José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – maig de 2017


Sistema de partits polítics i les eleccions generals a Sant Cugat del Vallès

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 4

4.1. LA DRETA

4.1.1. Els salistes

4.1.2. La Lliga Catalana

4.1.3. Els radicals

4.1.4. Acció Catalana

4.1.5. Nosaltres Sols !

4.1.6. Unió Democràtica de Catalunya

4.1.7. CEDA: Acció Popular Catalana i Acción Obrerista

4.2. L’ESQUERRA

4.2.1. Centre Republicà Federal

4.2.2. Bloc Obrer i Camperol i POUM

4.2.3. Partit Socialista Unificat de Catalunya

4.3. LES ELECCIONS GENERALS A SANT CUGAT

- Les eleccions legislatives de 1931

- Les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932

- Les legislatives de novembre de 1933

- Les legislatives de febrer de 1936


El sistema de partits a Sant Cugat mostra unes semblances i diferències amb el sistema català que anem a veure. Igual que a Catalunya, a Sant Cugat la força hegemònica en tot el període republicà va ser ERC, però a Sant Cugat recolzat per federals, que fins 1932 no van ingressar a ERC. El Centre Republicà Federal recollia tota la tradició federal santcugatenca d’oposició al caciquisme i d’anticlericalisme, que eren els eixos vertebradors del Centre, en canvi en el terreny social hi havia diferents tendències, que anaven des de postures molt moderades fins a sectors obreristes socialitzants. Tot això explica que fos vista com la força que representava el canvi que suposava la República i d’aquí el seu aclaparador èxit, una vegada destruïda la xarxa caciquil per la caiguda de la monarquia, en les eleccions municipals repetides del maig o el més de 80% de vots que recull ERC a les legislatives de 1931. Però una vegada passada aquesta primera eufòria, i a partir dels primers conflictes socials, a Sant Cugat sobretot el plet rabassaire i l’atur, les postures es van radicalitzant, tant a la dreta com a l’esquerra i el Centre Republicà Federal, i per tant ERC, anirà perdent recolzament. Malgrat això es mantindrà com la força hegemònica durant tota la República, ja que el seu pitjor resultat electoral, el de les legislatives de 1933, serà d’un 49.5% dels vots.

El Centre Republicà Federal només té un competidor a Sant Cugat en l’espai de l’esquerra el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que amb un gran creixement a partir de 1932, es situa electoralment en uns percentatges de vot dels més alts de la província de Barcelona i amb una notable influència al Sindicat local, i més petita a la tradicionalment pro federal Unió de Rabassaires. El que hi hagi un BOC crescut a Sant Cugat explica la inexistència de la Unió Socialista de Catalunya o el Partit Comunista de Catalunya, ja que l’espai de l’esquerra marxista ja està ocupat. Les relacions entre federals i comunistes van ser bones, ja que compartien el mateix espai de lleure, la Unió, molts bloquistes provenien del Centre Republicà Federal i inclús hi ha diferents casos de relacions familiars entre federals i bloquistes.

Pel que fa a l’espai de dreta, si a Catalunya està molt fragmentat, a Sant Cugat ho està encara més. La proclamació de la República elimina la influència de la dreta que havia dominat la política santcugatenca gràcies al sistema caciquil, els salistes. Així a partir de l’abril la força de dretes més important electoralment és, com a Catalunya, la Lliga Catalana, però amb la diferència que a Sant Cugat treu sempre percentatges de vots més reduïts, ja que a Sant Cugat els radicals estan en percentatges electorals per sobre dels seus companys catalans i la Lliga no ha estat mai al poder municipal, a diferència de pobles veïns com Cerdanyola. Si a Catalunya la Lliga apareixia el 1931 en millor situació política que els radicals per a dirigir els sectors conservadors catalans, ja que tenia dirigents i tradició política, mentre els radicals havien de revisar moltes coses, a Sant Cugat cap d’aquestes dues forces tenia una tradició, i així els radicals santcugatencs no tenien res a revisar i es van organitzar abans, i amb el seu laïcisme, republicanisme i oposició moderada es van saber diferenciar d’una Lliga que a Sant Cugat tenia encara masses connexions amb els antics cacics i es mostra intransigent en el seu catolicisme. En l’espai de la dreta santcugatenca també lluita per un lloc Acció Catalana, que passarà a dir-se Accio Catalana Republicana (ACR). Si bé ACR a nivell català la poden situar com a centre polític, a Sant Cugat per la seva oposició frontal als federals i rabassaires i les seves aliances a nivell municipal amb la Lliga, està dins de l’espai de la dreta. Amb una clientela política semblant a la radical, es diferencia d’aquests pel seu catalanisme radical i el seu catolicisme militant, que s’atenuarà després de l’escissió d’UDC. ACR es mostra com a una força republicana anticaciquil des del 1930, el que la separa de la Lliga Catalana santcugatenca, i reuneix un nucli important de militants, però no aconsegueix traduir això en uns bons resultats electorals.

A partir de 1935 l’espai de la dreta es veurà remogut per la naixença d’Acció Popular Catalana, que a Sant Cugat unirà a tota l’extrema dreta, des dels salistes, descol·locats políticament des de la caiguda de la monarquia, fins a republicans moderats que s’han anat decantant cap a la dreta pels problemes socials i sobretot per la por que els produeix els fets d’octubre de 1934.

Aquesta distinció entre dretes i esquerres a Sant Cugat era, com hem vist, fins i tot física, la dreta, inclosos salistes, Lliga, radicals, ACR, UDC i CEDA, fan els seus actes polítics més nombrosos al Parc, mentre Centre Republicà Federal i BOC, i en els primers mesos de la República també els sindicalistes, fan servir la Unió Santcugatenca. Aquesta diferència també es mantenia a l’hora d’anar de festa, els federals i comunistes anaven al ball, el cinema i prenien el cafè a la Unió i la resta anaven al Parque. La diferència arribava fins i tot al barber que s’escollia. Clar que sempre hi havia la gent poc polititzada o molt amant de la festa que acudia tant al Parc com a la Unió.

Al ser un poble rural la política a Sant Cugat està també molt marcada per les dependències personals i els personalisme, com diu Pau Muñoz Castanyer des de les pàgines de Garba, a Sant Cugat els homes es combaten, no per cap ideal, sinó només per si l’un és del Parc i l’altre de la Unió, per si l’un és amic de Pau i l’altre de Pere [1], evidentment les paraules de Muñoz són una exageració però ens ajuden a explicar-nos el perquè de tantes agrupacions polítiques a Sant Cugat. També en un poble petit influeixen en la política els vincles familiars, i així podem veure que el Centre Republicà Federal dóna com una de les argumentacions per no aliar-se amb Acció Catalana el 1931 que en aquesta agrupació hi ha familiars dels antics cacics, aquests vincles familiars també eren denunciats als mítings i provocaven problemes dins de les organitzacions polítiques [2].

La República va suposar una major politització de la població. Els mítings polítics dels diferents partits s’omplen, tant de partidaris com d’oposats a les idees del conferenciant de torn i el nivell d’afiliació creix, fins arribar a la divisió que suposen els fets d’octubre de 1934, que produeix en la dreta la por a la revolució social i en l’esquerra una radicalització per la repressió patida, que acaben de dividir a la població en dos bàndols clarament definits que s’enfrontaran el 1936.

4.1. LA DRETA

4.1.1. Els salistes

JPEG - 21.1 kB
Alfonso Sala

Els tradicionals cacics que havien portat l’ajuntament durant tot el segle, i havien dirigit la Unión Patriótica local durant la dictadura de Primo de Rivera, eren coneguts com salistes, és a dir, partidaris de l’egarenc Alfonso Sala. Aquest industrial, monàrquic i espanyolista, diputat per la circumscripció de Terrassa, pràcticament ininterrompudament des de 1893 a 1922, va ser el vertebrador de les dretes a Terrassa i la seva circumscripció, generant un model caciquil que pretenia dominar la política local, mitjançant el control de la premsa, el comitè electoral i el Sometent. Aquest grup era molt minoritari i com tots els grups monàrquics de Catalunya era una agrupació de notables, però que gràcies a una bona xarxa de connexions caciquils, va mantenir fins a 1931 una gran influència.

El 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, els salistes, que havien militat a la Unión Patriótica, es van reorganitzar. A Sant Cugat van ser membres d’aquest partit els promotors de la candidatura monàrquica que resultarà guanyadora a les eleccions locals del 12 d’abril. Aquest triomf demostrava que el caciquisme encara dominava el camp polític el 1931, malgrat que ja no amb la força d’abans. El triomf no els va servir de res, ja que els republicans van ocupar l’Ajuntament. La repetició de les eleccions del 1931, on ni tan sols presenten llista, demostra que els temps del caciquisme s’han acabat.

A partir d’aquí el grup va tenir poca activitat i va perdre alguns dels seus militants més joves, com Pere San o Joan Soler, en favor de la Lliga. El seu poder només es mantindrà, fins a la reorganització de 1934, al Sometent, dirigit per Francesc Cahis Juliana, ex-president de la Unión Patriótica i ex-alcalde.

El grup salista santcugatenc va seguir la mateixa trajectòria que els seus companys de la comarca i així van militar a Dreta de Catalunya, partit creat pels alfonsins catalans el 1933, adherit a Renovación Española, i al que donava suport Alfonso Sala i els seus seguidors. El partit tenia un caràcter extremadament conservador, en defensa de la propietat, i un marcat anticatalanisme, a més de ser partidari d’un catolicisme integrista. Aquest partit es va presentar en solitari a les eleccions de 1932, traient menys de vint vots a Sant Cugat, el que vol dir l’1.7 % dels vots emesos, situant-se per sota dels resultats a la circumscripció que van ser del 4%. Com veiem uns resultats molt pobres.

La proclamació de la República i la sortida dels salistes de l’Ajuntament, ara en mans de republicans i depurat de funcionaris partidaris dels monàrquics, havia destruït tota la xarxa caciquil local, i els havia fet perdre tota influència sobre l’electorat. A més les connexions que el salisme tenia amb el poder central van desaparèixer amb el canvi que suposa la República i el nou sistema electoral feia inviable les pràctiques caciquils. La descomposició del salisme es produeix igual als pobles on havia tingut força com Rubí o la mateixa Terrassa, malgrat que aquí no va acabar de morir mai.

El 1934 amb la reorganització del Sometent, perdran la seva última quota de poder, encara que el recuperaran durant el període de després dels fets d’octubre de 1934 i fins el gener de 1936, temps en què va funcionar Acción Ciudadana, un Sometent organitzat per la Comandància Militar, amb les mateixes persones i funcions que el Sometent anterior a la reforma feta per Dencàs. A Sant Cugat estarà comandada pel mateix Francesc Cahis.

Amb la creació a Sant Cugat d’Acció Popular Catalana molts d’aquests salistes, com Jaume Villadelprat, Francesc Pila, Francesc Cahis, li donaran el seu suport.

4.1.2. La Lliga Catalana


El catalanisme polític havia tingut poc èxit a Sant Cugat. El primer signe d’aquesta manifestació política el trobem en la signatura per part de dos santcugatencs del missatge a la reina del 1888. El 1889, com a conseqüència d’un míting de protesta per l’article 15 del codi civil, es va fundar a Sant Cugat la Lliga Catalanista de Sant Cugat, que el juny del mateix any envia tres representants al congrés de l’organització. La iniciativa, però, fou precipitada i no tingué continuïtat, la Lliga ja no figura entre les entitats adherides al document La Lliga de Catalunya als seus compatricis d’abril de 1890 [3] i no serà fins a l’Assemblea d’Olot de 1895 que torni haver un representant santcugatenc. En posteriors assemblees també trobem santcugatencs, a la de Terrassa de 1901 hi ha tres representants i a la de Barcelona de 1904 trobem dos, Esteve Camarasa, fabricant i Joaquim Margenat i Tobella, advocat i propietari de Can Fatjó dels Urons. Aquests representants ho són a títol individual, ja que durant aquest temps no es crea cap agrupació local. Després d’aquestes dates el recolzament que troben a Sant Cugat els candidats de la Lliga a les eleccions, ve sobretot dels salistes, que quan el seu candidat no es presenta recomanen el vot pel candidat lliguer.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera el poder està en mà dels salistes i l’oposició catalanista a Sant Cugat, com veurem, es va decantar per Acció Catalana. Així que en arribar les eleccions municipals de 1931 a Sant Cugat no hi ha organitzada cap delegació o entitat associada a la Lliga.

