Sistema de partits polítics i resultats electorals a Sant Cugat del Vallès

[Actualitzat: 21/11/2023]

Sumari del capítol 4

4.1. LA DRETA

4.1.1. Els salistes

4.1.2. La Lliga Catalana: de la Comissió Auxiliar de la Lliga Regionalista al Casal Català

4.1.3. Els republicans radicals

4.1.4. L’Agrupació d’Acció Catalana: del Partit Catalanista Republicà a Acció Catalana Republicana

4.1.5. Els independentistes: Nosaltres Sols!

4.1.6. Unió Democràtica de Catalunya

4.1.7. Acció Popular Catalana i la CEDA

4.2. L’ESQUERRA

4.2.1. Els republicans federals: de la Gloriosa al Centre Republicà Federal, del Partit Republicà Democràtic Federal a Esquerra Republicana de Catalunya

4.2.2. Els comunistes: del Bloc Obrer i Camperol al Partit Obrer d’Unificació Marxista

4.2.3. Partit Socialista Unificat de Catalunya

4.3. Resultats electorals a Sant Cugat durant la Segona República

---

El sistema de partits a Sant Cugat mostra unes semblances i diferències amb el sistema català que anem a veure. Igual que a Catalunya, a Sant Cugat la força hegemònica en tot el període republicà va ser ERC, però a Sant Cugat recolzat per federals, que fins a 1932 no van ingressar a ERC. El Centre Republicà Federal recollia tota la tradició federal santcugatenca d’oposició al caciquisme i d’anticlericalisme, que eren els eixos vertebradors del Centre, en canvi en el terreny social hi havia diferents tendències, que anaven des de postures molt moderades fins a sectors obreristes socialitzants.

Tot això explica que fos vista com la força que representava el canvi que suposava la República i d’aquí el seu aclaparador èxit, una vegada destruïda la xarxa caciquil per la caiguda de la monarquia, en les eleccions municipals repetides del maig o el més de 80% de vots que recull ERC a les legislatives de 1931. Però una vegada passada aquesta primera eufòria, i a partir dels primers conflictes socials, a Sant Cugat sobretot el plet rabassaire i l’atur, les postures es van radicalitzant, tant a la dreta com a l’esquerra i el Centre Republicà Federal, i per tant ERC, va perdent suport. Malgrat això es manté com la força hegemònica durant tota la República, ja que el seu pitjor resultat electoral, el de les legislatives de 1933, és d’un 49.5% dels vots.

El Centre Republicà Federal només té un competidor a Sant Cugat en l’espai de l’esquerra el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que amb un gran creixement a partir de 1932, se situa electoralment en uns percentatges de vot dels més alts de la província de Barcelona i amb una notable influència al Sindicat local, i més petita a la tradicionalment pro federal Unió de Rabassaires local. El que hi hagi un BOC crescut a Sant Cugat explica la inexistència de la Unió Socialista de Catalunya o el Partit Comunista de Catalunya, ja que l’espai de l’esquerra marxista ja està ocupat. Les relacions entre federals i comunistes van ser bones, ja que compartien el mateix espai de lleure, la Unió, molts bloquistes provenien del Centre Republicà Federal i inclús hi ha diferents casos de relacions familiars entre federals i bloquistes.

Pel que fa a l’espai de dreta, si a Catalunya està molt fragmentat, a Sant Cugat ho està encara més. La proclamació de la República elimina la influència de la dreta que havia dominat la política santcugatenca gràcies al sistema caciquil, els salistes. Així a partir de l’abril la força de dretes més important electoralment és, com a Catalunya, la Lliga Catalana, però amb la diferència que a Sant Cugat treu sempre percentatges de vots més reduïts, ja que a Sant Cugat els radicals estan en percentatges electorals per sobre dels seus companys catalans i la Lliga no ha estat mai al poder municipal, a diferència de pobles veïns com Cerdanyola.

Si a Catalunya la Lliga apareixia el 1931 en millor situació política que els radicals per a dirigir els sectors conservadors catalans, ja que tenia dirigents i tradició política, mentre els radicals havien de revisar moltes coses, a Sant Cugat cap d’aquestes dues forces tenia una tradició, i així els radicals santcugatencs no tenien res a revisar i es van organitzar abans, i amb el seu laïcisme, republicanisme i oposició moderada es van saber diferenciar d’una Lliga que a Sant Cugat tenia encara masses connexions amb els antics cacics i es mostra intransigent en el seu catolicisme.

En l’espai de la dreta santcugatenca també lluita per un lloc Acció Catalana, que passarà a dir-se Accio Catalana Republicana (ACR). Si bé ACR a en l’àmbit català la poden situar com a centre polític, a Sant Cugat per la seva oposició frontal als federals i rabassaires i les seves aliances a escala municipal amb la Lliga, està dins de l’espai de la dreta. Amb una clientela política semblant a la radical, es diferencia d’aquests pel seu catalanisme radical i el seu catolicisme militant, que s’atenuarà després de l’escissió d’Unió Democràtica de Catalunya. ACR es mostra com a una força republicana anticaciquil des del 1930, el que la separa de la Lliga Catalana santcugatenca, i reuneix un nucli important de militants, però no aconsegueix traduir això en uns bons resultats electorals.

A partir de 1935 l’espai de la dreta es veurà remogut per la naixença d’Acció Popular Catalana, que a Sant Cugat unirà a tota l’extrema dreta, des dels salistes i carlins, descol·locats políticament des de la caiguda de la monarquia, fins a persones benestants que s’han anat decantant cap a la dreta pels problemes socials i religiosos i sobretot per la por que els produeix els fets d’octubre de 1934.

Aquesta distinció entre dretes i esquerres a Sant Cugat era, com hem vist, fins i tot física, la dreta, inclosos salistes, Lliga, radicals, ACR i UDC, fan els seus actes polítics més nombrosos al Parque, mentre Centre Republicà Federal i BOC, i en els primers mesos de la República també els sindicalistes, fan servir la Unió Santcugatenca. Aquesta diferència també es mantenia a l’hora d’anar de festa, els federals i comunistes anaven al ball, el cinema i prenien el cafè a la Unió i la resta anaven al Parque. La diferència arribava fins i tot al barber que s’escollia. Clar que sempre hi havia la gent poc polititzada o molt amant de la festa que acudia tant al Parc com a la Unió.

En ser un poble rural la política a Sant Cugat està també molt marcada per les dependències personals i els personalismes, com diu Pau Muñoz Castanyer des de les pàgines de Garba, a Sant Cugat "els homes es combaten, no per cap ideal, sinó només per si l’un és del Parc i l’altre de la Unió, per si l’un és amic de Pau i l’altre de Pere" [1], evidentment les paraules de Muñoz són una exageració però ens ajuden a explicar-nos el perquè de tantes agrupacions polítiques a Sant Cugat. També en un poble petit influeixen en la política els vincles familiars, i així podem veure que el Centre Republicà Federal dóna com una de les argumentacions per no aliar-se amb Acció Catalana el 1931 que en aquesta agrupació hi ha familiars dels antics cacics, aquests vincles familiars també eren denunciats als mítings i provocaven problemes dins de les organitzacions polítiques [2].

La República va suposar una major politització de la població. Els mítings polítics dels diferents partits s’omplen, tant de partidaris com d’oposats a les idees del conferenciant de torn i el nivell d’afiliació creix, fins arribar a la divisió que suposen els fets d’octubre de 1934, que produeix en la dreta la por a la revolució social i en l’esquerra una radicalització per la repressió patida, que acaben de dividir a la població en dos bàndols clarament definits que s’enfrontaran el 1936.

4.1. LA DRETA

4.1.1. Els salistes

Alfonso Sala

Els tradicionals cacics que havien portat l’ajuntament durant tot el segle, i havien dirigit la Unión Patriótica local durant la dictadura de Primo de Rivera, eren coneguts com els salistes, és a dir, partidaris de l’egarenc Alfonso Sala. Aquest industrial, monàrquic i espanyolista, diputat per la circumscripció de Terrassa, pràcticament ininterrompudament des de 1893 a 1922, va ser el vertebrador de les dretes a Terrassa i la seva circumscripció, generant un model caciquil que pretenia dominar la política local, mitjançant el control de la premsa, el comitè electoral i el Sometent. El 1919, davant les reivindicacions obreres i catalanistes, participarà en la creació de la Unió Monàrquica Nacional, de la que serà escollit president. L’objectiu és ajuntar als sectors més dretans i anticatalanistes de la dreta monàrquica.

Aquest grup era molt minoritari i com tots els grups monàrquics de Catalunya era una agrupació de notables, però que gràcies a una bona xarxa de connexions caciquils, va mantenir fins a 1931 una gran influència.

Curiosament a Sant Cugat, que no pertanyia a la circumscripció de Terrassa, el seu districte electoral era Sabadell, el salisme també es va fer un lloc. Els alcaldes santcugatencs Pere Estapé Franquesa i Martí Rodó Rabella, amb el recolzament del secretari municipal Joan San Vilaseca, es van identificar amb el salisme i el seu estil caciquil de dominar la política local. Aquestes relaciones es van fer més estretes durant la Dictadura de Primo de Rivera, durant la qual Alfonso Sala va ser president de la Mancomunitat de Catalunya, fins a la seva supressió el 1925, i un dels factòtums del partit únic, la Unión Patriótica, partit que es va encarregar d’organitzar a Terrassa i el seu partit judicial, que incloïa Sant Cugat.

El 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, els salistes, que havien militat a la Unión Patriótica, es van reorganitzar. A Sant Cugat van ser membres d’aquest partit els promotors de la candidatura monàrquica que va resultar guanyadora a les eleccions locals del 12 d’abril. Aquest triomf demostrava que el caciquisme encara dominava el camp polític el 1931, malgrat que ja no amb la força d’abans. El triomf no els va servir de res, ja que els republicans van ocupar l’Ajuntament. La repetició de les eleccions del 1931, on ni tan sols presenten llista, demostra que els temps del caciquisme s’han acabat.

A partir d’aquí el grup va tenir poca activitat i va perdre alguns dels seus militants més joves, com Pere San, Joan Soler Julià o Josep Alegret Estapé, en favor de la Lliga Regionalista. A més, un dels pilars del grup, Pere Estapé Franquesa, morirà el desembre de 1932. El seu poder només es mantindrà, fins a la reorganització de 1934, al Sometent, dirigit per Francisco Cahís Juliana, expresident de la Unión Patriótica i ex-alcalde.

El grup salista santcugatenc va seguir la mateixa trajectòria que els seus companys de la comarca i així van militar a Dreta de Catalunya, partit creat pels alfonsins catalans el 1933, adherit a Renovación Española, i al que donava suport Alfonso Sala i els seus seguidors. El partit tenia un caràcter extremadament conservador, en defensa de la propietat, i un marcat anticatalanisme, a més de ser partidari d’un catolicisme integrista.

Aquest partit es va presentar en solitari a les eleccions de 1932, malgrat organitzar un míting a Sant Cugat, amb Blanch, Cunill i René Llanas de Niubó, el 17 de novembre [3], els resultats són desastrosos, traient menys de vint vots a Sant Cugat, el que vol dir l’1.7 % dels vots emesos, situant-se per sota dels resultats a la circumscripció que van ser del 4%. Com veiem uns resultats molt pobres.

La proclamació de la República i la sortida dels salistes de l’Ajuntament, ara en mans de republicans i depurat de funcionaris partidaris dels monàrquics, havia destruït tota la xarxa caciquil local, i els havia fet perdre tota influència sobre l’electorat. A més les connexions que el salisme tenia amb el poder central van desaparèixer amb el canvi que suposa la República i el nou sistema electoral feia inviable les pràctiques caciquils. La descomposició del salisme es produeix igual als pobles on havia tingut força com Rubí o la mateixa Terrassa, malgrat que aquí no va acabar de morir mai.

El 1934 amb la reorganització del Sometent, perdran la seva última quota de poder, encara que el recuperaran durant el període de després dels fets d’octubre de 1934 i fins al gener de 1936, temps en què va funcionar Acción Ciudadana, un Sometent organitzat per la Comandància Militar, amb les mateixes persones i funcions que el Sometent anterior a la reforma feta per Josep Dencàs. A Sant Cugat estarà comandada pel mateix Francisco Cahís.

Amb la creació a Sant Cugat d’Acció Popular Catalana molts d’aquests salistes, com Francisco Pila, Francisco Cahís o el seu gendre Josep Villadelprat, li donaran el seu suport.

4.1.2. La Lliga Catalana: de la Comissió Auxiliar de la Lliga Regionalista al Casal Català

Antecedents

El catalanisme polític havia tingut poc èxit a Sant Cugat. El primer signe d’aquesta manifestació política que trobem al poble és la signatura del missatge a la reina regent del 1888 per la firma Serra, Camarasa y Cia, una fàbrica de cotó, propietat de Ramon Serra Varoy i del seu gendre Esteve Camarasa Viñamata, veritable promotor d’aquesta signatura. També s’adhereix un altre santcugatenc, Pere Barquet [4].

Un altre impulsor del catalanisme polític a la vila va ser l’Enric Castañé Quingles, secretari municipal. Castañé era un antic republicà federal, passat als liberals, que entre 1883 i 1885 havia estat secretari municipal de Gràcia. Des de feia una anys exercia el mateix càrrec a Sant Cugat. Ara, com a catalanista, presideix la Comissió creada a Sant Cugat per convocar un acte de protesta per l’article 15 del Codi Civil, que consideraven que atemptava contra el dret civil català.

El vicepresident d’aquesta Comissió és l’exregidor Bartomeu Trabal Rabella, propietari de Can Trabal, que havia estat tinent d’alcalde entre 1884 i 1885, i el secretari Joan Majó Borrell, propietari de Can Major. El 12 de juny de 1889 fan públic un manifest convocant a un acte polític a Sant Cugat en defensa de «la dignitat y’l patriotisme, l’amor a la nostra terra, la veneració á sas lleys, las llibertats catalanas, la justa defensa dels interessos regionals» i «pera fer una enérgica manifestació del esperit catalá, que considera com lo més gran dels insults la abolició de las institucions qu’els antepassats li llegaren» [5].

