DEMOCRACIA CÍVICA:
UNA NUEVA FORMA DE CONTROL

ORDENANZAS MUNICIPALES DE CIVISMO Y CONVIVENCIA CUIDADANA DE SANT BOI (Castellano)

14/11/2009 - festival pro-Nicaragua en el Ateneo Santboiá

 

Festival en apoyo a la “Asociación comunitaria Pa’lante” y el colectivo “San Miguelito” de Nicaragua. Los beneficios serán destinados íntegramente a refuerzo escolar.

 

Actividades:

 

14/11/2009 12:30h  -  Taller de comida nicaragüense (Vestíbulo del Ateneu Santboià)

 

14/11/2009 13:30h  -  Comida nicaragüense -6€- (gallo pinto, tajaditas, guacamole) (Vestíbulo del Ateneu Santboià)

 

14/11/2009 15:00h  -  Café (100% ecológico de Matagalpa) y Ron Flor de Caña (Vestíbulo del Ateneu Santboià)

 

14/11/2009 17:00h  -  Documental “Ya no más” (la violencia de género en Nicaragua)(Vestíbulo del Ateneu Santboià)

 

14/11/2009 16:30h  -  Charla sobre el documental “Ya no más” y presentación del proyecto de la “Asociación Comunitaria Pa’lante” (Vestíbulo del Ateneu Santboià)

 

14/11/2009 20:00h  -  Concierto acústico: canciones revolucionarias por Alex (Vestíbulo del Ateneu Santboià) -Actividad por confirmar-

 

( VER CARTEL E INFORMACIÓN MÁS DETRALLADA )

 

----IR A INFORMACIÓN MUNICIPAL------

 

 

Propers festival a l'Ateneu Santboià:

 

Entre d'altres trobem una trobada de la CGT Catalunya amb teatre i concerts, i un festival pro-nicaragüense amb l'esperat debut del grup santboià Russian Tits, l'eclèptica actuació de Jazz deÊter i l'impactant directe de Rock'n Folk dels Majo Perfil.

 

(Veure informació detallada)

Primer festival de la temporada en el ATENEO SANTBOIÁ

"20 añadas del Rolde Aragonés de Barzelona"

Tota la informació a: http://ateneusantboia.wordpress.com/

 

IR A INFORMACIÓN MUNICIPAL

 

 

Festival 30 maig Ateneu Santboià

 

SÁBADO 30 MAYO 23h.

 

FESTIVAL DE CONCIERTOS en los jardines del Ateneu con:

 

. NEILA ( METAL, SANTURCE – BILBO - )

 

presentando su 2ºcd ” Danza de nieblas ” y tras haber actuado en Bourdeaux ( FRA )recientemente o acompañar a grupos de EEUU en sus conciertos en Euskadi ( Cult of Luna, Red Sparowes… ), estos 5 chicos desplegarán su repertorio a caballo entre la herencia del metal y un sonido envolvente entrelazado con momentos de calma.

http://www.myspace.com/neila

 

. SUMAS Y KRESTAS ( PUNKROCK, BAIX LL. )

 

presentando en directo su maqueta ” en esta ciudad… ” los del baix nos traen sus canciones que incitan al baile y la diversión, pero también a la reflexión desde un punkrock que abarca guiños, detalles e incluso parodias de otros estilos en una coctelera de ideas y ritmos irrepetible y alejada de stándares.

http://www.myspace.com/sumasykrestas

 

. MUSICROOM ( GRUNCH, SANT BOI )

 

2º concierto en Sant Boi con temas compuestos entre Santurce y la vila, este heredero del grunch de los noventa y el post rock o el noise, interpretará en solitario sus pequeñas canciones abriendo esa noche con un repertorio adaptado para la ocasión tan especial y en la que alguna sorpresa caerá…

http://www.myspace.com/musicroom

 

http://ateneusantboia.wordpress.com/

 

 

----IR A INFORMACIÓN MUNICIPAL------

 

FIERTA MAYOR ALTERNATIVA

EN SANT BOI DE LLOBREGAT

Ya sólo quedan 10 días!!!!!

