El període del primer Ajuntament escollit: del 5 de juny de 1931 al 31 de gener de 1934

[Actualitzat 28/11/2020]

Sumari del capítol 4

4.1. Les noves eleccions municipals del maig

4.2. El Jutjat Municipal

4.3. Assumptes administratius

4.3.1. Canvis en el personal municipal

4.3.2. La fi del monopoli dels serveis funeraris

4.3.3. El nou nomenclàtor.

4.4. Els equipaments municipals i la construcció de nous equipaments

4.4.1. El mercat municipal

4.4.2. La nova Casa de la Vila

4.4.3. La nova escola i l’ensenyament

4.4.4. La biblioteca popular i el fallit museu

4.4.5. Altres obres públiques

4.5. La hisenda local i el crèdit del Banco de Crédito Local

4.6. L’oposició política als federals

4.6.1. L’oposició al ple municipal

4.6.2. L’oposició des de la premsa

4.7. L’aprovació de l’Estatut

4.8. El debat comarcal

---

4.1. Les noves eleccions municipals del maig

L’Ajuntament revolucionari es va moure des del principi per demanar l’anul·lació de les eleccions del dia 12 d’abril, adduint coaccions i anomalies al cens, afirmació ratificada en un document signat per 74 electors que protestaven per aquestes irregularitats que es va fer arribar a la Junta Electoral. Junt amb la demanda d’anul·lació de les eleccions hi havia la petició de fer unes noves amb un nou cens, ja que es considerava que l’antic estava manipulat pels cacics. Aquesta petició es va aprovar per unanimitat i es va fer arribar a tots els ajuntaments constituïts de forma revolucionària. Finalment la demanda de fer unes noves eleccions va ser aprovada pel govern republicà provisional i es va fixar la data del 31 de maig per celebrar-les.

A inicis de maig l’alcalde Roc Codó i el jutge Marcel·lí Sangés van insistir davant el president Macià en el tema del cens. El seu secretari els va adreçar al Govern Civil. L’Ajuntament de Sant Cugat i altres van demanar que les noves eleccions «se efectúen con arreglo al nuevo censo rectificado, por ser la más fiel expresión de la voluntad popular». El governador es va readreçar al Ministerio de Gobernación [1]. Però, finalment, l’assumpte va ser desestimat pel Ministeri de Governació, que argumentava la impossibilitat tècnica de tenir enllestit el nou cens pel dia que s’havien fixat les noves eleccions. Malgrat tot, si es va reduir l’edat per poder votar en aquests comicis dels 25 als 23 anys.

Per consultar el cens i inscriure’s es van obrir oficines electorals al Jutjat i a la Casa de la Vila. També el Centre Republicà Federal va obrir una i a començaments de maig deia tenir ja inscrits tres-cents electors. [2]

Els antics candidats monàrquics, guanyadors de les eleccions a l’abril, aquest cop renuncien a presentar-se. En un manifest expliquen ara que a l’abril s’havien presentat «sense cap caràcter polític determinat, sols com amants de Sant Cugat del Vallès i per la bona administració dels seus interessos comunals (...) i el poble ens va donar el triomf. Cap protesta no va ésser formulada el dia de les eleccions i cap protesta, tampoc, no va ésser formulada el dia de l’escrutini. (...) Malgrat això i malgrat haver recorregut a tots els llocs en què ens semblava que havia d’ésser escoltada la veu de la raó i de la justícia no vrem poder prendre possessió dels nostres càrrecs». Afirmen que davant la repetició de les eleccions:

«No tenim cap dubte que el poble, si pot manifestar-se lliurement, tornaria a treure triomfant de les urnes els nostres noms. Però ens fem aquesta pregunta: si un triomf tan net i indiscutible com el del mes passat no ha estat respectat i no ens ha servit de res, de què ens servirà un nou triomf?. Per altra part temem que les eleccions del dia 31 no puguin celebrar-se en aquell ambient de pau i serenor dels esperits que és indispensable perquè la democràcia lliurement es desenrotlli. Davant d’aquestes consideracions hem decidit abstenir-nos de concórrer a la nova cita electoral» [3].