La Comissió Auxiliar de Sant Cugat de Lliga Regionalista, s’organitzarà per les legislatives de 1931. Els seus primers militants són antics monàrquics, que comprenen què el caciquisme salista s’ha acabat amb la República i que ara tracten de recol·locar-se políticament. Per exemple dos dels seus membres més rellevants, com eren Joan Soler Julià, fill de l’arrendatari del Parc, i Pere San, fill de l’exsecretari de l’Ajuntament, s’havien presentat a la llista monàrquica triomfadora al 1931. Per aquesta causa sempre seran titllats de falsos catalanistes pels federals, que arriben a afirmar, en resposta a un full escampat per la Lliga fent la seva presentació, que són oportunistes amagant vostres intencions perverses, baix la capa de la patrioteria i que a la Lliga sols s’hi troben els homes representatius del Foment de l’Explotació del Treball i de l’Institut de Sant Isidre, esclavitzadors de la Ciutat i el Camp de Catalunya [4]. Més endavant la Lliga a Sant Cugat recollirà també radicals desencisats per la poca oposició dels seus regidors a l’Ajuntament i catòlics radicalitzats pel procés de secularització que està suposant la República.

A nivell català la Lliga estava en millor situació que els radicals per esdevenir la principal força política de la dreta a Catalunya, i així va ser. Després de l’empat amb els radicals a les eleccions de 1931, el 1932 els supera amplament, esdevenint la força hegemònica de la dreta. D’això es va beneficiar a Sant Cugat, ja que, malgrat tenir poca militància, si que recull la majoria de vots de la dreta local.

El setembre de 1932, en mig del procés d’expansió organitzativa encetat per la Lliga des de finals de 1931 i després de la visita del seu líder Francesc Cambó a Sant Cugat el 28 d’agost, es forma la Delegació de Sant Cugat de la Lliga Regionalista, que manté una gran activitat, organitzant diferents mítings durant setembre i novembre. Malgrat tot a l’Assemblea de 1933 de la Lliga Regionalista, en què, entre altres coses, es va canviar el nom per Lliga Catalana, no hi ha cap representant de Sant Cugat.

La millor organització local es tradueix en uns millors resultats electorals, però sense posar-se mai a l’alçada dels resultats dels seus companys de comarca. Si el 1931 la Lliga a Sant Cugat s’havia quedat en un pobre 7.6%, quatre punts per sota dels resultats mitjans a la comarca i per sota dels resultats a tots els pobles veïns, a les eleccions de 1932, coalitzats amb Acció Catalana i UDC, puja fins a un 22.8%, també per sota de la mitja de la comarca. L’abril de 1933 inicien una reorganització llançant un manifest a l’opinió pública on s’exposa el programa de la Delegació [5] i durant el maig organitzen un cicle de conferències. De cara a les eleccions de novembre de 1933 organitzen un míting el dia 10 sobre el tema de la dona, que ara podia votar, i un altre el dia 17. En aquestes eleccions, en què la Lliga anava amb els carlins, a Sant Cugat van treure el 30.6%, que suposava un creixement en percentatge, però que encara els mantenia catorze punts per sota dels resultats de la circumscripció.

Serà de cara a les municipals de 1934 que es completi l’organització local, creant a Sant Cugat una entitat associada a Lliga Catalana. El 31 de gener de 1934 es convoca per la Delegació Local de la Lliga, al Parque, una reunió per tal de crear el Casal Català i una secció de joventuts [6]. No serà, però, fins el març de 1934 que s’organitzi definitivament el Casal Català, tenint en el moment de la seva fundació 30 socis i essent elegit president Gabriel Montanyà Estapé i secretari Pere San Mestres [7]. També el març es creava la Joventut Catalanista del Casal Català, presidides per Bru Sabater i amb la presència de joves procedents de la FJC com Roderic Rodó o Francesc Morera, corresponsal de “El Matí” a Sant Cugat [8].

Durant aquest any la Lliga Catalana anirà radicalitzant les seves postures dretanes, donant suport al recurs contra la llei de contractes de conreu i retirant-se del Parlament de Catalunya.

De cara a les municipals de 1934 des del Casal Català es va fomentar la creació de Conjunció Catalanista, una candidatura que unia a tota la dreta catalanista de Sant Cugat, és a dir Lliga, ACR, UDC i independents, i on dels 12 candidats presentats la meitat eren de la Lliga.

Després dels fets d’octubre, en un primer moment, el seu regidor es van negar a col·laborar amb l’Ajuntament gestor de majoria radical, però finalment van entrar com minoria, amb el president del Casal Català encapçalant els quatre regidors lliguers. Aquesta decisió va produir diferències en el si del Casal i de fet el regidor escollit el 1934, Josep Garrell, es va apartar del partit. També va suposar un trencament amb els seus aliats a les municipals d’ACR.

A l’Assemblea Ordinària de 1935 de Lliga Catalana el Casal Català de Sant Cugat envia com a delegat l’exmembre del Centre Republicà d’Esquerra, i conseller a l’Ajuntament gestor, Tomàs Serra Sagalés i com assembleista suplent a Pere San.

El gener de 1936, després de la reorganització de l’ajuntament gestor ordenat per l’autoritat, la Lliga va passar a tenir la majoria i el seu líder Gabriel Montanyà va ser nomenat alcalde. Però seria per pocs dies. El febrer, en ser derrotat el Front de l’Ordre a les eleccions legislatives, coalició electoral on participava la Lliga amb tota la dreta catalana, l’ajuntament lliguer es va veure obligat a dimitir, cedint el poder als regidors federals escollits el 1934.

Durant 1935 i 1936 la Lliga a Sant Cugat no havia crescut en militància, però sí en influència, malgrat la presència de la CEDA. De cara a les legislatives de 1936 va tramitar 370 carnets electorals i va organitzar un míting el dia 30 de gener de suport al Front de l’Ordre. Després de la derrota del febrer, la Lliga va anar en solitari a les eleccions de compromissaris, boicotejades per les altres forces de la dreta.

Pel que fa a la composició social dels seus membres trobem sobretot pagesos benestants, rendistes i botiguers. Encara que no té un òrgan d’expressió local, utilitza la revista D.I.C., setmanari catòlic que a partir de 1932 s’havia convertit en satíric, tipus “Esquella de Torratxa”, amb un to virulent contra ERC i la Unió de Rabassaires. Va ser un dels òrgans d’oposició a ERC més destacats. Era molt catòlic i donava suport crític a la Lliga. Durant 1933-1934 té corresponsal a Sant Cugat, que signa amb el pseudònim d’Engrinyà.

4.1.3. Els radicals


A diferència de poblacions properes com Rubí, a Sant Cugat durant els anys d’esplendor del radicalisme no va haver cap grup local organitzat, encara que si alguns afiliats a títol individual com Josep Llompart, afiliat des de 1905, o Anton Vilaseca, que tenia la representació dels radicals a Sant Cugat des de 1918.

A partir de 1926 alguns membres de la Unión Patriótica, preveient els canvis polítics, es van organitzar en un comitè radical. Però no seria fins a després de la proclamació de la República, a l’abril de 1931, que es va fundar el Centre Republicà Radical de Sant Cugat (CRR), adherit al Partit Republicà Radical [9]. Com a molts pobles, on no hi havia una nombrosa vella guàrdia, a Sant Cugat el partit radical es va fornir amb gent de procedència diversa. Els seus socis provenien majoritàriament de la desapareguda Unión Patriótica o no havien intervingut mai en política, era el que Garba anomenava conglomerat pintoresc i senyors Esteve arribistes [10]. També hi havia alguns republicans històrics que havien estat opositors al caciquisme, com el ja citat Anton Vilaseca Aymerich o Jaume Vilaró Vilaró, i antics membres de la Societat de Paletes de Sant Cugat, com Josep Llopart Blay i Miquel Jané Obiols, a més d’alguns obrers, sobretot tintorers de La Pelleria. El delegat del Centre Republicà Radical al comitè provincial del partit era Teodor Martí, que havia estat fiscal municipal durant la Dictadura i s’havia presentat amb els salistes a les municipals d’abril.

Les intencions d’aquest sector de situar-se políticament després del 14 d’abril queda patent amb la fundació paral·lelament al Centre Republicà Radical, del Centre Republicà d’Esquerra (CRE) [11]. El Centre Republicà d’Esquerra aprofitant que el Centre Republicà Federal seguia vinculat al Partit Republicà Democràtic Federal es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Segons Anton Vilaseca, la idea de formar dos centres va ser de Vicenç Esteban, Jaume Alemany i Miquel Auladell, amb la idea d’estar ben col·locats en uns moments d’incertesa política sobre quin seria el partit hegemònic a Catalunya [12]. La fundació paral·lela del Centre Republicà Radical i Centre Republicà d’Esquerra indica que aquest sector, que per la seva moderació social no pot estar amb els federals i que pel seu laïcisme no pot anar a la Lliga o Acció Catalana, de la que també els separa el seu catalanisme, tracta de buscar un referent polític català que els faci estar ben situats políticament de cara al poder, tant si guanyava ERC com si ho feien els radicals, i de fet els dos centres actuaran junts com a coalició amb un únic comitè dirigent. Com deien a L’Avenir malgrat que aparentment eren dos centres als seus components s’els podia aplicar aquells adagi espanyol: los mismos perros con distinitos collares [13]. El Centre Republicà Radical s’expressarà durant 1931 per mitjà del diari radical barceloní “El Progreso”, sent el corresponsal a Sant Cugat Joan Serra Santamaria.

A les eleccions municipals repetides del 31 de maig els dos centres es presentaren coalitzats en un anomenat Centre Bloc Republicà, traient dos consellers (Anton Vilaseca, del CRR i Josep Alemany del CRE). A les legislatives de juny, on el PRR es presenta com l’alternativa conservadora a la política socialitzant, trauran un 7.6% dels vots, molt per sobre del 3.3% de mitja a la comarca i dels resultats dels pobles veïns, on no havia arribat ni al 3%.

El Centre Republicà Radical començarà fent una oposició dura a l’Ajuntament, però poc a poc s’anirà debilitant per l’escissió que protagonitza el sector més fidel al radicalisme històric, que a mitjans de setembre de 1931, i encapçalats per Anton Vilaseca i Josep Llompart, formen Fraternitat Republicana Radical Veterans núm. 1. Segons Vilaseca i Llompart la divisió va venir perquè es van adonar que ells, com a radicals històrics, havien estat utilitzats pels seus companys per aconseguir una legalització ràpida dels centres i tenir una certa legitimitat, però una vegada fundat el Centre Republicà Radical els van anar bandejant i prenent decisions sense consultar-los, mentre eren els dirigents del Centre Republicà d’Esquerra els que manaven realment [14]. La Fraternitat Republicana Radical agrupava a part dels històrics opositors republicans a obrers d’origen murcià, alguns d’ells afiliats a la CNT. Es tracta del sector del Centre Republicà Radical més fidel al radicalisme tradicional obrerista, anticatalanista i anticlerical. La seva primera reunió com entitat autònoma es fa el dia 26 d’octubre de 1931. Serà escollit president Josep Llopart [15]. Després de l’escissió Anton Vilaseca deixarà pràcticament d’assistir als plens municipals. Fraternitat Republicana Radical participarà en actes com l’homenatge a Layret o l’enterrament civil de Miquel Pahissa, però no tindrà cap incidència política més.

Després de la marxa d’Anton Vilaseca és escollit l’octubre nou president del Centre Republicà Radical, Vicenç Esteban Campos [16]. Durant aquests mesos els radicals organitzen tres conferències. Després d’aquests actes el Centre Republicà Radical només organitzarà algun de caire electoral.

