Les dones i l'atenció d'ancianes

Per raó dels canvis demogràfics, la importància de l'atenció a les persones majors està creixent: la vida s'allarga i augmenta la proporció de població anciana.

Aquesta qüestió afecta d'una manera diferent a les dones i als homes.

D'una banda, per cada home ancià hi ha dues dones ancianes i, a més, les dones tenen més probabilitat de viure en la pobresa, soles o amb mala salut i, per tant, de necessitar assistència de les seues filles.

D'altra banda, com els altres tipus d’atenció, el dels pares i mares ancianes és predominantment un treball de dones.

Segons l'estudi dirigit per María Ángeles Durán²,

	De cada 1.000 mestresses de l'Estat Espanyol, 66 atenen a persones incapacitades, d'elles 12 són ancianes.
	El 73% porta més de sis anys en aqueixa situació (sense diferenciar entre si té cura de persones ancianes, malaltes i minusvàlides)
	El 12,1% de les mestresses conviu amb almenys un ascendent, d'ella o del seu marit.
	El 87% de les mestresses realitza, alguna vegada, tasques d’atenció de persones incapacitades o malaltes, d'elles el 69% les realitza sola, i el 22% les comparteix amb el seu marit.³

L'atenció de persones ancianes que no es poden valer per si mateixes, a més d'afectar a un gran nombre de dones, planteja dos temes d’interès central per a les feministes: les relacions entre la família i l'Estat i el paper de l'atenció en les vides de les dones.

Al nostre país l'atenció es realitza tradicionalment en les cases, directament per familiars, fonamentalment per filles i nores o amb ajuda de personal retribuït si la situació econòmica de la família és bona. Fins fa relativament poc, les institucions s'han limitat a atendre els que no tenien família o eren "abandonades/ts" per ella. En les últimes dècades, degut sobretot a la incorporació massiva de les dones en el treball assalariat, s'ha estès l'atenció en institucions, residències de tercera edat, que han deixat de ser quasi exclusivament d'ordes religiosos (els asils), en anar creant-se altres de titularitat pública i en anar estenent-se el negoci de les privades. En els últims anys ha començat a implantar-se de manera limitada l'assistència a domicili, i a penes s'han iniciat altres alternatives com els habitatges tutelats.

En països on s'han desenvolupat alguns elements de l'Estat de Benestar, es van crear les residències públiques. Ara, quan aquest l’estan desmantellant, està de moda entre governants i "experts" dir que cal anar substituint-les per l'assistència a domicili, el que suposa traslladar la càrrega des de l'Estat a la família. I confiar novament "tota" l'atenció a la "responsabilitat familiar" xoca amb l'objectiu feminista d'ampliar les opcions de les dones i augmentar la seua autodeterminació. Davant d'això les feministes hem de debatre la forma de l'Estat de Benestar i el significat de l'atenció en les vides de les dones, sense perdre de vista que ens trobem en un moment en què s'està desmantellant el poc que havíem aconseguit d'Estat de Benestar i, al mateix temps, els nostres governants no tenen la menor intenció de posar "en peu" res a supose despesa pública.

Per a analitzar aquestes qüestions, anem a examinar primer la quantitat i naturalesa de l'atenció que presten les dones i el cost que això les suposa. Després, el paper especial de les dones en l'atenció dels pares i les mares. Finalment, els dilemes amb què ens trobem les feministes a l'hora d'elaborar polítiques adequades per a l'atenció de les persones majors.

Els costos de l'atenció

a) El temps

Les dones realitzem la major part del treball d'atenció de les persones ancianes. Aquestes tasques ens ocupen molt de temps, sovint l'equivalent al d'un treball a jornada completa. I, es poden prolongar durant diversos anys, fins i tot més de deu en molts casos.