Així el 20 de juny de 1889 «reunits a quarts de nou del matí, en la plassa, una numerosa gentada de la població y pobles circunvehins, al só d’una orquestra s’efectuá una professó cívica que recorregués los principals carrers de la població ostentant infinitat de banderas catalanas». D’un dels balcons penja una gran bandera «ab la inscripció: ¡Visca Catalunya!¡Gloria als Defensors del Dret Català!¡Que’s senti abiat la campana Eluària!». Després els assistents es concentren als claustres on es desenvolupa l’acte polític. Presideix Enric Castañé, que té a la seva dreta al rector de la parròquia i a l’esquerra «el rich propietari Bartomeu Trabal». En una tauleta al costat el secretari Joan Majó. Darrere els pendons del Centre Català de Sabadell, el de la coral El Progreso de Sant Cugat i diverses senyeres. Es llegeixen les adhesions rebudes i Enric Castañé anuncia la fundació de la Lliga Catalanista de Sant Cugat.

Seguidament parlen diferents oradors atacant el centralisme i defensat les tradicions catalanes, entre ells Ferran Alsina de la Lliga de Catalunya, per finalitzar amb Enric Castañé cridant «un ¡viva a Cataluña! y un ¡viva a la Reina Regente» -això darrer només recollit pel conservador La Dinastía-, a la que es va adreçar un telegrama demanant la seva intervenció en defensa de les aspiracions catalanes [6].

L’anunciada Lliga Catalanista de Sant Cugat envià tres representants al congrés de la Lliga de Catalunya, escissió conservadora del Centre Català, d’aquell mateix juny de 1889, «la iniciativa, però, fou precipitada i no tingué continuïtat, la Lliga ja no figura entre les entitats adherides al document La Lliga de Catalunya als seus compatricis d’abril de 1890» [7]. Esteve Camarasa, a títol individual, sí que forma part del partit. El 1895 figura com a vocal a la Comissió d’Agricultura i Indústria de la Lliga de Catalunya i el novembre de 1896 és escollit tresorer a la seva Junta Directiva [8].

Esteve Camarasa estava també vinculat a la Unió Catalanista. Representa a Sant Cugat a les assemblees d’Olot (1895), Girona (1897) i Terrassa (1901), on l’acompanyen altres dos santcugatencs. El 1904 a l’Assemblea de Barcelona trobem representant a Sant Cugat de nou a Esteve Camarasa i a l’advocat Joaquim Margenat Tobella, nascut a Sarrià el 1873, propietari de Can Perbell a Sant Cugat i Can Planes, al terme de Cerdanyola. Margenat Tobella ja de jove havia estat secretari del Centre Escolar Catalanista i com el seu pare abans, serà escollit alcalde Sarrià el 1909. A tots dos els trobarem en un nou projecte polític.

La Unió Catalanista ha entrat en crisi per la divisió interna i per la creació d’un nou partit el 1901 que pretén agrupar als catalanistes conservadors, la Lliga Regionalista. El 1902 funciona a Sant Cugat una Comissió Organitzadora de la Lliga Regionalista [9], però sembla que el partit no arriba a quallar, més enllà d’adhesions individuals com les de, precisament, Joaquim Margenat Tobella o Esteve Camarasa. El catalanisme polític santcugatenc era cosa de propietaris agrícoles i industrials.

Aquests comptats regionalistes participen activament en Solidaritat Catalana, el moviment polític unitari iniciat el 1906, davant els fets del Cu-Cut i la llei de jurisdiccions. A Sant Cugat s’impliquen, junt amb els salistes al poder municipal i alguns republicans que havien estat a Fraternitat Republicana, en la campanya electoral de 1909 a favor de Jaume Cruells i Sallarés, del Centre Nacionalista Republicà i presentat com a candidat de Solidaritat Catalana per Sabadell.

El 12 de febrer es realitza un míting a Sant Cugat, a Can Tadeo, en suport a la seva candidatura, presidida per l’alcalde Pere Estapé. Els oradors són membres de la Lliga Regionalista de Sabadell, un redactor d’El Poble Català i Joaquim Margenat Raventós, propietari de Can Fatjó dels Urons, una finca situada al terme municipal de Cerdanyola, però conreada per rabassaires de Sant Cugat. Margenat Raventós havia estat jutge municipal i alcalde de Cerdanyola. El 1899 havia estat detingut acusat de participar en un confós complot carlí.

Jaume Cruells guanya àmpliament les eleccions. A Sant Cugat obté el 93% dels vots emesos. Precisament el dia de la jornada electoral, va morir d’un atac de cor Joaquim Margenat Raventós, quan es trobava a Sant Cugat seguint les votacions [10].

Després de la desaparició de Solidaritat Catalana, el suport que troben a Sant Cugat als candidats de la Lliga Regionalista a les eleccions, ve sobretot dels salistes, que quan el seu candidat no es presenta a la circumscripció de Sabadell recomanen el vot pel candidat lligaire, com és el cas de Francesc Llonch, escollit diputat el març de 1918 i que va fer alguns actes de campanya a Sant Cugat [11].

Són els mateixos salistes que permeten un acte catalanista el 1918. Segons explicava La Veu de Catalunya, «uns quants i decidits patriotes, joves d’aquella localitat», segurament esperonats pel després de les visites de l’ara diputat Francesc Llonch, són els organitzadors d’una festa «amb motiu d’hissar per primera vegada la bandera catalana a la Casa de la Vila», una «festa amb l’ideal de vulgaritzar i compenetrar als seus compatricis l’amor a la nostra amada Catalunya i fer-ne dignes catalans». S’expliquen les dificultats, doncs «Sant Cugat era un poble que malgrat d’ésser català, tenia quelcom de rutinari, semblant impossible infiltrar-los l’amor patri» [12].

La festa es va celebrar el 29 i el 30 de juny, aprofitant la celebració de Sant Pere i la inauguració del camp d’esports i el Parc Municipal. Balls, misses i sardanes acompanyen la festivitat, en la que s’inclou la col·locació de la senyera, una vegada beneïda, a la Casa de la Vila. A l’acte participen representants de diferents casals de la Lliga Regionalista. El discurs d’entrega de la senyera - confeccionada per l’Agrupació Feminal Catalanista- el fa l’Armand Carabén, de la Joventut Nacionalista, que en finalitzar és abraçat per l’alcalde salista Martí Rodó. S’hissa la bandera i es canta «Els Segadors». L’ambient fa que durant l’àpat popular, servit als claustres del Monestir, es prengui «la resolució de crear un Casal Nacionalista en dit poble, cosa que aviat serà un fet» [13]. No tenim notícia de què aquest Casal Nacionalista arribés a néixer.

A les eleccions pel districte de Sabadell de 1919 Francesc Llonch, el candidat regionalista, és derrotat per Francesc Layret, republicà federal. En canvi, a Sant Cugat el regionalista s’havia imposat gràcies al suport del caciquisme local.

No serà fins 1920 que els catalanistes tornin a fer actes a Sant Cugat. El 3 d’octubre de 1920 se celebra a Sant Cugat una Diada Nacionalista i d’homenatge a Àngel Guimerà. L’acte estava previst pel 24 de setembre, coincidint amb la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, però s’ha endarrerit. La Diada ha estat organitzada pel Bloc Nacionalista de Sabadell i els regionalistes del districte. Han donat suport l’Ajuntament, Foment Sardanístic de Sant Martí, la Lliga Regionalista, Associació Protectora de l’Ensenyança en Català i el CADCI. A la diada prenen part molts sabadellencs i egarencs desplaçats a Sant Cugat.

El programa és l’habitual. Tot comença a les 9 h amb una missa, seguit a les 10.30 h amb una audició sardanes, que dóna pas a l’acte polític. A les 12h, a la Sala de Festes del Parc, comença el míting. Entre els presents a la taula presidencial Joan Vallès i Pujals, president de la Diputació, Francesc Llonch, exdiputat del districte i, malgrat estar de llicència, l’alcalde salista Martí Rodó que ha de sentir com els oradors de Sabadell i Terrassa ataquen Alfonso Sala.

Després, en comitiva, es traslladen a l’estació per rebre a Àngel Guimerà que participa al dinar d’afirmació patriòtica, un banquet que reuneix dos cents comensals. Als postres es realitza un brindis pels nacionalistes de Sant Cugat, recordant que és el poble on millor resultats va treure Francesc Llonch, i es clou amb un discurs de l’Àngel Guimerà.

Després, de nou trasllat a l’estació per inaugurar la placa del carrer que a partir de llavors portarà el nom d’Àngel Guimerà i a la tarda festival patriòtic al Parc, amb balls populars, lectura de poesies i teatre [14].

Els regionalistes no tornaran a vèncer en cap elecció més del districte i es van limitar a celebrar les victòries a d’altres poblacions, com el sopar que organitzen el juny de 1921 a l’Hotel El Siglo per celebrar el triomf de la candidatura nacionalista a Barcelona [15].

Com escrivia, anys més tard, un vell republicà «la Lliga prefirió, por ser más cómodo, tratar en elecciones con el elemento caciquil antes que dirigirse al pueblo y hacerse con el pueblo. La Lliga prefirió conquistar un acta antes que conquistar San Cugat» [16].

Durant la Dictadura de Primo de Rivera el poder continua en mà dels salistes i l’oposició catalanista a Sant Cugat, com veurem, es va decantar el 1930 per Acció Catalana. Així que en arribar les eleccions municipals de 1931 a Sant Cugat no hi ha organitzada cap delegació o entitat associada a la Lliga.

La Comissió Auxiliar de Sant Cugat de la Lliga Regionalista

La Comissió Auxiliar de Sant Cugat de la Lliga Regionalista no s’organitza fins a la campanya per les legislatives de 1931. El maig, a La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Regionalista, es publica un manifest on els antics candidats monàrquics, que, com veurem, havien guanyat les eleccions d’abril de 1931 però no havien pogut accedir al consistori, i que ara diuen haver-se presentat «sense cap caràcter polític determinat», critiquen durament la repetició de les eleccions, previstes per al dia 31 de maig, i anuncien que aquest cop no es presentaran.

En el mateix escrit afirmen acatar la República, desitjant «que es consolidi i resti definitiu», ser «decidits partidaris» de què Catalunya «vegi reconeguda la seva personalitat i obtingut el màxim de llibertat, sempre dins l’Estat Espanyol» i anuncien que «davant del destriament de partits que inevitablement haurà de formar-se per actuar en el nou règim, nosaltres formarem al costat de qui sigui socialment conservador i asseguri les que considerem bases permanents de la societat com són: la religió, la família, la propietat, les tradicions, etc.» [17].

Ràpidament decideixen al costat de quin partit formaran. L’endemà, al mateix diari, ja s’anuncia que s’estava organitzant «un nou partit catalanista republicà» a Sant Cugat, referint-se a la Lliga Regionalista [18]. Els promotors són, precisament, aquests antics candidats monàrquics que signaven el manifest, que comprenen que el temps del caciquisme salista s’ha acabat amb la República i que ara tracten de recol·locar-se políticament. Per exemple, dos dels seus impulsors són el fuster Joan Soler Julià, fill de l’arrendatari del Parc Municipal, i Pere San Mestres, exdirigent de la Unión Patriótica i fill de Joan San, exsecretari de l’Ajuntament catalogat com un dels principals cacics del poble pels republicans. Tots dos s’havien presentat a la llista monàrquica l’abril de 1931. També participen antics monàrquics com Josep Alegret Estapé o Llucià Sala, un altre excandidat. Per aquesta causa sempre seran titllats de falsos catalanistes pels federals. Per aquesta causa sempre seran titllats de falsos catalanistes pels federals.

En l’àmbit català la Lliga estava en millor situació que els radicals per esdevenir la principal força política de la dreta a Catalunya, i així va ser. Després de l’empat amb els radicals a les eleccions de 1931, a les del 1932 els supera amplament, esdevenint la força hegemònica de la dreta. D’això es va beneficiar a Sant Cugat, ja que, malgrat tenir poca militància, sí que recull la majoria de vots de la dreta local i del món catòlic, radicalitzat pel procés de secularització que està suposant la República.

El setembre de 1932, en mig del procés d’expansió organitzativa encetat per la Lliga Regionalista des de finals de 1931 i després de la visita del seu líder Francesc Cambó a Sant Cugat el 27 d’agost, en què se celebra a la Sala de Festes del Parc un gran acte d’afirmació catalanista amb parlaments de representants de les diferents seccions de la Lliga Regionalista i regidors de Sabadell i Barcelona, presidit per Pere San i Joan Soler, [19] es forma la Delegació de Sant Cugat de la Lliga Regionalista, que manté una gran activitat, organitzant diferents mítings durant setembre i novembre.

La Delegació atrau catòlics, burgesos barcelonins amb torre a Sant Cugat i també a alguns republicans radicals desencisats per la poca oposició dels seus regidors a l’Ajuntament i atrets pel discurs més dretà de la Lliga. És el cas del tintorer Manel Farrés Salvadó, nascut a Sants el 1905, que havia estat secretari del Centre Republicà Radical, expresident de la Coral La Lira i molt actiu en el món associatiu santcugatenc, o el del mestre d’obres Miquel Jané Obiols, de cal Carlons, fundador també del centre radical o el del mecànic Tomàs Serra Sagalés, provinent del Centre Republicà d’Esquerres i nebot d’Anton Sallés, alcalde durant la Dictablanda o el del pintor Dámaso Torras.

La millor organització local es tradueix en uns millors resultats electorals, però sense posar-se mai a l’alçada dels resultats dels seus correligionaris de la comarca. Si el 1931 la Lliga a Sant Cugat s’havia quedat en un pobre 7.6%, quatre punts per sota dels resultats mitjans a la comarca i per sota dels resultats a tots els pobles veïns, a les eleccions de 1932, on es presenten coalitzats amb Acció Catalana i Unió Democràtica de Catalunya en la candidatura Concòrdia Ciutadana, puja fins a un 22.8%, encara que també per sota de la mitja de la comarca. Per aquestes eleccions la delegació lligaire va organitzar un acte de campanya on van parlar Pere San i els candidats Delfí Sanmartín i Josep Maria Trias de Bes [20].