Mentrestant el Centre Republicà d’Esquerra organitzava els actes d’ERC a Sant Cugat, com els del 13 i 20 de novembre on, entre altres, intervé Roc Boronat. Però aquests seran els últims, ja que una vegada que el Centre Republicà Federal es va adherir a ERC, el Comitè Comarcal d’aquest partit va convocar a una reunió conjunta dels militants de les dues entitats el 27 de novembre de 1931, per veure quina d’elles havia d’ostentar la representació del partit. A l’assemblea es van presentar els federals en bloc, mentre que del Centre Republicà d’Esquerra només van participar dos representants enviats per protestar per la metodologia seguida per solucionar el conflicte. Després de l’assemblea els representants del Comitè Comarcal d’ERC van decidir donar la representació del partit a Sant Cugat al Centre Republicà Federal i expulsar de l’organització el Centre Republicà d’Esquerra, que l’abril de 1932 decidirà la seva dissolució i la seva integració al Centre Republicà Radical [17]. De nou es demostra que es tractava del mateix projecte. Encara que segurament no tots els militants del Centre Republicà d’Esquerra van passar al Centre Republicà Radical. El secretari de l’entitat, Salvador Sitges Masana, es passarà al CRF i el regidor Josep Alemany es situarà cada vegada en postures més catalanistes que l’aproparan a ACR, on terminarà militant. Això acabarà amb l’oposició radical a l’Ajuntament, ja que els dos regidors escollits el 1931 marxaran del Centre Republicà Radical. En la assemblea del 10 de juny del Centre Republicà Radical, després de la incorporació del Centre Republicà d’Esquerra, s’escollirà nou president a Jaume Alemany Cleris [18].

Malgrat aquests problemes a les eleccions de 1932 els radicals trauran a Sant Cugat prop d’un 10%, mentre a Barcelona ciutat perdien posicions i a la comarca es mantenien. Aquests bons resultats venen de recollir vots republicans moderats i laics que s’allunyaven d’ERC després dels conflictes socials, però que veien a la Lliga, segurament influïts per la representació de Sant Cugat, com massa dretana i confessional.

A les eleccions de 1933, amb el vot femení, els radicals catalans es van enfonsar, en canvi els santcugatencs van aguantar el cop, encara que van caure percentualment fins a un 7.4%, mentre el partit a la circumscripció no arribava al 2.7%, i això que a diferència de Barcelona, no tenien organitzada cap secció femenina.

El Centre Republicà Radical anirà perdent influència al poble com oposició al Centre Republicà Federal, per la debilitat de la seva oposició a l’Ajuntament i sobretot després de l’aliança que fan la Lliga, Acció Catalana i UDC per enfrontar-se al Centre Republicà Federal a les eleccions municipals de 1934, que els deixa fora, ja que com a la resta de Catalunya la reunificació de la dreta es fa a partir de la defensa del catolicisme i a Sant Cugat també del catalanisme, el que els impedia sumar-se a aquesta alternativa conservadora. Davant d’aquest panorama el Centre Republicà Radical es va abstenir de participar a dites eleccions, per les seves nul·les possibilitats, donat el sistema electoral majoritari.

El Centre Republicà Radical no tornarà a tenir un paper destacat al poble fins a després dels fets d’octubre del 1934. El 1935 va ser nomenat pel governador civil un Ajuntament gestor amb majoria radical, que va nomenar com a alcalde de Sant Cugat qui des del juny de 1933 era president del Centre Republicà Radical, l’antic federal, Joan Altés [19].

La seva gestió, analitzada en un altre apartat, acabarà amb els canvis de regidors manats per l’autoritat el gener de 1936, que donaven la majoria a la Lliga. Això va provocar la retirada de l’Ajuntament dels regidors radicals.

Després de la seva sortida de l’Ajuntament es van denunciar, primer per la Lliga i després pels federals, escàndols de corrupció, el que els equiparava amb la resta del PRR, que havia tingut que fer front als escàndols de l’estraperlo i l’assumpte Tayà. Tot això acabarà per enfonsar al PRR, tant a Espanya com a Sant Cugat.

Pel que fa a la composició social del Centre Republicà Radical, la majoria dels seus militants pertenyien a la petita burgesia, trobem sobretot propietaris de botigues d’electricitat, pintura, fusteria i espardenyeries, mestres d’obres i pagesos benestants, ja que després de l’escissió de Fraternitat Republicana Radical pocs obrers van restar al Centre Republicà Radical.

4.1.4. Acció Catalana


L’agrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat s’havia format l’abril de 1930, tot just quan arrel d’una crida a l’opinió pública, feta el 4 de març, s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. La constitució legal del partit a Sant Cugat no es va fer fins el 22 de juny de 1930 per problemes amb el Govern Civil i l’Ajuntament, i, fins i tot, l’acte de constitució s’ha de fer sense discursos polítics per ordre de l’autoritat [20]. En el moment de la fundació formal ja té més d’una desena de socis. És elegit com a president Pere Pahissa Massana, un constructor que havia estat president del sindicat de mestres d’obres el 1915.

Acció Catalana tenia els seus orígens a Sant Cugat en els ambients culturals catalanistes del poble. Durant aquest primer any de vida van organitzar concursos de lectura i escriptura catalana, conferències i una campanya per la restauració del Monestir. La majoria dels seus socis fundadors provenien de l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Català. Malgrat constituir-se com a agrupació política mai perdran aquest caire cultural, seguint el seu lema d’”agermanament de cultura i política” i continuaran organitzant exposicions, xerrades, excursions i, fins i tot, una Escola de Treball, dirigida a millorar la capacitació laboral dels treballadors. Aquesta vessant cultural quedarà apaivagada quan el 1933 membres de la mateixa Acció Catalana impulsin la creació de l’Ateneu Santcugatenc.

El 22 de març de 1931 l’agrupació de Sant Cugat està present en l’Assemblea de constitució del Partit Catalanista Republicà, fruït de la fusió d’Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya. A finals de març l’agrupació decideix que de cara a les eleccions municipals no recolzarà la candidatura administrativa, on van els federals, ja que consideren que no ofereix cap garantia, ni expressa cap contingut ideològic i lamenten que els federals s’aliïn amb oportunistes i anticatalanistes. Es mostren partidaris de recolzar a algun republicà a canvi que no vagin amb els “administratius”. Finalment van decidir presentar candidatura pròpia, però només per minories. En la campanya s’organitzen diferents mítings, presentant els quatre candidats, que van ser Pere Pahissa Massana, Manuel Pujol Tortosa, Miquel Rodó Matalonga i Pere Vila Trabal [21].

A les eleccions no van treure cap regidor, però una vegada proclamada la República i format l’Ajuntament revolucionari, dominat pels federals, aquests els deixen quatre llocs per minories, que Acció Catalana finalment va acceptar, passant així Pau Muñoz Castanyer, Manuel Pujol Tortosa, Pere Vila Trabal i Pere Pahissa Massana a ser regidors de l’Ajuntament.

El 17 de maig organitzen una conferència crítica amb la Dictadura, com a precampanya de la repetició de les municipals al maig, on van tornar a presentar candidatura pròpia, sense aconseguir cap regidor. El juny tornarien a ser derrotats els seus candidats en les eleccions a jutge i fiscal municipal pels recolzats pel Centre Republicà Federal.

A les legislatives del 26 de juny es queden en un modest 3.3%. Són pràcticament els mateixos vots que militants tenen, encara que amb uns resultats per sobre de la mitja de la comarca i pobles veïns.

El 1931 l’agrupació de Sant Cugat tenia 66 militants, només era superada en nombre pel Centre Republicà Federal, i la presidia Francesc Farell [22]. Editarà la revista mensual Garba [23] que es presentava el 6 de setembre de 1931 amb un "Déu vos guard" i com a periòdic d’ordre inspirat en el catalanisme, el republicanisme, la democràcia i el liberalisme. La publicació estava dirigida en un primer moment per Francesc Bundó Pareta, i es convertirà en una publicació bel·ligerant contra els federals i els rabassaires. A l’agost s’escollirà nou president de l’agrupació a Pau Muñoz, que també assumirà la direcció de Garba.

Malgrat la seva militància i l’activitat que manté, amb freqüents mítings i conferències, Acció Catalana té poca influència en la política local i el seu declivi es veurà accentuat per la divisió que provoca la creació d’Unió Democràtica de Catalunya, a la que es passen Pau Muñoz i el sector més catòlic. De fet Acció Catalana havia mantingut una postura ambigua sobre el tema religiós, però la discussió de l’article 26 de la Constitució va obrir les divisions. A partir de la escissió d’UDC, Acció Catalana a Catalunya es decantarà cap el laïcisme, en canvi a Sant Cugat seguirà sent una força majoritàriament catòlica.

El 7 de febrer de 1932 en reunió general s’elegeix nova junta directiva presidida per Joan Cortadelles Segura. En aquesta reunió es tracta del tema de la creació d’una secció femenina i s’inicia la reorganització de les joventuts, encarregant del tema a Isidre Rifà Huguet [24]. A partir del març s’enceta una campanya d’extensió amb conferències setmanals i excursions, però malgrat la seva militància i activitat, Acció Catalana té poca influència en la política local. El seu declivi es veurà accentuat per la divisió que provoca l’escissió cap a UDC, a la que es passen Pau Muñoz i el sector més catòlic de l’agrupació local a mitjans d’any, seguint a Manuel Carrasco i Formiguera. De fet Acció Catalana havia mantingut una postura ambigua sobre el tema religiós, però la discussió de l’article 26 de la Constitució va obrir les divisions. A partir d’aquesta escissió, Acció Catalana a Catalunya es decantarà cap el laïcisme, en canvi a Sant Cugat seguirà sent una força majoritàriament catòlica.

La sortida dels que marxen cap a UDC i els dolents resultats electorals, porten a una crisi de l’agrupació local, que a finals d’octubre de 1932, en una Assemblea general, discuteix la seva autodissolució [25]. Aquesta crisi era comuna a tot el partit, amb desercions a dreta i esquerra.

A partir de gener de 1933 es reorganitza l’agrupació, amb la presidència de l’històric Pere Pahissa. A Garba informen que s’han convocat dues reunions ’per tal d’ajustar l’entitat a la situació que comporta el moment actual de la política catalana. D’aquesta prova, la nostra Agrupació n’ha sortit enrobustida [26]. També milloren la qualitat de Garba, ara sota la direcció de Àngel Vilaret [27]. Malgrat els esforços Garba deixarà de publicar-se al setembre. A l’Assemblea del partit del 12 de març de 1933, en què passarà a dir-se ACR, encara no hi ha representants de Sant Cugat, però a l’abril en el Consell General d’ACR, que va aprovar la declaració de principis, si que participen representants santcugatencs, que també estaran en la creació de la delegació comarcal del Vallès Occidental del partit, quedant encarregats d’organitzar delegacions a Rubí i Cerdanyola. A més nomenen a Manuel Pujol com a corresponsal de “La Publicitat” [28].

A les eleccions legislatives de novembre de 1933, en què es presenten coalitzats amb Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, inexistent a Sant Cugat, treuen 99 vots, el que representa el 4.8%, quasi dos punts percentuals per sobre de la mitja de la coalició a la circumscripció.

A les eleccions municipals de 1934 ACR, malgrat que amb anterioritat havia afirmat que es presentarien sols, forma part de la candidatura Conjunció Catalanista, junt amb la Lliga Catalana i UDC. ACR aporta tres dels dotze candidats de la llista. Dels quatre regidors que obté la candidatura per minories, un, Francesc Ribas, era d’ACR. Però tindrà poc temps per treballar a l’Ajuntament, ja que es nega a col·laborar en els ajuntaments gestors de després dels fets d’octubre i no es reincorporarà fins el 1936.

L’agrupació reconstituïda, i presidida ara per l’antic regidor Josep Alemany, participarà en l’Assemblea General d’ACR del 5 de maig de 1934. El 29 de juliol organitzarà a Sant Cugat l’Aplec Comarcal d’ACR. En un primer moment l’alcalde va autoritzar l’acte, però no el míting. Els parlaments dels líders del partit Nicolau d’Olwer i Martí Esteve, presentats per Tomàs Fàbregas, secretari d’ACR de Sant Cugat, van ser seguits per unes dues-centes persones. Després es va realitzar un sopar per cent persones [29].