L'augment de la longevitat i la disminució de la fertilitat han canviat radicalment la perspectiva de les vides de les dones. Les del segle passat dedicaven la major part de la seua vida adulta a parir i criar; les actuals tenen les filles i/o fills en un breu període de temps, durant uns pocs anys tenen preescolars a casa i, en menys de quinze anys, ja poden "viure tranquil.les". Ara bé, la revolució demogràfica, més que reduir el temps dedicat a l'atenció, pot haver-lo-hi traslladat a altres parts del cicle vital. De fet, algunes dones dediquen més anys de la seua vida tenint cura dels pares i/o mares que dels fills i/o filles. Perquè, entre altres factors, una taxa de fecunditat més baixa suposa no sols que les dones redueixen el temps d'atenció dels fills i/o filles, sinó també que tenen menys parents amb qui compartir la càrrega que suposa atendre els pares i mares ancianes.

b) Els costos econòmics

Igual que s'ha intentat assignar un valor econòmic al treball domèstic, també s'ha calculat el valor econòmic dels serveis que presten les persones que atenen els i les ancianes. Aquest càlcul es pot enfocar de diverses maneres: una d'elles consisteix a considerar què guanyarien aqueixes persones si dedicaren el temps d’atenció al treball remunerat o a la producció en la llar; un altre mode de calcular el cost econòmic del treball d'atenció consisteix a estudiar què li costaria a la societat oferir els serveis que ara presten gratuïtament les famílies i, dins d'elles, les dones. Siga quin siga el mètode utilitzat, el que és cert és que fins i tot el mètode que dóna la quantitat més baixa ens indica que el cost econòmic del treball de l'atenció realitzat per les dones és major que el total de la despesa pública destinada a serveis d'atenció.

c) Problemes físics i psíquics

Ara bé, no tots els costos que comporta l'atenció poden ser quantificats. Moltes dones sofreixen greus problemes físics i emocionals com a conseqüència d’aquest treball. Són moltes les dones que combinen el treball assalariat i el d'atenció als pares i/o les mares majors. No obstant això, tenir que atendre a algú pressiona a moltes dones a posposar la seua entrada en el mercat de treball, a limitar el seu horari de treball o a abandonar totalment les seues ocupacions. Si, malgrat això, aconsegueixen combinar l'atenció amb el manteniment de treball assalariat a temps complet, es troben obligades a renunciar a les vacances, a les activitats socials i al temps per a estar soles.

Qui s'ocupa de l'atenció dels i de les majors, solen perdre el "control" sobre les seues vides, es troben sense llibertat. Açò és així si tenim en compte que el període de temps dedicat a atendre persones ancianes és, a diferència del d'atenció dels fills i/o filles, de duració intrínsecament impredicible. A més, l'anticoncepció permet a moltes dones elegir el moment de tenir una filla/o, però res els permet controlar quan va a emmalaltir sa mare o son pare. Finalment, la càrrega de l'atenció els i a les majors recau, generalment, sobre les dones quan aquestes es troben al final de la maduresa o al principi de la vellesa, just quan la seua pròpia salut i energies van minvant, si bé açò pot ocórrer en qualsevol moment del cicle vital.

L'atenció tendeix a ser una ocupació solitària. Un tema recurrent de qui la realitza, sol ser la seua sensació d'intens aïllament. Per a aquest treball, no hi ha res equivalent a la preparació al part, a les guarderies o a les escoles, que faciliten les relacions entre les persones.

A més, encara que la devoció amb què algú atén a una persona impedida pot ser testimoni de la força dels seus íntims llaços d'unió, ocorre que, sovint, l'atenció fractura les famílies. S'accentuen les tensions amb els marits, filles/s i parents. El fet que els llaços més amplis de parentiu i comunitat s'hagen anat debilitant progressivament en la nostra societat fa que qui atén els i les majors tiren a faltar relacions socials amb qui poder compartir les "càrregues" de l'atenció. Tenir cura de persones impedides planteja demandes constants que fan difícil, si no impossible, mantenir vives les amistats. L'atenció és una cosa que les dones viuen com a relació amb altres persones, no obstant això, sempre la fan soles.

