José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – març de 2024


Fam, racionament i estraperlo

per  José Fernando Mota Muñoz


Després de la guerra es va produir una caiguda del nivell de vida de la població molt superior al que hem vist durant la guerra. Aquesta situació duraria fins ben entrats els anys cinquanta. Amb dades disperses i incompletes que he trobat en arxius he intentat fer una aproximació a la situació econòmica de la postguerra, centrat en els dos primers anys.

La fam és el record més viu de la gent que va viure aquells anys. Una fam que es dóna més entre els obrers industrials i de la construcció, ja que per als camperols sempre és més fàcil l’accés als aliments, encara que la falta d’adobs i fertilitzants químics impossibilitava tenir bones collites i la falta de llavors era un fet habitual en aquests anys.

En acabar la guerra són moltes les famílies que no tenen cap font d’ingrés i es veuen obligades a dirigir-se a la beneficència municipal, parroquial o anar als menjadors d’Auxilio Social, uns dels serveis adscrits a la Falange, encarregat per l’Estat de les funcions benèfiques. Un Auxilio Social que el dia 12 de març de 1939 havia inaugurat els seus menjadors populars a Sant Cugat, instal·lats a la seu de La Unió Santcugatenca. Malgrat que els menjadors ocupaven una gran nau l’allau de població famolenca feia que s’haguessin d’organitzar dos torns de menjars. Ens podem fer una idea de la magnitud d’aquest problema amb l’informe que l’Ajuntament envia a la Mancomunidad Sanitaria el desembre de 1939 en què s’informa que són tres-centes famílies santcugatenques les que atén beneficència, això vindria a representar més d’un terç de la població.

JPEG - 160.3 kB
Membres d’Auxilio Social als locals de la Unió, [194?]. Arxiu Municipal de Sant Cugat, Fons Cabanas

L’alimentació que oferia Auxilio Social i la beneficència municipal provenia del que es comprava amb l’impost de plato único cobrat a fabricants i propietaris. També s’obligava als propietaris de vaques i cabres a fer lliurament diari d’entre un i quatre litres de llet. Altra font d’aprovisionament de la beneficència era la reducció ordenada l’abril de 1939, del pes del pa entre un 10% i un 20% segons qualitat. L’idea era reduir el pes mantenint el preu, per lliurar el que s’havia reduït a Auxilio Social, però aquesta mesura repercutia negativament en els consumidors que no acudien als menjadors populars, ja que tenien menys pa pel mateix preu. També estava destinat a Auxilio Social els productes requisats per contraban o venda abusiva, així com els sobrants dels repartiments del racionament.

Amb aquests sistemes es pot deduir que, donat el gran nombre de santcugatencs que acudien las menjadors d’Auxilio Social, ni la quantitat ni la qualitat del menjar devia ser excessiva. A més a més, a Sant Cugat, com en altres molts pobles, es donen casos de corrupció en la gestió d’Auxilio Social, el que obliga a obrir investigacions i acabarà amb el cessament del delegat local d’Auxilio Social, el desembre de 1939.

JPEG - 260 kB
Menjadors d’Auxilio Social als locals de la Unió, [194?]. Arxiu Municipal de Sant Cugat, Fons Cabanas

Una altra mesura que es pren per intentar pal·liar la falta d’aliments és la instauració de la cartilla de racionament. La cartilla, que en principi era mensual, per passar al desembre a trimestral, costava tres ptes. i tan sols cobria el 30% dels productes de consum habitual, excepte el pa. A més, cal tenir en compte que no sempre es podia comprar els productes racionats. Per exemple, els forners de Sant Cugat es queixen el febrer de 1941 que porten 19 dies sense rebre farina i per tant sense poder elaborar pa. El producte que més escassejava era la carn. A Sant Cugat, quan hi havia, només es posava a la venda tres dies a la setmana. A tot això cal afegir problemes en el subministrament d’aigua potable a l’estiu de 1940. El racionament funcionava tan malament a Sant Cugat que molts veïns sol·licitaven la baixa de la cartilla a Sant Cugat per donar-se d’alta a Barcelona, on el racionament funcionava millor.