Els que sí van concórrer als comicis, van ser totes les formacions republicanes del poble, és a dir, Centre Republicà Federal, Acció Catalana, Centre Republicà Radical i Centre Republicà d’Esquerra, aquests dos darrers en coalició com a Centre Bloc Republicà.

La campanya electoral es desenvolupa en mig de les típiques tensions entre les candidatures, que fa a l’alcalde demanar als Mossos reforçar la vigilància. La victòria del Centre Republicà Federal va ser aclaparadora, resultant la candidatura triomfadora a tots dos districtes, aconseguint nou dels onze regidors en disputa. Al districte primer els federals van guanyar al “copo”, és a dir, tant per majories com per minories, amb més del 70% dels vots, i al districte segon van obtenir prop de la meitat dels vots.

Aquesta victòria aclaparadora va ser possible per les expectatives de les classes populars en el nou règim, que a Sant Cugat veien representat en l’oposició anticaciquil més popular, els federals. A més cal tenir en compte que, malgrat presentar-se sense els seus antics aliats de la Candidatura Administrativa, el Centre Republicà Federal va reunir quasi tot el vot d’oposició als antics cacics. També es demostra una bona organització federal, que va obrir una oficina electoral i va saber repartir els vots per guanyar al “copo” en el primer districte. I per valorar el resultat també cal tenir en compte que en aquests moments l’ajuntament, i els seus ressorts de poder, els dominen els federals.

L’oposició es va presentar dividida i només la candidatura Centre Bloc Republicà, formada pel Centre Republicà Radical i el Centre Republicà d’Esquerra [4], va aconseguir representació amb dos regidors per minories, amb el 35% de vots al segon districte, quedant fora del consistori a Acció Catalana, que va criticar les "intervencions i procediments no massa democràtics emprats" pel Centre Republicà Federal.

Resultats de les eleccions locals (31 de maig de 1931)

Districte 1		Districte 2
Candidats	Vots	Candidats	Vots
Ramon Sagalés Bartralot	148	Joan Serraboguñà Serra	242
Roc Codó Serra	147	Jaume Fàbregas Sallés	242
Magí Bartralot Auladell	144	Martí Vilaró Castañé	237
Gabriel Pahissa Canals	140	Tomàs Grau Mercé	236
Miquel Duran Jané	103	Josep Alemany Prats	175
		Anton Vilaseca Aymerich	174 *
		Vicent Esteban	174 *
* Com hi havia empatat a vots es va procedir a sorteig sortint escollit Anton Vilaseca Aymerich.
Font: El Diluvio, 2 de juny de 1931 i L’Acció, 12 de juny de 1931.

El 5 de juny es constitueix el nou Ajuntament que elegeix alcalde a Roc Codó per vuit vots a favor i tres en blanc, així com a la resta de càrrecs municipals. Segons explicava La Vanguardia, "Esta elección fue calurosamente aplaudida por el público que llenaba la sala". En el següent ple del dia 8 s’organitzen les comissions [5].

Aquest nou Ajuntament continua temes ja encetats com els canvis de noms de carrers, els plets amb els funcionaris destituïts, les polèmiques per la compra de la nova casa consistorial, el repartiment de les taules del mercat i els enfrontaments pel tema religiós.

4.2. El Jutjat Municipal

Amb l’arribada de la República uns altres organismes que es democratitzen són els jutjats municipals. Aquests jutges tenien atribucions en actes de conciliació, judicis verbals civils d’assumptes menors, judicis de desnonament, judicis de faltes, diligències prèvies sobre delictes comesos en la seva jurisdicció fins a la intervenció del jutge d’instrucció, execució de sentències i resolucions, administració del Registre Civil en el corresponent terme municipal, així com les diligències prèvies d’inscripció possessòria de finques en el Registre de la Propietat del Partit.

El decret del govern central de 8 de maig de 1931 implantava l’elecció directa pels ciutadans dels jutges municipals en les poblacions amb menys de 12.000 habitants, com era el cas de Sant Cugat. Amb aquest decret es pretenia acabar amb les intromissions del caciquisme en el nomenament dels jutges municipals i fomentar la "conciencia de la responsabilidad civil y un vivaz sentido de la ciudadanía" [6].