 

CONTRA LA INDIFERÈNCIA DELS NOSTRES DIES

POTENCIEM ELS PROJECTES COL·LECTIUS!!!

 

( VER TODA LA INFORMACIÓN Y AL PROGRAMA )

 

( VER EL CARTEL )

 

 

IR A INFORMACIÓN MUNICIPAL

----------

 

Veniu a participar al Mercat d'intercanvi de la 6ª Festa Major Alternativa de Sant Boi.

 

Trobareu tota la informació necessària per a participar-hi a l'arxiu adjunt: CARA_B Mercat_Intercanvi.pdf

 

Diumente 17 de maig - 11h.

Terrasseta de l'Ateneu Santboià

 

Comissió organitzadora de la Festa Major Alternativa de Sant Boi

 

( Ver tríptico )

 

Festival Ateneu Santboià 25 abril abril 23h. - CONCERTS AL TEATRE

 

Peter River and the River Tunes (Folk Rock)

Hanka Gorri (Punk Hardcore)

Septiembre Negro (Rock)

La Era Orwell (Metal)

Grup convidat

 

NO FALTEU!!!!!

 

http://ateneusantboia.wordpress.com/

 

----------

 

No faltéis al próximo festival en el Ateneu Santboià

 

28 març 23h.   -    FESTIVAL VARIAT

 

- La Era Orwell (Rock combativo)

- Inyector & Company (Rap)

- Desforestados (Reggae)

- Calidad 1100 (Hip Hop)

 

----------

14 març 22h.   -    FETIVAL ST. PATRICK'S DAY

 

Dissabte 14 de març a l'Ateneu Santboià cel.lebrarem el dia de Saint Patrick's.

La festa serà grossa i hi haurà força sorpreses.La  festa començarà d'hora ja que hi ha molts grups convidats.

El record del dessaparegut músic irlandès Bernard Molloy , que l'any passat va actuar als jardins de l'Ateneu, serà entre tots nosaltres.

Slainte Bernard!!! RIP

 

22h Borinots (folk català)

http://www.myspace.com/gerardalisraurich

23h Llibert i Manolo (folk irlandès)

24h Risca l'Alba (folk asturià)
http://riscalalba.iespana.es

1h The Grove ( old time americà i irlandès)
http://www.myspace.com/musicthegrove

2h Reels on the Rails (folk irlandès amb membres dels Dealan)

http://www.dealan.com

3h Qui hi ha? ( folk irlandès psicodèlic)

http://www.quihiha.cat
http://www.myspace.com/quihiha

 

I alguna altra sorpresa com la Martina Flaherty , vinguda directamant d'IRLANDA!!!!

 

 

----------

No os perdáis el superbolo de rock de este sábado 21 en el Ateneu:
  
21 febrer 23h.   -   FESTIVAL DE CARNAVAL
 
- Guapos i famosos (versions de rock)
- Ron Vudu (Rock)
- Casey Jones (Rock)
- The Fuck
- 100 Black Birds
 
Encontraréis las últimas noticias y los próximos festivales en:

http://ateneusantboia.wordpress.com/
 
Esperamos vuestra visita

Cartel con las actividades del ATENEO SANTBOIA en las fiestas de la Purísima

----------

Col·lectiu de l’Ateneu Santboià  PROPERES ACTIVITATS:

- Festival de Jazz (1 Novembre - teatre)

- Actuació cantautor PAU ALABAJOS (23 novembre 19h. - teatre) -per confirmar-

- Puríssima’08 (6,7 i 8 de desembre)

· 6 des. 11h.  -  Xocolatada (gratis)   -terrasseta-

· 6 des. 19h.  -  Caraoke   -terrasseta-

· 7 des. 23h.  -Festival de la Puríssima   (Proyecto Luisbo, Not the end band, etc…)  -teatre-

· 6, 7 i 8 des. de 10h a 21h. Paradeta a la fira de la Puríssima  -Parc de la Muntanyeta-

- Festival Punk-Rock REVIVAL (amb grups de punk-rock de Sant Boi dels anys 80)  -teatre 23h.-

25 de octubre de 2008 en el ATENEO SANTBOIA Jornada de Lucha Obrera

APERTURA DE TEMPORADA!!!!!!!
  FESTIVAL HEAVY EN EL ATENEU SANTBOIÀ!!!!!!