La delegació local de Lliga Catalana

Anuci de l’acte polític del diputat Trias de Bes a Sant Cugat. La Veu de Catalunya, 12 febrer 1933.

El febrer de 1933 a l’Assemblea de la Lliga Regionalista el partit es va reestructurar i, entre altres coses, va canviar el nom pel de Lliga Catalana. En aquesta Assemblea no hi ha cap representant de Sant Cugat, però el 13 de febrer conviden al diputat Josep Maria Trias de Bes a fer un acte polític a la Sala de Festes del Parque. A la presidència acompanyen al diputat els líders lligaires locals Joan Baliarda Serrallach -de 53 anys, propietari d’una fàbrica de material elèctric al carrer Gorina i casat amb la Rita Vilaró Roca, propietària agrícola- i els més joves Tomàs Serra Sagalés, Pere San Mestres, i Joan Soler Julià [21].

L’acte i el rellançament de la Lliga Catalana esperona aquests militants santcugatencs per llençar el març un manifest a l’opinió pública. Entre altres coses afirmen que «Espanya en general, i Catalunya en particular, necessiten un llarg període de pau, d’ordre, de respecte, de confiança. Que acabin les agitacions, que cessin les persecucions, que hi hagi una llibertat ben entesa, que la producció es vegi protegida i fomentada», això l’han de portar a terme «homes fortament capacitats (...) aquests homes prudents i aptes es troben a la Lliga Catalana». Per això consideren, després que «els electors de Sant Cugat del Vallès en les passades eleccions saberen demostrar la confiança que tenien en la política i en els homes de la Lliga Catalana (...) que és arribat el moment de que tots els que creuen en aquella política i en aquells homes formin una Associació que a Sant Cugat sostinguin aquella bandera» [22] .

Des de L’Avenir, en resposta al manifest de la Lliga, s’afirma que els seu militants són «oportunistes amagant vostres intencions perverses, baix la capa de la patrioteria i que a la Lliga sols s’hi troben els homes representatius del Foment de l’Explotació del Treball i de l’Institut de Sant Isidre, esclavitzadors de la Ciutat i el Camp de Catalunya» [23].

Durant el maig organitzen un cicle de conferències i de cara a les eleccions generals de novembre de 1933 convoquen, el dia 10, un míting doble a la Sala del Parc Municipal, amb Concepció Sastre, que «tractà del deure de les dones davant les eleccions» -en aquestes eleccions les dones poden votar per primer cop-, i el candidat Armand Carabén, que parla de catalanisme i qüestió social i recorda la seva participació en l’acte de col·locació de la senyera a l’Ajuntament del 1918. Segons la premsa afí reuneixen quatre-centes persones [24]. En aquestes eleccions, en què la Lliga anava amb els carlins, a Sant Cugat van treure el 30.6%, que suposava un creixement en percentatge, però que encara els mantenia catorze punts per sota dels resultats de la circumscripció.

El Casal Català de Sant Cugat

No és fins al 1934, de cara a les eleccions municipals de gener, que es completi l’organització local creant a Sant Cugat una entitat associada a Lliga Catalana. El 31 de gener de 1934 es convoca per la Delegació Local de la Lliga, al Parque, una reunió per tal de crear el Casal Català i les seves seccions de Joventut i Femenina [25]. El 2 de març se celebra la reunió de constitució oficial de la nova entitat. A la presidència figuren Tomàs Serra, Pere San, Joan Soler, Manel Farrés i Enric i Pere Juneny, a més del regidor Josep Garrell i els delegats comarcals de la Lliga. Una vegada llegits i aprovats els estatuts es nomena la Junta Directiva. Els trenta socis que té en el moment de la seva fundació el Casal trien com a president al propietari agrícola Gabriel Montañà Estapé, de 28 anys. A la Junta l’acompanya com a vicepresident Bartomeu Tortosa, que havia estat regidor durant la Dictadura, i com a secretari Pere San Mestres. La jornada finalitza amb un acte polític on intervenen els sabadellencs Tomàs Casulleras, que exposa l’ideari de la Lliga, i Josep M. Costa Ruiz, que parla del moment polític. Es fixa com a seu un local al carrer de la Creu 11 [26].

També el març es crea la Joventut Catalanista del Casal Català, presidida pel mecànic de 23 anys Bru Sabaté Escursell, fill del sereno de l’Ajuntament, suspès del seu càrrec el 1932 per criticar al consistori, i amb forta presència de joves procedents de la Federació de Joves Cristians com Roderic Rodó o o el tapisser Francesc Morera Morera, de 25 anys i corresponsal de “El Matí” a Sant Cugat [27].

Durant aquest any la Lliga Catalana radicalitza les seves postures dretanes, sobretot arran del problema rabassaire, donant suport al recurs contra la llei de contractes de conreu i retirant-se del Parlament de Catalunya.

De cara a les municipals de gener de 1934 des del Casal Català es va fomentar la creació de Conjunció Catalanista, una candidatura que unia a tota la dreta catalanista de Sant Cugat, és a dir Lliga Catalana, ACR, UDC i independents, i on dels dotze candidats presentats la meitat eren de la Lliga. La Conjunció va ser derrotada pels federals i dels quatre regidors escollits per minories, només Josep Garrell Casamitjana, treballador de la central elèctrica i propietari duna botiga d’electricitat era de la Lliga de 42 anys. La gestió municipal d’aquest Ajuntament va ser durament criticada des de La Veu de Catalunya, per Pere San, corresponsal del diari a Sant Cugat.

Després dels Fets d’Octubre, en un primer moment, el regidor lligaire Josep Garrell es van negar a col·laborar amb la Comissió Gestora nomenada pel governador de Catalunya el maig de 1935 de majoria radical, però finalment el Casal Català va acceptar entrar com a minoria amb quatre regidors: el propietari Gabriel Montañà, el comerciant Pere Juneny Redó, Tomàs Serra Sagalés i Bartomeu Tortosa Farreras, que ja havia estat regidor durant la Dictadura de Primo de Rivera, però s’havia oposat a la demanda de l’emprèstit. Tots quatre formaven part de la Junta del Casal Català, de la que Gabriel Montañà era president. Aquesta decisió va produir diferències en el si del Casal i de fet Josep Garrell es va apartar del partit. També va suposar un trencament amb els seus aliats a les municipals d’ACR.

A l’Assemblea Ordinària de la Lliga Catalana, celebrada el març de 1935, el Casal Català de Sant Cugat envia com a Tomàs Serra Sagalés i com assembleista suplent a Pere San, que sembla que és qui finalment va assistir representant als santcugatencs. Aquest any també traslladen la seu del carrer de la Creu a una local més gran a la plaça de la República, a una casa propietat de Pere San, i on havia estat l’Ajuntament fins al 1931.

El gener de 1936, després de la reorganització de l’ajuntament gestor ordenat per l’autoritat, la Lliga va passar a tenir la majoria i el seu líder Gabriel Montañà va ser nomenat alcalde. Però seria per pocs dies. El febrer, en ser derrotat el Front de l’Ordre a les eleccions legislatives, coalició electoral on participava la Lliga amb tota la dreta catalana, l’ajuntament lligaire es va veure obligat a dimitir, cedint el poder als regidors federals escollits el 1934.

Durant 1935 i 1936 la Lliga a Sant Cugat no havia crescut en militància, però sí en influència, malgrat la presència de la CEDA. De cara a les legislatives de 1936 va tramitar 370 carnets electorals i va organitzar un míting el dia 30 de gener, amb Josep Maria Trias de Bes com orador principal, de suport al Front de l’Ordre. Després de la derrota del febrer, la Lliga va anar en solitari a les eleccions de compromissaris, boicotejades per les altres forces de la dreta.

Pel que fa a la composició social dels seus membres, com hem vist, trobem trobem propietaris agrícoles i urbans, botiguers i comerciants, amos de fusteries i lampisteries o mestres d’obres. Encara que no té un òrgan d’expressió local, utilitza la corresponsalia de La Veu de Catalunya i també la revista D.I.C., setmanari satíric ultracatòlic i proper al partit, per fustigar, amb un to molt virulent, als republicans federals i la Unió de Rabassaires local.

4.1.3. Els republicans radicals

A diferència de poblacions properes com Rubí, a Sant Cugat durant els anys d’esplendor del radicalisme no va haver cap grup local organitzat del Partit Republicà Radical, encara que si alguns afiliats a títol individual com els paletes Josep Llopart Blay o Anton Vilaseca Aymerich, que tenia la representació dels radicals a Sant Cugat des de 1918. També era un fervent seguidor de Lerroux en Pere Arpí Massana, conegut com Peret Gerrer, fill de l’exregidor Francesc Arpí Sagués.

A partir de 1926 alguns membres de la Unión Patriótica, preveient els canvis polítics, es van organitzar en un comitè radical. Però no seria fins després de la proclamació de la República, el 15 de maig de 1931, que es va fundar el Centre Republicà Radical de Sant Cugat (CRR), adherit al Partit Republicà Radical [28]. De fet, van triar afiliar-se al partit de Lerroux després d’haver estat funcionant a l’abril com a delegació del Partit Republicà Radical Socialista, del que era membre l’històric Josep Llopart Blay, que havia estat dirigent de la Societat de Paletes i cooperativista [29]. Sembla que van veure més futur en les files del Partit Radical.

Com a molts pobles, on no hi havia una nombrosa vella guàrdia, a Sant Cugat el partit radical es va fornir amb gent de procedència diversa. Els seus socis provenien majoritàriament de la desapareguda Unión Patriótica o no havien intervingut mai en política. Pau Muñoz Castanyer a Garba, portaveu d’Acció Catalana, deia d’ells que eren «uns quants cervells privilegiats de regular tamany que junt amb uns quants senyors de la difunta Unió Patriòtica que s’hi han filtrat per sota mà i uns quants altres més que s’hi han abocat plens d’una esperança verda com l’aufals [sic], formen un conglomerat pintoresc». A la mateixa publicació els titllaven de «senyors Esteve arribistes» i de «dignes successors del famós partit de la U.P.» [30].

També formaven part del Centre Republicà Radical alguns republicans històrics, com els ja citats exregidors Anton Vilaseca Aymerich i altres paletes antics membres de la Societat de Paletes de Sant Cugat, com Josep Llopart Blay i Miquel Jané Obiols, a més d’alguns obrers, sobretot tintorers de La Pelleria. El delegat del Centre Republicà Radical al comitè provincial del partit era Teodoro Martí Pujol, Doru, un vinyataire i venedor de vi que havia estat fiscal municipal durant la Dictadura, antic militant de Fraternitat Republicana, sometenistas, que havia estat breument president de la Unió Santcugatenca i era president de la Creu Roja i s’havia presentat amb els salistes a les municipals d’abril.

També havia pactat en el passat amb els cacics un altre membre destacat del Centre, el paleta Jaume Vilaró Vilaró, regidor d’oposició entre 1912 i 1915 i després, per pacte amb els salistes, entre 1920 i 1923. A més, havia estat segon tinent d’alcalde al consistori de la Dictablanda donant suport, junt amb els salistes, a l’alcalde Antoni Sallés enfront del grup opositor encapçalat per Tomàs Musella.

Les intencions d’aquest sector de situar-se políticament després del 14 d’abril queda patent amb la fundació el 8 de maig de 1931, just una setmana abans de la creació oficial del Centre Republicà Radical, del Centre Republicà d’Esquerra de Sant Cugat del Vallès. [31] De fet, a l’abril havien estat funcionant com a Esquerres Catalanes. El Centre Republicà d’Esquerra aprofitant que el Centre Republicà Federal seguia vinculat al Partit Republicà Democràtic Federal es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Segons explicarà Anton Vilaseca, després de deixar del Centre Republicà Radical, la idea de formar dos centres va ser de Vicenç Esteban, comerciant de queviures de 53 anys, Jaume Alemany Cleris,ordinari -era propietari d’un camió- de 60 anys, i Miquel Auladell, mestre d’obres i modest propietari rural, que havia estat secretari dels republicans fusionistes locals des del 1903 i regidor entre 1906 i 1910, amb la idea d’estar ben col·locats en uns moments d’incertesa política sobre quin seria el partit hegemònic a Catalunya [32].

La fundació paral·lela del Centre Republicà Radical i Centre Republicà d’Esquerra indica que aquest sector, que per la seva moderació social no pot estar amb els federals i que pel seu laïcisme no pot anar a la Lliga o Acció Catalana, de la que també els separa el seu catalanisme, tracta de buscar un referent polític català que els faci estar ben situats políticament de cara al poder, tant si guanyava ERC com si ho feien els radicals, i de fet els dos centres actuen junts com a coalició amb un únic comitè dirigent i tots dos centres tenen la seva seu a la Posada Nova del carrer Major, propietat del radical Jaume Garriga Vila, i el mateix cobrador, l’Enric Llopart Balcells.

Com deien a L’Avenir "malgrat que aparentment eren dos centres als seus components s’els podia aplicar aquell adagi espanyol: los mismos perros con distinitos collares" [33]. El Centre Republicà Radical s’expressa durant 1931 per mitjà del diari radical barceloní El Progreso, sent el corresponsal a Sant Cugat Joan Serra Santamaria.

A les eleccions municipals repetides del 31 de maig els dos centres es presentaren coalitzats en un anomenat Centre Bloc Republicà, traient dos consellers (Anton Vilaseca, del CRR i Josep Alemany Prats del CRE). A les legislatives de juny, on el PRR es presenta com l’alternativa conservadora a la política socialitzant, obtenen un 7.6% dels vots, molt per sobre del 3.3% de mitja a la comarca i dels resultats dels pobles veïns, on no havia arribat ni al 3%.

El Centre Republicà Radical comença fent una oposició dura a l’Ajuntament, però a poc a poc es va debilitant. Primer per l’escissió que protagonitza el sector més fidel al radicalisme històric, que a mitjans de setembre de 1931, i encapçalats per Anton Vilaseca i Josep Llopart, formen Fraternitat Republicana Radical Veterans núm. 1. Segons Vilaseca i Llopart la divisió va venir perquè es van adonar que ells, com a radicals històrics, havien estat utilitzats pels seus companys per aconseguir una legalització ràpida dels centres i tenir una certa legitimitat, però una vegada fundat el Centre Republicà Radical els van anar bandejant i prenent decisions sense consultar-los, mentre eren els dirigents del Centre Republicà d’Esquerra els que manaven realment [34].