Així, el 7 de juny de 1931 se celebren eleccions a jutge i fiscal municipal. Participa més del 70% del cens i triomfa, clarament, la candidatura impulsada pel Centre Republicà Federal, davant de la que recolza Acció Catalana. Marcel·lí Sangés Torres, que ja havia estat jutge durant la “Dictablanda”, rep 375 vots per jutge davant dels 35 rebuts per Càndid Azqueta, mentre el federal Jaume Galobardes Gusi, un comerciant de 66 anys, és elegit fiscal amb 366 vots davant els 36 rebuts pel seu contrincant Francesc Rifà Planas, catalanista històric i impulsor de l’APEC. Com a suplents van ser elegits per jutge Joaquim Farreny amb 367 vots per davant dels 38 rebuts per Pere Pahissa i per fiscal suplent Jaume Casanovas Auladell, antic dirigent de la Societat de Paletes i cunyat de Roc Codó, amb 366 vots en davant dels 36 de Pere Casas. A més hi ha una cinquantena de paperetes en blanc segurament procedents dels votants radicals. [7]

Marcel·lí Sangés Torres. Sant Cugat del Vallès, 1925.

Marcel·lí Sangés Torres era fill de Joan Sangés Domènech, un catalanista que havia estat regidor entre 1897 i 1902 i havia participat en la fundació de Fraternitat Republicana. El nou jutge havia estat fundador de la Colla de Sant Medir el 1912, era propietari de la Fonda Tadeo i representant de Riegos y Fuerzas del Ebro a Sant Cugat.

Malgrat ser escollit amb el suport del Centre Republicà Federal, per ser un dels aliats que havia donat suport a la Candidatura Administrativa d’abril de 1931, va allunyar-se de les postures federals, apropant-se a les posicions més dretanes de l’oposició catòlica. El maig de 1933, des de les pàgines de L’Avenir, se’l retreu que la seva casa va ser una de les disset que van aparèixer engalanades per celebrar la visita del bisbe, i parla d’ell com un jutge que «ahir va votar el poble i que avui li ha retirat moralment la confiança i el càrrec». [8]

El seu decantament cap a la dreta es veu clarament amb la seva actitud davant les eleccions municipals de 1934. Des de sectors de l’esquerra se l’atribueix estar al darrer de l’organització de la candidatura conservadora d’oposició, la Conjunció Catalanista. També se’l retreu la seva actuació partidista i se l’acusa de coaccions per a votar aquesta candidatura dretana. Fins i tot, l’alcalde va demanar al Conseller de Justícia que fos expedientat.

Per la seva banda, la Unió de Rabassaires l’acusava d’haver traït als que el van escollir, fent maniobres a favor dels propietaris rurals, de cobrar per qualsevol tràmit judicial i d’haver-se quedat 561 pessetes que van aportar per ajudar-lo a pagar la multa que, com veurem, l’havia imposat el governador civil per haver deixat el seu local als rabassaires per a reunir-se en mig de la vaga de la verema de 1931. Aquesta multa finalment va ser condonada però, segons els rabassaires, Sangés mai va retornar els diners que ells havien aportat per pagar-la [9]. Després de la victòria federal a les municipals de gener de 1934 els atacs contra el jutge es faran més constants des de L’Avenir, acusant-lo d’autoritzar desnonaments il·legals de rabassaires, de ser un lladre i d’estar al servei de Tomàs Musella.

L’enfrontament de l’esquerra santcugatenca amb el jutge que s’havia escollit amb el seu suport, arribarà a la seva fi el juny de 1934. Després del traspàs de les competències judicials a la Generalitat, el Parlament va renovar tots els jutjats i va canviar la forma de la seva designació, ara a càrrec del Consell de Justícia Municipal. També el govern central, davant del fracàs de la reforma de 1931 a l’hora de despolititzar els jutjats municipals, retornarà als criteris selectius propis de la llei de justícia municipal de 1907 a l’hora d’escollir jutges municipals.

Així, l’11 de juny del mateix mes ja pren possessió del seu càrrec com a nou jutge municipal el líder rabassaire Ramon Mas. Com a jutge suplent es va designar un altre dirigent rabassaire i exregidor federal a l’ajuntament revolucionari, Martí Vilaró Castañé, com a procurador Tomàs Grau i com a procurador suplent, Magí Bartralot [10]. Per la seva banda, Marcel·lí Sangés acabarà el 1935 en l’orbita de la CEDA.