d) Hi ha diferències segons la situació econòmica de qui atén

Les dones de classe mitjana i alta tenen més possibilitat de delegar l'atenció en personal assalariat o d'internar els seus parents en residències privades, davant de l'escassetat de places en les públiques. Seguint una altra vegada a M A. Durán, el 18% de les professionals i empleades, el 56% de les treballadores manuals i el 60% de les que no treballen fora de la llar, assumeix habitualment la tasca de tenir cura dels seus parents malalts (no diferència ancianes/s de la resta).

L'atenció a altres en les vides de les dones

a) Si volem ser independents és necessari l'internament

En la polèmica sobre l'atenció a casa o l'atenció en residències, els polítics i "experts" sovint utilitzen l'argument que l'atenció a domicili és més barata que la institucionalització. Algunes feministes troben que l'opció de l'atenció a domicili amenaça la independència econòmica de les filles adultes. Perquè es mostren prou escèptiques davant de la possibilitat de distribuir equitativament el treball d'atenció entre els sexes, o d'obligar els ocupadors a garantir horaris de treball flexibles i llicències per als que proporcionen cures. I conclouen que, per a acabar amb l'explotació i el treball gratuït de les dones, l'Estat ha d'estendre els serveis d'atenció.

b) Però som interdependents

Les autores feministes mencionades anteriorment posen l'èmfasi en la independència econòmica individual. Hi ha una altra visió, la que posa l'accent en la nostra interdependència.

Inevitablement, la vida de totes les persones evoluciona des d'un estat inicial de dependència fins a un final, també de dependència. Si en l'edat adulta podem aconseguir un cert poder i una independència relativa, és una sort. D'altra banda, l'atenció dels i de les ancianes incapacitades o debilitades és una activitat humana essencial. L'entramat social es manté sobre la nostra capacitat per a atendre els i les dèbils i per a respondre a les necessitats de les persones pròximes.

Encara que hem de respectar la determinació d'algunes dones de no ocupar-se de l'atenció dels seus pares i mares ancianes i hem de tractar d'alleujar les càrregues de les que sí ho fan, no hauríem de donar per suposat que l'èxit individual és el més important en la vida. El món del treball assalariat, que està organitzat segons un horari fet a la mesura dels homes, ha obligat a moltes dones a intentar encaixar-hi, elles també, en aqueixa organització. No obstant, algunes dones han assumit alhora la formidable tasca d'intentar integrar els homes en el treball d'atenció i de reestructurar el món del treball assalariat, que deixa molt poc de temps per a l'atenció

c) Aspectes psicològics de l'atenció a les mares i pares

Una anàlisi feminista alternatiu podria començar amb un examen de les raons per què les dones assumeixen la responsabilitat de l'atenció dels i les parents ancianes. Quan una persona vella amb diversos fills o filles cau malalta, la família sovint designa a una filla o a una nora, abans que a un fill o a un gendre, com a cuidadora principal. La ideologia dominant encara manté que les dones són cuidadores "naturals". A més com la majoria de les dones exerceixen treballs de baix salari i/o a temps parcial, les famílies, consideren que els salaris de les dones són més fàcilment prescindibles i les seues llicències laborals més flexibles.

La dificultat d'accedir als serveis socials redueix encara més la llibertat de triar de les dones. Hi ha escassetat de places en residències i, per tant, llargues llistes d'espera; l'atenció a domicili resulta cara; i les dificultats es multipliquen quan els i les ancianes necessiten cures especials, ja que, en aquests casos, resulta més difícil obtenir una plaça en algun centre. A més, s'ha difós àmpliament les miserables condicions que tenen algunes residències, sobretot les privades. Que les condicions puguen no ser satisfactòries també fa que moltes famílies no es plantegen la utilització de residències. Mentrestant, els serveis públics a domicili romanen escandalosament escassos i inadequats. D'aquesta manera, moltes dones assumeixen que no tenen més alternativa que encarregar-se de l'atenció elles mateixes.