Els radicals "històrics" van intentar fer-se amb el Centre Republicà Radical, però en fracassar van optar per crear una nova entitat. La Fraternitat Republicana Radical agrupava, doncs, a vells lerrouxistes i alguns obrers d’origen murcià, treballadors de la Pelleria. Es tracta del sector del Centre Republicà Radical més fidel al radicalisme tradicional obrerista, anticatalanista i anticlerical. La seva primera reunió com entitat autònoma es fa el dia 26 d’octubre de 1931, sent escollit president Josep Llopart [35]. Després de l’escissió Anton Vilaseca deixa pràcticament d’assistir als plens municipals. Fraternitat Republicana Radical participa en actes com l’homenatge a Layret o l’enterrament civil de Miquel Pahissa, però no té cap incidència política més.

Després de la marxa d’Anton Vilaseca és escollit l’octubre nou president del Centre Republicà Radical, el comerciant i antic sometenista Vicenç Esteban Campos [36]. Durant aquests mesos els radicals organitzen tres conferències al Parc, com la del 16 de desembre amb Marcos Benet, sota el títol de «Soluciones del Partido Radical dentro de la democracia republicana» o la de l’advocat José Gual Montardit, el mateix desembre de 1931, sobre les bases del Partit [37]. Després d’aquests actes el Centre Republicà Radical només organitza algun de caràcter electoral.

Mentrestant el Centre Republicà d’Esquerra tractava de mantenir el vincle amb ERC per presentar-se com els seus representants al poble. El 13 de novembre el Centre va anunciar un míting a Sant Cugat amb oradors de Barcelona, com Roc Boronat, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, però els ponents van arribar tard, quan el públic ja havia marxat. L’acte es va reprogramar per al dia 20, aquest cop els oradors ni van comparèixer. Segons La Veu de Catalunya «no falta qui diu que tot això són maniobres de l’Ajuntament federal (...). Maniobres portades a cap per tal d’aborrir [sic] els pacients dirigents del centre esquerrà d’aquesta vila i poder agavellar ells la seva representació» i afegia que als del Centre Republicà d’Esquerra «els costa molt de comprendre que no els volen i que els fan més nosa que servei» [38].

No anava desencaminat el diari de la Lliga. El 27 del mateix mes el Comitè Comarcal d’ERC va convocar a una reunió conjunta dels militants del Centre Republicà d’Esquerra i del Centre Republicà Federal, per decidir quin dels dos centres havia d’ostentar la representació del partit. A l’assemblea es van presentar els federals en bloc, mentre que del Centre Republicà d’Esquerra només van participar dos representants enviats per protestar per la metodologia seguida per solucionar el conflicte. Després de l’assemblea els representants del Comitè Comarcal d’ERC van decidir donar la representació del partit a Sant Cugat al Centre Republicà Federal i expulsar de l’organització el Centre Republicà d’Esquerra, que l’abril de 1932 decideix la seva dissolució i la integració al Centre Republicà Radical.

Segons escrivia Anton Serra al radical Renovación, «la Esquerra [referint-se al Centre Republicà d’Esquerra] no podía ir nunca junto con los federales, por considerar que al hacer está unión la Esquerra saldría con la camisa sucia» per això van decidir ingressar al Partit Republicà Radical «partido más netamente republicano». [39]

Des de L’Avenir, publicació federal, se celebra l’esdeveniment i escriuen «això no ens extranya [sic] a nosaltres, que coneixem el panyo [sic] oportunista d’aquesta gent. Ahir amb les possibilitats de «arrambar-se» amb en Macià es feren d’esquerra. Avui, han canviat de pensar i de camisa i han passat al flamant partit d’en Pich i Pon.» [40]. De nou es demostra que es tractava del mateix projecte.

Encara que segurament no tots els militants del Centre Republicà d’Esquerra van passar al Centre Republicà Radical. El regidor Josep Alemany Prats, fill del dirigent radical Jaume Alemany Cleris, se situa cada vegada en postures més nacionalistes catalanes que l’apropen a ACR, on termina militant, i a l’independentisme, sent un dels fundadors de Nosaltres Sols!. També Josep Guix Gurri, que havia estat president del Sant Cugat Sport F.C., es passa a Nosaltres Sols!. Això acaba amb l’oposició radical a l’Ajuntament, ja que els dos regidors escollits el 1931 no s’incorporen al reunificat Centre Republicà Radical. En l’assemblea del 10 de juny del Centre Republicà Radical, després de la incorporació del Centre Republicà d’Esquerra, s’escull nou president a Jaume Alemany Cleris, pare del regidor Josep Alemany [41]. Encara perdran, poc després, al secretari de l’entitat, el guixaire Salvador Sitjes Masana, que es passa al Centre Republicà Federal.

També perdran militants per la dreta. Alguns dels fundadors del Centre Republicà Radical, com per exemple Miquel Jané Obiols, Dámaso Torras o Manel Farrés Salvadó o Tomàs Serra Sagalés, que havia estat al Centre Republicà d’Esquerra, es passen aviat a una reorganitzada Lliga Catalana de Sant Cugat.

A pesar d’aquests problemes a les eleccions de 1932 els radicals obtenen a Sant Cugat prop d’un 10% de vots, mentre a Barcelona ciutat perdien posicions i a la comarca es mantenien. Aquests bons resultats vénen de recollir vots republicans moderats i laics que s’allunyaven d’ERC després dels conflictes socials, però que veien a la Lliga, segurament influïts per la representació de Sant Cugat, com massa dretana i confessional.

A les eleccions de 1933, amb el vot femení, els radicals catalans es van enfonsar, en canvi els santcugatencs van aguantar el cop, encara que van caure percentualment fins a un 7.4%, mentre el partit a la circumscripció no arribava al 2.7%, i això que a diferència de Barcelona, no tenien organitzada cap secció femenina.

El Centre Republicà Radical va perdent influència al poble com oposició al Centre Republicà Federal, per la debilitat de la seva oposició a l’Ajuntament i sobretot després de l’aliança que fan la Lliga, Acció Catalana i UDC per enfrontar-se al Centre Republicà Federal a les eleccions municipals de 1934, que els deixa fora, ja que com a la resta de Catalunya la reunificació de la dreta es fa a partir de la defensa del catolicisme i a Sant Cugat també del catalanisme, el que els impedia sumar-se a aquesta alternativa conservadora. Davant d’aquest panorama el Centre Republicà Radical es va abstenir de participar en les eleccions locals, per les seves nul·les possibilitats, donat el sistema electoral majoritari.

El Centre Republicà Radical no torna a tenir un paper destacat al poble fins després dels fets d’octubre del 1934. El 1935 va ser nomenat pel governador civil un Ajuntament gestor amb majoria radical, que va nomenar com a alcalde de Sant Cugat qui des del juny de 1933 era president del Centre Republicà Radical, l’antic federal, Joan Altés Bargalló, provinent del Centre Republicà d’Esquerra [42].. A més, els radicals santcugatencs van nomenar president honorari del Centre al ministre radical Juan José Rocha, propietari d’una torre al carrer Pahissa de Sant Cugat, on estiuejava [43]

El 4 de març de 1935 Joan Altés, com a representant del Centre Republicà Radical, es desplaçaria a Madrid per participar en l’homenatge que es va tributar a Alejandro Lerroux, president del Consell de Ministres i líder del partit, «en el seu natalici i testimoniar-li la seva adhesió i homenatge» [44]. Un mes després era nomenat alcalde gestor amb una majoria radical a l’Ajuntament. La seva gestió, analitzada en un altre apartat, acaba amb els canvis de regidors manats per l’autoritat el gener de 1936, que donaven la majoria a la Lliga. Això va provocar la retirada de l’Ajuntament dels regidors radicals.

Després de la seva sortida de l’Ajuntament es van denunciar, primer per la Lliga i després pels federals, escàndols de corrupció, el que els equiparava amb la resta del Partit Republicà Radical, que havia hagut que fer front als escàndols de l’estraperlo i l’afer Nombela. Tot això acaba per enfonsar als radicals, tant a Espanya com a Sant Cugat.

Pel que fa a la composició social del Centre Republicà Radical, la majoria dels seus militants pertanyien a la petita burgesia, trobem sobretot propietaris de botigues d’electricitat, pintura, fusteria i espardenyeries, mestres d’obres i pagesos benestants,També obrers de la construcció i tintorers de La Pelleria, malgrat que l’escissió de la Fraternitat Republicana Radical va restar al Centre Republicà Radical militants d’aquest segment social.

4.1.4. L’Agrupació d’Acció Catalana: del Partit Catalanista Republicà a Acció Catalana Republicana

Vegeu->L’Agrupació d’Acció Catalana: del Partit Catalanista Republicà a Acció Catalana Republicana

4.1.5. Els independentistes: Nosaltres Sols !

Vegeu->L’independentisme a Sant Cugat durant la República

4.1.6. Unió Democràtica de Catalunya

Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va néixer el 7 de novembre de 1931 com un partit nacionalista català, defensor de la democràcia política i la doctrina social de l’Església. La majoria dels seus primers militants procedien del carlisme o d’Acció Catalana, com era el cas de Sant Cugat. A mitjans de 1932 es produeix la ruptura del sector més catòlic de l’agrupació local amb Acció Catalana. Els escindits ingressen a UDC. L’escissió santcugatenc l’encapçala Pau Muñoz Castanyer que, com hem vist, havia estat present en la proclamació de la República i nomenat regidor en l’ajuntament revolucionari de 1931. En el moment del trencament era el director de Garba.

El nucli santcugatenc era molt reduït. Al primer congrés celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre, en què UDC es referma en el seu confessionalisme i nacionalisme, encara no hi ha presència d’una agrupació santcugatenca. Qui sí participa és Pau Muñoz, que es mostra com un delegat actiu al congrés, presentant esmenes, com la que demanava que la denominació del partit fos Unió Democràtica Nacionalista -que no és acceptada- i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final és escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, amb un míting a la Sala Tadeo on parlen Pau Muñoz Castanyer, Lluís Jover, Joan Baptista Roca i el nou líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera i on defensen «la unión de gente sensata, haciendo un frente único en las próximas elecciones, al objeto de poder llevar al Parlamentos catalán representantes de la verdadera democracia catalana» [45]. Finalment, a les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932 es presentaran coalitzats amb la Lliga Regionalista i Acció Catalana.

Aquests actes fan que a principis de 1933 es formi l’agrupació local d’UDC, que està ja present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any. En aquest Congrés trobarem de nou un Pau Muñoz molt actiu, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra.

L’agrupació no va ser molt nombrosa i entre els seus militants figuraven exmembres d’Acció Catalana com Pere Vila Trabal, Lluís Juanola Almar, algun jove de la Federació de Joves Cristians o el mateix Pau Muñoz, més destacat en treballs a la direcció del partit que en l’agrupació local i que finalment seria escollit el setembre de 1933 per cobrir una vacant en el Consell Nacional d’UDC.

A les eleccions municipals de 1934 UDC va col·locar a Pau Muñoz i Pere Vila a la llista de Conjunció Catalanista, però cap d’ells va ser escollit com a regidor. A les eleccions de 1936 no va recolzar cap de les dues candidatures.

A finals de juny va haver una visita a Sant Cugat de dirigents de la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, sindicat afí a UDC, que es van entrevistar amb joves fejocistes per tal d’organitzar una delegació a Sant Cugat [46]. L’adveniment de la guerra va frustrar l’intent del sindicat catòlic i va posar UDC entre dos focs, ja que com a catòlica va ser perseguida pels revolucionaris, mentre que per nacionalista ho serà pels franquistes. Malgrat tot a Sant Cugat els membres d’UDC després de la guerra s’integraran en les entitats franquistes i, fins i tot, Pau Muñoz arribarà a ser alcalde de Sant Cugat del 1947 al 1949, mentre un altre membre del partit, Lluís Juanola, serà el primer Jefe Local de FET el 1939.

4.1.7. Acció Popular Catalana i la CEDA

Vegeu—> Acció Popular Catalana i la CEDA: la dreta espanyolista i catòlica al Sant Cugat republicà

4.2. L’ESQUERRA

4.2.1. Els republicans federals: de la Gloriosa al Centre Republicà Federal, del Partit Republicà Democràtic Federal a Esquerra Republicana de Catalunya

El Centre Republicà Federal de Sant Cugat del Vallès, que venia gestant-se des de setmanes abans, va fer el seu acte d’inauguració el 26 d’abril de 1930, amb un míting d’afirmació republicana que serveix de presentació a la Sala Tadeo, davant d’un nombrós públic, part vingut de fora de Sant Cugat, i sota la presidència de Magí Bartralot. Els oradors van ser Ramon Mas i els sabadellencs Joan Vila, Jaume Ninet i Amadeu Aragay, tancant l’acte el mateix Bartralot [47].

Antecedents

Aquesta relació amb els republicans de Sabadell, on «ésser republicà i federal era gairebé sinònim», i amb el seu Círcol Republicà Federal, venia de lluny i es va reforçar a partir de gener de 1887, després que un real decret dividís el fins llavors districte electoral únic de Terrassa -que incloïa a Sabadell-, en dues circumscripcions electorals, la de Terrassa i la de Sabadell, on passarà a estar inclosa Sant Cugat del Vallès. A Sabadell «el partit federal conservà com a patrimoni diferenciat el ser referent local per a tota empresa d’aplegament unitari de les hosts democràtiques; eren ells els qui garantien el diàleg entre la democràcia i l’obrerisme» [48]. Com els sabadellencs, els republicans santcugatencs del Centre Republicà Federal es vinculen, de nou el 1930, i fins a desembre de 1931, al vell Partit Republicà Democràtic Federal.