Acció Catalana tindrà a Sant Cugat un to més dretà que a Barcelona. Així, si a nivell central aspirava a convertir-se en el centre republicà, catalanista, liberal i democràtic, malgrat que estava més propera a ERC que a la Lliga, a Sant Cugat va ser molt crítica amb els federals, denunciant des de Garba el seu anticlericalisme i la seva actitud, segons Acció Catalana, dictatorial i criticant durament al seu rival de premsa L’Avenir. A les municipals de 1934 ACR de Sant Cugat es presenta coalitzada amb la Lliga i UDC, també a diferència del que fa el partit a Barcelona i la majoria de Catalunya, on el soci preferent és ERC. En el terreny econòmic es mostren com a defensors de la petita burgesia rural i urbana. En la qüestió de la rabassa morta, ACR recolza al Parlament la llei de contractes de conreu, en canvi l’agrupació de Sant Cugat és crítica amb els rabassaires i els dedica diferents atacs des de Garba. En el que sí coincideix amb tota ACR és en el seu nacionalisme i defensa de l’autodeterminació. L’agrupació santcugatenca defensa aferrissadament aquest aspecte des de Garba i de fet són militants d’Acció Catalana els que, sense abandonar el partit, funden a Sant Cugat el juliol de 1932 l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols.

La seva militància es nodrirà, sobretot, de botiguers, professionals liberals, mestres d’obres. Es a dir un sector social semblant al que dóna suport als radicals, dels que els separa, evidentment, el seu ferm catalanisme.

L’Agrupació va tenir una secció de joves que van enviar adhesió a la reunió preparatòria de la constitució de la Federació de Joventuts del Partit Catalanista Republicà de desembre de 1931 i enviaran delegació a l’Assemblea de constitució de l’1 de febrer de 1932. La crisi de tota l’agrupació també afecta a les joventuts que ja no estan presents en l’Assemblea extraordinària del març de 1933.

4.1.5. Nosaltres Sols !


El grup independentista santcugatenc més nombrós era Nosaltres Sols!. Aquesta agrupació nacionalista havia nascut el 1930 impulsada per Daniel Cardona. Era una organització antielectoralista i partidària de solucions paramilitars, seguint l’exemple del Sinn Fein irlandès, del que havien copiat el nom. Nosaltres Sols! era molt crític amb Macià per haver acceptat l’autonomia, i com a independentistes radicals van rebutjar l’Estatut i el plebiscit en què es va aprovar.

A Sant Cugat hi havia militants del grup des de l’estiu de 1931, que atacaven als federals en el poder municipal des del seu òrgan de premsa [30]. El grup va tenir cert ressò el 1932 al ser utilitzat el seu nom per la premsa i elements anticatalanistes. És just en aquest moment que es funda l’agrupació de Nosaltres Sols! a Sant Cugat, concretament el juliol de 1932 en què és elegit un comitè provisional, presidit per Josep Alemany [31], que encara era regidor. A l’agost s’escollirà el consell directiu definitiu sota la presidència de Francesc Ribas [32]. La majoria dels seus membres eren militants a la vegada d’Acció Catalana, ja que Nosaltres Sols! acceptava la doble militància, sempre que es fos bon nacionalista i se segueixin les consignes de l’organització. També hi havia alguns fejocistes. Sobretot es tractava de joves.

Alguns militants locals de Nosaltres Sols! van participar activament als fets d’octubre de 1934, passejant armats pel poble i baixant a Barcelona, on van passar tota la nit esperant actuar junt amb els ’escamots’ d’Estat Català. Arrel d’aquesta actuació serà detingut el seu dirigent Tomàs Fàbregas.

El juny de 1936 reorganitzaran, junt amb altres grups independentistes, Estat Català.

El militant més rellevant serà el secretari de l’organització Tomàs Fàbregas Valls, qui, com veurem, tindrà una destacada actuació a la guerra civil, arribant a tenir un paper rellevant al Comitè de Milícies Antifeixistes i les patrulles de control de Barcelona.

4.1.6. Unió Democràtica de Catalunya


Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va néixer el 7 de novembre de 1931 com un partit nacionalista català, defensor de la democràcia política i la doctrina social de l’Església.
A mitjans de 1932 es produeix la ruptura de Pau Muñoz i el sector més catòlic de l’agrupació local amb Acció Catalana, ingressant a UDC seguint a Manuel Carrasco. Pau Muñoz Castanyer [33]és el dirigent més important de l’agrupació local. Havia estat present en la proclamació de la República i nomenat regidor en l’ajuntament revolucionari de 1931. En el moment del trencament era el director de Garba. El nucli santcugatenc era molt reduït. Al primer congrés celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre, en què UDC es refermarà en el seu confessionalisme i nacionalisme, encara no hi ha presència d’una agrupació santcugatenca. Qui sí participa és Pau Muñoz. Serà un delegat actiu al congrés, presentarà esmenes, com la que demanava que la denominació del partit fos Unió Democràtica Nacionalista, que no serà acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final serà escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, amb un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el nou líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera. El novembre els mateixos oradors faran la presentació del programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que van coalitzats amb la Lliga i Acció Catalana.

Tots aquests actes fan que a principis de 1933 es creï l’agrupació local d’UDC, que estarà ja present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any. En aquest Congrés trobarem de nou un Pau Muñoz molt actiu, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra.

L’agrupació no va ser molt nombrosa i entre els seus militants figuraven exmembres d’Acció Catalana com Pere Vila Trabal, Lluís Juanola Almar, alguns joves de la Federació de Joves Cristians o el mateix Pau Muñoz, més destacat en treballs a la direcció del partit que en l’agrupació local i que finalment seria escollit el setembre de 1933 per cobrir una vacant en el Consell Nacional d’UDC.

A les eleccions municipals de 1934 UDC va col·locar a Pau Muñoz i Pere Vila a la llista de Conjunció Catalanista, però cap d’ells va ser escollit com a regidor. A les eleccions de 1936 no va recolzar cap de les dues candidatures.

A finals de juny va haver una visita a Sant Cugat de dirigents de la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, sindicat afí a UDC, que es van entrevistar amb joves fejocistes per tal d’organitzar una delegació a Sant Cugat [34]. L’adveniment de la guerra va frustrar l’intent del sindicat catòlic i va posar UDC entre dos focs, ja que com a catòlica va ser perseguida pels revolucionaris, mentre que per nacionalista ho serà pels franquistes. Malgrat tot a Sant Cugat els membres d’UDC després de la guerra s’integraran en les entitats franquistes i, fins i tot, Pau Muñoz arribarà a ser alcalde de Sant Cugat del 1947 al 1949, mentre un altre membre del partit, Lluís Juanola, serà el primer Jefe Local de FET el 1939.

4.1.7. CEDA: Acció Popular Catalana i Acción Obrerista


A partir de 1934 entra en el sistema polític català i santcugatenc, i concretament en l’espai de la dreta, una nova força política: Acció Popular Catalana, partit adherit a la CEDA. Com a la resta de Catalunya, la delegació d’Acció Popular Catalana a Sant Cugat es va organitzar relativament tard. L’hegemonia de la Lliga a Catalunya havia impedit, fins llavors, el creixement d’una força de dretes lligada al projecte de la CEDA.

Acció Popular Catalana va néixer arran de la problemàtica entorn de la llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya l’abril de 1934. Sectors de propietaris agraris van veure en aquesta llei una agressió a la seva classe i van radicalitzar les seves postures dretanes, allunyant-se de la Lliga. Va ser sobretot des de la direcció de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) que es va impulsar la construcció d’un partit contrarevolucionari a Catalunya lligat a la CEDA. Els fets d’octubre de 1934 van precipitar l’aparició d’Acció Popular Catalana, que es va fer el dia 24 del mateix mes d’octubre. L’objectiu era crear una força espanyolista situada a la dreta que la Lliga, però sobretot una força de defensa dels propietaris agrícoles i antirabassaire.

A Sant Cugat el naixement d’Acció Popular Catalana també està lligat als fets d’octubre. Va ser aquest intent revolucionari el que va espantar el sector més dretà de la població i els va fer agrupar-se entorn d’Acció Popular Catalana. Així el novembre La Vanguardia recull els rumors de la propera fundació a Sant Cugat d’una entitat associada a la CEDA [35], encara que no serà fins abril de 1935 que es formi un Comitè Local d’Acció Popular Catalana. Finalment el 2 de setembre es constitueix un comitè de la CEDA a Sant Cugat, on figuraven com a dirigents Angel Sancho, José de Abarca, Eugeni Torra Codina i Antonio Serra Rubies, un periodista -era corresponsal de La Vanguardia a Sant Cugat- que s’havia destacat pels seus atacs als rabassaires [36]. Serra, veritable impulsor de la CEDA local, serà el promotor de la creació d’una delegació local d’Acción Obrerista, un altre partit adherit a la CEDA. Acción Obrerista era una força socialcatòlica, dirigida en l’àmbit estatal pel diputat Dimas Madariaga, que havia creat la seva delegació catalana el juliol de 1935.

Acció Popular Catalana i Acción Obrerista de Sant Cugat es van mobilitzar de cara a les eleccions de 1936. El 19 de gener van celebrar un acte electoral amb oradors de Madrid i el 3 de febrer amb representants catalans dels dos partits cedistes. A més van obrir una oficina per tramitar carnets electorals on es van inscriure 75 persones. Entre elles figuren molts dels cacics tradicionals -com ara els Cahís, Rodó o Pila-, homes procedents o propers a la Lliga -com Joan Campmany i Jordi Magriña-, d’Acció Catalana -com Francesc Bundó-, carlins -com Tomàs Musella-, consellers d’ajuntaments de la Dictadura i gestors de després d’octubre de 1934 -com l’exalcalde Massana-, però també antics republicans -com ara el mateix Serra, Sangés o Bigas. Destaca que un 40% dels inscrits són dones, la majoria familiars dels homes enregistrats. Veiem, doncs, com la CEDA agrupa a tota l’extrema dreta del poble, tant la de “tota la vida” com la que ha evolucionat cap aquestes postures amb l’arribada de la República i, sobretot, arran dels fets d’octubre de 1934.

Pel que fa a l’estructura social dels militants de la CEDA local trobem sobretot, i com es lògic, propietaris de terres, fàbriques, bòbiles, botigues i gent benestant, com alguns dels antics estiuejants de Barcelona que han fixat la seva residència a Sant Cugat. Així podem dir que la CEDA santcugatenca no presenta grans diferències amb el que sabem de la CEDA en l’àmbit català.

4.2. L’ESQUERRA

4.2.1. Centre Republicà Federal


El Centre Republicà Federal de Sant Cugat del Vallès, que venia gestant-se des de setmanes abans, va fer el seu acte d’inauguració el 26 d’abril de 1930, amb un míting de presentació a la Sala Tadeo, davant de nombrós públic i sota la presidència de Magí Bartralot. Els oradors van ser Ramon Mas i els sabadellencs Joan Vila, Jaume Ninet i Amadeu Aragay, tancant l’acte el propi Bartralot [37].

No ho tindria fàcil en aquests primers moments per desenvolupar la seva activitat, ja que alguna de les seves reunions seran prohibides [38]. El Centre Republicà Federal no seria inscrit al Govern Civil fins el juliol, escollint primer president a Bonaventura Casanovas [39]. Fundat per només deu socis, el 1931 ja passava dels 150 convertint-se en la principal força política local.

El Centre Republicà Federal recollia tota la tradició republicana federal de Sant Cugat. El federalisme havia nascut a Sant Cugat unit al moviment rabassaire. Serà la Societat d’Agricultors, coneguts ja com els "rabassaires", creada a finals del segle XIX, la que després d’estar afiliada a la Federación de Trabajadores de la Región Española al menys fins al 1873, i participar amb candidatures pròpies a les eleccions municipals de 1897 i 1899, s’adhereixi al Partit Federal el 1900, sent un dels pocs casos en què hi ha una societat agrícola com a tal afiliada al Partit Federal.

El 1903 la Societat d’Agricultors impulsarà la unió de tots els republicans santcugatencs en Fraternitat Republicana, adscrita a la Unió Republicana de Nicolás Salmerón, encara que fidel al federalisme. Els únics republicans que queden fora d’aquesta unió són els antics fusionistes, dirigits a Sant Cugat per Jaume Castañé Sobregrau i als quals es fa una crida a integrar-se. La base social són els rabassaires. Dels 37 socis fundadors vint-i-un són agricultors, a més hi ha quatre artesans, quatre comerciants, dos paletes, un professor, un farmacèutic, entre d’altres. Com diu la seva acta fundacional l’objectiu és la propagación de doctrinas republicanas en general y dentro de ellas las que se inspiran en el programa regionalista-autonomista o federal [40]. A més del president, Miquel Grau Ricart, la majoria dels 37 socis fundadors provenen de la Societat d’Agricultors. Els candidats de Fraternitat Republicana seran els que formin l’oposició al caciquisme durant l’existència de l’organització.