CARTEL

DEMOCRACIA CÍVICA: UNA NUEVA FORMA DE CONTROL

( Por Santiago López Petit)

Santiago López Petit (Barcelona, 1.950). Militante de la autonomía obrera en los años
setenta, ha trabajado durante años como químico. Ha participado en muchos de los
movimientos de resistencia posteriores a la crisis del Movimiento Obrero. Actualmente es
profesor de filosofía en la Universidad de Barcelona. Participa también en la Fundación
Espai en Blanc. Ha publicado, entre otros, los siguientes libros: Entre el Ser y el Poder.
Una apuesta por el querer vivir (Ed. Siglo XXI, Madrid, 1994); Horror Vacui. La travesía
de la Noche del Siglo (Ed. Siglo XXI, Madrid, 1996); El infinito y la nada. El querer vivir
como desafío (Ed. Bellaterra, Barcelona, 2003); Amar y pensar. El odio del querer vivir
(Ed. Bellaterra, Barcelona, 2005); El Estado guerra (Hiru, Hondarribia, 2003).

Resumen
La Ordenanza de medidas para fomentar y garantizar la convivencia ciudadana en
el espacio público de Barcelona, conocida abreviadamente como la Ordenanza del
Civismo, tiene una historia concreta, ya que su promulgación es inseparable del fracaso
del llamado “modelo Barcelona”.____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

DE LAS ORDENANZAS DE CIVISMO A LAS LEYES DEL GOBIERNO LOCAL

INTRODUCCIÓN
La “Ordenanza de Medidas para Fomentar y Garantizar la Convivencia Ciudadana en el Espacio Público de Barcelona”, conocida como Ordenanza de Civismo, ha servido en primer lugar para introducir un giro represivo en la política municipal,
dirigido hacia colectivos y estratos de la población muy determinados. Por otro lado, ha sido utilizada como campaña de marketing por el ayuntamiento, enfocada hacia un sector electoral conservador que pide autoridad y orden. Y, en tercer lugar, ha sido concebida como una pieza más en la labor constante de producción de consenso, de simulacro de comunidad, y de integración subjetiva en torno a valores obvios, característica del Ayuntamiento de Barcelona (como lo fueron en su día las Olimpiadas, o más recientemente el Fòrum de les Cultures).
Sin embargo, a pesar de ser una pieza clave en la política municipal, inserta por tanto en su historia, y último artífice del modelo de ciudad barcelonés, no hemos de perder de vista su inserción en el marco estatal e incluso europeo o global. Este texto pretende ser un primer paso en esta dirección, y para ello tratará de examinar el marco estatal en el que se da la Ordenanza, atendiendo en primer lugar a las ordenanzas similares aprobadas en otras ciudades españolas, y en segundo lugar a los cambios legales que se han producido para que todas ellas sean posibles.

