CEPRID

L’ascens de la classe obrera i el futur de la revolució a la Xina

diumenge 24 de juliol de 2011 per  CEPRID

Minqi Li

Monthly Review

Traduït per al CEPRID (www.nodo50.org/ceprid) per María Valdés.

Espai Alliberat

Enllaç en castellà

El juliol de 2009, els treballadors de l’empresa siderúrgica estatal Tonghua, a Jilin, Xina van organitzar una massiva protesta contra la privatització. Després, a l’estiu de 2010, una onada de vagues es va estendre per les províncies costaneres de la Xina.Aquests esdeveniments poden arribar a ser un punt d’inflexió històric. Després de dècades de derrota, retirada i silenci la classe obrera xinesa està ressorgint com una nova força social i política.

Com afectarà l’augment de la classe obrera xinesa al futur del país i el món? La classe dels capitalistes xinesos aconseguirà adaptar-se al repte de la classe obrera, mantenint el sistema capitalista? O l’augment de la classe obrera xinesa conduirà a una nova revolució socialista de la Xina que podria, al seu torn, aplanar el camí per a una revolució socialista mundial? Les respostes a aquestes preguntes, en gran mesura, determinen el curs de la història del món en el segle XXI. La derrota de la classe obrera i el triomf del capitalisme xinès.

La revolució xinesa de 1949 es va basar en l’àmplia mobilització de la immensa majoria de la població xinesa contra l’explotació pels terratinents nacionals feudals, els capitalistes i els imperialistes estrangers. Amb totes les seves limitacions històriques, la Xina en el període maoista mereixia ser caracteritzada com a “socialista” en el sentit que les relacions de classe interna dins de la Xina eren molt més favorables per a les classes proletaritzades i no proletaritzades que les que solen prevaler en un Estat capitalista, especialment en el context de la perifèria i semiperifèria.

Malgrat els èxits històrics maoistes, la Xina segueix sent una part del sistema capitalista mundial i es veu obligada a operar sota les lleis bàsiques del moviment del sistema. L’excedent econòmic es concentra en mans de l’Estat per promoure l’acumulació de capital i la industrialització. Això al seu torn crea les condicions materials que afavoreixen les noves elits burocràtico-tecnocràtiques que exigien cada vegada més privilegis materials i de poder polític. Les noves elits van trobar els seus representants polítics en el Partit Comunista, i es van convertir en el “seguidors del camí capitalista que tenen l’autoritat en el partit” (una frase comuna a la Xina).

Mao Zedong i els seus companys revolucionaris van tractar de revertir la tendència cap a la restauració capitalista directament i apel.lant a la mobilització de les masses d’obrers, camperols i estudiants. En una experiència política confusa, els obrers i camperols no estaven preparats per exercir directament el poder econòmic i polític. Després de la mort de Mao el 1976, els seguidors del camí capitalista, liderats per Deng Xiaoping van donar un cop contrarevolucionari i van arrestar els líders maoistes radicals. En pocs anys, Deng Xiaoping va consolidar el seu poder polític i la Xina estava en el camí de la transició al capitalisme.

La reforma econòmica es va iniciar al camp. Les comunes populars van ser desmantellades, i l’agricultura va ser privatitzada. En els anys següents, centenars de milions de treballadors rurals es van convertir en treballadors “excedents”, posats a disposició per a la seva explotació per les empreses capitalistes nacionals i estrangeres. La privatització massiva es va dur a terme en la dècada de 1990. Pràcticament totes les petites i mitjanes empreses de propietat estatal i algunes grans empreses propietat de l’Estat van ser privatitzades. Gairebé totes van ser venudes a preus artificialment baixos o simplement regalades. Els beneficiaris, inclosos els funcionaris del govern, anteriorment directius de les empreses de propietat estatal, els capitalistes privats amb connexions en el govern i les empreses transnacionals. En efecte, una gran “acumulació primitiva” va ser acabada i una nova classe capitalista es va formar sobre la base del robatori massiu de l’Estat i dels béns col.lectius. Mentrestant, desenes de milions de treballadors estatals i comunals van ser acomiadats i van quedar empobrits.

La legitimitat d’aquesta nova classe capitalista va ser reconeguda per la direcció del Partit Comunista. En el XVI Congrés del Partit (el 2002), es va revisar la Carta de les Parts. Fins llavors, el Partit Comunista es considerava l’avantguarda de la classe obrera, que representa els interessos del proletariat. Sota la nova Carta, el Partit Comunista es va declarar un representant dels interessos de “les més àmplies masses” i de la “majoria de les forces productives avançades”. El terme “forces productives més avançades” és àmpliament considerat com un eufemisme per a la nova classe capitalista.