El 1919 es funda a Sant Cugat el Centre Federal Autonomista [41], fruït de la campanya autonomista desenvolupada per Francesc Layret entre 1918 i 1919 i impulsat per ell mateix en els mítings fets a Sant Cugat per promoure l’associacionisme rabassaire. A més coincideix amb l’any en què Layret va guanyar l’escó de diputat per la circumscripció de Sabadell. A Sant Cugat el 1919 Layret es va fer amb el 16.1% de vots passant el 1920, després de la campanya entre els rabassaires, al 49.6%. Francesc Layret va deixar una empremta forta en els federals santcugatencs i el seu assassinat va causar una forta impressió entre aquests republicans. El lloc de Francesc Layret seria ocupat per Lluís Companys, que el 1923 amb la seva candidatura per la circumscripció de Sabadell obtindria a Sant Cugat un 73.6% de vots. Seria també aquest l’inici d’uns forts lligams entre els federals santcugatencs i sabadellencs. Va funcionar al menys fins a 1925.

Durant la Dictadura els federals santcugatencs van continuar essent la principal força d’oposició. Durant aquests anys van ser un dels organitzadors de les manifestacions contra el monopoli de pompes fúnebres i contra el préstec demanat per l’Ajuntament al Banco de Crédito Local. Amb la caiguda de Primo de Rivera van crear el Centre Republicà Federal.

JPEG - 23.4 kB
Acte d’homenatge a Pi i Margall i Layret fet a Sabadell el desembre de 1931

El Centre Republicà Federal recollia, doncs, tota la tradició federal, cooperativista, racionalista i anticlerical. Eren, com els seus companys de Sabadell, pimargallians a ultrança i estaven molt influïts pel pensament de Francesc Layret. En línia amb la seva tradició eren fortament anticlericals, partidaris de la separació entre l’Església i l’Estat. Com alternativa al clericalisme, que atacaran durament des de L’Avenir, els federals es presentaven com a lliurepensadors i partidaris d’una moral fonamentada en la raó. A Sant Cugat molts d’ells havien participat en la creació de l’Agrupació de Cultura Racional el 1918, impulsada per Magí Bartralot [42]. El germà de Magí, Bonaventura Bartralot, serà l’impulsor d’un altra vessant dels federals, l’antimilitarisme, i així a més d’escriure articles sobre aquesta matèria a L’Avenir, serà el creador del Comitè Local contra la Guerra l’abril de 1933, en el que participaran membres del Centre Republicà Federal i l’Ateneu [43].

En el tema social aquests federals consideraven la propietat inviolable, pero no ha de servir aquesta per tenir a tots els pobles baix un domini, esclavitzats, no parlaven de revolució sinó de l’evolució social redemptora [44]. Fidels a aquests principis van mostrar-se favorables al moviment cooperativista, i a Sant Cugat van participar en ell als anys vint.

El Centre Republicà Federal va ser un dels primers centres en adherir-se a la conferència republicana que es volia organitzar l’octubre-novembre de 1930 [45], però a diferència de molts centres federals, i a exemple del seu homònim sabadellenc, no participarà a la Conferència d’Esquerres de 1931, que donarà origen a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i es mantindrà en aquests primers moments fidel al Partit Republicà Democràtic Federal.

A les eleccions d’abril es presenta, junt amb altres opositors als cacics, en una heterogènia candidatura anomenada Candidatura Administrativa de Coalició. No van arribar a acords amb els altres republicans de la vila Acció Catalana, malgrat les pressions que es fan des de Sabadell, perquè hi ha acusacions mútues d’anar amb gent no republicana.

Malgrat que a les eleccions la Candidatura Administrativa de Coalició només obté dos regidors front als nou dels monàrquics, el 14 d’abril són membres del Centre Republicà Federal els que proclamen la República a Sant Cugat i formen l’Ajuntament revolucionari. Es simptomàtic de la dependència dels federals de Sabadell que els santcugatencs demanin permís als sabadellencs abans de proclamar la República.

A les eleccions municipals, repetides el maig, el Centre Republicà Federal obté un triomf clar, guanyant un dels districte al copo. Aquesta aclaparadora victòria està possibilitada per la caiguda de la xarxa caciquil amb l’adveniment de la República i les expectatives dipositades en el canvi polític, que a Sant Cugat representa el Centre Republicà Federal.

A les legislatives del juny ERC, recolzada encara pel Centre Republicà d’Esquerra i, a més, pel Centre Republicà Federal, guanya les eleccions a Sant Cugat amb el 81.3%, un percentatge superior al de pobles propers com Cerdanyola o Rubí. La victòria d’ERC i la seva configuració com a força majoritària de l’esquerra a Catalunya fa que el Centre Republicà Federal abandoni els seus recels i decideixi ingressar a ERC. Com hem vist, el Comitè Comarcal del partit va convocar a una reunió el 27 de novembre de 1931 als socis de l’entitat federal i als de l’entitat que venia funcionant com a representant local d’ERC, el Centre Republicà d’Esquerra a fi d’escatir qui dels dos devia ostentar la representació. Aquests eren acusat pels federals d’estar format per antics monàrquics [que] tan prompte declarada la República canviaren de casaca i fundaren amb elements de la U.P. l’esquerra. Com explicava La Humanitat:

els 180 homes del Centre Federal acudiren en masa [sic], no així els altres, que malgrat haver estat invitats particularment sols comparegueren dos i segons digueren encara per a protestar de la manera que el Comitè Comarcal volia solucionar l’afer.

Després de les acusadores proves de que se’ls féu objecte per components del Centre, i en particular per part del regidor ciutadà Bartralot i els ciutadans Mas i Galobardes, els components del Comitè senyors Arderius i Aguilera vergaren clar qui eren els que fins ara havien ostentat la representació de l’Esquerra a Sant Cugat i en una altre reunió que posteriorment tingueren acordaren desautoritzar als antics cacics i donar la representació d’Esquerra al Centre Republicà Federal [46]

El desembre de 1931, en una reunió general, el federals santcugatencs, per unanimitat, va decidir adherir-se al partit de Macià. El Centre Republicà Federal ja participarà com a tal al 1er Congrés d’ERC, celebrat el febrer de 1932.

Malgrat aquesta adhesió el Centre no perdrà els seus contactes amb el Círcol Republicà Federal de Sabadell i prova d’això és la participació del Centre Republicà Federal, representat per Magí Bartralot, a l’assemblea del Partit Republicà Democràtic Federal que es celebrà a la ciutat vallesana el maig de 1932 o l’enviament d’una delegació, en qualitat d’oient, a l’Assemblea Federal de Barcelona-Província, celebrada també a Sabadell el 8 d’octubre de 1933.

Capçalera de "L'Avenir"

Durant l’any 1931 es succeïren a la presidència del Centre diversos militants. El juliol Bonaventura Casanovas és substituït per Pere Barbany, que a la vegada serà rellevat el novembre pel rabassaire Jaume Grau. A partir d’abril de 1932 el Centre Republicà Federal té el seu propi òrgan d’expressió
L’Avenir. La publicació era compartida amb la Unió de Rabassaires i les seccions de la Unió Santcugatenca i tenia una tirada de 500 exemplars. Estava dirigida pel líder rabassaire Ramon Mas i es converteix en el competidor local de Garba. A més durant 1932 organitzarà alguns actes d’afirmació republicana i sobre temes agraris amb conferenciants de la comarca i la presència en tots ells del millor orador local Ramon Mas.

També es preocuparà d’organitzar a les dones, sobretot arrel de l’aprovació del sufragi femení per les Corts constituents republicanes. El gener de 1932 el Centre organitzà un míting d’"orientació femenina", on parlen els oradors federals habituals: Magí Bartralot, que demanà a les dones la seva implicació política i feu veure que la dona no es supediti sols a les feines domèstiques, sinó que alterni, junt amb el seu marit, als actes polític i culturals i Ramon Mas, que va fer una intervenció criticant el caciquisme local. Va tancar l’acte Elionor Vinyerta, que havia estat presidenta de l’Ateneu Republicà Femení de Barcelona i que era la dona del diputat d’ERC i dirigent rabassaire Amadeu Aragay. La parella feia poc que havia fixat la seva residència a Sant Cugat. Vinyerta tocà diversos punts com: la caritat, el casament civil, el fracàs de la religió, el voto de la dona, etc [47]. El juliol els federals van organitzar un nou acte sobre la dona.

JPEG - 7.4 kB
Elionor Vinyerta

Finalment, l’agost de 1933, es crearà el Grup Femení del Centre Republicà Federal. Elionor Vinyerta serà nomenada presidenta d’honor i el grup tindrà com a primera presidenta a Guadalupe Duran i com a vicepresidenta a Presentació Mir Beltrán, maçona i dona de Magí Bartralot [48]. Entre les seves sòcies figuren membres de les famílies federals locals com els Bartralot, Codó o Llunell. Malgrat el seu progressisme en molts camps, en el tema femení els federals eren més tradicionals, veien a la dona com l’eix vertebrador de la família i li reservaven el paper de mare i esposa. El Grup Femení es dedicarà a tasques de beneficència, organització de festes, classes de tall i confecció i a la creació d’un cos d’infermeres. El seu objectiu era allunyar a les dones de les influències clericals, ja que consideraven que la sensibilitat femenina de per si un xic fràgil degut a la manca de preparació és més propicia a la conquesta [dels reaccionaris] [49]. El gener de 1934 també va haver un intent de crear un grup per a nens, el “Grup Infantil Macià”.

L’acció de govern a l’Ajuntament allunya del Centre Republicà Federal als sectors més dretans que s’havien apropat a aquest per ser la principal força d’oposició al caciquisme. Deixen el Centre el regidor Ramon Sagalés, recusat per part dels seus votants per la seva actuació als plens municipals, Joan Altés, que marxarà al Centre Republicà Radical i altres. A mitjans de 1932 es produeix una petita crisi, amb rumors sobre una possible dimissió de l’alcalde Roc Codó, per l’enfrontament entre el sector més esquerrà i el més moderat [50]. Malgrat aquestes discrepàncies fins el 1935 serà el sector més moderat del Centre Republicà Federal, encapçalat per Roc Codó, el que porti la direcció del centre. El Centre Republicà Federal va assistir al 2n Congrés d’ERC, celebrat el juny de 1933. Declarava, llavors, tenir 128 socis.

La pèrdua de recolzament a dreta i esquerra, amb un BOC crescut, es manifesta als resultats a les eleccions de 1932 en què ERC obté a Sant Cugat el 54.7% dels vots i les de 1933 en què ’només’ arriba al 49.5%. A les municipals de 1934, malgrat presentar-se només amb el recolzament de la Unió de Rabassaires, el Centre Republicà Federal guanya a la coalició de la Lliga, ACR i UDC, amb el 59% dels vots. Aquesta victòria federal, malgrat que es presenta en solitari i amb una llista encapçalada pel sector més moderat, es deu a què recull tot el vot d’esquerra del poble, inclòs el comunista. En aquests moments presidia el Centre Republicà Federal Josep Bobé, que havia estat president del Sant Cugat Sport F.C. als anys vint. Bobé es passaria més endavant al BOC.

El Centre Republicà Federal seguirà a Companys en la seva proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre i malgrat que en rendir-se Companys es va retirar de l’Ajuntament, i la majoria dels seus membres no van participar en els greus fets posteriors, els federalistes també patiran les conseqüències de la repressió. Primer seran desallotjats del poder municipal, sent substituïts per ajuntaments gestors, i a més nou dels seus dirigents patiran presó, sobretot els més lligats a la Unió de Rabassaires, com Ramon Mas, Magí Bartralot, els germans Grau, però també moderats com Roc Codó o Gabriel Pahissa. Malgrat tot, el Centre no va ser clausurat i se’l permet organitzar reunions de caire administratiu, encara que vigilades perquè els oradors no se sortissin del tema pel que havien estat convocades. Aquesta repressió va radicalitzar les postures i així al 1935 seria escollit president del Centre Republicà Federal el mecànic Martí Vilaró Castañé, membre del sector esquerrà.