Les primera mida del nou jutge van ser acceptar les demandes escrites en català, cosa que dificultava Sangés, i procedir a normalitzar les inscripcions al Registre Civil, ja que molts santcugatencs no feien aquesta gestió pels alts preus que cobrava l’anterior jutge.

El Jutjat Municipal, que havia estat situat als baixos del carrer Valldoreix 2, junt amb la caserna dels Mossos d’Esquadra, es trasllada el setembre de 1932 als baixos de la nova Casa de la Vila a la plaça de Barcelona.

4.3. Assumptes administratius

4.3.1. Canvis en el personal municipal

El nou ajuntament va continuar els canvis de personal municipal. El 17 de juny l’ajuntament prescindeix de Joan Vallès i Pujals com a advocat del municipi, al que substituirà al novembre per Lluís Companys, és a dir es canviava d’un advocat membre de La Lliga a un militant d’ERC. Companys renunciaria al càrrec mentre va ser Ministre de Marina -entre juny i novembre de 1933- essent substituït per Josep M. Pou i Sabater.

A l’agost, en tornar del servei militar, se suspèn de feina i sou a Antoni Tortosa Juliana, oficial d’intervenció i secretaria, acusant-lo d’haver recolzat sempre als monàrquics. Serà destituït definitivament el novembre [11]. També a l’agost es va votar la destitució definitiva de Francesc Torrens com a secretari, amb el vot contrari dels radicals. El setembre es nomenaria a Josep Montes Soto nou secretari, però dimitiria a l’octubre al·legant motius personals, quan es va descobrir que no era membre del col·legi de secretaris i van créixer les crítiques a la seva actuació. Per fi es nomenaria secretari interí a Enric Tudó.

Encara el setembre de 1932 va ser suspès de feina i sou el sereno Francesc Sabaté acusat de criticar a l’Ajuntament. Finalment seria jubilat.

Així, doncs, el consistori republicà va cessar en els seus càrrecs, per desconfiança política, al secretari municipal, el comptador i el dipositari, a més d’un sereno, el que va portar a la premsa conservadora a comentar, amb certa sorna, que "al pas que anem aviat no quedarà cap dels antics empleats municipals" [12]

4.3.2. La fi del monopoli dels serveis funeraris

Una de les promeses electorals dels republicans federals havia estat acabar amb el monopoli dels serveis funeraris municipals que l’Ajuntament de la Dictadura havia entregat a l’Empresa de Pompas Fúnebres La Victoria, S.A. el 1928. Recordem que aquest acord va ser objecte de protestes i manifestacions a Sant Cugat per part dels republicans federals i d’altres.

Finalment es convoca un ple extraordinari el 12 de febrer de 1932 per tractar l’assumpte. Després de llegir el dictamen que s’havia encarregat als advocats municipals, l’Ajuntament decideix revocar, per unanimitat, el contracte que havia entregat el 1928 el monopoli dels serveis funeraris municipals a l’empresa La Victoria, S.A. [13].

El ple extraordinari va aprovar, a més, que en el cas dels enterraments de beneficència el taüt fos gratuït, encarregant-se de construir-lo les fusteries de Sant Cugat per rigorós ordre.

L’empresa va interposar un recurs de reposició, que va desestimar l’Ajuntament, i el 23 de març de 1932 un recurs contenciós-administratiu. El 1933 l’empresa La Victoria va cedir el seu negoci de pompes fúnebres en diverses poblacions, entre elles Sant Cugat, a la Casa Provincial de la Caritat de Barcelona, que és l’empresa que continuarà amb els recursos.

El Tribunal Provincial Contenciós-Administratiu no fallaria el cas fins al gener de 1938.

Accions de l’Empresa de Pompes Fúnebres La Victoria, S.A.