.____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

DOSSIER: Fartes del civisme, o les ideologies del control de l’espai públic

CARTA DE PRESENTACIÓ

Hola a tothom!
En els darrers mesos, els sound system’s del poder ens han bombardejat insistentment amb el reggeton plasta del CIVISME.
Aquest soroll molest, barreja de pretèrits “manuales de urbanidad”, de reedicions socialdemòcrates de les crides a la llei i l’ordre de sempre, i de les formes actualitzades del control biopolític del feixisme postmodern, ha aconseguit malgrat els seus ritmes poc agraciats que tot fill de veí el canturregi en la seva esquifida vida quotidiana. És la melodia que s’ha imposat com a fil musical de l’espai públic, el mantra que regula la vida col·lectiva –no la privacitat de les llars ni els opacs espais del treball assalariat ni els passejos pel centre comercial: allà no hi ha “incivisme”, no són “espais ciutadans”.
No obstant, el discurs del civisme, com totes les retòriques del poder, no són únicament paraules molestes que ens entren per una orella i ens surten per l’altra, sinó que modelen comportaments, esdevenen tecnologia del control, redefineixen relacions socials i preparen el terreny per a la reorganització autoritària de l’espai públic – pròxima entrada dels mossos, justificació de plans urbanístics, etc- tant necessària per a perpetuar el model d’acumulació que regeix la factoria BCN.
Per tant, unes quantes hem constituït l’ASSOCIACIÓ DE VÍCTIMES DEL CIVISME, entitat sense ànim de lucre i amb un fort sentit de provisionalitat, que pretén, de moment, obrir espais per a la deconstrucció del discurs del civisme i, a ser possible, la seva destrucció definitiva.
Com a primera iniciativa, us enviem aquest dossier que conjuga articles d’especialistes/opinòlegs, de companys i/o col·lectius del moviment, així com una selecció d’articles que evidencien la borratxera dels mass media amb el tema. Per als vostres suggeriments, bé siguin ampliacions de textos, bé siguin crides a l’acció, teniu a disposició el correu: victimesdelcivisme@yahoo.com. Fins aviat, colla d’incívics

.____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

INFORME D’AVALUACIÓ DEL PROJECTE D’ORDENANÇA DE MESURES PER OMENTAR I GARANTIR LA CONVIVÈNCIA CIUTADANA A LA CIUTAT DE BARCELONA
Aprovat el 9 de novembre de 2005

Introducció
El civisme: model de ciutat o eugenèsia?
El Projecte d’Ordenança de Mesures per fomentar i garantir la convivencia
ciudadana a la Ciutat de Barcelona (a partir d’aquí, Ordenança) es recolça en el
concepte de “civisme”, tot i que aquest no és definit al text de la normativa. La
Història, la Filosofia i la Ciència política, en canvi, sí han definit de manera
àmplia què ha d'entendre's per aquest concepte. Així, per exemple, les
al·ludides disciplines han assenyalat que el “civisme” és una qualitat que
pertoca a la ciutat, però més en concret, al model de ciutat que es pretén
construir (cfr. referent a això Bobbio, Dizionario de Política). Així mateix, el
concepte de “civisme” es correspon amb el “de civilització” el qual es defineix
com “conjunt d'idees, ciències, arts i costums que formen i caracteritzen l'estat
social d'un poble” (idem). El “civisme”, per tant, constitueix un concepte molt
més ampli que el que està estretament vinculat a certs comportaments
individuals com ara els que l'Ordenança pretén regular, prohibir i sancionar
econòmicament a través d'actuacions de caràcter policial, com s'anirà veient al
llarg d’aquest Informe. Pretendre, per tant, que les molèsties ciutadanes
s'equiparin al concepte de “civisme” no es correspon amb el model de ciutat,
ni de ciutadania que, òbviament, és molt més ampli i complex.
El que s'ha dit anteriorment esdevé especialment greu si a l'estricte concepte
de “civisme” se li associa –com a productor de “l’incivisme”- la problemàtica de
la immigració i la conseqüent multiculturalitat que emergeix de la mateixa. I això
és el que fa exactament l'Ordenança quan, a la seva pàgina 7 (Exposició de
Motius del text aprovat en Comissió de Presidència, Hisenda i Equilibri
Territorial de 9 de novembre de 2005), relaciona i vincula com causa-efecte
l’esmentada multiculturalitat amb les “formes d’incivisme presents a Barcelona
avui”. Consideracions semblants, properes a concepcions xenòfobes, són
senzillament inacceptables en una societat democràtica, oberta, plural i, per tot
això, sens dubte habitada per diferències i conflictes.
A la mateixa pàgina de la Exposició de Motius també s'afegix que a la ciutat de
Barcelona han aparegut fenòmens organitzats de mendicitat, venda ambulant i
prostitució que pertorben la tranquil·litat de la vida urbana. Sense perjudici del
que es digui més endavant de cadascun d’aquests col·lectius de persones, ara
com ara només cal esmentar que es parteix d'una consideració de la pobresa
que no podem acceptar. Les consideracions eugenèsiques (de trist record a la
Història) vinculades a pretensions de “neteja social”, tradueixen una racionalitat
ètic-estètica que pretén escombrar per vies policials, i amb sancions
pecuniàries, les petites molèsties d'una societat oberta i plural