L’ascens de la classe obrera xinesa L’ocupació no agrícola, com a percentatge de l’ocupació total del país, va augmentar de 31% el 1980 al 50% el 2000, i va tornar a augmentar a un 60% el 2008. D’acord amb un informe elaborat per l’Acadèmia Xinesa de Ciències Socials el 2002, al voltant del 80 per cent de la força laboral no agrícola va consistir en treballadors assalariats proletaritzats, com els treballadors industrials, treballadors de serveis, treballadors administratius, i els aturats.

Atès que la immensa majoria dels treballadors no agrícoles són treballadors assalariats que han de vendre la seva força de treball per guanyar-se la vida, el ràpid creixement de l’ocupació no agrícola suggereix massives formacions de la classe proletaritzada que treballen a la Xina.

La ràpida acumulació de capital de la Xina s’ha basat en l’explotació despietada dels centenars de milions de treballadors. De 1990 a 2005, els ingressos del treball a la Xina, com a percentatge del PIB, es van reduir del 50 al 37%. La taxa del salari dels treballadors és aproximadament el 5% de la dels EUA, el 6% de Corea del Sud i el 40% de Mèxic.

Des de la dècada de 1980, prop de cent 50 milions de treballadors migrants s’han traslladat de les zones rurals a urbanes a la recerca d’ocupació. L’exportació de manufactures xineses es basa principalment en l’explotació d’aquests treballadors migrants. Un estudi de les condicions dels treballadors al delta del riu Perla (una àrea que inclou Guangzhou, Shenzhen i Hong Kong) va trobar que aproximadament dos terços dels treballadors treballaven més de vuit hores al dia i que mai tenen caps de setmana lliures. Alguns treballadors van haver de treballar de forma contínua, fins a setze hores. Els gerents capitalistes utilitzen habitualment el càstig corporal per disciplinar els treballadors. Prop de dos-cents milions de treballadors treballen en condicions perilloses. Hi ha al voltant de 700.000 accidents de treball greus a la Xina cada any, causant la pèrdua de més de 100.000 vides.

En el Manifest Comunista Marx i Engels van sostenir que la lluita de la classe obrera contra els capitalistes segueix diverses etapes de desenvolupament. En un primer moment, la lluita és duta a terme pels treballadors individuals en contra dels capitalistes que els exploten directament. Amb el desenvolupament de la indústria capitalista, el proletariat va augmentar en nombre i es va concentrar en una massa major. La força dels treballadors va créixer i van començar a formar sindicats per lluitar contra els capitalistes com una força col.lectiva. La mateixa llei de moviment està operant a la Xina d’avui.

Com més i més treballadors migrants s’estableixen a les ciutats i es veuen cada vegada més a si mateixos com a treballadors assalariats en lloc de camperols, una nova generació de treballadors proletaritzats amb consciència de classe està sorgint.

Tant els documents oficials del govern i els mitjans de comunicació reconeixen ara l’augment d ‘”una segona generació de treballadors migrants”.

Segons la descripció dels mitjans de comunicació de la Xina, en l’actualitat hi ha prop de 100 milions de treballadors migrants de segona generació, nascuts després de 1980. Es van mudar a les ciutats poc després de completar la seva educació secundària o escola mitjana. La majoria d’aquestes persones no tenien cap experiència en la producció agrícola.S’identifiquen més amb les ciutats que amb el camp. En comparació amb la “primera generació”, els treballadors migrants de segona generació tendeixen a tenir una millor educació i majors expectatives en l’ocupació, demanen una millor vida material i cultural de vida, i són menys propensos a tolerar les dures condicions de treball.

Durant l’estiu de 2010, desenes de vagues es van produir a la Xina en la indústria automobilística, electrònica i tèxtil, el que va obligar els capitalistes a acceptar els augments salarials. Els principals estudiosos xinesos estan preocupats per la possibilitat que la Xina estigui entrant en un nou període de vagues que produirà la fi del règim de mà d’obra barata i amenaçarà la “estabilitat social”. El desenvolupament capitalista està preparant les condicions objectives que afavoreixen el creixement de les organitzacions obreres. Després de molts anys d’acumulació ràpida, l’exèrcit de reserva massiva de mà d’obra barata a les zones rurals de la Xina està començant a esgotar-se. El total de la població xinesa en edat de treballar (els que tenen entre 15 i 64 anys) s’espera que arribi al seu màxim el 2012, prop de 970 milions, i després, gradualment, disminueixi a als 940 milions el 2020. El principal grup d’edat per al treball principal (entre 19 i 22 anys), entre el qual es recluta la major part de la mà d’obra barata i no qualificada en la indústria manufacturera, s’espera que disminueixi dràsticament d’uns 100 milions el 2009 al voltant de 50 milions l’any 2020. El ràpid declivi de la població en edat de treballar és probable que augmenti “el poder de negociació” dels treballadors.