Però les pressions externes per si mateixes no poden explicar adequadament per què les dones es fan càrrec de la cura dels pares i mares ancianes. S'han cridat l'atenció sobre la intensa implicació emocional de les dones en aquest treball, suggerint que no són simplement rols assignats. Per descomptat les expectatives culturals i les demandes que reben les dones influeixen sobre amb quin tipus d'activitats es troben compensades, però les pressions de la societat no són monolítiques. Hi ha dones que han sigut aconsellades per les seues metgesses/s i, potser menys imparcialment, pels seus marits, per a què no es feren càrrec del pes principal de l'atenció dels seus parents malalts. Ara bé, que una dona jove es negue a passar els anys de la seua joventut tancada amb un parent impedit es considera acceptable; en canvi, si és una dona adulta, s'accepta menys, potser per l'hipervaloració que donem a la joventut.

Encara que hi ha els que atribueixen a les dones el paper d’atendre com si d'una funció "natural" es tractés, també hi ha prou explicacions psicològiques que atribueixen a les dones la voluntat de tenir cura dels seus pares o mares severament impedides, apel.lant a deficiències de la seua personalitat. S'ha dit que així busquen alleujar la seua culpabilitat, guanyar-se l'aprovació paterna o materna que prèviament li havia sigut negada o compensar fracassos en l'amor o el treball. Encara que tals factors poden ser importants, hi ha d’altres, menys tinguts en compte i menys negatius per a les dones, que poden ser igualment importants. Les teories psicoanalítiques feministes de la identitat de les dones poden ser-nos útils per a començar a replantejar-nos que moltes dones se senten fortament connectades amb les altres persones. Segons Nancy Chodorow, Jane Flax i Jean Baker Miller, el sentit de la identitat de les dones en aquesta societat és d'afiliació. Recentment Carol Gilligan ha ampliat aquesta visió mostrant que moltes dones es jutgen a si mateixes segons una ètica de la responsabilitat i l'atenció. A més quan parlem sobre l'atenció dels parents ancians, sovint ens estem referint a la de les mares. Encara que les feministes han il.luminat l'ambivalència i la ràbia en la relació mare-filla, al mateix temps han cridat l'atenció sobre la importància central d'aquestes relacions en la vida de les dones adultes. Segons Chodorow, les dones arriben a ser mares, en part, per a recrear un sentit d'unitat amb les seues pròpies mares. Una motivació semblant podria molt bé portar-les a atendre a sa mare quan aquesta ho necessita.

Però quin significat té l'atenció en la vida de les filles adultes? Ja hem vist que els costos són enormes, especialment per a les dones que tenen la responsabilitat exclusiva de l'atenció i estan aïllades en sa casa. Seguint a Adrienne Rich, qui va plantejar que la maternitat és al mateix temps una intensa experiència personal i una institució social opressiva, nombroses intel.lectuals han examinat els poderosos i conflictius sentiments evocats per la maternitat. Com definir llavors l'experiència de les dones d’atendre a les mares i pares malalts? El procés d'atenció a altres pot reactivar sentiments de dependència, ja que els assumptes de separació i d'individuació resulten especialment difícils per a les dones, sobretot en relació amb les seues mares. En tenir cura de les mares, les dones tornen al contacte íntim amb la mateixa persona amb què van tindre la separació més conflictiva. Les emocions que poden sorgir en algunes dones en assumir aquesta tasca també poden resultar conflictives. D'altra banda l'atenció interromp les activitats que ajuden a desenvolupar un sentit de capacitat i adultesa. A més l'ambivalència de les mares cap a la independència de les seues filles pot agreujar les dificultats. Moltes mares ancianes oposen resistència a la creixent independència de les seues filles i algunes les fan exigències desorbitades.