.____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

LA POLÍTICA DE “TOLERÀNCIA ZERO” A LA CIUTAT

«Esto de matar moscas a cañonazos es típico de los gobiernos de derechas.»
( Pasqual Maragall, El País, 12/02/02)

En l’actualitat els poder públics eleven la “seguretat” al rang de prioritat absoluta a partir d’una concepció vinculada més a l’ esfera de la criminalitat que a la llibertat o justícia social. El cert és que no es satisfan d’igual forma totes les inseguretats urbanes, unes estan més sobreprotegides que altres, i molts cops en perjudici d’elles, perquè les seguretats de determinats grups socioeconòmics s’universalitzen i es presenten, sobretot per alguns mèdia, com la “seguretat” de tots els ciutadans. En el terreny local els problemes de seguretat s’associen als de civisme, que d’aquesta forma obté una centralitat política totalment inèdita. Per això, apareixen noves politiques d’emergència que, com en l’ordenança de Barcelona, utilitzen discursos benpensants com el del civisme per “netejar” els carrers de la població considerada desviada o indesitjable. Les solucions són primordialment punitives: intensificar l’activitat policíaca, prohibir activitats fins ara tolerades, endurir infraccions previstes i introduir la possibilitat de detenció en cas d’incompliment de les mateixes. Un nou escenari urbà de “llei i ordre” que es basa amb la idea que el càstig contundent és el mitjà idoni per resoldre la conflictivitat urbana.
Aquesta és la política que ja fa més de dues dècades es va posar en funcionament als EEUU. La « Tolerància Zero » aplicada per Guliani a Nova York era concebuda com una “guerra” –“war on crime”- contra les marginacions sorgides en el context de la crisis de l’Estat Social de la postguerra. Això va significar major sobreinversió punitiva per compensar la inseguretat urbana que es desprenia de la desregulació econòmica i la desinversió social de les polítiques neo-liberals en boga. Aquest procés ha estat descrit com el pas del Welfare-State al Warfare-State. Les víctimes -les mateixes que ara en l’ordenança- eren els integrants de la població considerats menys útils i potencialment més perillosos: els sense feina, sense sostre, sense papers, captaires i altres marginats. Les conseqüències són conegudes: la població carcelària va passar de 300.000 en els anys setanta a més de dos milions en l’actualitat, en el que Nils Christie ha descrit com el “major gulag contemporani”.. Tot i això, aquesta “teoria criminològica” dels EEUU es va anar consolidant arreu com “pensament únic de seguretat ciutadana”. Als anys noranta es va estendre a les ciutats del Regne Unit (així per exemple amb la llei sobre el crim i desordre aprovada pel Govern de Blair el 1998) i finalment va recalar a les d’Europa Occidental, on després de l’11-S del 2001 rebrà un fort impuls, en un context creixent de desmantellament de l’Estat del Benestar. Així com a l’Estat ja no se li pot demanar seguretat social, en el seu defecte, se li demana seguretat penal. A les ciutats franceses, després del 11-S, s’instaura la “tolerància zero” de la mà del superministre Sarkozy. Per exemple, es persegueix l’exercici de la prostitució, els okupes o la mendicitat, mentre es crea un “estat d’excepció encobert” contra la joventut dels extra radis urbans, amb l’anunci de prohibició de sortides nocturnes pels menors de 17 anys. Des de llavors la gestió punitiva de la pobresa transforma la qüestió social en qüestió de seguretat, on per exemple els educadors de carrer foren paulatinament substituïts pels policies o sistemes de videovigilància. Els resultats tampoc eren difícils de preveure. En el 2003 les presons franceses s’omplen amb més de 60.000 presos. I d’aquesta forma, la presó esdevé el que Loïc Wacquant anomena “gran aspirador de l’escòria social”: tots els components heterogenis de la racaille o escòria “sarkoziana” , individus “residuals” o “excedents” dels processos de modernització urbana de les nostres ciutats. No obstant, la aposta seguritària tampoc significarà més seguretat, ans al contrari. De fet, els països que gasten més en seguretat tenen un índex més alt de criminalitat dels que gasten en despesa social. L’esclat incontrolat de la revolta a les perifèries de Paris en el 2005 n’és el darrer exemple més evident. No obstant, la lectura hegemònica posterior als fets va ser justament la contraria. Es va reclamar major mà dura, i amb el pretext del “dret a la seguretat”, es van iniciar noves reformes lliberticides que ataquen sols les expressions externes del profund malestar social. Es a dir, l’anomenat “síndrome del bomber piròman”. Un carreró sense sortida que segurament augmentarà la desigualtat i exclusió de determinats grups socials, sols tractats des de instàncies policials, en el que Zygmunt Bauman ha anomenat el “nou holocaust silenciós i continu del segle XXI”.