4.3.3. El nou nomenclàtor

Vegeu-> Els canvis al nomenclàtor de carrers durant la República

4.4. Els equipaments municipals i la construcció de nous equipaments

4.4.1. El mercat municipal

El repartiment i lloguers de les taules del mercat continua sent una font de problemes pel consistori. Ja el 30 d’abril, en un ple extraordinari, s’havia discutit sobre el preu de les taules, es va parlar de favoritismes i es va explicar que «se da el caso de que mientras hay una del exconcejal señor Alegret que paga cinco pesetas mensuales, hay otras que pagan de treinta y cinco a cincuenta pesetas». [14]

Des del juny es treballava en la unificació de preus de lloguer de les taules, arribant-se a una solució el juliol, la unificació dels preus de les taules a 25 ptes, acabant així amb una variació de preus que anava de 5 a 75 ptes. Això va provocar protestes dels beneficiats per la Dictablanda, com Tomàs Musella o Pere Sallés, que eren dels que pagaven menys.

El juliol, des d’El Progreso, el radical Joan Serra criticava els favoritismes en la concessió de les taules del mercat i el no cobrament del deute que tenien Tomàs Musella i Pere Sallés amb l’ajuntament, antics aliats dels federals a les eleccions d’abril de 1931. Aquestes acusacions van ser desmentides per l’ajuntament, malgrat que va ser el regidor federal Serraboguñà el que va pagar el deute de Musella [15].

A partir de novembre l’ajuntament endureix la vigilància i posa multes per vendre carn sense passar la inspecció veterinària. El primer receptor d’una multa de 500 ptes. va ser el salista i caporal sometenista Josep Alegret Estapé, al que, com hem vist, ja s’havia assenyalat abans com afavorit pels favoritismes de la Dictadura. L’Ajuntament també inicia una millora de les instal·lacions amb la compra d’una nova cambra frigorífica.

Mercat de Sant Cugat

4.4.2. La nova Casa de la Vila

La construcció d’una seu de l’Ajuntament, fins llavors de lloguer, va ser una de les obres que s’havien de finançar amb el crèdit demanat durant la Dictadura al Banco de Crédito Local. De fet va ser el primer ajuntament republicà el que va iniciar els tràmits per a comprar la coneguda com casa Rhin, situada a la plaça de Barcelona, i traslladar allà la seu consistorial. [16]

Els consistori té presa, ja que la seu de la plaça de la República amenaçava ruïna i era propietat del que els federals consideraven un dels seus majors enemics, l’exsecretari municipal Joan San.

Plaça de Barcelona abans de la construcció de la nova Casa de la Vila

L’Ajuntament republicà va oferir 30.000 ptes pel local de la plaça de Barcelona i va encarregar un informe a l’arquitecte municipal. Aquest va respondre positivament, recomanant la compra, ja que considerava que era un bon preu i que estava en una plaça tranquil·la. Es desestimava així la idea de l’ajuntament de la Dictadura d’ubicar el nou edifici al terreny que es va comprar als Quatre Cantons per 75.000 ptes. Finalment, en el ple del 20 de juliol de 1931 s’acorda la compra de l’edifici amb el vot contrari de l’oposició. Al nou edifici, a més de les oficines de l’ajuntament i la Sala de Plens es preveu donar cabuda els jutjats municipals i la caserna dels Mossos d’Esquadra -fins llavors situats al carrer Valldoreix 2-, la biblioteca i l’habitatge dels mestres de l’escola.

El 20 de novembre es va signar el contracte de compra i es va acordar que fossin els aturats locals els encarregats, per administració directa de l’ajuntament, de reformar l’edifici per convertir-lo en nova Casa de la Vila. Com veurem, aquesta decisió no va estar exempta de polèmica.Després de l’autorització del Govern Civil, les obres van començar el 15 de febrer de 1932.

La inauguració de la nova seu es faria el 7 de setembre de 1932. A les 20.30 h l’Ajuntament va prendre possessió oficial de la nova casa consistorial. De seguida es va celebrar el primer ple. Una vegada finalitzada la sessió, davant del nombrós públic concentrat, també es va procedir a inaugurar el nou enllumenat de la vila. Magí Bartralot, com era habitual, va ser el regidor encarregat de fer el discurs, aprofitant per reivindicar la feina feta pel consistori, «haciendo relación de las obras llevadas a cabo por el Ayuntamiento republicano. Entre ellas citó la cámara frigorífica, las aceras de las calles, la desaparición de un puente, el alumbrado y la nueva Casa Consistorial» [17]. L’acte va finalitzar amb el llançament de coets, sardanes i les actuacions de les corals La Lira, La Unió i l’Esbart.

