Atenció a altres, opció o obligació?

PLANTEJAMENTS GENERALS

Ara per ara l'atenció a altres és una activitat reclosa en l'àmbit privat: la família (i dins d'aquesta, la dona) és qui ha assumit aquesta tasca de tenir cura de malalts, vells i infants. Només en societats tradicionals, també la comunitat ha assumit una part d'aquesta atenció.

A l'hora d'abordar aquest tema hem de deixar clares una sèrie de qüestions que el que fan precisament és traure a la llum la seua complexitat.

En primer lloc, cal aclarir que en parlar de l'atenció no ens referim sols a la que exigeixen la infantesa i la vellesa, sinó també a la que necessiten les persones incapacitades. Cal diferenciar també, per les seues repercussions psicològiques i per les perspectives vitals que se'n deriven, l'atenció proporcionada a infants (és a dir, persones que tendeixen a l'autosuficiència) de l'atenció necessitada per persones que tendeixen a una dependència cada vegada major.

A més, considerem que no hem de tenir en compte sols els interessos de gènere, sinó que també cal no oblidar altres col.lectius desfavorits. Així, doncs, pensem que aquest tema no ha de ser tractat sols des del punt de vista de qui atén els altres sinó també des de la perspectiva de qui rep l'atenció (com, on i per qui vull ser atesa quan ho necessite?). És per això que en el plantejament del tema volem recollir no sols propostes sobre com s'han de cobrir les necessitats físiques pròpies de cada situació particular (àmbit social i institucional) sinó també propostes dirigides a com atendre les necessitats afectives inherents a tota persona (àmbit personal). Des d'esta perspectiva caldria exigir a les institucions públiques una sèrie de serveis que possibilitaren que una persona no es vera obligada a eixir del seu medi habitual (de sa casa, del seu poble...) per tal d'acudir a una residència o establiment similar si no ho desitja, és a dir, mesures que eviten que la persona se senta desplaçada.

Tot això ens dóna una idea de la diversitat de situacions que podem trobar quan parlem de l'atenció. Diversitat que no volem oblidar a l'hora de formular propostes concretes d'acció. Reconeixem la dificultat de trobar propostes que no es capgiren contra les dones (com llicències per a l'atenció de persones necessitades -similars a les llicències per maternitat/paternitat-, que podrien acabar sent "gaudides" majoritàriament per dones seguint la inèrcia històrica de reclusió de la dona a l'esfera privada) i, alhora, som conscients que les propostes molt radicals, com la insubmissió (entesa com negar-se a tenir cura dels altres per tal de fer visible aquest treball i que, per tant, s'universalitze), poden ser contraproduents des del punt de vista de l'acceptació social del feminisme. Ha de quedar clar, però, que nosaltres no ens pronunciem per la insubmissió no perquè puga ser "mal vista", sinó perquè suposa utilitzar altres persones i llur sofriment com a mitjà per tal de fer visible el problema. Malgrat això, sí podem entendre la insubmissió en termes menys radicals: repartir el temps de l'atenció entre el grup (amistats, família, veïnat...) i que cadascú assumisca la seua "porció" de solidaritat ("si tu no compleixes és la teua responsabilitat").

Volem que els nostres objectius calen en la societat, que les propostes siguen efectives i, per a això, caldrà adaptar-les a cada una de les possibles situacions en què puguem trobar-nos.

OBJECTIUS A ACONSEGUIR

Des del punt de vista personal: canvi global de la concepció de les relacions personals. La família no és l'únic nucli centralitzador de les relacions individuals. No hem de tancar-nos en la família pensant que "de totes formes, al final, qui t'ajuda sempre és la família i no les amistats", perquè el fet que qui s'encarregue de l'atenció siga un familiar no garanteix que les necessitats afectives queden cobertes. Nosaltres pensem que hi ha altres possibles relacions que faciliten el suport mutu. En aquest sentit, el nostre esforç ha d'anar dirigit a recollir les alternatives existents a la família, a buscar-ne d'altres i a posar-les en pràctica quan se'ns presente la necessitat de l'atenció.