A les ciutats espanyoles, en un context on el 2003 la població reclosa bat el rècord de quasi 50.000 interns, s’aprova el “Pla de la Lluita contra la Delinqüència” el 12 de setembre del 2002, un any després del 11-S. Això succeeix en el marc de l’anomenada “ofensiva legal por la seguridad, contra el terrorismo y la delincuencia” que significarà l’extensió de la política d’emergència pròpia de la lluita antiterrorista a tot l’àmbit penal, penitenciari, judicial i sobretot a la legislació d’estrangeria. L’anterior President del Govern, José María Aznar, va prometre que amb aquest canvi –juntament amb els judicis ràpids (l’anomenada “justícia exprés”)- : “vamos a barrer de las calles a todos los pequeños delincuentes”. Aquesta política té el seu referent legitimador en una de les teories de la doctrina de “tolerància zero”: la dels “vidres trencats”, una adaptació de la dita popular “qui vole un oeuf, vole un boeuf” (qui roba un ou, roba un bou), que sosté que perseguint els petits desordres quotidians de la ciutat es redueixen les grans patologies criminals. Les més mínimes infraccions han de ser perseguides de forma preventiva i immediata per restablir un ambient d’ordre social al carrer. Així, de l’ampli arsenal punitiu aprovat amb aquesta orientació, cal destacar l’augment de les penes per les petites infraccions i pels reincidents; l’agravació del delicte continuat, noves mesures com la de localització permanent mitjançant el control telemàtic i figures punitives com la reconversió de tres faltes en delicte (còpia tova de la llei dels “three strikes and you’re out” —tres cops i et quedes fora— inspirada en les regles del beisbol i aplicada, entre d’altres, a Nova York). A la pràctica aquest canvi representarà més condemnats, per més temps i amb pitjors condicions.
La ciutat de Barcelona no resulta aliena a aquesta política de “tolerància zero” de l’anterior Govern del PP i ja en el seu Pla d’actuació Municipal 2000-2003 s’estableixen prioritats no molt diferents a les del Pla estatal, en una gran confiança en l’eficàcia de les mesures punitives per resoldre la conflictivitat social. Però el punt àlgid es produeix amb el projecte d’ordenança del 2005: una nova política d’excepcionalitat punitiva en l’espai públic que, amb l’excusa de l’incivisme, instaurarà un nou ordre urbà a la ciutat. Es tracta de la resposta punitiva reclamada des de feia anys pel PP i des de feia més poc per CIU i alguns mitjans de comunicació, que havien impulsat la idea d’una ciutat fora de control. Així, de manera destacada, el diari La Vanguardia, des del mes de juliol, va dedicar 32 portades a assenyalar conductes “desviades” que suposadament anaven en contra de la convivència. El diari sobredimensionava determinats fenòmens a costa de silenciar-ne d’altres. En aquest context, l’alcalde Joan Clos no va tardar en cedir a la pressió del sectors pro “llei i ordre” i el 18 d’octubre del 2005 va anunciar una vella aspiració del grup municipal del PP: la “fermesa zero” a l’espai urbà amb un nova ordenança municipal. El PSC s’havia deixat arrossegar pel que Joan Subirats anomenava “política de final de canyeria”.
Des de llavors, s’inicia un insòlit nou tripartit municipal entre socialistes, convergents i populars, que després provocarà una crisis de l’equip de govern, perquè mentre ERC s’afegirà al “tripartit del civisme” IC-EUIA és mantindrà ferma en la seva oposició al projecte. Per altra banda, la posterior mobilització ciutadana forçarà la celebració d’una audiència pública, on també es constatarà l’escàs suport ciutadà a la iniciativa. No obstant, el projecte d’ordenança finalment s’aprovarà en mig d’una gran polèmica i amb l’oposició d’ IC i la majoria de les entitats cíviques i socials de la ciutat. La Universitat de Barcelona i la Síndica de Greuges de la ciutat, Pilar Malla, criticarà durament el nou text, igual que les entitats cristianes de base que treballen amb els sectors afectats. També la consellera d’Interior de la Generalitat, Montserrat Tura, mostrarà les seves reticències en la seva aplicació i fins i tot la secretària general de Polítiques d’Igualtat del Govern espanyol del PSOE, Soledad Murillo, reconeixerà que el text li recordava les “propostes higienistes de la Barcelona del segle XVIII, on es barrejava la neteja dels carrers amb la persecució de les prostitutes”. Està clar que en l’Estat espanyol cap ordenança havia anat tan lluny amb el seu afany regulador i sancionador. Tal com va reconèixer l’anterior alcalde, Joan Clos, Barcelona esdevé l’avantguarda d’aquest nou moviment o febre ordenancista que intenta ampliar al màxim el marge de capacitat sancionadora dels ajuntaments. No obstant, per diverses entitats de juristes i de drets humans es va més enllà de les seves competències locals i s’ afecta al model constitucional de distribució de potestats públiques. En especial, en l’àmbit sensible de drets i llibertats ciutadanes. Per això, s’interposa un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del qual molts municipis estan en l’actualitat pendents del seu desenllaç.