Malgrat la inauguració del nou edifici, encara faltava terminar alguna de les seves dependències, com la caserna dels Mossos d’Esquadra, que no es finalitzarà fins a l’octubre de 1933.

Segons ressenyava Jaume Galobardes Paituvi, la Casa de la Vila «és un bonic edifici de tres plantes emplaçat en lloc cèntric de la població i davant d’una àmplia plaça. Els baixos són dedicats a «hall», Jutjat i caserna del cos d’Esquadres de Catalunya. Al principal hi són instal·lades les oficines i dependències del Municipi. El pis superior és reservat a estatge dels professors del Grup Escolar» [18].

4.4.3. La nova escola i l’ensenyament

La millora i potenciació de l’educació pública era una qüestió bàsica per als republicans, i especialment per als federals, ja que consideraven el coneixement i la cultura com eines que havien de millorar als ciutadans i a la societat en el camí per aconseguir l’emancipació de la classe obrera. Els federals santcugatencs van fer de la millora de la qualitat de l’ensenyament públic i de la seva extensió una de les seves batalles durant la República.

L’emprèstit demanat per l’ajuntament de la Dictadura tenia com un dels seus objectius la construcció d’una escola, ja que fins llavors s’havia fet servir els claustres del Monestir i altres locals que no reunien les condicions adequades. La nova escola s’havia començat a construir el 1930 amb un pressupost de 240.428 ptes., el que suposava més de la meitat de l’emprèstit demanat. A més el govern central havia concedit una subvenció de 90.000 ptes. Les obres van estar aturades a entre abril i setembre de 1930 per incompliment de contracte i per la falta de liquiditat, ja que, per exemple, l’arquitecte va cobrar el seu sou per endavant. Les obres es van tornar a aturar l’abril de 1931, en espera del vistiplau que havia de donar l’arquitecte inspector de l’Estat.

La proclamació de la República retarda encara més l’arribada de l’inspector. Mentrestant les classes es continuaven impartint en uns locals que l’alcalde qualifica de "nauseabundos" en la demanda que fa a la Dirección General de Primera Enseñanza perquè facin una ràpida inspecció per poder continuar les obres. L’ajuntament revolucionari tornaria a insistir en el tema en carta del 26 de maig, en la que informa que hi ha matriculats 166 nens i 217 nenes, que urgeix la inspecció i que ja està feta més del 60% de la inversió prevista.

Visita de Francesc Macià al Monestir. Sant Cugat del Vallès, 26 juny 1932. Fons Francesc Macià. Arxiu Nacional de Catalunya

El nou Ajuntament elegit el juny torna a demanar la inspecció, lligant també la urgència a la necessitat de donar feina als aturats. Fins i tot, Magí Bartralot, regidor d’ensenyament, acompanyat de Lluís Companys, advocat del municipi, es va desplaçar a Madrid per visitar al ministre d’Instrucció Pública. El 26 de setembre, aprofitant una visita particular de Francesc Macià als claustres del Monestir, l’alcalde va fer que el president visités les obres de la Casa de la Vila i de l’escola, que tenia la part exterior quasi acabada, i el va explicar que feia un any que estaven aturades [19]. Després de totes aquestes gestions les obres es van reprendre, per fi, a l’octubre.

Durant les obres, l’Ajuntament, va haver de sortir al pas de les crítiques de lentitud i les denúncies de què no es pagava als obrers, com va publicar Garba en el seu editorial del gener de 1932. Això va suposar una denúncia del consistori a Garba per falsedats, que va acabar rectificant [20].

Inauguració de l’escola. Sant Cugat del Vallès, 26 juny 1932. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-2519

Per fi, el dia 26 de juny de 1932, es van inaugurar la nova escola. La inauguració del Grup Escolar va suposar una gran festa popular, tant pel fet mateix, com per la presència del president Francesc Macià. El poble va aparèixer engalonat amb banderes republicanes, catalanes i domassos a les balconades. Al matí van arribar al poble el governador civil, el rector de la Universitat, l’alcalde de Sabadell i altres personalitats, que van visitar una exposició d’art local. A l’hora del dinar, fet a la Fonda Tadeo, va aparèixer Francesc Macià. Als parlaments es va posar de manifest la importància de l’acte. Després el president va fer una visita al Monestir, la Unió Santcugatenca, el local de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va fer entrega dels premis del concurs de lectura i escriptura catalana i d’història de Catalunya [21].