Al Brasil i Corea del Sud des de 1970 fins als anys 80, quan la participació no agrícola de l’ocupació es va elevar per sobre del 70%, el moviment obrer va sorgir com una poderosa força social i política. Una cosa similar està tinguent lloc a Egipte.

La participació a l’ocupació no agrícola de la Xina és ara del 60%. Si la Xina segueix amb la seva tendència de 1980 a 2008, amb una quota d’augment de l’ocupació no agrícola d’un 1% a l’any, superaria el llindar crític del 70% de l’ocupació no agrícola cap a 2020. Tenint en compte que la classe obrera xinesa es troba a punt d’esdevenir una poderosa força social i política en una o dues dècades, la pregunta clau és, quina direcció prendrà? L’actual política oficial del govern xinès és construir una societat harmoniosa cridada a mantenir un compromís entre les diferents classes socials. Seccions de les elits governants estan demanant “reforma política” per diluir i desviar el desafiament de la classe obrera mitjançant la introducció d’una democràcia burgesa a l’estil occidental.

La classe dels capitalistes xinesos aconseguirà adaptar-se al repte de la classe obrera, mantenint l’ordre social i econòmic bàsic del sistema capitalista? O el moviment dels treballadors xinesos suposaria un gran avanç històric-mundial, prendrà el camí socialista i revolucionari cap a una ruptura fonamental amb el sistema social existent? Les respostes a aquestes preguntes depenen de les condicions històriques objectives i subjectives.

El llegat socialista: la classe obrera del sector estatal En l’era maoista, socialista, els treballadors xinesos van gaudir d’un nivell de poder de classe i dignitat inimaginable per un treballador mitjà en un estat capitalista (sobretot en el context dels perifèrics i semiperifèrics). No obstant això, la classe obrera xinesa era jove i sense experiència política. Després de la mort de Mao, la classe treballadora es va quedar sense lideratge polític i va patir una derrota catastròfica amb la privatització massiva en la dècada de 1990. Molts dels ex treballadors del sector estatal (conegut a la Xina com els “treballadors d’edat”) ja han emprès la lluita col.lectiva contra la privatització i els acomiadaments massius. Les seves lluites han tingut un impacte no només sobre els treballadors acomiadats, sinó també en l’actual sector estatal. Això ha contribuït al creixement de la consciència de classe, juntament amb un alt grau de consciència socialista entre una secció particular dels treballadors estatals. En paraules d’un prominent activista, en comparació amb les classes treballadores en altres estats capitalistes, la classe obrera (el sector estatal) ha desenvolupat una “consciència de classe relativament completa”, basada en la seva experiència històrica, tant en el període socialista com en el període capitalista.

A causa d’aquesta experiència històrica, les lluites dels treballadors del sector estatal sovint no es limita a les demandes econòmiques immediates. Molts treballadors i activistes entenen que la seva situació actual no és només conseqüència de l’explotació dels capitalistes individuals, sinó també, a un nivell més fonamental, de la derrota històrica de la classe obrera en una lluita de classes que va portar a la victòria (temporal ) del capitalisme sobre el socialisme. Un líder dels treballadors acomiadats va assenyalar que en el socialisme els treballadors eren amos de la fàbrica, els treballadors eren germans i germanes dins d’una classe, i els acomiadaments massius no es produïen, però després de la privatització, els treballadors s’han reduït a “treballadors assalariats”, que ja no són els amos, i aquesta és la veritable raó darrere dels acomiadaments massius. D’acord amb aquest líder, la lluita dels treballadors no s’ha de limitar als casos individuals, ni quedar satisfeta amb el compliment d’exigències particulars. El “interès fonamental” dels treballadors correspon a la restauració de la “propietat pública dels mitjans de producció.”

Molts dels actualment empleats del sector estatal són els fills dels “treballadors de més edat”, o que han tingut experiència de treball juntament amb ells, o que viuen als mateixos barris obrers. Així, els treballadors del sector estatal actuals han estat influenciats per les lluites dels treballadors de major edat i la seva experiència política. Això va quedar de manifest en 2009 a la lluita dels treballadors de Tonghua Steel contra la privatització.

Tonghua Steel és una fàbrica d’acer de propietat estatal en Tonghua, província de Jilin. El 2005 va ser privatitzada. Els béns de l’Estat, amb un valor de 10.000 milions de iuans, es van rebaixar a només 2.000 milions de iuans. Jianlong, una poderosa companyia privada que té connexions amb funcionaris d’alt nivell a Beijing, en realitat va pagar 800 milions de iuans i es va fer càrrec de l’empresa. Després d’adquisició de Jianlong, 24.000 dels 36.000 treballadors van ser acomiadats. Els salaris dels treballadors en “treballs perillosos” (amb altes taxes d’accidents laborals) es van reduir en dos terços. Els gerents poden imposar diverses sancions i càstigs arbitraris als treballadors.