El Centre Republicà Federal organitzarà dos actes durant la campanya electoral de 1936 recolzant el Front d’Esquerres. La victòria en aquestes eleccions tornarà als federals al capdavant de l’Ajuntament.


Els problemes entre republicans i nacionalistes radicals en el si d’ERC, produïdes el 1936 per l’escissió de les JEREC, van afectar poc al Centre Republicà Federal, que sempre es va mostrar partidari de la unitat. El Centre està més influenciat per les tesis de Pi i Margall de defensa de l’autonomia municipal i d’un ideal iberista, que pel nacionalisme. Per exemple Roc Codó en el judici pels fets d’octubre va demanar al tribunal que el jutgessin com a republicà i no com a separatista [51]. Malgrat això, sí que existeix dins del Centre Republicà Federal un sector més proper a les tesis d’Estat Català, entre els que figura Bonaventura Bartralot.

A partir de la revolució de juliol serà el sector més obrerista i esquerrà, amb dirigents com Magí Bartralot, Mateu Cortés -president del Centre el 1937-, Ramon Batet o Joan Marimon, els dos darrers provinents del BOC o el seu entorn, els que agafin les regnes del Centre. Una part d’aquest sector més esquerrà, format per dirigents de la Unió de Rabassaires local, com els germans Vilaró Cahís o el mateix Ramon Mas, en canvi, van decidir marxar al PSUC. L’agost de 1938 era el secretari Salvador Sitges Masana.

4.2.2. Bloc Obrer i Camperol i POUM


El comunisme va començar a desenvolupar-se a Sant Cugat el 1930 a partir d’alguns joves que treballaven a Barcelona, on havien contactat amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i per la influència dels professors d’esperanto que donaven classes a un reduït grup de joves a La Unió, especialment de Ramon Arteu, politico activo y brillante orador proletario [52] i membre també del BOC. El 1931 el BOC obté només l’1% dels vots a les eleccions legislatives, però la seva influència és més gran, com ho demostra els diners recollits en les col·lectes que organitza La Batalla, òrgan portaveu del BOC [53].

Els primers militants del BOC a Sant Cugat van ser el nucli de joves esperantistes i d’altres que des del republicanisme s’apropen al partit pel seu radicalisme social i catalanista i als que també atrau la capacitat del Bloc d’organitzar excursions i proves esportives. Però seran els conflictes socials de 1931-1932 els que faran créixer el BOC local, afiliant-se militants republicans, rabassaires i sindicalistes de la CNT local. Per mitjà de la difusió de La Batalla, la influència comunista es farà present, sobretot, entre treballadors del ram de la construcció, el més afectat per l’atur, i a les fàbriques tèxtils i de ceràmica, les més afectades pels conflictes laborals. La influència dins del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, adherit a la CNT, és forta. Quatre dels sis membres de la Junta del Sindicat, escollits en assemblea l’agost de 1932, eren membres, o ho seran ben aviat, del Bloc Obrer i Camperol.

El desembre de 1932 és el BOC l’impulsor del Consell d’Obrers en Atur Forçós, que organitza als aturats del poble i es constitueix en un grup de pressió davant l’Ajuntament. Aquest consell d’aturats serà un dels quatre que es creen a Catalunya i estarà adherit a la Conferència Obrera sobre l’Atur Forçós, que reuneix al febrer de 1933 membres de tota l’esquerra [54]. La força dins del sindicat es demostrarà a finals de 1933 quan es faran amb la direcció local i l’apartaran de les tàctiques faistes de la direcció catalana de la CNT, encara que mantenint-lo a les rengles confederals.

El BOC també atrau a rabassaires radicalitzats després dels conflictes de la verema de 1931. Ingressa en el BOC Vicenç Gimferrer Riba, un dels promotors de la vaga de rabassaires de 1931, i Josep Pahissa Llongueras, fill d’un dels dirigents històrics del moviment rabassaire a Sant Cugat. També es mostra proper Ramon Mas, encara que finalment es mantindrà fidel al Centre Republicà Federal. Són tres dels membres més actius de la Unió de Rabassaires local. Aviat comunistes del Bloc figuren en la direcció local de la Unió de Rabassaires, com per exemple el mateix Josep Pahissa, que serà secretari del sindicat, o de Pere Camps Llobet, que ho serà més tard. Tot aquest creixement es fomenta amb l’organització d’actes com el del 6 d’abril de 1932 en què intervé en un míting a Sant Cugat el líder del partit Joaquín Maurín [55].

El creixement de militants permet crear una agrupació local. El 9 de juliol de 1932 es convoca una reunió per organitzar el grup local. Entre els primers promotors figuren els joves Antoni Amigó, Gumersind Ribatallada, Ramon Batet i Josep Colom. Però no serà fins al 20 d’abril de 1933 que el Govern Civil aprovi els estatuts de l’agrupació, celebrant-se l’Assemblea constituent el 10 de maig i essent elegit president el paleta i sindicalista Joan Puig i Pla. En el moment de la constitució el BOC de Sant Cugat té ja trenta militants [56].

El creixement de la influència del partit es pot veure també als resultats electorals. A les eleccions al Parlament de Catalunya, de novembre de 1932, obté un centenar de vots a Sant Cugat, el que suposa un percentatge de l’11,1%, un dels percentatges de vot al BOC més alts de Catalunya. A les eleccions legislatives de novembre de 1933, on podien votar per primer cop les dones, el nombre de vots recollits va créixer fins a 157 [57], encara que es va caure en percentatge fins al 7,7%. Aquestes són les últimes eleccions en què el BOC es presenta en solitari, ja que a les municipals, donat el sistema electoral majoritari, decideix no presentar-se i a les de 1936 ho farà dins del Front d’Esquerres. Per valorar els resultats electorals del BOC també cal tenir en compte que la seva militància és majoritàriament jove i que a les eleccions només podien votar els majors de 23 anys.

Des de finals de 1932 el BOC impulsa una campanya per la unitat en l’acció de les organitzacions obreres, tant en el camp sindical, com en el polític. Així el març de 1933 es crearà pel BOC, la USC i els trentistes de la Federació Sindicalista Libertària, l’Aliança Obrera contra el Feixisme. A Sant Cugat per fomentar aquesta nova tàctica es fan dos actes antifeixistes, un a l’abril, de nou amb Joaquín Maurín, i un altre el setembre del mateix any en què intervé, entre altres oradors, Jaume Miravitlles. A Sant Cugat, a més del BOC, formen l’Aliança Obrera el Sindicat local i la Unió de Rabassaires.

El 17 de gener de 1934 s’elegeix nova directiva local, mantenint-se Joan Puig com a president. L’abril de 1934 el Bloc santcugatenc ja té quaranta-quatre militants [58]. L’assentament del partit permet fer més actes i així a l’agost s’organitzen dos, un el dia 8 i un altre el 26, aquest darrer serveix per inaugurar oficialment el nou local, situat al carrer Valldoreix 34, al domicili del militant Josep Llunell Tondo.

Com veurem la participació del Bloc de Sant Cugat als fets d’octubre de 1934] és molt destacada i per tant la repressió sobre els seus militants també. Dels 25 detinguts a Sant Cugat per aquesta causa deu són membres del Bloc. A més el local és clausurat i molts militants han d’amagar-se per evitar la seva detenció. També es recullen i s’amaguen les armes abandonades, moltes de les quals reapareixeran el juliol de 1936. La repressió desfermada redueix la militància. El maig de 1935 l’agrupació demana només 35 carnets [59].

El setembre naixia el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) fruit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin. A Sant Cugat, com a molts llocs, el canvi de nom és rebut fredament i inclús un petit grup decideix no incorporar-se al nou partit. També es crea unat secció juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, dirigida per Pere Camps Llobet.

El POUM santcugatenc recolza la política d’unitat de l’esquerra, i així el 1936 organitza alguns actes conjunts amb el Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires. En l’àmbit català s’integra al Front d’Esquerres. També organitza un acte propi el 2 d’abril amb Andreu Nin. El juny de 1936 estrena nou local al carrer de la Torre i en aquest mateix any és escollit president Jaume Marimon Rom.

Mesos abans de l’esclat de la guerra, com veurem, el POUM havia promogut el seu propi sindicat: la Federació Obrera d’Unitat Sindical, que a Sant Cugat va encapçalar Jaume Cussó. Una vegada iniciada la guerra la Federació Obrera d’Unitat Sindical es va incorporar a la UGT. A Sant Cugat on no existia la UGT, seran membres d’aquest recent sindicat els que creïn el Sindicat d’Oficis Varis, adherit a la UGT, dirigit per Jaume Cussó que acabarà passant-se al PSUC.

El BOC i després el POUM mantindran un alt grau d’activitat i seran els únics competidors dels catòlics en l’organització de la joventut. La gran vitalitat es demostra en les múltiples associacions que impulsen, així el juny de 1933 es crea la Joventut Esportiva Proletària, el novembre del mateix any s’organitza el Laborista Esperanta Grupo, l’abril de 1934 el Corn Enciclopèdic Cugatenc i el 1936 l’Ateneu Popular Santcugatenc. Aquestes associacions i el mateix partit organitzen competicions esportives i excursions, a més de trobades culturals. De vegades les excursions al camp amagaven activitats més revolucionàries, com podia ser fer pràctiques de tir. Aquestes associacions també van servir per mantenir l’activitat política després de la clausura del local pels fets d’octubre [60]. Tot aquest entramat els permetia competir amb els catòlics i sobretot amb la Federació de Joves Cristians, la gran enemiga, en l’enquadrament dels joves santcugatencs.

El BOC era fortament anticlerical i a Sant Cugat el trobem a tots els actes i cartes de protesta contra els catòlics. En aquest camp era intransigent i, així, podia ser causa d’expulsió casar-se per l’Església o portar els fills a col·legis religiosos. També mantenia una forta disciplina al seu interior i els incompliments de les disposicions del partit també suposava expulsions [61].

La militància del Bloc a Sant Cugat és de gent jove, la mitja d’edat dels militants al 1936 no passa dels 27 anys, donant-se diferents casos en què el germà gran milita al Centre Republicà Federal i el petit al POUM. La majoria dels militants comunistes treballen a la construcció, seguint en importància els fusters, rabassaires i treballadors industrials. El percentatge de dones és de prop d’un 15%, un percentatge baix, però superior al d’altres formacions polítiques. Moltes d’aquestes dones són germanes o companyes de militants i moltes d’elles treballen de teixidores. Pel què fa a la procedència geogràfica la immensa majoria dels militants són naturals de Sant Cugat, encara que també hi ha alguns emigrants murcians, generalment molt integrats al poble.

Amb l’inici de la guerra el POUM participarà en el Comitè de Milícies Antifeixistes, quedant encarregat d’organitzar la Comissió de Defensa, i per tant, de dirigir la milícia local. Ocuparà el local dels fejocistes al carrer Major 10. En aquests primers dies arribarà a publicar una revista pròpia [62]. La repressió posterior als fets de maig de 1937 s’analitza en l’apartat de la guerra.

4.2.3. Partit Socialista Unificat de Catalunya


Abans de la guerra cap dels partits que van fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va tenir rellevància a Sant Cugat. Només el Partit Comunista de Catalunya havia organitzat algun míting al Bar Obrero d’Antonio Capel.

A Sant Cugat el PSUC va ser creat per membres del POUM, que després d’ingressar la Federació Obrera d’Unitat Sindical a la UGT van passar d’aquesta al PSUC. Aquest procés estaria encapçalat pel que seria el líder del PSUC local durant la guerra, Jaume Cussó. La principal base social del PSUC seran els treballadors del ferrocarril i Riegos y Fuerzas del Ebro, procedents del Sindicat Regional de Llum i Força, que havien dirigit els poumistes abans de la guerra, i un nucli de rabassaires encapçalat per dirigents de la Unió de Rabassaires local, com el mateix Ramon Mas o els germans Antoni i Narcís Vilaró Cahís, que fins llavors havien militat al Centre Republicà Federal . Del mateix Centre provenien molts dels nous militants, com els regidors Jaume Serra Trabal o Tomàs Puigoriol, altres eren antics membres del BOC -com Lluís García Guillén- o gent sense militància destacada durant la República, però que havien estat en l’entorn federal. El juny de 1937 era secretari polític J. Climent.