El Centre Republicà Federal es vinculava, doncs, amb el republicanisme federal, amb una cultura política amb una visió del món i de la vida en societat d’arrel idealista, amb influències materialistes i profundament liberal i democràtica. Els republicans federals santcugatencs creuen, com el seu líder indiscutible, Francesc Pi i Margall, «que la història té una llei inexcusable, la del progrés. Les societats, des dels orígens més remots, haurien lliurat un combat mil·lenari per la llibertat. El progrés no era altra cosa que l’esforç de la humanitat per deslliurar-se de rèmores i prejudicis, de la ignorància i la dominació dels poderosos. El motor de les transformacions, doncs, no seran les condicions materials d’existència sinó la confrontació d’idees» [49]. Un federalisme que tindrà una configuració classista i popular, i estarà ben relacionant amb el moviment obrer i rabassaire, el mutualisme i el cooperativisme.

El 8 de desembre de 1868 a les tres de la tarda se celebra a Sant Cugat una «manifestación republicana federal, reinando el mayor orden y un entusiasmo indescriptible. El pueblo entero tomó parte en la manifestación». L’alcalde, que tenia convocada una reunió a la mateixa hora, va tenir «que sol·licitar del orador republicano que suspendiera su discurso por media hora, al objeto de poder celebrar la reunión», una vegada acabada aquesta «siguió la manifestación republicana que fue numerosísima, entusiasta y ardiente» [50].

Potser no va ser tan nombrosa, el testimoni és d’un diari republicà federal, però aquesta és la primera manifestació que tenim del republicanisme federal a Sant Cugat. També sabem que veïns santcugatencs que participen el 1869 en l’aixecament contra les quintes que encapçala el rubinenc Josep Palet, rabassaire, republicà federal, anticlerical i maçó [51]. És plausible que alguns ja haguessin participat en motins anteriors dirigits pel mateix Palet de Rubí.

Malgrat tot, quan es proclami la Primera República, el febrer de 1873 seran els republicans més moderats, organitzats com a Comitè Republicà de Sant Cugat, els que accedeixin al poder local, encapçalats per qui serà l’alcalde Jaume Castañé Sobregrau. [52]

Una vegada desallotjats del poder pel cop d’Estat de Pavia aquests republicans es dividiran en diferents tendències. Alguns, com Miquel San, s’incorporaren als liberals, altres, com l’exalcalde Jaume Castañé, optaran per unir-se a les files del Partit Democràtic Possibilista; hi haurà els què, com Joan Torrella o Joan Català, acabin en els rengles del Partit Federal Orgànic creat el 1881, i hi haurà els que s’afegeixin a les files del Partit Republicà Democràtic Federal. Molts d’ells acabran confluint temps després en un sol partit.

El 20 de febrer de 1897 republicans possibilistes, centralistes, federals orgànics i alguns federals, participen en l’Assemblea Popular Republicana de Reus, on hi ha representació santcugatenca, i que va ser el primer pas cap a la creació el juny de 1897 de Fusión Republicana, partit que agrupava a tots els republicans al marge de federals pimargalians.

A Sant Cugat es crea aquell mateix estiu una Junta Municipal de Fusión Republicana, que presideix l’històric Jaume Castañé i on figura com a secretari un altre republicà històric de la vila Joan Català Fàbregas, que havia estat regidor entre 1891 i 1895. [53]

Aquests fusionistes seran cooptats pel caciquisme local, que els hi garanteix l’accés al consistori i es convertiran en una mena d’oposició «oficial» al ple, més decorativa que efectiva.

Els republicans federals

El republicanisme federal santcugatenc s’ha mantingut al marge d’aquests moviments, excepte quan ha calgut recolzar el candidat republicà al districte. Els federals s’havia anat reorganitzant a la vila de la mà del moviment rabassaire. Com hem vist, els lligams entre federals i rabassaires tenen el seu origen a la Primera República. Els rabassaires no oblidaran mai que l’agost de 1873, sent president Francesc Pi i Margall, es va proclamar una llei que declarava redimible la rabassa morta. Serà just aquest el moment en què aparegui una Secció d’Agricultors de Sant Cugat adherida a la Federación de Trabajadores de la Región Española, la secció espanyola de la Internacional. Són uns anys de relació entre internacionalistes i republicans federals que tindran un paper com a protectors de la Internacional i facilitaren contactes.

Els rabassaires santcugatencs s’organitzaran el 1895 en la Sociedad de Agricultura de Sant Cugat, presidida per Joan Vila Casal, amb l’objectiu de millorar les seves condicions laborals, però també amb una vocació política. Als seus estatuts escrivien que "podrá tomar parte en los actos políticos apoyando al partido que más le ayude". [54] És un moment de revifalla del Partit Federal a nivell català després de la publicació del seu programa electoral el 22 de juny de 1894, on es donava més importància als temes socials i a les reivindicacions camperoles.

Una delegació de Sant Cugat participa el febrer de 1895 al segon congrés de la Federació d’Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola (FOA), on es van reafirmar en els ideals socialistes formulats pel Partit Republicà Democràtic Federal. La secció santcugatenca, presidida per Josep Vila, també està present al tercer congrés de la FOA de gener de 1896.

El febrer de 1896 el PRDF es divideix de forma temporal entre el sector afí a Vallès i Ribot i l’ala esquerrana, els seguidors de Pi i Margall, que abandonen el Consell Regional Federalista acusant al sector de Vallès i Ribot d’apropar-se a les tesis catalanistes, oblidant els principis federalistes i municipalistes tradicionals del Partit. Les organitzacions rabassaires del Penedès i el Vallès, van expressar a través del seu òrgan El Campesino, el seu suport als pimargalians. Era, doncs, un moment dolç en la relació entre rabassaires i federals de Pi i Margall.

El 2 de maig de 1897, «invitados por sus correligionarios de San Cugat del Vallés» -la Societat d’Agricultura- participen en un míting al poble els republicans federals Francisco Bau Martínez, Carles Ventura Pardo, de Sabadell, i Roig Artigas, defensant «la doctrina de D. Francisco Pi y Margall y la necesidad de tomar parte en todas las elecciones». [55]

Sembla que les recomanacions d’aquests oradors tenen èxit. La Societat d’Agricultura decideix presentar-se a les eleccions municipals de 1897 i 1899. Cap dels seu candidats accedeix al ple. Denuncien tupinada a les eleccions. En canvi, si accedeixen a regidors els fusionistes, gràcies al seu pacte amb el caciquisme local.

A finals de 1899 ja existeix un Comitè Federal al poble que delega en Ignasi Bo i Singla com a representant a l’Assemblea de Joventut Republicana Espanyola celebrada a Girona. L’assemblea va aprovar una declaració expressant al necessitat d’establir per la via revolucionària una República democràtica, socialment justa i que afrontés el problema de las «sectas religiosas». [56]

El 1900 els federals santcugatencs van fer un pas més enllà. Els membres de la Societat d’Agricultura decideixen adherir-se oficialment al Partit Republicà Democràtic Federal, en ple revifament, sent un dels pocs casos en què trobem una societat agrícola com a tal afiliada al Partit Federal. A la Junta de comitès del pla del Partit Federal els rabassaires santcugatencs, ara sota la denominació de Federació d’Agricultors, enviaran com a representants a Jaume Llunell Puigbó, de cal Cordills, i Josep Martí Valls. [57]

Els federals donen suport als candidats republicans al districte de Sabadell, però normalment sense èxit, davant el frau electoral. Per exemple, a les eleccions del 26 d’abril de 1903, en que va ser escollit diputat per Sabadell Francesc Pi i Arsuaga, fill de Pi i Margall, a Sant Cugat va guanyar àmpliament Timoteo Bustillo, el derrotat candidat "cunero" liberal. La Campana de Gràcia denunciava que: «son en gran números las coaccions y porquerías que’s varen fer en aquest poble en favor de la candidatura de’n Bustillo. La garrafa del ayguardent, els puros, fins els billets de banchs anavan á dojo per comprar conciencias. Degut á aquest modo de obrar per part dels cacichs i dels seus representants no varen poguer obtenir majoría en aquesta població els republicáns» [58].

Fraternitat Republicna. cap a la unitat, però no a Sant Cugat

El 1903 comença un procés de convergència republicana. El gener diferents figures del republicanisme espanyol participen en un míting a Castelló cridant a la unitat republicans.

El març de 1903 republicans de diferents tendències -federals, unitaris, lerrouxistes, fusionistes- creen la Unión Republicana, que lidera l’històric Nicolás Salmeron, de la que només queden fora els progressistes.

El 5 d’abril se celebra un míting a Rubí, on s’ha desplaçat un delegació santcugatenca i on intervenen, entre altres, Emili Junoy, Eusebi Corominas, Alejandro Lerroux i Roca i Roca, candidat unitari dels republicans a les eleccions 1903.

A Sant Cugat, el juny de 1903, es reuneix una «comisión organizadora municipal del partido republicano de San Cugat del Vallès» que nomena presidents honoraris a Nicolás Salmeron, Alejandro Lerroux i Francisco Pi i Arsuaga i designa una Junta municipal presidida pel fusionista Jaume Castañé Sobregrau, regidor. En la junta hi havia més regidors com el vicepresident Joan Català Fàbregas, boter de professió, que havia estat regidor el 1873, entre 1891 i 1895 i ho tornava a ser des de 1902, o el dipositari Pere Farrés Batista, propietari d’un forn i «abacería» i regidor entre 1895 i 1902. [59].

Segurament es tracta d’una maniobra d’aquests republicans fusionistes de Sant Cugat, que des de 1897 tenen presència al consistori per un pacte amb el caciquisme local, per situar-se políticament de cara a la creació a la vila d’una entitat republicana afí a Unión Republicana, deixant fora als republicans federalistes. Però aquests van reaccionar.

L’octubre es celebra un Congrés Regional de Societats Republicanes de Catalunya que serveix per posar les bases d’aquest nou partit republicà únic a la regió. En aquesta assemblea està present una denominada Coalició Republicana de Sant Cugat del Vallès [60].

Seguint l’embat unitari, a Sant Cugat, la Sociedad de Agricultura va impulsar aquesta Coalició Republicana, que el novembre donaria pas a la creació de Fraternitat Republicana de Sant Cugat del Vallès, adscrita a la Unión Republicana, «con el objeto de agrupar a todos los republicanos de la población».

Aquell mateix mes els fundadors visiten a Eusebi Corominas, president de la Junta Provincial d’Unió Republicana, a més de director de La Publicidad, per presentar-se i «exponiéndole el objeto realmente patriótico y republicano de difundir los ideales democráticos y contribuir a la derrota del caciquismo y a la regeneración política y administrativa de San Cugat del Vallès» [61].

El 30 de novembre signa el governador civil «la nota de presentación en las oficinas del Gobierno de la provincia del Reglamento de la Sociedad titulada Fraternidad Republicana de San Cugat del Vallés» i segons explicava La Publicidad «tiene por principales objetivos la propagación de les doctrinas democráticas, sumándose con aquellas colectividades y entidades que, como ella, sienten el deseo de que no perdure eternamente en nuestra infortunada patria el régimen polltico actual; además sienten sus fundadores la aspiración de que dentro la misma se difunda y fomente la instrucción en todos sus órdenes. [62]

La constitució oficial es fa el 10 de desembre de 1903. A la seva acta fundacional diu que l’objectiu és «la propagación de doctrinas republicanas en general y dentro de ellas las que se inspiran en el programa regionalista-autonomista o federal» -malgrat ser una agrupació republicana unitària el federalisme continua tenint més pes- i que compten amb les simpaties d’Eusebi Corominas i del diputat provincial Joan Vidal i Valls. Nomenen presidents honoraris a Nicolás Salmerón, Eusebi Corominas i Francesc Pi i Arsuaga.

La base social continuen sent els rabassaires. De fet, l’alcalde Josep Borrell informa al governador civil que «la forman elementos de otra Sociedad designada en la localidad de «rabassaires» y algunos nuevos, pero lo han hecho cambiando el nombre para los fines que ellos ya se entienden».

Efectivament dels trenta-set socis fundadors vint-i-un són agricultors, i a més del president, el rabassaire Miquel Grau Ricart i el vicepresident el corredor de vins Pere Bigas Llunell, la majoria dels socis fundadors provenen de la Societat d’Agricultura. Com a secretari és escollit Jaume Puig Macià, propietari d’una petita fàbrica de teixits de cotó. Situen la seva seu a la Fonda Tadeo [63].

De fet, Fraternitat Republicana es converteix en un front anticaciquil local que agrupa rabassaires, republicans federals, antics regidors opositors i republicans d’altres tendències, com el farmacèutic, poeta i autor dramàtic Francesc Perpiñà García, antic republicà possibilista, que va tenir un paper destacat en la creació de Fraternitat presidint la Comissió Organitzadora.

Els únics republicans locals que queden fora d’aquesta unió són, precisament, els antics fusionistes, capitanejats per l’exalcalde Jaume Castañé Sobregrau. El seu intent d’avançar-se com a representants d’Unió Republicana a Sant Cugat no ha anat com esperaven. Malgrat això es constitueixen com a Centro de Unión Republicana de Sant Cugat i, de fet, sembla que són reconeguts pel partit al districte, almenys figuren en un llistat de comitès locals d’Unió Republicana al districte de Sabadell. [64]

Des de Fraternitat Republicana se’ls havia fet una crida a integrar-se, però no van fer cas, prefereixen mantenir el seu pacte amb el caciquisme local que els assegurarà presència al consistori fins 1905. Aquest grup de republicans conservadors, amb militants d’edat avançada, s’anirà diluint.

Fidels als ritus republicans, l’11 de febrer de 1904 Fraternitat Republicana celebra un banquet commemorant de la data, aniversari de la proclamació de la Primera República, i envia telegrames a Eusebi Corominas i Nicolás Salmerón reiterant la seva adhesió als líders regionals i nacional d’Unió Republicana. El 25 de març celebren un altre en l’aniversari, el de la creació de la Unión Republicana, aprofitant per felicitar a les minories republicanes a les Corts [65].