El 2007 els treballadors van començar a protestar. Durant les protestes, un treballador de l’era maoista, “El mestre Wu,” va sorgir com a líder. Wu va deixar en clar als treballadors que la veritable qüestió no era sobre qualsevol problema en particular, sinó de “la línia política de la privatització.” El juliol de 2007 van anar a la vaga general. Quan el gerent general de Jianlong va amenaçar amb acomiadar tots els treballadors, els obrers enfurismats el van colpejar fins a la mort. Encara que el governador de la província i milers de policies armats eren al lloc, ningú es va atrevir a intervenir. Després de la pallissa, la província de Jilin es va veure obligada a cancel.lar el pla de privatització.

La victòria dels treballadors de Tonghua Steel va ser una gran inspiració per als treballadors a moltes parts de la Xina. Els treballadors de diverses fàbriques d’acer i altres van protestar també obligant als governs locals a cancel.lar els seus plans de privatització. Els treballadors en altres províncies van veure la victòria de Tonghua com a pròpia i han lamentat que “molt pocs capitalistes han estat assassinats.”

Després d’anys de privatització massiva, la participació estatal en el sector de la producció industrial de la Xina s’ha reduït a menys del 30%. No obstant això, el sector estatal continua dominant diversos sectors industrials clau. El 2008 les empreses de propietat estatal i el holding estatal representaven el 59% del valor de sortida a la mineria del carbó, el 96% en l’extracció de petroli i gas natural, el 72% en el processament de petroli i coc, un 42% en la fosa i processament de metalls ferrosos (ferro i acer), el 45% en la fabricació d’equip de transport, i el 92% en la producció i subministrament d’energia elèctrica i calor.

Encara que els treballadors del sector estatal només representen el 20% de l’ocupació industrial del sector, que ara sumen uns 20 milions de persones i es concentren en els sectors d’energia i d’indústria pesada són d’importància estratègica per a l’economia capitalista de la Xina. En l’augment futur de la lluita de la classe obrera, els treballadors del sector estatal, mitjançant el control de sectors industrials clau, pot exercir un poder econòmic i polític desproporcionadament gran.

El més important, els treballadors del sector estatal poden beneficiar-se de la seva experiència històrica i política. Amb l’ajuda d’intel • lectuals revolucionaris socialistes, aquests treballadors podrien convertir-se en els líders de tota la classe obrera xinesa i donar als futurs moviments dels treballadors xinesos “una clara direcció socialista revolucionària”.

La il • legitimitat de la riquesa capitalista de la Xina Després de tres dècades de transició al capitalisme, la Xina s’ha transformat del que solia representar-se com un dels països econòmicament més equitatius del món en un dels països més desiguals del món. Segons el Banc Mundial, el 2005 el 10% de les llars més riques tenia el 31% de l’ingrés total xinès, mentre que el 10% més pobre només representava el 2% dels ingressos totals. La desigualtat en la riquesa és encara més escandalosa. D’acord amb el “World Wealth Report” de 2006, un 0,4% de les famílies més riques controla el 70% de la riquesa nacional a la Xina. El 2006 hi havia al voltant de 3.200 persones amb béns mobles per valor superior a 100 milions de iuans (al voltant de 11’5 milions d’euros). D’aquests 3.200, al voltant de 2.900 eren fills d’alts funcionaris del govern o del partit. Els seus actius combinats s’estimen en 20 bilions de iuans, aproximadament de la mida del PIB de la Xina el 2006. A causa dels orígens de la classe capitalista xinesa, una gran part de la seva riquesa provenia del saqueig de l’Estat i els béns col.lectius acumulats en l’era socialista.Aquesta riquesa és àmpliament considerada com il • legítima per la població en general. Segons una estimació, durant el procés de privatització i liberalització dels mercats, uns 30 bilions de iuans de l’Estat i dels béns col.lectius van ser transferits als capitalistes amb fortes connexions amb el govern. Un informe recent va revelar que el 2008, els ingressos dels anomenats grisos [en referència a la certa opacitat d’aquest sector] ascendia a 5,4 bilions de iuans, o 18% PIB de la Xina.