A partir del gener de 1937 té el seu local a l’antiga fonda Tadeo i organitza una delegació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, dirigides per Miquel Español. L’agost de 1938 Enrique Franco González era el secretari general del Radi de Pins del Vallès. La baixa militància que té el partit es demostra quan l’octubre de 1938 han de cedir un regidor de l’Ajuntament a la UGT.

4.3. LES ELECCIONS GENERALS A SANT CUGAT

Les eleccions legislatives de 1931

A les eleccions legislatives de 1931 ERC va obtenir a Sant Cugat un aclaparador 81.3% dels vots, amb 850 vots, el que vol dir que quasi dobla els vots rebuts a les municipals. El percentatge està en línia amb el que obté el partit al Vallès Occidental. Lliga i radicals obtenen un 7.6% dels vots cadascú i el Partit Catalanista Republicà es queda en un 3.3% [63]. Així, la Lliga encara no es mostra com la força hegemònica d’oposició i obté a Sant Cugat uns resultats molt pobres, cinc punts percentuals per sota del que treia com a mitja a la comarca. El Partit Catalanista Republicà que a Sant Cugat havia tingut cert paper durant 1931 treia el mateix percentatge que els seus companys de comarca, en canvi el PRR estava quatre punts per sobre a Sant Cugat. ERC recollia així en els seus vots totes les esperances de canvi dipositades en la República per rabassaires i obrers. Rebia el vot dels federals que, com també a Sabadell, voten sempre ERC, que inclou entre els seus candidats algun membre del PRDF.

La segona volta de les legislatives, celebrada el 12 de juliol, va donar el triomf a Sant Cugat, amb una baixa participació de només uns 400 votants, a la candidatura d’Eduard Layret, germà del malaguanyat Francesc, presentat com republicà independent i Salvador Sediles, un dels “jabalíes” de l’Extrema Esquerra Federal, que va fer saber una bona campanya entre els camperols.

Resultats

ElectorsVotantsLligaPRRPartit Catalanista RepublicàERCEEFBOC
[1500] 128 106 75 840
% [70]% 7.6% 7.6% 3.3% 81.5% 0.1% 0.2%

Les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932


Les eleccions del 20 de novembre de 1932 pel Parlament de Catalunya, portaran canvis dels resultats electorals a Sant Cugat. El desgast patit per ERC, sobretot en l’àmbit de govern de la Generalitat, es reflectirà en una caiguda en vots i percentatge, passant dels més de 800 vots a 493 en la votació màxima, que a més va ser per Manuel Serra i Moret, candidat de la Unió Socialista de Catalunya. En percentatge es va quedar en un 55% dels vots, dos punts per sota dels vots rebuts a la comarca. ERC a Sant Cugat va perdre vots tant per la dreta com per l’esquerra. La influència creixent del BOC després dels conflictes rabassaires i laborals es traduirà en aquestes eleccions en 124 vots, pel candidat més votat i 109 pel menys, el que vol dir un significatiu percentatge de l’11% de vots. Aquest resultat és espectacular si el comparem amb l’1% rebut a Sant Cugat a les legislatives de 1931 i el 3.5% que rep com a mitjana al Vallès Occidental. El percentatge de vot rebut pel BOC a Sant Cugat en aquestes eleccions és un dels més alts de Catalunya. Pel que fa a la dreta la candidatura de Concòrdia Ciutadana formada per Lliga, Partit Catalanista Republicà i UDC, recull prop del 23% dels vots, mentre els radicals treien quasi el 10%. En comparació amb la comarca volia dir que la Lliga, ara amb aliats, seguia sense quallar a Sant Cugat, ja que es quedava a tres punts percentuals, mentre els radicals santcugatencs seguien per sobre dels seus companys de Barcelona-província en quasi 5 punts. A la dreta d’aquests la candidatura de Derecha de Cataluña, recolzada pels salistes i els carlins, es quedava en un pobre 2%, tres punts menys que a la mitja de la comarca, confirmant la seva pèrdua d’influència a Sant Cugat després de la proclamació de la República [64].

Resultats

ElectorsVotants Derecha de CataluñaConcòrdia CiutadanaPRRERCPRDFPSOEBOCPartit Comunista de Catalunya
[1500] 14 198 83 477 ? ? 100 ?
16 214 87 493 ? ? 124 ?
% [60]% 1.7% 22.8% 9.7% 54.7% 11.1%

Les legislatives de novembre de 1933


La pujada de vot de les dretes i la baixada d’ERC es confirmarà a les legislatives de novembre de 1933, primeres eleccions a Catalunya amb vot masculí i femení. ERC es queda a Sant Cugat per primera vegada, i única, per sota del 50% dels vots. La primera força d’oposició segueix sent la Lliga, coalitzada en aquesta ocasió amb els carlins en la candidatura de Defensa Ciutadana amb més del 30% dels vots, però 14 punts per sota de la mitja de la circumscripció. El PRR baixava fins al 7.4%, però no queia tant com a la circumscripció on només treuen un marginal 2.7%. Mentre ACR, que es presentava amb el PNRE i AR, sense agrupacions a Sant Cugat, en la Coalició d’Esquerres Catalanes, mostrava la recuperació de l’agrupació de Sant Cugat al situar-se en un 5%, dos punts per sobre de la mitja de la coalició a la circumscripció. A l’esquerra el Front Obrer (coalició del BOC i PSOE) baixa fins a quasi un 7%, però seguia sent un dels percentatges més alts de Catalunya [65].

Resultats

ElectorsVotantsDefensa CiutadanaPRRCoalició d’Esquerres CatalanesERCFront ObrerPartit Comunista de Catalunya
[3000] 627 151 99 1.012 157 ?
% [68] 30.6 7.4 4.8 49.5 7.7

Les legislatives de febrer de 1936

Durant tot gener s’havien celebrat en el poble mítings electorals, en ser convocades eleccions legislatives pel 16 de febrer. L’esquerra havia fet els seus primer mítings el 23 i 29 de gener a la Unió, mentre la CEDA havia convocat un acte el 19 [66], i la Lliga el dia 30 [67]. La campanya és tensa i els esquerrans denuncien les prometences de darrera hora dels gestors i la prohibició de l’alcalde als esquerrans de fixar propaganda a la via pública.

El dia 16 es celebren, doncs, les eleccions que enfronten a dues candidatures la del Front d’Esquerres de Catalunya, que agrupa a ACR, PRE, ERC, USC, Partit Comunista de Catalunya, Partit Comunista Proletari i POUM, davant la del Front Català d’Ordre, on participa tota la dreta, Lliga, Acció Popular Catalana, PRR i tradicionalistes. Aquesta unió de les dretes amaga a Sant Cugat la radicalització d’aquest sector, ja que segons comptes fets des de l’ajuntament gestor radical, ells havien tramitat 284 carnets electorals, 370 la Lliga i 65 la CEDA [68] Això significava un clar desplaçament cap a la dreta.

A Sant Cugat durant la jornada electoral “hi hagué petits incidents, però en general, la tònica fou de normalitat absoluta” [69]. Pel que fa als resultats i, com a la resta de Catalunya, amb una participació record del 79 % dels electors, el triomf és pel Front d’Esquerres, que s’emporta 1.539 vots, el 61.7%, deixant al Front d’Ordre en 956 vots, el 38.3% [70], uns percentatges semblants als de la resta de la comarca, on també el Front d’Esquerres guanya a les poblacions grans com Terrassa, Sabadell, Rubí, Cerdanyola, etc. Aquesta victòria provoca la immediata dimissió de l’ajuntament gestor i la tornada de l’Ajuntament escollit el 1934.

Resultats

ElectorsVotantsFront Català d’OrdreFront d’Esquerres
3.155 2.495 956 1.539
% 79% 38.3% 61.7%

<—Capítol anterior: Associacionisme ---- Capítol següent: Els sindicats i la Unió de Rabassaires—>

Notes

[1Garba, núm. 12 (5-6-1932), p. 1.

[2Per exemple algun membre d’Acció Catalana deixa l’agrupació perquè a Garba s’ha malparlat d’un familiar seu d’un altre partit. Això és criticat a l’article: ’Canibalisme polític’. Garba, 24-9-1933.

[3Llorens i Vila, J. La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, p. 476.

[4L’Avenir, 12 (març de 1933), p. 4

[5Signen el manifest Baliarda, Bozzo, Fàbregas, Farrés, Junyent, Roqué, San, Serra, Soler i Vilarasau. Garba, núm 20 (maig 1933), p. 2.

[6El Matí, 4-2-1934.

[7L’acte fundacional és del 7 d’abril. El primer local el van tenir al carrer de la Creu 11, passant al 1935 a una casa, propietat de Pere San, i on havia estat l’Ajuntament fins 1931, a la plaça de la República. La Junta era: president: Gabriel Montanyà Estapé; Vicepresident: Bartomeu Tortosa Farreras; Secretari: Pere San Mestres; Tresorer: Jaume Català Pahissa; Comptador: Pere Junyent Redó; Vocals: Miquel Vila Torelló, Enric Vila Cebrià i Tomàs Serra Sagalés. Llibre de registre de sortida de documents, 576, 11-4-1934, carta del Casal Català a l’alcalde, 7-4-1934 i Registre d’Associacions, núm. 16.793 (AGC).

[8La Junta de les joventuts era: president: Bru Sabater; Vicepresident: Lluís Girbau Aguilar; Secretari: Josep Magnara; Comptador: Roderic Rodó; Tresorer: Jaume Buscallà; Vocals: Rufí Estapé i Francesc Morera. El Matí, 11-3-1934.

[9La seva acta de fundació data del 15 de maig de 1931. La primera Junta estava formada per: president: Anton Vilaseca Aymerich; vicepresident: Vicenç Esteban Campos; Secretari: Manuel Farrés Salvadó; Vicesecretari: Jaume Garriga Vila; Tresorer: Jaume Alemany Cleris; Comptable: Isidre Masana Tarridas; Vocals: Josep Llopart Blay, Miquel Jané Obiols i Damaso Torras Martí. Llibre de registre d’entrada de documents, 200, 30-4-1931 (AMSC) i Registre d’Associacions, núm. 14.772 (AGC).

[10Garba, núm. 3 (25-10-1931), p. 14 i núm. 11 (5-5-1932), p. 5.

[11Fundat el 8 de maig de 1931, té la mateixa seu que el Centre Republicà Radical, La Posada Nova al carrer Major 32. També comparteixen el mateix cobrador. La primera Junta estava formada per: president: Miquel Auladell Farrés; vicepresident: Rufí Auladell Pou; Secretari: Fulgencio Farrés Huguet; vicesecretari: Josep Bach Roda; Tresorer: Ricard Domínguez Esteller; Comptable: Manel Valart Centenos; Vocals: Tomàs Serra Sagalés, Josep Guix Gurri i Joan Pelfort Pelfort. Llibre de registre d’entrada de documents, 200, 30-4-1931 (AMSC) i Registre d’Associacions, n. 14.773 (AGC).

[12L’Avenir, núm. 3 (5-6-1932) p.2-3.

[13L’Avenir, núm. 2 (maig 1932), p. 3

[14Entrevista a Vilaseca i Llompart a L’Avenir, núm. 3 (5-6-1932), p. 2-3

[15El nom l’adopten després d’haver intentat quedar-se amb el nom de Centre Republicà Radical. La seva acta de fundació definitiva és del 15 de desembre. Tenien la seu al carrer Santiago Rusiñol, 1. La Junta estava formada per: president: Josep Llopart Blay; vicepresident: Lluís Almirall Ullé; Secretari: Francisco Capel García; vicesecretari: Antonio Calderón López; Tresorer: Anton Vilaseca Aymerich; Comptadors: Manuel Capel Vázquez i Patricio Egea Vallejas; Vocals: Angel Baeza Hernández i Jesús Marín Vázquez. Llibre de registre de sortida de documents, 18-11-1931, Llibre de registre d’entrada de documents, 200, 25-10-1931 (AMSC) i El Diluvio, 6-1-1932.