Fraternitat Republicana funcionava com un agrupament de republicans, però alguns dels partits que en formaven part continuaven funcionant. A Sant Cugat continua existint un Comitè Federal, presidit per l’antic regidor Joan Sangés Domènech. Al març organitza un míting electoral amb Pi Sunyer i Cruell candidats a les eleccions provincial. El Comitè està present el 29 d’octubre de 1905 a l’assemblea de federalistes que se celebra a El Vendrell convocada pel Comitè Federal Regionalista de Catalunya. Representant als federals santcugatencs participa Isidre Alsina. [66]

El novembre 1905 Fraternitat Republicana presenta candidats a les eleccions municipals. Al districte primer Francesc Perpiñà no aconsegueix ser escollit regidor per només un vot, el que provoca les protestes republicanes que s’oloren tupinada. Perpiñà va presentar un recurs de protesta demanant la nul·litat de les eleccions davant la Comissió Provincial, que el va desestimar. [67] En el districte segon Pere Bigas i Joan Vila Casals queden lluny dels candidats governamentals.

Els intents unitaris de la Unión Republicana en l’àmbit general, malgrat momentànies victòries electorals, i els de la Fraternitat Republicana a Sant Cugat, no fructifiquen.

El 1906 havia començat el moviment unitari de Solidaritat Catalana, davant els fets del Cu-Cut i la llei de jurisdiccions, que deixava en mans dels militars jutjat tot allò que consideressin que atemptava a la unitat de la pàtria. Precisament en l’acte de rebuda que es tributa el maig de 1906 als diputats i senadors que han votat contra aquesta llei trobem les últimes notícies de Fraternitat Republicana de Sant Cugat.

Envien adhesió a l’acte, signada pel carboner Joan Barnet i vint-i-sis dels seu militants participen en la subscripció popular per pagar les despeses de la manifestació contra la llei de jurisdiccions. També envia adhesió a l’acte el Comitè Republicà Federal de Sant Cugat. [68]

Arran de la participació en Solidaritat Catalana, els lerrouxistes, contraris a col·laborar amb els catalanistes, s’han mostrat reticents. L’ambient entre lerrouxistes i catalanistes és tens i, per exemple, el 20 d’abril de 1907 Lerroux és atacat per catalanistes i republicans solidaris durant una visita seva a Rubí, tenint que refugiar-se a casa de Palet. El trencament entre lerrouxistes i republicans solidaris no es fa esperar. Per exemple, a l’abril els radicals abandonen la Unió Republicana de Terrassa per crear el més següent el Centro Republicano Radical e Instructivo.

Finalment els lerrouxistes se’n separen de la Unión Republicana per crear el 1908 el Partido Republicano Radical, que, com hem vist, a Sant Cugat fins a la Segona República només tindrà un grapat de militants a títol individual.

Fraternitat Republicana es desfà. Els republicans federals acaben deixant Solidaritat Catalana per diferències amb la Lliga Regionalista i els carlins, que també participaven, i resten de nou desorganitzats. En canvi, part dels seus companys de Fraternitat continuen a Solidaritat Catalana i participen amb els cacics al poder municipal i els regionalistes, com hem vist, en la campanya electoral de 1909 a favor de Jaume Cruells i Sallarés, del Centre Nacionalista Republicà i presentat com a candidat de Solidaritat Catalana per Sabadell. El febrer de 1909 quatre santcugatencs signen el manifest en favor seu: l’alcalde Pere Estapé i el secretari Joan San, Ramon Sangés, antic republicà fusionista i un altre antic republicà Pere Sallés, encara que el protagonisme al míting fet pel candidat el 12 de febrer a Sant Cugat, serà dels oradors regionalistes. Ja hem vist que a Sant Cugat va obtenir el 93% dels vots [69].

Sembla que el pacte també funciona en l’àmbit local. El juliol de 1909 els cincs regidors que s’han d’escollir són nomenats per l’article 29. Entre aquests cincs entren al consistori alguns antics membres de Fraternitat Republicana, com el comerciant Antoni Sallés Borrell i l’industrial Jaume Puig Macià, ara identificats com a regionalistes..

Els republicans federals santcugatencs són de nou bandejats del poder local. Seguiran lligats als republicans federals de Sabadell, amb els que comparteixen circumscripció electoral i que són una força política molt dinàmica a la cocapital vallessana.

Donaran suport als candidats federals a les eleccions, però sense gaire èxit davant de la força del caciquisme local que sempre s’inclina pels candidats dinàstics o catalanistes. Per exemple, a les eleccions de 1916, el candidat Joan Salas Antón, republicà federal, va fer un míting a Sant Cugat el 24 de febrer de 1916, que obrí el republicà local Anton Vilaseca, que l’any anterior havia encapçalat la delegació santcugatenca que va participar en l’homenatge al publicista anticlerical José Nakens, refugiat a Cerdanyola. Joan Salas guanyà l’escó, però no gràcies a Sant Cugat, on només va treure 39 vots, davant dels 385 del seu rival, el liberal Silvestre Romeu, antic alcalde de Sabadell. Com a totes les eleccions, es denuncien irregularitats. Els federals comentaven que a «Sant Cugat, un secuaç de l’adversari, agutzil de dit poble, per fer la feina que ja es pot suposar, fou advertit pels nostres amics d’una manera contundent» [70].

Malgrat les visites electorals de republicans federals, no ens consta que hi hagi nuclis santcugatencs lligats a la Unió Federal Nacionalista Republicana, nascuda el 1910 amb el suport de republicans federals, o al posterior Bloc Republicà Autonomista, aparegut el 1917, que acabaria impulsant l’abril de 1917 el Partit Republicà Català. Una de les seves figures és l’advocat Francesc Layret, que aviat tindrà un fort ascendent sobre els rabassaires santcugatencs per recolzar les seves demandes.

Del Grup Republicà al Centre Federal Autonomista de Sant Cugat

Els republicans federals de Sant Cugat funcionen com a Grop Republicà des de començaments de 1919 i es van implicar en la campanya autonomista desenvolupada per Francesc Layret. A més, cal recordar que Layret va fer d’advocat d’alguns rabassaires santcugatencs i que el mateix 1919 va guanyar el judici en què defensava a Joan Torner davant el propietari de la Torre Negra. L’abril Layret, junt amb Companys, van realitzar un míting a Sant Cugat per promoure la seva candidatura a diputat el 1919 per la circumscripció de Sabadell i per defensar l’associacionisme rabassaire. Aquell mateix juny de 1919 Francesc Layret guanya l’escó de diputat per Sabadell.

El 8 setembre de 1919, en mig de la celebració de les festes a Sant Cugat, arriba a la vila de nou Francesc Layret, ara victoriós com a diputat electe. S’ha organitzat una conferència i un àpat d’homenatge. Entre els organitzadors han destacat Pere Sallés i Quirze Llunell, antic dipositari municipal enfrontat a l’Ajuntament que l’havia denunciat. Segons explica La Campana de Gràcia, «l’arribada fou una cosa tan grossa i tan nova per la població fins ara supeditada al caprici bestial dels enemics de tota llibertat, que la nostra ploma no atina a donar-ne una impressió lleu». Layret, acompanyat d’altres oradors, arriba en cotxe (de Blanquet) i «una orquestra acompanya la manifestació i es feu derrotxe de Marsellesa al carrer i durant l’esplèndit lunch» a Cal Tadeo al que es convida als oradors i als representants de grups republicans d’altres pobles de la comarca.

La conferència està presidida pel «nevot del ferm republicà Vilaseca» i parlen diferents oradors, cloent l’acte Francesc Layret que parla sobre la marxa que s’ha de seguir en la política i l’administració local. [71]

La campanya electoral de Francesc Layret i l’èxit de les seves conferències a Sant Cugat entre rabassaires i obrers, anima als republicans locals a organitzar-se més enllà de l’informal Grop Republicà. El desembre de 1919 neix el Centre Federal Autonomista de Sant Cugat, segurament lligat al Partit Republicà Català. [72]

El 14 de novembre de 1920 tornava Layret a Sant Cugat en un altre acte en defensa de les reivindicacions rabassaires. Setze dies després queia tirotejat davant de casa seva per pistolers del Sindicat Lliure. Francesc Layret va deixar una empremta forta en els federals santcugatencs i el seu assassinat va causar una forta impressió entre aquests republicans.

El lloc de Francesc Layret seria ocupat per Lluís Companys, que també recolzarà les demandes rabassaires i, fins i tot, fa d’advocat per rabassaires santcugatencs. Lluís Companys serà diputat per Sabadell el 1920 i el 1923. En aquesta darrera elecció la seva candidatura per la circumscripció de Sabadell obtindria a Sant Cugat un 73.6% de vots. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923 el panorama polític canviarà. El Centre Federal Autonomista va funcionar almenys fins a 1925.

Durant la Dictadura els federals santcugatencs van continuar essent la principal força d’oposició. Durant aquests anys van ser un dels organitzadors de les manifestacions contra el monopoli de pompes fúnebres i contra el préstec demanat per l’Ajuntament al Banco de Crédito Local. Amb la caiguda de Primo de Rivera van crear el Centre Republicà Federal.

El Centre Republicà Federal de Sant Cugat

Acte d’homenatge a Pi i Margall i Layret fet a Sabadell el desembre de 1931

El Centre Republicà Federal de Sant Cugat recollia, doncs, tota la tradició federal, cooperativista, racionalista i anticlerical. Eren, com els seus companys de Sabadell, pimargallians a ultrança i estaven molt influïts pel pensament de Francesc Layret. En línia amb la seva tradició eren fortament anticlericals, partidaris de la separació entre l’Església i l’Estat. Creien que l’Església catòlica i la dominació clerical havien estat grans obstacles per a la modernització del país i que el camí del progrés requeria la secularització de l’Estat i de tota la vida social. Com a alternativa al clericalisme, que és atacat durament des de L’Avenir, els federals es presentaven com a lliurepensadors i partidaris d’una moral fonamentada en la raó.

A Sant Cugat alguns d’ells havien participat, junt amb sindicalistes, en la creació de l’Agrupació de Cultura Racional, creada l’octubre de 1918 i impulsada per Magí Bartralot. L’Agrupació es marcava com objectiu «propagar la cultura y al efecto combatirá todos los sofismas políticos, religiosos y sociales para cooperar al perfeccionamiento moral, material e intelectual de la clase obrera (...) contribuyendo así a la evolución del progreso». La seva constitució oficial a la seva seu a Cal Tadeo es va fer per quinze socis el 2 de desembre de 1919, escollint president a Magí Bartralot [73]. El 15 d’abril de 1921 era substituït a la presidència pel paleta Francesc Miret Dalmases [74]. Poc més duraria l’Agrupació que es convertiria en una pedrera política, fins a vuit socis d’aquesta Agrupació de Cultura Racional seran regidors durant la guerra civil representat a diferents organitzacions.

El germà petit de Magí, Bonaventura Bartralot Auladell, és l’impulsor d’una altra vessant dels federals, l’antimilitarisme, i així a més d’escriure articles sobre aquesta matèria a L’Avenir, és el creador del Comitè Local contra la Guerra l’abril de 1933, en el que participen membres del Centre Republicà Federal i l’Ateneu [75].

En el tema social aquests federals consideraven la propietat "inviolable, pero no ha de servir aquesta per tenir a tots els pobles baix un domini, esclavitzats", no parlaven de revolució sinó de "l’evolució social redemptora" [76]. Fidels a aquests principis van mostrar-se favorables al moviment cooperativista, i a Sant Cugat van participar en ell als anys vint.

Com hem vist, el Centre Republicà Federal de Sant Cugat del Vallès va presentar-se en societat el 26 d’abril de 1930 a la Sala Tadeo. No ho tindria fàcil en els seus primers moments de vida, encara sota la Dictablanda, ja que alguna de les seves reunions són prohibides [77].

El Centre Republicà Federal no seria inscrit al Govern Civil fins al juliol de 1930, escollint primer president a Bonaventura Casanovas Auladell, de cal Palleco, un pagès i barber de 36 anys, cunyat de Roc Codó i Magí Bartralot. L’acompanyen a la Junta el vicepresident Bartomeu Rabinat; el secretari Jaume Arnau Solà, un paleta que presideix el Sindicato Libre Profesional de Oficios y Materiales de la Edificación de Sant Cugat; el vicesecretari Ramon Mas Colomer, destacat membre de la Unió de Rabassaires local; com a caixer Pere Barbany i com a vocals el pintor Joan Altés Bargalló, que abandonaria el Centre poc després per passar-se als radicals, i el rabassaire Jaume Grau Mercè, un altre membre destacat de la Unió de Rabassaires. També figuren entre els seus deu socis fundadors el rabassaire i històric dirigent republicà Miquel Grau Ricart, que havia estat organitzador de la Societat d’Agricultura el 1895, primer president de Fraternitat Republicana el 1903 i fundador i president de la Unió Santcugatenca el 1901 i de nou el 1916; un altre militant rabassaire com Magi Bartralot Auladell o Ramon Sagalés Bartralot, de cal Perla, fill d’un exalcalde i exregidor. [78]. Dels deu socis que tenien al néixer van créixer el 1931 fins als cent cinquanta, convertint-se així en la principal força política local.

Després de l’acte de presentació de l’abril, organitzen el 4 de setembre de 1930 un amb Joan Lluhí Vallescà, director de L’Opinió, que parla de «Federalisme i República» [79].

El Centre Republicà Federal va ser un dels primers centres polítics a adherir-se a la conferència republicana que es volia organitzar l’octubre-novembre de 1930 [80], però a diferència de molts centres federals, i a exemple del Círcol Republicà Federal de Sabadell, no participa en la Conferència d’Esquerres de 1931, que dóna origen a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i es manté, de moment, fidel al Partit Republicà Democràtic Federal.

A les eleccions d’abril es presenta, junt amb altres opositors als cacics, en una heterogènia candidatura anomenada Candidatura Administrativa de Coalició. No van arribar a acords amb els altres republicans de la vila Acció Catalana, malgrat les pressions que es fan des de Sabadell, perquè hi ha acusacions mútues d’anar amb gent no republicana.

Malgrat que a les eleccions la Candidatura Administrativa de Coalició només obté dos regidors davant dels nou dels monàrquics, el 14 d’abril són membres del Centre Republicà Federal, junt amb Acció Catalana, els que proclamen la República a Sant Cugat i formen l’Ajuntament revolucionari. És simptomàtic de la dependència dels federals de Sabadell que els santcugatencs demanin permís als sabadellencs abans de proclamar la República.