Els autors de l’informe creuen que la major part dels ingressos grisos provenien de la corrupció i el robatori de béns públics. Wen Jiabao, primer ministre de la Xina, es diu que és un dels primers ministres més rics del món. El seu fill és l’amo de la firma més gran de capital privat. La seva esposa està a càrrec de la indústria de la joieria de la Xina. La família de Wen s’estima que ha acumulat 30.000 milions de iuans. A Jiang Zemin (l’ex president i secretari general del Partit) la seva fortuna s’estima d’uns 7.000 milions de iuans,la de Zhu Rongji (l’ex Primer Ministre) s’estima en uns 5.000 milions de iuans. La corrupció generalitzada no només ha soscavat greument la legitimitat del capitalisme xinès, sinó que també ha minat la capacitat de la classe governant per actuar en el seu propi interès de classe. Sun Liping, un sociòleg de la prominent corrent principal del Partit, va comentar recentment que “la societat xinesa s’està deteriorant a un ritme accelerat”. D’acord amb Sun, els membres de les elits governants estan completament motivades pels seus interessos personals a curt termini , de manera que a ningú li importa els interessos a llarg termini del capitalisme xinès. La corrupció s’ha “sortit de control” i pot convertir-se en “ingovernable”.

La proletarització de la petita burgesia A la dècada de 1980 i 90, la petita burgesia (els treballadors professionals i tècnics) va servir com una important base social per a la pro-capitalista “reforma i obertura” política. No obstant això, el ràpid augment de la desigualtat capitalista no només ha portat a l’empobriment de centenars de milions de treballadors, sinó que també ha destruït els somnis de classe mitjana de moltes persones de la petita burgesia.

D’acord amb les estadístiques oficials, al voltant del 25% dels estudiants universitaris xinesos que es van graduar l’any 2010 estaven a l’atur. Dels estudiants que es van graduar en l’any anterior, un 15% al’atur. Els graduats universitaris que estan “empleats” sovint han de acceptar un salari que no sigui més gran que el d’un treballador migrant no qualificat. Prop d’un milió de graduats universitaris (en comparació amb la graduació anual actual de prop de sis milions) es diu que pertanyen a les anomenades “tribus de formigues.” És a dir, que viuen en barris perifèrics de les ciutats més importants de la Xina [aquí en diríem ciutats dormitori]. L’augment dels costos d’habitatge, salut i educació han soscavat encara més la situació econòmica i social de l’actual i potencial petita burgesia de la Xina, cosa que va obligar a renunciar a la seva aspiració a un nivell de vida de “classe mitjana” . Un graduat universitari va publicar les seves idees a Internet sobre la seva “vida miserable”. Després d’anys de treball, es va trobar que no podia permetre el luxe de comprar un pis o casar-se i criar a un nen. El jove es va preguntar: Per què necessito tenir una núvia? Per què necessito tenir un fill? Per què he de tenir cura dels meus pares? Anem a canviar la nostra filosofia. Si no ens preocupem pels nostres pares, no ens casem, no tenim fills, no comprem pisos, no agafem autobusos i no emmalaltim, no tenim entreteniments, ni comprem menjar … llavors haurem assolit de debò una vida feliç. La societat ens està tornant bojos. No podem satisfer algunes simples necessitats bàsiques. Estem equivocats? Només volem sobreviure.

A mesura que més i més petits burgesos es proletaritzen en les seves condicions econòmiques i socials, un creixent nombre de joves s’han radicalitzat políticament.

A la dècada de 1990 l’esquerra política pràcticament no existia a la Xina. No obstant això, durant la primera dècada d’aquest segle, ha experimentat una forta expansió. Tres llocs web d’esquerra, Wu Zhi Xiang (la utopia), La Bandera de Mao Zedong, i la xarxa de treballadors de la Xina, han guanyat influència nacional. Alguns llocs web, com ara “Enfortiment del Fòrum País”, un lloc d’actualitat vinculat amb el diari del partit oficial, el Diari del Poble, han estat dominats pels missatges de les tendències polítiques d’esquerra.

El 9 de setembre i 26 de desembre de 2010 els treballadors a centenars de ciutats i els estudiants en prop de vuitanta universitats i escoles en tota la Xina van organitzar reunions espontànies per commemorar a Mao Zedong, sovint en oposició al govern local. Durant l’Any Nou Xinès del 2011 (9 de febrer) prop de 700.000 persones van visitar i presentar els seus respectes a la ciutat natal de Mao, Shaoshan, província de Hunan. Tenint en compte l’actual context polític de la Xina, les commemoracions espontànies de Mao Zedong, en efecte, són protestes massives anticapitalistes.

El límit de capital és el propi capital El model xinès d’acumulació de capital s’ha basat en un conjunt del factors històrics: la despietada explotació de mà d’obra barata a gran escala, l’explotació massiva dels recursos naturals i la seva consegüent degradació del medi ambient i un model de creixement que depèn de l’expansió de les exportacions als mercats dels principals països capitalistes. Cap dels factors són sostenibles més enllà del mitjà termini.