.____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

ORDENANÇA MUNICIPAL DE CIVISME I CONVIVÈNCIA CIUTADANA EN SANT BOI (Catalá)
Aprovació definitiva Comissió informativa del 9 de maig de 2006 Ple del 15 de maig de 2006 (Rectificació d’errors materials: Ple de juliol de 2006).____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

ORDENANZAS MUNICIPALES DE CIVISMO Y CONVIVENCIA CUIDADANA (Castellano).

____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

ANEXO I : INFRACCIONES Y SANCIONES .____ ( VER DOCUMENTO COMPLETO)

Reclamemos la calle

recl-ama las calles

La privatización de la vida cotidiana como forma de dominio

La vida cotidiana, que en tiempos se desarrolló en la calle, al aire libre, fuera de las viviendas y de los lugares de trabajo, hoy ha sido desplazada hacia espacios privatizados. La calle, antaño el espacio público por excelencia, es ahora propiedad del Ayuntamiento, sometida a las Ordenanzas Municipales y vigilada por la policía municipal, nacional y por todas las policías privadas. La calle es el espacio de la represión de la vida de todos los días, donde el aparato del Estado adopta la cara del bondadoso policía de barrio, ese que cuida de que la viejecita cruce sin riesgo entre los coches aunque no dudará en dispararle una bala de goma si se interpone en el desalojo de una casa okupada.

Pero en general la interiorización de la calle como espacio privado y de propiedad municipal es tal que el ciudadano acepta la norma sin que ésta sea ni tan siquiera explícita y conocida. No hace falta leer las Ordenanzas Municipales para saber que en la calle todo está prohibido. Si muchas cosas se han dejado de hacer en la calle es porque la gente ya no se atreve, o ni siquiera lo intenta, porque cree que no se deben hacer. El gran éxito del poder municipal es haber reproducido las relaciones de sumisión en la vida cotidiana de la gente sin que pesen sobre las infracciones de las Ordenanzas Municipales penas económicas o de reclusión importantes. El ciudadano asimila las prohibiciones hasta parecerle lógicas y naturales. ¿A quién se le ocurriría matar un cordero y comérselo asado entre abundante vino y canciones en medio de la calle?