A les eleccions municipals, repetides el maig, el Centre Republicà Federal obté un triomf clar, guanyant un dels districtes al copo. Aquesta aclaparadora victòria està possibilitada per la caiguda de la xarxa caciquil amb l’adveniment de la República i les expectatives dipositades en el canvi polític, que a Sant Cugat representa el Centre Republicà Federal.

A les legislatives del juny ERC, recolzada encara pel Centre Republicà d’Esquerra, que tenia la representació del partit a Sant Cugat, i, a més, pel Centre Republicà Federal, guanya les eleccions a Sant Cugat amb el 81.3%, un percentatge superior al de pobles propers com Cerdanyola o Rubí. La victòria d’ERC i la seva configuració com a força majoritària de l’esquerra a Catalunya fa que el Centre Republicà Federal abandoni els seus recels i decideixi ingressar a ERC. Des de la premsa conservadora, es veia venir el canvi i es comentava que «els «federals de tota la vida», de Sant Cugat, no els costa gaire canviar d’ideologia, i, per contrast, els esquerrans d’allí [CRE] els costa molt de comprendre que no els volen» [81].

Com hem vist, el Comitè Comarcal d’ERC va convocar a una reunió el 27 de novembre de 1931 als socis de l’entitat federal i als de l’entitat que venia funcionant com a representant local d’ERC, el Centre Republicà d’Esquerra, a fi d’"escatir qui dels dos devia ostentar la representació". Aquests eren acusat pels federals d’estar format per "antics monàrquics" [que] "tan prompte declarada la República canviaren de casaca i fundaren amb elements de la U.P. l’esquerra". Finalment, com continuava explicava La Humanitat, al Comitè Comarcal:

"els 180 homes del Centre Federal acudiren en masa [sic], no així els altres, que malgrat haver estat invitats particularment sols comparegueren dos i segons digueren encara per a protestar de la manera que el Comitè Comarcal volia solucionar l’afer.

Després de les acusadores proves de que se’ls féu objecte per components del Centre, i en particular per part del regidor ciutadà Bartralot i els ciutadans Mas i Galobardes, els components del Comitè senyors Arderius i Aguilera vegueren clar qui eren els que fins ara havien ostentat la representació de l’Esquerra a Sant Cugat i en una altre reunió que posteriorment tingueren acordaren desautoritzar als antics cacics i donar la representació d’Esquerra al Centre Republicà Federal" [82]

El desembre de 1931, en una reunió general, els federals santcugatencs, per unanimitat, va decidir adherir-se al partit de Macià. El Centre Republicà Federal ja participa com a tal al 1r Congrés d’ERC, celebrat el febrer de 1932.

A pesar d’aquesta adhesió el Centre no perd els seus contactes amb el Círcol Republicà Federal de Sabadell i prova d’això és la participació del Centre Republicà Federal, representat per Magí Bartralot, a l’assemblea del Partit Republicà Democràtic Federal que se celebrà a la ciutat vallesana el maig de 1932 o l’enviament d’una delegació, en qualitat d’oient, a l’Assemblea Federal de Barcelona-Província, celebrada també a Sabadell el 8 d’octubre de 1933.

Durant l’any 1931 se succeïren a la presidència del Centre diversos militants. El juliol Bonaventura Casanovas és substituït per Pere Barbany, que a la vegada és rellevat el novembre pel rabassaire Jaume Grau. A partir d’abril de 1932 el Centre Republicà Federal té el seu propi òrgan d’expressió
L’Avenir. La publicació era compartida amb la Unió de Rabassaires local i les seccions de la Unió Santcugatenca i tenia una tirada de 500 exemplars. Estava dirigida pel líder rabassaire Ramon Mas i es converteix en el competidor local de Garba. A més durant 1932 organitza alguns actes d’afirmació republicana i sobre temes agraris amb conferenciants de la comarca i la presència en tots ells del millor orador local Ramon Mas.

També es preocupa d’organitzar a les dones, sobretot arran de l’aprovació del sufragi femení per les Corts constituents republicanes. El gener de 1932 el Centre organitzà un míting d’"orientació femenina", on parlen els oradors federals habituals: Magí Bartralot, que demanà a les dones la seva implicació política i "feu veure que la dona no es supediti sols a les feines domèstiques, sinó que alterni, junt amb el seu marit, als actes polític i culturals" i Ramon Mas, que va fer una intervenció criticant el caciquisme local. Va tancar l’acte Elionor Vinyerta, que havia estat presidenta de l’Ateneu Republicà Femení de Barcelona i que era la dona del diputat d’ERC i dirigent rabassaire Amadeu Aragay. La parella havia fixat la seva residència a principis de 1933. Vinyerta "tocà diversos punts com: la caritat, el casament civil, el fracàs de la religió, el voto de la dona, etc." [83]. El juliol els federals van organitzar un nou acte sobre la dona.

Elionor Vinyerta

Finalment, l’agost de 1933, es crea el Grup Femení del Centre Republicà Federal. Elionor Vinyerta és nomenada presidenta d’honor i el grup té com a primera presidenta a Guadalupe Duran Jané, de 31 anys, teixidora a la casa Sedó i germana del regidor Miquel Duran, i com a vicepresidenta a Presentació Mir Beltrán, maçona i dona de Magí Bartralot. La secretària és la Rosa Pahissa Campmany; la vicesecretària és la Dolors Codó Casanovas, filla de l’alcalde Roc Codó, i la comptadora l’Àngela Bartralot Auladell, germana de Magí [84].

Malgrat el seu progressisme en molts camps, en el tema femení els federals eren més tradicionals, veien a la dona com l’eix vertebrador de la família i li reservaven el paper de mare i esposa. El Grup Femení es dedica a tasques de beneficència, organització de festes, classes de tall i confecció i a la creació d’un cos d’infermeres.

El seu objectiu era allunyar a les dones de les influències clericals, ja que consideraven que la "sensibilitat femenina de per si un xic fràgil degut a la manca de preparació és més propicia a la conquesta [dels reaccionaris] que no els homes, més bregats i preparats" [85]. El gener de 1934 també va haver un intent de crear un grup per a nens, el Grup Infantil Macià.

L’acció de govern a l’Ajuntament allunya del Centre Republicà Federal als sectors més dretans que s’havien apropat a aquest per ser la principal força d’oposició al caciquisme. Deixa el Centre el regidor Ramon Sagalés Bartralot, recusat per part dels seus votants per la seva actuació als plens municipals. Ja abans ho havia fet altres, com Joan Altés Bargalló, que marxa per participar en la fundació del Centre Republicà d’Esquerra per passar després al Centre Republicà Radical. Altés va denunciar que els republicans federals cobraven per incloure a les llistes electorals. La Publicitat explicava, temps després, altres raons per la marxa del CRF «se n’anà perquè no el tenien de confiança i no li donaven cap càrrec» [86].

A mitjans de 1932 es produeix una petita crisi, amb rumors sobre una possible dimissió de l’alcalde Roc Codó, per l’enfrontament entre el sector més esquerrà i el més moderat [87]. A pesar d’aquestes discrepàncies fins al 1935 és el sector més moderat del Centre Republicà Federal, encapçalat per Roc Codó, el que porti la direcció del centre. El Centre Republicà Federal va assistir al 2n Congrés d’ERC, celebrat el juny de 1933. Declarava, llavors, tenir 128 socis.

La pèrdua de suport a dreta i esquerra, amb un BOC crescut, es manifesta als resultats a les eleccions de 1932 en què ERC obté a Sant Cugat el 54.7% dels vots i les de 1933 en què ’només’ arriba al 49.5%. A les municipals de 1934, malgrat presentar-se només amb el suport de la Unió de Rabassaires local, el Centre Republicà Federal guanya a la coalició de la Lliga, ACR i UDC, amb el 59% dels vots. Aquesta victòria federal, malgrat que es presenta en solitari i amb una llista encapçalada pel sector més moderat, es deu al fet que recull tot el vot d’esquerra del poble, inclòs el comunista. En aquests moments presidia el Centre Republicà Federal el paleta Josep Bobé Serraboguñà, de 38 anys, que havia estat president del Sant Cugat Sport F.C. als anys vint. Josep Bobé es passaria més endavant al BOC.

El Centre Republicà Federal segueix a Companys en la seva proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre i malgrat que en rendir-se Companys es va retirar de l’Ajuntament, i la majoria dels seus membres no van participar en els greus fets posteriors, els federalistes també pateixen les conseqüències de la repressió. Primer són desallotjats del poder municipal, sent substituïts per ajuntaments gestors, i a més nou dels seus dirigents són empresonat, sobretot els més lligats a la Unió de Rabassaires local, com Ramon Mas, Magí i Bonaventura Bartralot, els germans Grau, però també moderats com Roc Codó o Gabriel Pahissa. Malgrat tot, el Centre no va ser clausurat i se’l permet organitzar reunions de caràcter administratiu, encara que vigilades perquè els oradors no se sortissin del tema pel qual havien estat convocades. Aquesta repressió va radicalitzar les postures i així el 1935 seria escollit president del Centre Republicà Federal el mecànic Martí Vilaró Castañé, membre del sector esquerrà.

El Centre Republicà Federal organitza dos actes durant la campanya electoral de 1936 recolzant el Front d’Esquerres. La victòria en aquestes eleccions torna als federals al capdavant de l’Ajuntament.

Els problemes entre republicans i nacionalistes radicals en el si d’ERC, produïdes el 1936 per l’escissió de les JEREC, van afectar poc al Centre Republicà Federal, que sempre es va mostrar partidari de la unitat. El Centre està més influenciat per les tesis de Pi i Margall de defensa de l’autonomia municipal i d’un ideal iberista, que pel nacionalisme. Per exemple Roc Codó en el judici pels fets d’octubre va demanar al tribunal que el jutgessin com a republicà i no com a separatista [88]. Malgrat això, sí que existeix dins del Centre Republicà Federal un sector més proper a les tesis d’Estat Català, entre els que figura Bonaventura Bartralot.

A partir de la revolució de juliol és el sector més obrerista i esquerrà, amb dirigents com el rabassaire Magí Bartralot, el lampista Mateu Cortés -president del Centre el 1937-, el guixaire Antoni Castelló Vicedo, dirigent de la cooperativa obrera del seu ram, que succeeix a Mateu Cortés a la presidència-, els paletes Ramon Batet i Joan Marimon -secretari el 1937-, tots dos provinents del BOC, els que agafin les regnes del Centre. L’agost de 1938 era el secretari Salvador Sitjes Masana, que havia estat al Centre Republicà d’Esquerra i el Centre Republicà Radical abans de passar-se al CRF. En canvi, una part d’aquest sector més esquerrà del Centre, format per dirigents de la Unió de Rabassaires local local, com els germans Vilaró Cahís o el mateix Ramon Mas, van decidir incorporar-se el juliol de 1936 al PSUC.

4.2.2. Els comunistes: del Bloc Obrer i Camperol al Partit Obrer d’Unificació Marxista

El comunisme va començar a desenvolupar-se a Sant Cugat el 1930 a partir d’alguns joves que treballaven a Barcelona, on havien contactat amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i per la influència dels professors d’esperanto que donaven classes a un reduït grup de joves a la Unió Santcugatenca, especialment de Ramon Arteu Vidal, "politico activo y brillante orador proletario" [89] i membre també del BOC. El 1931 el BOC obté només l’1% dels vots a les eleccions legislatives, però la seva influència és més gran, com ho demostra els diners recollits en les col·lectes que organitza La Batalla, portaveu del BOC [90].

Els primers militants del BOC a Sant Cugat van ser el nucli de joves esperantistes i d’altres que des del republicanisme s’apropen al partit pel seu radicalisme social i catalanista i als que també atrau la capacitat del Bloc d’organitzar excursions i proves esportives. Però són els conflictes socials de 1931-1932 els que fan créixer el BOC local, afiliant-se militants republicans, rabassaires i sindicalistes de la CNT local. Per mitjà de la difusió de La Batalla, la influència comunista es fa present, sobretot, entre treballadors del ram de la construcció, el més afectat per l’atur, i a les fàbriques tèxtils i de ceràmica, les més afectades pels conflictes laborals. La influència dins del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, adherit a la CNT, és forta. Quatre dels sis membres de la Junta del Sindicat, escollits en assemblea l’agost de 1932, eren membres, o ho seran ben aviat, del Bloc Obrer i Camperol.

La presència comunista al poble es fa notar i espanta els sectors més conservadors. Per exemple, La Veu de Catalunya, diari de la Lliga, en un breu denunciava que des de l’11 de desembre de 1931, amb motiu de la presa de posició del president de la República, «està hissada dalt la teulada d’una casa al carrer del Carme de Sant Cugat del Vallès, una gran bandera comunista. Hom creu que la hissada compta amb el permís de les autoritats» [91].

El desembre de 1932 és el BOC l’impulsor del Consell d’Obrers en Atur Forçós, que organitza als aturats del poble i es constitueix en un grup de pressió davant l’Ajuntament. Aquest consell d’aturats és un dels quatre que es creen a Catalunya i està adherit a la Conferència Obrera sobre l’Atur Forçós, que reuneix el febrer de 1933 membres de tota l’esquerra [92]. La força dins del sindicat es demostra a finals de 1933 quan es fan amb la direcció local i l’aparten de les tàctiques faistes de la direcció catalana de la CNT, encara que mantenint-lo a les rengles confederals.

El BOC també atrau rabassaires radicalitzats després dels conflictes de la verema de 1931. Ingressa en el BOC Vicenç Gimferrer Riba, un dels promotors de la vaga de rabassaires de 1931, i Josep Pahissa Llongueras, fill d’un dels dirigents històrics del moviment rabassaire a Sant Cugat. També es mostra proper Ramon Mas, encara que finalment es manté fidel al Centre Republicà Federal. Són tres dels membres més actius de la Unió de Rabassaires local.