Com les economies europees i dels EUA estan estancades, i la crisi podria augmentar en el futur, la Xina ja no pot dependre de les exportacions per liderar la seva expansió econòmica. D’altra banda, és àmpliament reconegut que la inversió excessivament alta de la Xina ha portat a una massiva capacitat de producció excessiva i ha contribuït a una pressió insostenible d’energia i recursos. La caiguda de les taxes de retorn sobre el capital pot arribar a conduir a un col.lapse d’inversió i una gran crisi econòmica. Per tant, l’economia capitalista de la Xina necessita “reequilibrar-se” en si mateixa, promovent el consum intern. Però, com es pot aconseguir això sense anar en detriment dels interessos bàsics de la classe capitalista xinesa? En l’actualitat el consum de les llars representa al voltant del 40% del PIB de la Xina, el consum governamental el 10%, el superàvit comercial el 5% i la inversió al voltant del 45%. Els salaris i els ingressos de camperols i treballadors sumen al voltant de 40% del PIB. Per tant, els ingressos de la classe obrera més o menys coincideix amb el consum total de la llar. Si la inversió del govern es considera com una part del guany capitalista bruta, llavors el guany capitalista brut (que és igual a PIB, menys els salaris i el consum del govern) és d’aproximadament 50% del PIB. Després de restar la depreciació del capital fix, el guany capitalista net és d’aproximadament del 35% del PIB. Aquest benefici capitalista molt alt (o de molt alta taxa de plusvàlua) és la base política i econòmica de la ràpida acumulació de capital de la Xina.

Ara, suposem que la Xina necessita per reequilibrar una economia impulsada pel consum. Hi ha diversos escenaris alternatius possibles de “reequilibri” del capitalisme xinès, cada un amb un determinat conjunt de condicions necessàries per a estabilitzar l’economia capitalista. Per exemple, si la taxa de creixement econòmic de la Xina fora a caure al 7% anual, després d’estabilitzar la relació capital-producte, la inversió ha de caure a un 36% del PIB. Tenint en compte que els principals mercats d’exportació de la Xina (els Estats Units i la Unió Europea) és probable que s’estanquin en el futur, mentre que les importacions xineses d’energia i matèries primeres seguiran creixent, el compte comercial de la Xina se suposa que s’equilibrarà. D’això es desprèn que la suma de consum de les llars (els salaris) i el consum del govern ha d’augmentar un 65% del PIB. La utilitat bruta necessita caure a 35% del PIB, i el benefici net ha de caure un 20% del PIB. Per tant, en aquest exemple, el 15% del PIB ha de ser redistribuït del guany capitalista als salaris dels treballadors o a la despesa social. Com es podria encetar una gran redistribució de la renda, encara en les condicions polítiques més ideals? Quina secció de la classe capitalista voldria sacrificar els seus propis interessos en nom dels interessos col.lectius de la classe? Atesa la naturalesa il • legítima i corrupta de la riquesa capitalista de la Xina, també hi ha la qüestió de com l’interès col.lectiu de la classe capitalista es pot implementar, encara que la direcció del Partit Comunista decideix promoure l’interès col.lectiu capitalista. Per definició, l’ingrés i la riquesa de les fonts de corrupció no estan subjectes a impostos.

En cert sentit, el context històric actual és fonamentalment diferent de qualsevol altre moment anterior en la història del capitalisme. Després de segles d’implacable acumulació capitalista, el sistema ecològic global està a punt del col.lapse i el desenvolupament de la crisi ecològica mundial amenaça amb destruir la civilització humana al segle XXI. Com el major consumidor mundial d’energia i major emissor de diòxid de carboni, la Xina es troba ara al centre de les contradiccions globals ecològiques.

Xina depèn del carbó per al seu consum d’energia en un 75%. De 1979 a 2009, el consum de carbó de la Xina va créixer a una taxa mitjana anual de 5,3%, i l’economia xinesa va créixer a una taxa mitjana anual de 10% (encara que en l’última dècada, del 1999 al 2009, el consum de carbó de la Xina es va accelerar a 8,9% anual). Utilitzant criteri generós, la taxa de creixement futura de la Xina se suposa que és el creixement de la futura taxa de producció de carbó, més cinc punts percentuals. D’acord amb fonts del govern xinès, la Xina té reserves de carbó del voltant de 190 milions de tones mètriques.

La producció de carbó de la Xina es preveu que arribi al seu pic l’any 2026 amb un nivell de producció de 4,7 milions de tones mètriques. Per a el 2030 decaurà el 0’4%, un 2’5% en la dècada 2030-2040 i un 4’8% per 2040-2050. La taxa implícita de creixement econòmic seria del 8,5% per a la dècada de 2010, un 5,5% per a la dècada de 2020, un 2,5% per a la dècada de 2030, i 0% per a la dècada de 2040. Així, a la dècada de 2020, l’economia capitalista de la Xina haurà de realitzar una redistribució de la renda del 20% del PIB del guany net dels salaris per mantenir una economia capitalista estable. La dècada de 2030, el benefici net del capitalisme haurà de caure per sota del 10% del PIB i pràcticament no hi ha més espai per a la redistribució de la renda.