[16La Junta estava formada per: president: Vicenç Esteban Campos; vicepresident: Manuel Vidal Aymerich; secretari: Manuel Farrés Salvadó; vicesecretari.: Jaume Garriga Vila; tresorer : Jaume Alemany Cleris; comptable: Isidro Masana Tarridas; vocals: Josep Cañameras Grau, Miquel Jané Obiols i Damaso Torras Martí. Las Noticias, 3-10-1931.

[17La Humanitat, 28-12-1931, L’Avenir, núm. 1 (abril 1932), Las Noticias, 7-4-1932, El Poble, 5-6-1932 i El Radical, 4-6-1932. L’Avenir celebra l’esdeveniment dient que "això no ens extranya [sic] a nosaltres, que coneixem el panyo [sic] oportunista d’aquesta gent"

[18La Junta estava formada per: president: Jaume Alemany Cleris; vicepresident: Josep Cañameras Grau; secretari: Salvador Sitges Masana; vicesecretari: Medir Canals Alemany; tresorer: Francesc Nogué Segura; comptable: Jaume Garriga Vila i vocals: José Clemente Segarra, Francesc Casals Buscallà i Miquel Jané Obiols.

[19La Junta escollida el 7 de juny de 1933 estava formada per: president: Joan Altès Bargalló; vicepresident: Josep Cañameras Grau; secretari: Pere Barquet Serra; vicesecretari.: Jaume Garriga Vila; tresorer: Miquel Auladell Farrés; comptable: Jaume Vilaró Vilaró; vocals: Pere Casals Llunell, Joan Casals Buscallà i José Clemente Segarra.

[20La primera Junta estava formada per: president: Pere Pahissa Massana; vicepresident: Francesc Pineda Verdaguer; secretari: Jaume Rius Font; tresorer: Isidre Rifà Huguet; comptador: Joan Giménez Llorens; vocals: Pere Vila Trabal i Antoni Segarra Colomer. Registre d’associacions, n. 14.353 (AGC).

[21La Publicitat, 31-3-1931, 4-4-1931, 8-4-1931 i 11-4-1931 i La Nau, 23-3-1931 i 12-4-1931.

[22La Junta estava formada per: president: Francesc Farell; vicepresident: Joan Giménez Llorens; Secretari: Tomàs Fàbregas Valls; Tresorer: Antoni Rifà Huguet; Comptador: Antoni Agraz; Vocals: Càndid Azqueta i Joan Berenguer.

[23El governador civil va autoritzar la seva publicació el 2 de setembre de 1931. AMSC. Llibre de registre de sortida de documents, 2-9-1931.

[24Ara Acció Catalana té la seva seu a Rius i Taulet 2. La Junta escollida era: president: Joan Cortadelles Segura; vicepresident: Ramon Vidal Aymerich; secretari: Eduard Rodó Enrich; tresorer: Miquel Rodó Matalonga ; comptador: Miquel Magrans i vocals: Eugeni Ferrès i Medir Grau. Garba, n. 8, 21-2-1932 i Las Noticias, 10-2-1932.

[25El Matí, 1-11-1932. Malgrat la crisi publicarà els números de novembre i desembre de Garba

[26Garba, núm. 19 (febrer 1933), p. 3. També es va decidir traslladar la seu de Rius i Taulet al carrer Barcelona, 12. La Junta estava formada per: president Pere Pahissa Massana; vicepresident Manuel Pujol Tortosa; secretari Eduard Rodó Enrich; vocals Joan Giménez Llorens i Angel Vilaret Plana.

[27Angel Vilaret, nascut a Sant Cugat el 1889, havia estat detingut el 1911 per la campanya contra la guerra del Marroc. Durant la guerra serà dirigent del GEPCI afiliat a la UGT. El 1938 serà detingut acusat d’auxili a la deserció, i empresonat a la Model. Seria posat en llibertat poc temps després.

[28Garba, 20-5-1933, p. 2. Els representants al Consell General van ser Àngel Vilaret i Joan Giménez i al Comarcal Manuel Pujol i, de nou Giménez i Vilaret.

[29AMSC. Acta municipal, 25-7-1934 i llibre de registre de sortida de documents, 576, 28-7-1934. També ABC, 31-7-1934 i La Batalla, 9-8-1934.

[30Vegeu els articles publicats a Nosaltres Sols, núm. 20 (15-8-1931) i núm. 22 (29-8-1931).

[31El Comitè Provisional era: president Josep Alemany Prats; secretari Tomàs Fàbregas Valls; vocals Francesc Alemany Prats, Josep Massana Gurri i Josep Guix Gurri. Nosaltres Sols, núm. 68 (23-7-1932), p. 4.

[32El Consell Directiu estava format per: president: Francesc Ribas; Secretari: Tomàs Fàbregas; Tresorer: Josep Guix; Vocals: Antoni Agraz i Miquel Agulló. Nosaltres Sols, núm. 71 (13-8-1932), p. 4 i El Matí, 28-8-1932.

[33Una petita biografia de Pau Muñoz a: Auladell i Serrabogunyà, Joan. "Pau Muñoz i Castanyer (I i II)". Els 4 Cantons, 4 i 11 de febrer de 1994.

[34El Matí, 28-6-1936 i Defensa Obrera, núm. 13, 27-6-1936.

[35La Vanguardia, 16-11-1934, p. 21.

[36La Vanguardia, 4-9-1935. Antonio Serra havia nascut a Barcelona el 1889. Havia estat corresponsal de La Vanguardia i El Diluvio des de 1930 en què es va instal·lar a Sant Cugat. D’El Diluvio va ser expulsat pels seus atacs als rabassaires el gener de 1932 i va ser substituït pel líder de la Unió de Rabassaires, Ramon Mas, que des del mateix diari l’acusava d’anar acompanyat pel poble de ’cavernícolas ex dictadores’ (El Diluvio 31-1-1932). Després de sortir d’El Diluvio va passar a El Liberal des d’on prosseguí els seus atacs a l’Ajuntament i els rabassaires, sempre sense deixar La Vanguardia. L’odi que va despertar entre els sectors més esquerrans de la població va quedar de manifest amb el seu assassinat a destralades l’agost de 1936.

[37El Federal, 26-4-1930 i 3-5-1930.

[38La Vanguardia, 18-5-1930.

[39Tenien la seva primera seu al Bar Barbany al carrer Rius i Taulet 2. La Junta estava formada per Bonaventura Casanovas (president), Bartomeu Rabinat (vicepresident), Jaume Arnau Solà (secretari), Ramon Mas (vicesecretari), Pere Barbany (caixer), Joan Altés Bargalló (vocal comptador) i Jaume Grau Marcè (vocal 2n). També figuren com socis fundadors Magi Bartralot, Ramon Sagalés i Miquel Grau. Registre d’Associacions, n. 14.403 (AGC) i Unió, 49-50 (1930).

[40Registre d’associacions, n. 4191 (AGC).

[41A l’AGCB només es conserva l’assentament al llibre de registres, amb el número 9.972.

[42Tenia 15 socis i el seu objectiu era propagar la cultura y al efecto combatirá todos los sofismas políticos, religiosos y sociales para cooperar al perfeccionamiento moral, material e intelectual de la clase obrera. AGCB. Llibre de Registre d’Associacions, n. 10.565, Estatuts, art. 2. Aquesta Agrupació va funcionar fins a principis dels anys vint.

[43Vegeu articles de Bonaventura Bartralot “Contra la guerra”, L’Avenir, núm. 13 (abril 1933) i “Organitzant-se contra la guerra”, L’Avenir, núm. 17 (agost 1933).

[44’Declaració de la Comitè Polític del Centre Republicà Federal’. L’Avenir, núm. 12 (març 1933) i editorial del núm. 19 (octubre 1933).

[45Democracia, 29-11-1930.

[46La Humanitat, 28-12-1931

[47L’Humanitat, 14-1-1932.

[48La resta de la Junta era: secretària Rosa Pahissa Campmany; vicesecretària Dolors Codó Casanovas; comptadora Angela Bartralot Auladell; tresorera Angela Auladell Gusi; vocals: Joana Llunell Cañameras, Eulàlia Cañameras Turné, Teresa Munuera (tall i confecció) i Teresa Badia (festes benèfiques). L’Avenir, núm 17 (agost 1933), p. 5 i El Diluvio, 4-8-1933.

[49L’Avenir, núm. 20 (novembre 1933), p. 1.

[50Garba, núm. 12 (5-6-1932) i núm. 13 (10-7-1932).

[51La Humanitat, 29-6-1935.

[52Marco Botella, Antonio. Crónicas del movimiento obrero esperantista... op. cit., p. 33

[53Per exemple a la col·lecta pro Socorro Rojo de finals de 1931 a Sant Cugat es van vendre cent segells i 25 carnets. També es poden veure les col·lectes pro represaliats a Villa de Don Fadrique o per mantenir La Batalla, on participen fins a cinquanta santcugatencs, La Batalla, 29-1-1932, 1-9-1932, 29-9-1932, 6-10-1932.

[54La Batalla, 22-12-1932.

[55La Batalla, 21-4-1932. L’acte va ser autoritzat per l’alcaldia Garba, n. 12, 5-6-1932, p. 3, critica que l’alcalde autoritzi actes comunistes i en canvi intenti prohibir els d’Acció Catalana i FJC.

[56La primera seu del BOC serà al carrer Francesc Layret, 29. La Junta estava formada per Joan Puig Pla (president), Jaume Cussó Junyent (vicepresident), Josep Farrés Jané (secretari), Antoni Amigó Amigó (tresorer) i Pere Codoñés Borra (bibliotecari). Carta del BOC a l’alcalde, 16-5-1933 (AMSC).

[57Adelante, 31-11-1933.

[58La Junta escollida era Joan Puig Pla (president), Ismael Castelló Vicedo (vicepresident), Jaume Cussó Junyent (secretari), Antoni Amigó Amigó (tresorer) i Josep Llunell Tondo (bibliotecari). Al Comitè Central del partit de setembre del 1934 Sant Cugat envia tres delegats: Josep Colom, Jaume Cussó i Joan Puig. La Batalla, 20-4-1934.

[59Boletín del BOC, maig 1935.

[60Per exemple l’alcalde adverteix al tinent de la Guàrdia Civil que els del Laborista Esperenta Grupo són els mateixos del BOC i estan fent reunions al carrer Valldoreix, 34, propietat de Josep Llunell Tondo i seu clausurada del BOC, quan la seva seu social està a la Unió. Llibre de registre de sortida de documents, 21-11-1935 (AMSC).

[61Per exemple Esteve Batet va ser expulsat del BOC per no haver recolzat la vaga d’octubre de 1934.

[62Segons les afirmacions de Josep Colom, es deia Guia. Aquesta entrevista és l’única constància que tinc.

[63Resultats trets de Las Noticias, 4-7-1931 i percentatges de Vilanova, M. Atlas electoral.... op. cit., p. 302. Els vots que dóna El Diluvio no coincideixen amb els percentatges donats per Vilanova, El Diluvio, 1-7-1931 dóna 850 vots per ERC, 100 per la Lliga, 80 el PRR i 60 el Partit Catalanista Republicà.

[64Resultats a Vilanova, M. Atlas electoral.... op. cit., p. 302, L’Acció, 26-11-1932 i El Poble, 22-11-1932, que dóna unes dades una mica diferents que són: Derecha de Cataluña 20; Concòrdia Ciutadana 215; PRR 90; ERC 494 i BOC 105.

[65Adelante, 31-11-1933.

[66El Diluvio, 7-2-1936 diu que a la reunió van assistir 43 persones, la meitat republicans curiosos.

[67El míting va ser de Trias de Bes, en una irònica crònica El Diluvio, 7-2-1936 diu que en l’acte de la Liga anticatalana local, el pontífice Trias de Bes pasó revista a sus sacristanes i va xifrar els necessaris per guanyar a Sant Cugat en 1.000 vots.

[68Aquestes dades es trobaven en un paper escrites a llapis, com he dit són encara de l’Ajuntament radical, ja que la CEDA al final va tramitar 75 carnets.

[69El Matí, 18-2-1936.

[70Resultats extrets de Vilanova. op. cit.. A l’AMSC he trobat dades de dues de les set seccions electorals del poble que confirmen aquests percentatges. El Matí, 18-2-1936 dóna uns resultats una mica diferents: dretes 974 vots; esquerres 1.369, amb una participació de 2.343 electors.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License