També en la gestió de les cartilles de racionament es van produir casos de corrupció com les vendes sense tallar el tiquet o l’acumulació de cartilles. Un dels implicats en aquests casos va ser el mateix alcalde Nicolás Villar Recio i el primer oficial de l’Ajuntament. Arran de la denúncia que va presentar de Mateu Eudal, funcionari municipal i antic delegat d’Auxilio Social, al Govern Civil es van registrar les seves cases i es van trobar gran nombre de cartilles a nom seu o suposat. Malgrat aquestes proves el governador civil va resoldre el cas cessant en el seu càrrec al denunciant [1].

Un col·lectiu en situació crítica era el dels aturats, que just acabada la guerra eren un important número. Les primeres mides de l’Ajuntament per tractar l’assumpte van ser la demanda d’exempcions fiscals per als sense feina. L’atur, com ja va passar durant la República, devia ser especialment greu en el sector de la construcció, de fet els anys 1939 i 1940 no es va construir cap casa nova a Sant Cugat.

A partir d’abril de 1940 ja estan totes les fàbriques en funcionament, però algunes, com Hijos de José Prat, es veu obligada a treballar només tres dies a la setmana per la falta de cotó, el que afecta 45 treballadors. Aquesta manca de matèria primera era normal en els anys quaranta a tot el país.

JPEG - 15.9 kB
Plantilla de la fàbrica de la llana el 1939

Els sous se’ls menjava el procés inflacionista que es dóna a la postguerra. A més la militarització de certes empreses i el clima repressiu impedeix als treballadors la més mínima protesta. Els únics treballadors que poden expressar una mínima queixa són els funcionaris municipals, que havien passat la depuració i no eren sospitosos polítics. Així el Nadal de 1939 demanen una gratificació, malgrat que se’ls havia augmentat el sou al novembre i ho tornen a fer el febrer de 1941, argumentant "el aumento de la carestía de la vida". Això ens dóna idea del que suposa la inflació pels sous baixos en aquest període.

L’augment de la pobresa suposa també un augment de la delinqüència. Davant de la situació extrema alguns opten pel robatori com a solució. L’augment de delictes obliga a l’Ajuntament a ampliar el nombre de guardes municipals.

L’altra cara de la situació de precarietat, de l’intervencionisme extrem i del racionament és l’especulació que es genera. Els anys quaranta són els anys de l’”estraperlo”. Ja hem vist alguns casos de corrupció entre membres de FET i de l’Ajuntament però això s’estén a comerciants i propietaris, que aprofiten la situació per acaparar, fer contraban, vendre els productes al mercat negre a preus abusius, etc. A partir de 1939 la situació és tan greu que des de FET s’envien cartes a l’Ajuntament ordenant la vigilància dels preus i l’especulació. Fins a aquell moment l’única actuació contra l’especulació havia estat la detenció pel caporal de les milícies de FET d’uns marroquins que venien a preus abusius. Però a partir de maig es comencen a posar multes a comerciants i venedors per vendre a preus abusius, circular amb camions sense autorització, aigualir el vi o la llet i altres. Les multes afecten, fins i tot, a algun regidor, però a aquests se’ls acaba perdonant el càstig. Les inspeccions més profundes es produeixen quan visita el poble l’inspector de la Comisión de Subsidio al Combatiente, que demana a l’Ajuntament informes sobre la capacitat econòmica de l’acusat per fixar la quantia de la multa. La conseqüència de l’”estraperlo” és la pujada dels preus dels productes i la baixada de la seva qualitat.

Aquesta situació de corrupció i especulació es fa possible per l’intent del totalitarisme franquista de controlar tot el procés econòmic amb el seu objectiu d’aconseguir una economia autàrquica. L’Estat feixista vol controlar la producció, el comerç, els sous, etc. Demana el nombre de caps de bestiar que hi ha, obliga a centralitzar el comerç de blat en un únic magatzem, imposa un sistema de quotes que paralitza o frena, com hem vist, els ritmes de producció de les fàbriques, etc. A l’ombra d’aquest intervencionisme extrem creix una corrupció, que moltes vegades beneficia als partidaris del règim, que treu profit de les necessitats de la majoria de la població.

<—Capítol anterior: Conseqüències demogràfiques de la guerra ---- Capítol següent: Conclusions—>

Notes

[1Vegeu AGC, Denúncia de Mateu Eudal. La denúncia incloïa també acusacions de prevaricació, acceptació de suborns i immoralitat.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License