La imminent crisi energètica és només una entre moltes contradiccions ecològiques a què ha de fer front la Xina. D’acord amb Charting Our Future, s’espera que la Xina tingui un dèficit d’aigua del 25% el 2030 per la creixent demanda de l’agricultura, la indústria i les ciutats que abusa dels seus limitats recursos hídrics. Si segueix la tendència actual d’erosió del sòl, podria patir un dèficit d’aliments del 14 al 18% per 2030-2050. Com a resultat del canvi climàtic i la creixent escassetat d’aigua, la producció de cereals de la Xina podria caure d’un 9 a un 18% de la dècada de 2040.

La victòria del proletariat? La humanitat està ara en una cruïlla crítica. El funcionament continu del sistema capitalista mundial no només garanteix l’empobriment permanent de milers de milions de persones, sinó que també és gairebé segur que portarà a la destrucció de la civilització humana. Això planteja la urgent necessitat d’una històrica pregunta mundial Amb quina força pot comptar la humanitat per aconseguir la revolució mundial del segle XXI, per tant, el socialisme i la sostenibilitat ecològica?

Marx esperava que el proletariat exercís el paper d’enterrador del capitalisme. En el curs real de la història del món, les classes capitalistes occidentals van aconseguir adaptar-se als desafiaments de la classe obrera a través de reformes socials limitades. Les classes capitalistes centrals han aconseguit aquest compromís temporal sobre la base de la superexplotació de la classe obrera en la perifèria i l’explotació massiva dels recursos naturals del món i del medi ambient. Ambdues condicions ara s’han esgotat. En les propers una o dues dècades, les classes proletaritzades de treballadors poden, per primera vegada, convertir-se en la majoria de la població mundial. Amb la proletarització massiva a Àsia, es generaran les condicions històriques per acostar-se al que, d’acord amb Marx, conduirà a la victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia.

Com el productor més gran del món en fabricació i consum d’energia, la Xina està cada vegada més en el centre de les contradiccions del capitalisme. L’anàlisi anterior suggereix que, després de l’any 2020, les crisis econòmiques, socials, polítiques i ecològiques tendeixen a convergir a la Xina.

Atès el llegat de la revolució xinesa, les condicions històriques subjectives poden afavorir una solució socialista revolucionària a les contradiccions de la Xina. Un sector dels treballadors estatals està influenciat per la consciència socialista i potencialment pot fer-se càrrec dels sectors econòmics clau i tenir un paper destacat en la propera lluita revolucionària. Una àmplia aliança revolucionària de classes es pot formar entre els treballadors del sector estatal, els treballadors migrants i la petita burgesia proletaritzada.

A causa de la posició central de la Xina en el sistema capitalista mundial, la importància d’un triomf de la revolució socialista a la Xina no pot ser exagerada. Es trencarà tota la longitud de les cadenes globals de mercaderies capitalistes. El que, al seu torn, inclinarà l’equilibri global de poder de manera decisiva a favor del proletariat mundial. S’obrirà el camí per a la revolució socialista mundial del segle XXI i augmentarà dramàticament la probabilitat que la crisi global que ve es resoldrà d’una manera que sigui consistent amb la preservació de la civilització humana.

La història decidirà si el proletariat xinès i el proletariat mundial esta per les seves tasques revolucionàries.

Notes

1. ↩ Minqi Li, L’ascens de la Xina i la desaparició de l’economia capitalista mundial (Londres: Pluto Press, Nova York: Monthly Review Press, 2008), 50-59.

2. ↩ Buró Nacional d’Estadístiques, la República Popular de la Xina, Anuari Estadístic de la Xina 2009, http://stats.gov.cn.

3. ↩ Llibre Blau Social de 2002: Anàlisi i prediccions de les condicions socials de la Xina, ed.Ru Xin, Xueyi Lu i Li Peilin (Beijing: Ciències Socials Literatura Press, 2002), 115-132.

4. ↩ Li, ibid., 89, 108.

5. ↩ veure Dóna-li Wen, “Xina Copes amb la globalització,” Un informe de l’International Forum on Globalization (2005), http://ifg.org, Martin Hart-Landsberg, “l’experiència de reforma de la Xina: Una avaluació crítica”, Revisió de l’Economia Política Radical, publicat en línia abans d’imprimir, 28 de setembre de 2010.

6. ↩ Xinshengdai Nongmingong “Una nova generació de treballadors migratoris” de l’enciclopèdia en línia de Baidu, http://baike.baidu.com.

7. ↩ John Chan, 10 de juny de 2010, http://wsws.org.

8. ↩ Banc Mundial, World Development Indicators, http://databank.worldbank.org.