Ara bé quan una filla adulta té cura de sa mare anciana la relació original mare-filla no és simplement reviscuda, més prompte pot ser reconstituïda. Encara que l'atenció puga posar en perill el sentit d'adultesa d'una dona, també pot enfortir-lo. En principi, abans que una dona puga atendre els seus progenitors hauria de ser capaç de veure’ls com separats d'ella mateixa. A més ha d'abandonar la fantasia de que són omnipotents i encara poden oferir-li protecció. D'aquesta manera, tenir cura dels pares pot assenyalar la fi de la infància, fins i tot més que la mort del pare o la mare. Com ha afirmat Gilligan, encara que es tendeix a contraposar l'autonomia i l'atenció, aquesta pot portar a la maduresa i a l'autodesenvolupament.

En un moment en què les dones han començat a mirar críticament la maternitat, seria una errada embellir un tipus d'atenció que pot ser encara molt més estressant i costós. Però també és important que tinguem una visió àmplia de les implicacions que té l'atenció als pares i mares en la vida de les dones.

Algunes propostes des del feminisme

Si l'atenció a altres pot ser tan satisfactòria com onerosa, hauríem de treballar per a establir les condicions que possibiliten que aquesta no resulte opressiva per a qui la realitza. Però no és fàcil establir polítiques específiques. Els programes que recolzen a la família sense voler alterar les relacions de gènere dins d'ella, solen reforçar la posició subordinada de les dones; i l'ampliació de l'atenció a domicili poden tenir també aquest resultat.

a) Serveis que faciliten l'atenció en la casa

Un punt central en aquestes i en altres propostes és l’interès per reduir la despesa pública. L'atenció en residències suposa despesa: construcció, personal, manteniment. Però l'ampliació d’aquests tipus de serveis basada en l'atenció a domicili no suposaria molt d'estalvi, a menys que s'imposaren controls estrictes, perquè aquests serveis podrien ser additius, no substitutius de l’atenció en residències. Si els serveis d'atenció a domicili es feren accessibles universalment, podrien ser utilitzats no sols per a evitar la institucionalització, sinó també per a ajudar als individus que atenen, que o bé se les arreglen sols, o ben recorren a l'ajuda de la família i de les amistats. Encara que el cost per persona és menor si aquesta està en sa casa i se la recolza amb serveis que si està ingressada en una residència; el cost total, a llarg termini, podria augmentar considerablement, perquè la demanda d'aqueixos serveis és virtualment insaciable. La majoria dels i de les ancianes requereix serveis essencials tals com ajuda per a fer la compra, per als desplaçaments i per a preparar els menjars, i satisfer-los suposaria un gran augment de la despesa.

Qui dissenya la política social intenta establir mecanismes de restricció limitant els grups a atendre i els serveis prestats. Consideren que les famílies tenen l’obligació de fer front al que és fonamental de l'atenció i recomanen que se subministren els serveis estrictament necessaris per a animar a les famílies a mantenir als seus parents ancians a casa. D'aquesta manera, l'accés als serveis seguirà estant molt limitat.

Un aspecte a tenir en compte és si aquestes cures s'estan fent mitjançant l'ampliació dels serveis públics, en forma d'autoocupació o a través d’empreses mitjanes o grans; si les que estableixen contractes amb l'administració són entitats amb fins lucratius, l'objectiu fonamental de les quals és maximitzar els beneficis, i no atendre les necessitats humanes; i també si els programes finançats per l'Estat poden servir per a la reprivatització.

És evident que els serveis que alleugen el gran esforç realitzat pels que presten les cures són imprescindibles, perquè aquestes persones tendeixen a estar tan sobrecarregades per la rutina diària que les falta el temps, l'energia i la motivació necessàries per a proporcionar suport emocional. Només les dones que estan auxiliades per algun tipus de serveis socials poden mantenir l'afecte i la calidesa que diferència a l'atenció personal de la professional. L'absència de serveis pot portar a la família a sobrepassar la seua tolerància d’estrès, a esclatar com a unitat proveïdora de serveis i suport emocional. La tensió pot ser una causa important d'abús cap a les persones ancianes, l'última forma de violència familiar que ha sigut "descoberta".

b) Encara que els serveis deixen moltes coses sense resoldre.

