L'1 de maig i el 8 de març

Des de finals de segle passat se celebra l'1 de maig en record dels "màrtirs de Chicago", víctimes de la lluita per la reivindicació d'una jornada laboral de vuit hores. Des del 1911 se celebra també el 8 de març en record de les mobilitzacions de les dones per l'augment de salari, la reducció de la jornada laboral, l'eliminació del treball de menors, el dret al sufragi i la millora de les condicions de vida i de treball ("pa i roses", demanaven). Dues dates, doncs, íntimament relacionades pel que fa al contingut: la lluita per la millora de la qualitat de vida de la població treballadora en particular i de la humanitat en general.

D'aquell objectiu d'una jornada laboral de vuit hores, les dones ens en riem. La incorporació de la dona al treball remunerat (és a dir, al treball socialment reconegut) no s’ha vist equilibrada amb la incorporació dels homes a les tasques domèstiques, considerades encara "faenes de dones". Això ha produït, doncs, la doble jornada laboral femenina: una social, reconeguda amb un salari; l'altra privada, no remunerada, no valorada (atenció a malalts, a persones majors i criatures; cuinar, netejar...). Si lluitem per una societat més justa i igualitària cal lluitar, conseqüentment, per una modificació de les mentalitats en el sentit de compartir ("compartir", que no "ajudar en") les feines del que es considera espai privat.

Encara no hem assolit aquest objectiu i de nou la política socio-econòmica d’un govern pseudo-progressista atempta contra la societat en general i contra les dones en particular en el sentit de reforçar la idea tradicional sobre el paper de la dona. Ara, a la lluita per aconseguir la repartiment del treball domèstic hem d’afegir, de nou, la lluita pel repartiment del treball públic, la lluita pel dret a un treball digne que ens permeta la independència econòmica i personal a què tot ser humà té dret. I cal insistir en la idea de "dignitat humana", perquè nosaltres entenem el progrés com un desenvolupament de la humanitat cap a la millora de la seua qualitat de vida, a la satisfacció de les necessitats de les persones (tot respectant el medi ambient). Però les reformes del mercat laboral engegades pel govern apunten cap a la resolució de les necessitats, únicament i exclusiva, de la productivitat empresarial: propostes com la mobilitat geogràfica i la variabilitat horària exigeixen una total disponibilitat de les treballadores i dels treballadors a l’empresa. Viure per a treballar i no treballar per a viure. I, centrant-nos en les dones, si tenim en compte la ideologia dominant de què parlàvem adés... ¿quantes dones gaudeixen de la mobilitat geogràfica i de la disponibilitat horària si recau sobre elles l’educació de les criatures?

Pel que fa als contractes d’aprenentatge, cal destacar el fre que suposen per a la consecució de l'objectiu bàsic del moviment feminista, que no és altre que la realització com a "persones" de les dones, és a dir, l'assoliment d'un projecte vital propi i autònom, lliurement elegit. Aquestos contractes impliquen un denigrant perllongament de l’adolescència, de la dependència, fins als vint-i-vuit anys sense assegurar, a més, "aprenentatge" de res. O sí: submissió, docilitat, almoines com a salari... Caldria afegir-hi l'obstacle que per a una maternitat lliure i desitjada suposa la no cobertura dels permisos de maternitat que aquestos contractes reconeixen. Maternitat serà sinònim d’atur: una bona oportunitat per a retornar a l’espai privat de què els sistema ens treu segons les seus necessitats de producció i al qual ens retorna quan ja no li fem falta.

Els contractes a temps parcial, per altra banda, se'ns ofereixen com a compensació d’aqueix retorn a la llar: una vegada tenim resolts els assumptes dels xiquets, dels vells, dels malalts i de la casa, podrem eixir a treballar unes horetes a canvi de salaris també "parcials", és a dir, miserables. S'estableix, doncs, una jerarquització de salaris: l'un "complet"; l'altre "parcial", una "ajuda". De nou una "dependència".

Finalment, la consolidació del treball domèstic com a tasca específicament femenina li estalviarà a l'Estat tota una sèrie de prestacions socials que a poc a poc anaven sent assumides públicament després de llargs anys de lluita, i que havien afavorit la incorporació de la dona al món laboral. Les dones es converteixen, així, en el matalàs de la crisi des del punt de vista social. Llur projecte vital queda de nou aparcat, hipotecat en tasques de solidaritat imposada, de solidaritat "privada". És per tot això que, davant el to festiu (1 de maig) i frívol (8 de març) que aquestes dates corrien el perill d’assolir, des de l'Assemblea de Dones d'Elx volem recuperar llur caràcter reivindicatiu, especialment en uns moments en què la política socio-econòmica de l'actual govern revifa unes relacions socials que nosaltres començàvem a considerar agonitzants.