Des del punt de vista social: revalorització ètico-social de les tasques de l'atenció per tal de facilitar llur repartiment. Hem de tenir en compte, a més, que en l'organització social actual és difícil establir relacions personals fora de l'àmbit laboral: una vida centrada en l'atenció als altres suposa l'alienació com a persona, l'empobriment de les relacions socials i la falta de projectes vitals propis. És per això que cal un canvi global social de les relacions personals i de les concepcions sobre la persona i l'atenció.

Des del punt de vista institucional: augment de despeses socials, ajudes, permisos i llicències per a qui realitza les tasques de l'atenció. És tracta, en definitiva, d'exigir que les institucions assumisquen llur responsabilitat per tal d'alleugerir la càrrega, física i emocional, que suposa l'atenció i perquè quede garantida la independència personal tant de la persona que atén (perquè no abandone projectes vitals propis) com de la persona que necessita l'atenció (atenció a domicili ...).

PROPOSTES D'ACCIÓ

Per tal d'aconseguir aqueixos objectius, proposem les accions concretes habituals quan es comença a traure a la llum un tema nou, tema que fins ara només ens havíem qüestionat com a individual i no pas com a social (si més no, amb aquest prejudici inicial ens hem apropat algunes al tema ací, al País Valencià, com s'ha vist a El Campello.)

1) Fer visible i, per tant, públic, el treball que suposa l'atenció, utilitzant els mitjans de comunicació al nostre abast i informant sobre:

* Quin pressupost de Serveis Socials es dedica a l'atenció de les persones.

* La valoració econòmica del treball "privat" invertit en l'atenció.

* Difusió de la realitat viscuda per dones alienes al feminisme, proposant llur participació en debats radiofònics o televisius que els permeten compartir les seues experiències i participar en la lluita per la corresponsabilitat de l'atenció.

* Xarrades, articles d'opinió en premsa, fullets...

* Difusió del tema entre altres associacions de dones: mestresses, treballadores socials, sindicats de sanitat ...

2) Rebutjar el principi vigent segons el qual l'atenció és qüestió interna de la família -i, dins de la família, obligació exclusiva de les dones- i que les institucions sols han d'actuar subsidiàriament quan la unitat familiar no pot assumir-la per falta de recursos. Cal, per tant, exigir la corresponsabilitat de les institucions i dels barons.

* Com a acció reivindicativa concreta, preparar un formulari de sol.licitud de prestacions a Serveis Socials, formulari que reculla argumentacions completament diferents a les dels formularis oficials: en comptes de justificar que la unitat familiar no té recursos per a fer-se càrrec de l'atenció, o que no hi ha familiars, argumentar que és la societat qui se n'ha de fer càrrec perquè no creiem que això siga de la nostra exclusiva obligació. En definitiva, un paper llegible per la gent, que puga ser lliurement emplenat i lliurat a Serveis Socials amb la intenció de cridar l'atenció dels mitjans de comunicació i de la societat en general.

* A fi de trencar amb la tradicional divisió de papers assignats a homes i dones, sol.licitar que l'assistència a domicili procurada per Serveis Socials no siga realitzada exclusivament per dones. Creiem que les prestacions socials han de ser cobertes indistintament per uns i altres.

* Exigir l'ampliació de permisos i llicències per a fer-se càrrec de l'atenció, tant per a homes com per a dones, sense que importe la relació personal (institucionalitzada o no, és a dir, relacions amistoses, familiars, emocionals, sexuals... ) que es manté amb la persona necessitada de l'atenció.

3) Contribuir a la desculpabilització de les dones que opten per no atendre, mitjançant una conscienciació social sobre el tema, insistint en la idea que l'atenció ha de ser una opció i no pas una obligació exclusiva de les dones. És la societat la que ha de responsabilitzar-se de l'atenció.