Fins i tot un ampli ventall de serveis apropiats i accessibles seria incapaç, per descomptat, d'eliminar tota la tensió. Perquè part d'aquesta és, sens dubte, produïda davant la inevitable observació de la deterioració d'una persona volguda. S'ha vist que l’estrès de les persones que atenen ancianes/s, no sols depèn del temps o de l'energia dedicada al treball de l'atenció, sinó també de la intensitat dels llaços que les uneix als seus pares o mares ancianes. A més, una àmplia gamma de programes de benestar tampoc pot garantir que les relacions entre filles adultes i pares o mares dependents es caracteritzen per l'amor i l'altruisme. No necessitem recordar que en les famílies es donen sentiments d'enuig i amargor tant com de calidesa i d'afecte. Però quan els serveis de suport no alleugen la càrrega de l'atenció, l'afecte pot fer-se miques més fàcilment.

c) Compensacions econòmiques.

L'ampliació dels serveis socials no és l'única estratègia per a reduir les pressions sobre les cuidadores. Una altra és reembossar-les els treballs que realitzen. Açò es pot fer mitjançant subsidis o desgravacions, que alleugen la seua càrrega econòmica i suposen un reconeixement del treball de l'atenció.

Els subsidis, com han argumentat les oponents del salari de la mestressa, poden servir per a enfortir les normes de gènere. Fins i tot poden deixar intactes els aspectes més opressius de l'atenció parental. Les principals queixes de les que tenen cura d’altres persones es refereixen a l'esforç emocional i físic, no als costos econòmics. A més, en una època de restricció de la despesa pública, difícilment aquest suport animaria a algú, a excepció de les treballadores pitjor pagades, a assumir la responsabilitat dels seus parents discapacitats. Amb el que el caire de classe en l'atenció informal es veuria reforçat. D'altra banda, les desgravacions en els impostos també beneficiaria més a les dones més riques. Altres crítiques subratllen que si s'uneix una recompensa econòmica al treball de l'atenció aquest deixarà de ser un servei humà per a transformar-se en una mercaderia.

En qualsevol cas es poden donar diversos contraarguments. Encara que no es valorés adequadament el treball de les cuidadores, la compensació econòmica representaria una important font d’ingressos per a elles. Proposant la separació entre l'atenció i els diners, embellim el treball no pagat de les dones i ocultem la connexió entre la família i l'economia capitalista. L'atenció que les dones presten a la seua família no procedeix només de l'amor i la unió sinó també de la por i de l'obligació. D'altra banda, el salari no impedeix a alguns membres de les professions de l'atenció, com els treballadors socials i els infermers, lligar-se emocionalment als seus clients i proporcionar-los serveis d'alta qualitat. Sabem massa poc sobre les condicions que faciliten les cures de qualitat per a insistir que la remuneració seria perjudicial.

d) Llicències per a l'atenció de persones ancianes

Les dones que interrompen les seues vides laborals per a atendre els seus progenitors ancians no necessiten simplement compensacions econòmiques. També necessiten tenir garanties que els seus treballs estaran disponibles quan elles tornen i que seguiran cotitzant a la Seguretat Social per a les pensions. És la qüestió de la regulació de les llicències per a l'atenció dels pares i les mares. Les llicències actuals es refereixen només a l'atenció de menors i no tenen en compte la realitat canviant de les responsabilitats de l'atenció de les dones. Estem veient que, actualment, la cura dels progenitors pot reemplaçar a la dels descendents com una de les principals raons per què s'abandona el treball remunerat.