Aviat comunistes del Bloc figuren en la direcció local de la Unió de Rabassaires, com per exemple el mateix Josep Pahissa, que temps després esdevé secretari del sindicat, o del jove Pere Camps Llobet, nascut a Sant Cugat el 1913, que ho serà més tard. Tot aquest creixement es fomenta amb l’organització d’actes com el del 6 d’abril de 1932 en què intervé en un míting a la Unió Santcugatenca el el líder del partit Joaquín Maurín [93].

El creixement de militants permet crear una agrupació local. El 9 de juliol de 1932 es convoca una reunió per organitzar el grup local. Entre els primers promotors figuren el manyà Antoni Amigó Amigó, de 31 anys, i els joves paletes Gumersind Ribatallada Borrat i Ramon Batet Farrés i l’empleat Josep Colom Cañellas, de 17 anys. Però no és fins al 20 d’abril de 1933 que el Govern Civil aprovi els estatuts de l’agrupació, celebrant-se l’Assemblea constituent el 10 de maig i essent elegit president el paleta i sindicalista Joan Puig i Pla. En el moment de la constitució el BOC de Sant Cugat té ja trenta militants [94].

El creixement de la influència del partit es pot veure també als resultats electorals. A les eleccions al Parlament de Catalunya, de novembre de 1932, obté un centenar de vots a Sant Cugat, el que suposa un percentatge de l’11,1%, un dels percentatges de vot al BOC més alts de Catalunya. A les eleccions legislatives de novembre de 1933, on podien votar per primer cop les dones, el nombre de vots recollits va créixer fins a 157 [95], encara que es va caure en percentatge fins al 7,7%. Aquestes són les últimes eleccions en què el BOC es presenta en solitari, ja que a les municipals, donat el sistema electoral majoritari, decideix no presentar-se i a les de 1936 ho fa dins del Front d’Esquerres. Per valorar els resultats electorals del BOC també cal tenir en compte que la seva militància és majoritàriament jove i que a les eleccions només podien votar els majors de 23 anys.

Des de finals de 1932 el BOC impulsa una campanya per la unitat en l’acció de les organitzacions obreres, tant en el camp sindical, com en el polític. Així el març de 1933 es crea pel BOC, la USC i els trentistes de la Federació Sindicalista Llibertària, l’Aliança Obrera contra el Feixisme. A Sant Cugat per fomentar aquesta nova tàctica es fan dos actes antifeixistes, un a l’abril, de nou amb Joaquín Maurín, i un altre el setembre del mateix any en què intervé, entre altres oradors, Jaume Miravitlles. A Sant Cugat, a més del BOC, formen l’Aliança Obrera el Sindicat local i la Unió de Rabassaires local.

El 17 de gener de 1934 s’elegeix nova directiva local, mantenint-se Joan Puig Pla com a president. L’abril de 1934 el Bloc santcugatenc ja té quaranta-quatre militants [96]. L’assentament del partit permet fer més actes i així a l’agost s’organitzen dos, un el dia 8 i un altre el 26, aquest darrer serveix per inaugurar oficialment el nou local, situat al carrer Valldoreix 34, , al domicili del paleta de 25 anys Josep Llunell Tondo, militant del BOC.

Com veurem la participació del Bloc de Sant Cugat als fets d’octubre de 1934 és molt destacada i per tant la repressió sobre els seus militants també. Dels 25 detinguts a Sant Cugat per aquesta causa onze són membres del Bloc. A més el local és clausurat i molts militants han d’amagar-se per evitar la seva detenció. També es recullen i s’amaguen les armes abandonades, moltes de les quals reapareixeran el juliol de 1936. La repressió desfermada redueix la militància. Deuria ser aquest el moment en què abandonen la militància comunista alguns històrics com els paletes Ramon Batet i Joan Marimon que reingressen al Centre Republicà Federal. El maig de 1935 l’agrupació demana només 35 carnets [97].

El setembre naixia el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) fruit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin. A Sant Cugat, com a molts llocs, el canvi de nom és rebut fredament. Alguns militants decideixen no incorporar-se al nou partit. També es crea una secció juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, dirigida per Pere Camps Llobet.

El POUM santcugatenc recolza la política d’unitat de l’esquerra, i així el 1936 organitza alguns actes conjunts amb el Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires local. En l’àmbit català s’integra al Front d’Esquerres. També organitza un acte propi el 2 d’abril amb Andreu Nin. El juny de 1936 estrena nou local al carrer de la Torre i en aquest mateix any és escollit president el cosidor a l’atur Jaume Marimon Rom, de 19 anys.

Mesos abans de l’esclat de la guerra, com veurem, el POUM havia promogut el seu propi sindicat: la Federació Obrera d’Unitat Sindical, que a Sant Cugat va encapçalar Jaume Cussó. Una vegada iniciada la guerra la Federació Obrera d’Unitat Sindical es va incorporar a la UGT. A Sant Cugat on no existia la UGT, són membres d’aquest recent sindicat els que creïn el Sindicat d’Oficis Varis, adherit a la UGT, dirigit per Jaume Cussó que acabarà passant-se al PSUC.

El BOC, i després el POUM, manté un alt grau d’activitat i són els únics competidors dels catòlics en l’organització de la joventut. La gran vitalitat es demostra en les múltiples associacions que impulsen, així el juny de 1933 es crea la Joventut Esportiva Proletària, el novembre del mateix any s’organitza el Laborista Esperanta Grupo, el febrer de 1934 el Corn Enciclopèdic Cugatenc i el 1936 l’Ateneu Popular Santcugatenc. Aquestes associacions i el mateix partit organitzen competicions esportives i excursions, a més de trobades culturals. De vegades les excursions al camp amagaven activitats més revolucionàries, com podia ser fer pràctiques de tir. Aquestes associacions també van servir per mantenir l’activitat política després de la clausura del local pels fets d’octubre [98]. Tot aquest entramat els permetia competir amb els catòlics i sobretot amb la Federació de Joves Cristians, la gran enemiga, en l’enquadrament dels joves santcugatencs.

El BOC era fortament anticlerical i a Sant Cugat el trobem a tots els actes i cartes de protesta contra els catòlics. En aquest camp era intransigent i, així, podia ser causa d’expulsió casar-se per l’Església o portar els fills a col·legis religiosos. També mantenia una forta disciplina al seu interior i els incompliments de les disposicions del partit també suposava expulsions [99].

La militància del Bloc i el POUM a Sant Cugat és majoritàriament de gent jove, la mitja d’edat dels militants el 1936 no passa dels 25 anys. La militància es transmet dins dels nuclis familiars. És habitual la militància en el partit de tots els germans d’una família, com per exemple els Llunell Tondo, els García Cobacho, els Parra Ponseti, els Bayo Benedicto, els Crehueres Galimany, encara que també trobem casos en què el germà gran milita al Centre Republicà Federal i el petit al POUM, com els Cussó Junyent o els Marimon Rom. A més, aviat, es formen parelles entre els mateixos militants, la joventut i les activitats impulsades -polítiques, culturals, esportives- porten a coneixences i casaments. I naturalment es creen xarxes d’amistat i suport, per exemple Ramon García Cobacho viu a una casa propietat d’Isidre Llunell, pare dels Llunell Tondo. Tots dos són veïns al carrer Valldoreix. També són veïns al carrer Monestir els Cussó i els Marimon i al carrer del Carme els Crehueres, Antoni Amigó, Gumersind Ribatallada i Josep Masó.

La majoria dels militants comunistes treballen a la construcció, seguint en importància els fusters, rabassaires i treballadors industrials. El percentatge de dones és al voltant d’un 15%, superior al d’altres formacions polítiques. Una bona part d’aquestes dones són germanes o companyes de militants i moltes d’elles treballen de teixidores. Pel que fa a la procedència geogràfica la majoria dels militants són naturals de Sant Cugat, encara que també hi ha emigrants de l’interior de Catalunya i murcians, generalment molt integrats al poble.

Amb l’inici de la guerra el POUM participa en el Comitè de Milícies Antifeixistes, quedant encarregat d’organitzar la Comissió de Defensa, i per tant, de dirigir la milícia local. Ocupa el local dels fejocistes al carrer Major 10. En aquests primers dies arriba a publicar una revista pròpia [100]. La repressió posterior als Fets de Maig de 1937 s’analitza en l’apartat de la guerra.

El 16 de juny de 1937 el POUM seria il·legalitzat per les autoritats republicanes. A Sant Cugat mantenen l’activitat organitzant-se com a Ateneu Obrer, que es converteix en la tapadora del proscrit POUM local.

L’Ateneu Obrer va ser promogut a partir de l’agost per una comissió formada per Josep Colom Cañellas -que havia passat un temps empresonat arran dels Fets de Maig-, el paleta Pere Bayo Benedicto -que havia estat un dels promotors de l’Ateneu Popular Santcugatenc- i Baldiri Rius, tots tres militants del POUM.

La seva constitució definitiva es va fer l’11 de novembre del 1937. L’Ateneu Obrer té en aquells moments 42 socis, tots militants de l’il·legalitzat POUM o familiars seus. Com a president figura Celestí Farriol Panedés, un antic republicà federal, que havia presidit la Unió Santcugatenca el 1927. A la seva junta figuren poumistes joves, com el fuster José Baeza, el paleta de 19 anys Joan Caldés Tortosa o el rabassaire Miquel Grau Castañé, que moriria poc després al front, i familiars de dirigents del POUM local, com el torner Joan Llunell Tondo, de 17 anys [101].

Segurament l’objectiu de posar militants no gaire assenyalats al capdavant de l’Ateneu era no cridar l’atenció de les autoritats, però no van passar desapercebuts i, com va passar amb altres ateneus de tendència anarquista, van ser controlats pel cap de Negociat de Governació de la Generalitat de Catalunya, que els va demanar les dades dels socis de l’entitat [102].

La força a Sant Cugat del partit és tal que malgrat que han de treballar en semiclandestinitat encara trobarem militants del POUM al consistori, això sí representant a altres organitzacions, com és el cas de Joaquín Moya Braulio, que serà regidor a proposta de la Unió de Rabassaires, o el guixaire Ismael Castelló Vicedo, que com a representant a la CNT arriba fins i tot a l’alcaldia.

4.2.3. Partit Socialista Unificat de Catalunya

Abans de la guerra cap dels partits que van fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va tenir rellevància a Sant Cugat. Només el Partit Comunista de Catalunya havia organitzat algun míting al Bar Obrero d’Antonio Capel.

A Sant Cugat el PSUC va ser creat per exmembres del POUM, que després de l’ingrés de la Federació Obrera d’Unitat Sindical a la UGT van passar d’aquesta al PSUC. Aquest procés estaria encapçalat pel que seria el líder del PSUC local durant la guerra, , el paleta Jaume Cussó Junyent, de 29 anys. La principal base social del PSUC santcugatenc seran els treballadors de Ferrocarrils de Catalunya i de Riegos y Fuerzas del Ebro, dues empreses molt lligades, i un sector radicalitzat de la Unió de Rabassaires.

La majoria dels obrers que s’afilien al PSUC procedeixen del Sindicat Regional de Llum i Força, que havien dirigit els poumistes abans de la guerra. Bona part dels regidors que el PSUC designa per representar-lo a l’Ajuntament són treballadors de Riegos y Fuerzas del Ebro, com qui havia estat líder sindical al sector Lluís García Guillén, o Francesc Martínez Belda, un murcià de 48 anys que residia a Sant Cugat des de 1930 o com el seu paisà Esteve Casas Corral, de 37 anys, que vivia a Sant Cugat des de 1935. Entre els ferroviaris trobem a Josep Bertran Moya, de 32 anys, subcap d’Estació, o l’antic anarquista Inocencio Mora Adalid, de 29 anys, o el santcugatenc Francesc Puigoriol Grau, de 44 anys, tots dos treballadors dels tallers.

També atrau el PSUC local un nucli de rabassaires, radicalitzats arran els desnonaments del 1934 i atrets per la política desenvolupada per Joan Comorera, líder del PSUC, durant el seu pas per la Conselleria d’Agricultura. El grup està encapçalat per dirigents de la Unió de Rabassaires local, com Ramon Mas, jutge municipal, o el seu cunyat Anton Vilaró Cahís i el germà d’aquest Narcís Vilaró Cahís, que fins llavors havien militat al Centre Republicà Federal.

Del mateix Centre provenien altres nous militants, com el pintor Jaume Serra Trabal o el paleta Tomàs Puigoriol Grau, que faran de regidors. Altres membres, com hem dit, eren antics membres del BOC o el POUM -com el mateix Jaume Cussó o Lluís García Guillén- o gent sense militància destacada durant la República, però que havien estat en l’entorn federal. També hi havia marxistes que feia poc vivien a Sant Cugat com el regidor Josep Puiggrós

A partir del gener de 1937 situen la seva seu a l’antiga fonda Tadeo, al carrer Francesc Layret, i organitzen una delegació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, dirigides per Miquel Español Adillón, un lampista de 20 anys. Sabem que el juny de 1937 era secretari polític J. Climent i l’agost de 1938 Enrique Franco González era el secretari general del Radi de Pins del Vallès.

Pins del Vallès s’havia convertit en un lloc simbòlic per les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, allí van realitzar el seu gran primer actes de masses, l’homenatge als caiguts els 7 d’octubre de 1934 celebrat el maig de 1936, i allí s’ha ubicat el primer campament d’instrucció premilitar, del qual han estat uns dels principals impulsors. Per això és Pins del Vallès el lloc triat l’11 de novembre de 1937 per celebrar «la concentració organitzada pel Comitè de Barcelona de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, com a final del ple de Barcelona ampliat», al que es desplacen un bon nombre de joves comunistes des de la capital catalana. [103]

El PSUC ha de competir en l’espai marxista amb un crescut POUM local. Malgrat el creixement de militància durant la guerra, l’octubre de 1938 no tenen militants per substituir a un dels seus regidors al ple i han de cedir el seu lloc a l’Ajuntament a un representant de la UGT.

4.3. RESULTATS ELECTORALS A SANT CUGAT DURANT LA SEGONA REPÚBLICA

Vegeu-> Resultats electorals a Sant Cugat durant la Segona República

<—Capítol anterior: Associacionisme ---- Capítol següent: Els sindicats i la Unió de Rabassaires—>