dels avortaments practicats, en teoria, dins la llei.
Encara que els avortaments legals eren considerats una prestació inclosa dins la Xarxa Sanitària Pública, el recurs de l’objecció de consciència ha actuat desviant cap a les clíniques privades la immensa majoria d’interrupcions voluntàries de l’embaràs.

No sembla, com més amunt hem assenyalat i com assenyalàvem en la carta que vam enviar a la premsa, que la reforma projectada pel govern poguera donar solucions a aquestes qüestions. És per això que fem ús d’aquestes pàgines per a, una vegada més, fer patents les nostres reivindicacions com a organització feminista. Aquestes es concreten en la demanda d’una prompta reforma que realment supose un avanç respecte a la legislació actual, i que done solucions als problemes esmentats. I així tornem a fer manifest allò que les dones venim demanant des de molt abans de la despenalització de 1985:

El reconeixement del dret de la dona a decidir lliurement.
La inclusió de tots els supòsits d’interrupció voluntària de l’embaràs en la Xarxa Sanitària Pública, garantint l’assistència de tota dona que vulga avortar per part del Centres Públics encarregats de la seua realització.

Una llei que no avance cap aquests objectius no donarà resposta a les nostres demandes.

NOTA: Quan ja teníem redactades aquestes línies, ens ha arribat a través de la premsa que el PSOE i CIU han aprovat amb els seus vots al Ple del Congrés, dins del debat de l'Estat de la Nació, una sèrie de resolucions que senyalen les línies d’actuació del govern per a 1995. En aquestes resolucions queda fora, -entre altres compromisos adquirits pel PSOE per a la present legislatura- l’ampliació de la llei d’avortament, que va ser proposada al Ple per a la seua votació per EU. D’aquesta manera s’aplaça, no sabem fins a quan, una reforma demanada tant per les associacions de dones com per distintes forces progressistes d’aquest país. Tornem, per tant, al principi i així tot el que repleguem en aquestes pàgines al voltant del tema de l’avortament es converteix en història, història d’un vell problema que de nou resta sense solució.

A continuació reproduïm la carta que vam enviar al diari "Información" amb data del 17 d'octubre de 1994:

Davant l'absència d'una majoria al Consell General del Poder Judicial que permeta avalar l'ampliació de l'avortament continguda en l'avantprojecte de llei d'avortament, les organitzacions de dones veiem com, una vegada més, es dificulta l'accés a aquells drets que nosaltres, com a dones, considerem innegociables: la lliure decisió de la dona i la gratuïtat de l'avortament en la Sanitat Pública.

Fent un repàs de l'avantprojecte de Llei sobre Regulació de la Interrupció Voluntària de l'Embaràs, elaborat per la Comissió de Justícia i Interior, Sanitat i Serveis Socials i difós àmpliament per la premsa en juny d'aquest any, assenyalarem que, per a nosaltres, el text presentava importants deficiències.

La introducció d'un sistema de terminis que permet la interrupció de l'embaràs dins les dotze primeres setmanes de gestació que preveu l'esborrany, naix amb una sèrie de limitacions.

Per un costat la nova fórmula d'avortament legal no constitueix una prestació del Sistema Nacional de Salut. És a dir, la llei pot deixar marginades les dones en pitjor situació econòmica per no oferir altra alternativa que les clíniques privades. La declaració feta per Mª Teresa Fernández de la Vega, Secretària de l'Estat de Justícia, manifestant que "se está estudiando la gratuidad de la interrupción del embarazo cuando la interesada se encuentre en estado de necesidad por su penuria económica", no deixa d'ésser, al nostre parèixer, una mera declaració d'intencions.

Altra limitació de l'avantprojecte ve donada per l'obligatorietat que la dona que desitja avortar es sotmeta a un assessorament. Aquest tràmit, com ja assenyalaren les organitzacions feministes en difondre's l'esborrany, pot convertir-se en una coacció per a la dona, pels riscs de manipulació de la voluntat d'algú que, és evident, no avorta per plaer.

Altra deficiència de l'avantprojecte, i no la menys important tenint en compte la seua repercussió en la pràctica, és que el text no aborda l'objecció de consciència dels metges dels Centres Públics, que fa que, fins ara, menys d'un 10% dels avortaments es practiquen als dits Centres. És un fet que, en l'àmbit de la Sanitat Pública, l'objecció de consciència per part del col.lectiu mèdic i la burocràcia, han exercit un paper dissuasiu fins i tot per a dones que entraven de forma estricta en els supòsits despenalitzats per la llei de 1985, desviant, d'aquesta manera, cap a la sanitat privada la majoria dels avortaments. Tant és així que, segons dades publicades pel diari "El País" en juny d’aquest any, el 93% de les IVE (Interrupcions Voluntàries de l'Embaràs) realitzades a la Comunitat de Madrid el 1993 es feren en el sector privat.

No obstant això, l'avantprojecte, encara que insuficient, sí que suposa una millora respecte a l'actual normativa i, abans que res, perquè la introducció del quart supòsit dóna un major cobriment a unes situacions que ja de fet es venien produint, això és: aquelles dones que per a poder avortar havien d'acollir-se al supòsit d'alteració de la salut psíquica de l'embarassada, davant l'amenaça de presó per avortament il.legal. Ara bé, l'avantprojecte encara queda lluny de l'objectiu assenyalat per les organitzacions feministes: interrupció lliure de l'embaràs, la decisió i responsabilitat del qual estiga en mans de la dona. En definitiva, una maternitat lliure i responsable.

Les millores necessàries per adequar la llei a aquest objectiu, a banda d'aquelles que garantesquen la gratuïtat en tots els supòsits permesos al text, haurien d'adoptar-se en la posterior tramitació parlamentària de la llei tenint en compte les reivindicacions de les organitzacions de dones.

I fins ací l'anàlisi de la llei. Ara bé, la manca de suport del Consell General del Poder Judicial a l'Informe elaborat per la Comissió d'Estudis i Informes del mateix òrgan, planteja seriosos dubtes sobre el futur de l'avantprojecte i, sobretot, posa de manifest la necessitat de reformes al text que permeten la seua viabilitat en el marc constitucional (protecció deguda al "nasciturus" enfront del dret de la dona a decidir sobre el seu embaràs).

Tot això (que no cap dubte, ha de tenir com a conseqüència un retardament en la presentació de l'avantprojecte) ens porta a les organitzacions feministes a la necessitat d'exigir, una vegada més, una llei que la mateixa societat ja demana, i a fer públiques de nou les reivindicacions que venim plantejant des de fa anys: que la regulació de l'embaràs es realitze fora del Codi Penal i que la decisió d'avortar corresponga a la dona, limitant-se l'Estat a protegir i facilitar l'exercici lliure i gratuït d'aquest dret. En aquest sentit, insistirem una vegada més en la necessitat que les dones siguen escoltades, a fi que la llei responga realment als seus interessos.