Un dels perills de tota llicència per a activitats d'atenció és que poden reforçar la posició subordinada de les dones en el mercat de treball. Mentre siguen les dones les que majoritàriament facen ús dels permisos legals, els ocupadors seguiran tenint una "excusa" més per a discriminar a les dones tant en la contractació com en la promoció laboral. Aquest problema pot ser alleujat col.locant la responsabilitat del finançament en el govern i no en els ocupadors individuals. Les llicències per a l'atenció de filles/s menors pràcticament no han sigut compartides pels homes i podem ser prou pessimistes sobre el repartiment de la càrrega de l'atenció de les persones ancianes. Però es podria pensar que les tasques que no estan lligades a les capacitats reproductives de les dones poden ser redistribuïdes més fàcilment que les que sí ho estan.

e) Millora de les institucions: residències, habitatges tutelades, etc.

Encara que l'ampliació dels serveis socials, la compensació econòmica a les cuidadores i les llicències per atendre a altres persones representen els mètodes més realistes per a alleujar les càrregues que suporten actualment les cuidadores individuals, segueixen sent solucions insuficients. Una reforma en profunditat de la cura en residències podria animar a qui té ancianes/s al seu càrrec a plantejar-se l'internament com una opció raonable. Pel que hem vist en els mitjans de comunicació tendim a considerar l'atenció en les institucions deshumanitzada i impersonal, però en alguns llocs es tracta les/els pacients amb dignitat i afecte.

f) Per a acabar

Una política feminista hauria igualment de tenir en compte l'alta proporció d'ancianes/s sense parents que els proporcionen atenció. En posar l'èmfasi en les obligacions familiars s'assigna un lloc privilegiat a la gent major que rep serveis dels seus parents. Les necessitats dels i de les ancianes que han sobreviscut a tots els seus parents, o les filles/s dels quals estan allunyats, o que no van tindre filles/s, o bé que van viure fora de les seues famílies són oblidades. Els mateixos serveis d'atenció a domicili i de desplaçament, que redueixen l'esforç de qui atén, poden permetre que algunes persones ancianes puguen resoldre's les activitats de la vida diària sense ajuda de la família o de les seues amistats. Altres alternatives, tals com els habitatges compartits, possibiliten que les persones majors creen comunitats de suport entre elles. Finalment, com el procés d'envelliment està íntimament connectat amb factors com els ingressos, l’habitatge, la nutrició i les oportunitats d'ocupació, és essencial que la política pública redistribuïsca el poder i els recursos econòmics en la nostra societat.

EN RESUM, com resultat del canvi demogràfic, l'atenció a altres ja no està restringida al període reproductiu sinó que més prompte s'estén a través de quasi tot cicle de la vida. Hem d'oposar-nos a les polítiques que busquen mantenir l'atenció de la població dependent en les llars individuals i hem de lluitar per programes que alleugen l’estrès de les que atenen. Però també hauríem d'intentar crear una societat on el treball de l'atenció siga reconegut com una activitat humana essencial i siga, al mateix temps, recompensat i estimat. Com a feministes no hem de tenir una concepció estreta, corporativa, de mirar només pels interessos de les dones, hem de tenir també en compte el benestar d'altres sectors de la societat, sobretot els més desfavorits, i entre ells estan les persones ancianes.

1. Per a escriure aquest article, hem utilitzat:

la traducció i adaptació lliure de "Adult daughters and care for the elderly." Emily K. Abel. Femininist Studies, 12, nº 3. 1986.
les dades de De puertas adentro. M. A. Durán. Instituto de la Mujer. Madrid. 1988
les nostres opinions

2. M. A. Durán De puertas adentro. Instituto de la Mujer. Madrid. 1988

3. Com no aporta dades del que significa aquest compartir, podem prendre com a referència un estudi anglès, que mostra que les dones dediquen dinou minuts a les tasques més àrdues de l'atenció a altres per cada minut que dediquen els seus marits.