Como a otras instituciones de encierro (escuela, hospital, cuartel, fábrica, manicomio o cárcel) a la calle le llega también su adecuación a la sociedad del control. Cuando la norma está interiorizada y la sumisión se reproduce sin excesivo desgaste por parte del Estado, entonces el mayor problema ya no es que la calle sea frecuentada sino todo lo contrario, que esté desierta. En la sociedad de control el problema no es la participación, sino la abstención en la que el poder no puede ver ni oír nada. En la ciudad concebida como empresa (recordemos el lema de la campaña institucional del Ayuntamiento de Barcelona, pionero en la empresarialidad municipal: "Barcelona, la botiga més gran del mon") el ciudadano es el empleado, el trabajador contratado a tiempo total y sin remuneración, el responsable de alcanzar los objetivos empresariales, de dar valor a la empresa.

El principal objetivo de la empresa es la producción de consenso. El consenso es eso que hace que esto no reviente de una vez, y la calle es uno de los espacios privados más propicios para construirlo y reconstruirlo entre todo el mundo y todos los días. Pero la producción de valor, ya sea este material o inmaterial, es continua: cuando paseo doy valor inmobiliario a la calle por la que transito, y algún especulador ganará con ello; cuando me siento en un banco con más gente doy miedo al vecindario, y alguna policía ganará con ello; y así todo el tiempo, sin parar?

Miles de cámaras nos apuntan, pero tras ellas no encontramos nada. Todas sus armas nos apuntan, pero nuestros ridículos dardos no encuentran nada contra lo que disparar. Nada, salvo una nada capaz de absorber como parte del espectáculo televisivo cualquiera de nuestras arcadas por el asco que sentimos ante el propio espectáculo. La mayor tentación es asumir la cara represiva del estado como la única de sus caras. Pero no nos engañemos. En la sociedad de control, como decía un amigo mío, "si temo participar en una acción no es porque me detengan, es porque si salgo por la tele se enterará mi vecino de abajo, y eso sí que me da miedo". Así que tal vez la táctica más radical sea no entrar en el juego de la violencia espectacular, eludir la violencia del Estado, que es siempre una violencia sin sentido. El Estado es omnipresente y omnipotente, pero está lleno de fisuras y grietas. Atacar las estructuras de control, especialmente las ideas, y defendernos con la invisibilidad asumiendo al mismo tiempo los riesgos de la violencia; golpear con acciones fundacionales, autónomas, y luego desaparecer para resurgir en otro lugar, esa puede ser una táctica radical. ¿Y qué es aquello que no puede ocurrir cada día, pero que puede resurgir todos los días?

Incluso en medio de formas de lucha con riesgo o peligro para la vida, la fiesta es lo que instaura la diferencia, pues tras ella todo ha cambiado.

La fiesta es lo que disuelve las estructuras de autoridad, libera el tiempo y el espacio, se desencadena como acontecimiento. Mientras el poder nos invita celebrar los grandes momentos de nuestra vida aunando mercancía con espectáculo, imponer el derecho a la fiesta es algo más que una parodia de la lucha radical: es una manifestación de esa misma lucha que instaura una nueva sociedad, pues es abierta, no está regulada ni sometida a orden y, aunque puede estar planeada, a menos que suceda por sí misma será un fracaso.

La esencia de la fiesta, el cara a cara, el grupo de amigos y amigas, tanto si son decenas como miles, que aúnan sus esfuerzos en un intercambio de riquezas desmercantilizado para el puro circular de la alegría a través de la comida y la bebida, la música y el baile, la conversación o las drogas, ¿qué es eso sino un enclave irreductible de libertad que con su bullicio interrumpe el diálogo democrático?

DETALLES DE SANT BOI