9. ↩ A l’octubre de 2010, el primer ministre xinès, Wen Jiabao, va demanar una “reforma política” quan va ser entrevistat per la televisió nord-americana CNN. Financial Times, 15 d’octubre de 2010.

10. ↩ Yaozu Zhang, “L’Evolució i desenvolupament de la classe obrera cap a les sis dècades de la Nova Xina”, maig de 2010, http://zggr.net. *

11. ↩ Zhong Qinan, “L’Experiència de la Classe de lluita dels treballadors de Chongqing Kangmingsi ‘per defensar els seus drets”, maig de 2010, http://zggr.net. *

12. ↩ Pei Haide, “Un estudi de dos casos de lluita pels treballadors urbans tradicionals”, maig de 2010, http://zggr.net. *

13. ↩ Buró Nacional d’Estadístiques, ibid.

14. ↩ Una altra de les mesures d’ús comú de la desigualtat és el coeficient de Gini. Si el coeficient de Gini és igual a 100, que indica una desigualtat total, si el coeficient de Gini igual a 0, que indica la plena igualtat. D’acord amb dades del Banc Mundial, el coeficient Gini de la Xina el 2005 va ser de 41,5, enfront del 40,8 dels Estats Units (2000) i 36,8 per a l’Índia (2005) Vegeu Banc Mundial, ibid.

15. ↩ Yuzhi Zhang, i Jiang Zhongfu, Revista Internacional de Negocis i Gestió 5, No.7 (juliol 2010): 170-74, http://ccsenet.org.

16. ↩ Commercial Times, 2006 (21), http://cnmoker.org. *

17. ↩ Wang Xiaolu,, http://view.news.qq.com.

18. ↩ Anònim, “Xina: Top Ten de les famílies”, setembre de 2010, http://hua-yue.net.

19. ↩ Sun Liping, “La societat xinesa està decaient a un ritme accelerat”, febrer de 2011, http://hua-yue.net.

20. ↩ Hambides Zac, “creixent exèrcit de llicenciats en atur, 4 d’octubre de 2010, http://wsws.org.

21. ↩ El graduat de la universitat diu que té un ingrés anual de 50.000 iuans, després d’impostos i deduccions. En comparació, el 2008, la mitjana anual abans d’impostos per als treballadors del sector formal de la Xina va ser de 29.000 yuanes.Veure Buró Nacional d’Estadístiques, ibid.

22. ↩, http://bbs1.people.com.

23. ↩ Mao Zedong va néixer el 26 desembre 1883, i va morir el 9 set 1976.Veure Lao Shi, “El poble commemora l’aniversari 117 ° de naixement de Mao Zedong a tot el país”, febrer de 2001, http://wyzxsx.com ,

24. ↩ Veure Martin Wolf, “Com la Xina ha de canviar si es vol sostenir la seva ascensió”, Financial Times, 22 de setembre de 2010, 11.

25. ↩ Per descomptat, la classe treballadora estalvia una porció dels seus ingressos. D’altra banda, els capitalistes també consumeixen. En el macro-nivell, l’estalvi de la classe treballadora està més o menys compensat pel consum capitalista.

26. ↩ Per veure per què una relació inversió-PIB de 36% és necessari per estabilitzar l’economia capitalista, tingui en compte que si una taxa d’inversió és més gran que el 36%, llavors la inversió neta com a proporció del PIB serà més gran que el 21 % (després de restar la depreciació).

27. ↩ Aquesta regla general implica una millora de l’eficiència energètica molt ràpid i la substitució de carbó per altres energies que no es materialitzin. El pic del petroli reduirà el consum de petroli de la Xina i imposarà una restricció addicional sobre el creixement econòmic de la Xina.

28. ↩ Les emissions de diòxid de carboni addicional a partir de la crema de carbó faria qualsevol estabilització del clima raonable pràcticament impossible.

29. ↩ International Finance Corporation, et al., Http://mckinsey.com.

30. ↩ “Impacte del Canvi Climàtic en l’Agricultura de la Xina”, 2010, http://china-climate-adapt.org.

Minqi Li (minqi.li [arrova] economics.utah.edu) ha impartit classes d’economia a la Universitat de Utah, Salt Lake City, des de l’any 2006. Va ser un pres polític a la Xina des de 1990 a 1992.El seu llibre, L’ascens de la Xina i la desaparició de l’economia capitalista mundial, va ser publicat per Pluto Press i Monthly Review Press el 2009.


Arrel de la web | Contacte | Mapa del lloc Web | Espai privat | Estadístiques | visites : 4104299

Seguir la vida del lloc ca  Seguir la vida del lloc Territoris  Seguir la vida del lloc Àsia   ?

Lloc Web fet amb l'SPIP 1.9.2p + ALTERNATIVES

Creative Commons License