Jaume Galobardes el descrivia així: «El Grup Escolar és en conjunt un magnífic edifici de planta baixa i pis. Les sales dedicades a classe són amples i ben ventilades. Aquesta mateixa condició reuneixen els altres compartiments dedicats a «hall», sala d’espera, despatxos de professors, passadissos, saló d’actes, etc. Anexos a l’edifici hi ha amplis patis d’esbarjo i la caseta d’estatge del conserge» [22].

El desembre se situen les aules de pàrvuls en un local al carrer Sant Medir i en un altre del carrer Independència, ja que es considera que el nou col·legi està molt lluny per als nens petits.

El 1933 s’aconsegueix una nova subvenció del Ministeri d’Instrucció Pública per al manteniment de l’escola, aquesta vegada de 80.000 ptes., però malgrat això les despeses de l’escola obliguen el consistori a cobrar a la contribució rústica i urbana un recàrrec del 16% per atencions l’ensenyament primari.

Ja veurem els problemes a les escoles pel tema religiós, però a més també va haver-hi problemes amb la mestra Esperanza Rabanal perquè es negava a donar classes de català i, segons l’ajuntament, tractava de persuadir a les nenes de què no l’aprenguessin. El març de 1933 puja la tensió, ja que les nenes denuncien que la professora, fins i tot, maltracta a les que volen aprendre català i les margina a classe. Això suposa l’obertura d’un expedient per l’Ajuntament i la primera protesta oficial, que obté el suport de la inspecció escolar. Per cercar solucions al tema l’agost l’ajuntament reuneix als presidents de les entitats culturals del poble i els corresponsals de premsa, ja que "malgrat tots els avisos que li han estat fets i les protestes de la premsa local i de Barcelona, contínua amb la seva fòbia de no ensenyar en català". A la reunió es decideix "tornar a parlar de l’afer al conseller de Cultura de la Generalitat perquè faci tot el possible per treure aquesta mestressa que es menja el pa de Catalunya amb una boca per la qual surten blasmes contra els catalans" [23]. A pesar de les demandes Esperanza Rabanal no seria destituïda fins a l’octubre de 1936, ja en mig del procés revolucionari.

Vista de l’Escola. Sant Cugat del Vallès, 26 juny 1932. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-2520

Arran de l’afer Rabanal i les reunions convocades, membres d’Acció Catalana proposen la creació d’un Patronat Escolar, que seria format l’agost del 1933 i presidit per Magí Bartralot, en qualitat de regidor d’ensenyament. El Patronat havia d’encarregar-se, tant de la solució d’aquest afer, com de proposar mesures per millorar l’ensenyament oficial o d’adquirir material escolar. Les millores continuen i així el desembre de 1933 s’inauguren les classes nocturnes per nens i nenes, mentre a les diürnes el nombre d’inscrits ha augmentat fins a 420.

Pel que fa a l’ensenyament privat, destacava l’escola dirigida per Càndid Azqueta i la seva dona Àngela Magrans amb noranta nens i nenes i les Franciscanes amb seixanta nenes i nou monges.

El juliol de 1932 quaranta veïns demanen que no es tanqui l’escola Azqueta-Magrans a l’estiu perquè com són pagesos els nens queden abandonats. Aquesta demanda mostra les dificultats de l’escolaritat en un poble majoritàriament agrícola com Sant Cugat, que per aquesta característica tenia també un alt índex d’absentisme escolar, fet denunciat reiteradament des de Garba.

Per completar el panorama educatiu caldria afegir els ensenyaments professionals com l’Acadèmia de Tall i Confecció i l’Escola de Treball oberta per Acció Catalana l’octubre de 1931. També l’Ajuntament posa en marxa una escola d’arts i oficis nocturna a finals de 1932. L’estiu de 1933 s’afegiria l’acadèmia Torner a Valldoreix i el 1935 una sucursal de l’Acadèmia Berthier de Sabadell, que oferia classes de batxillerat, comptabilitat, etc. També funcionava l’acadèmia Simón.

4.4.4. La biblioteca popular i el fallit museu

La petició de creació d’una biblioteca pública va partir de la societat civil, de les "forces vives", que era com les denomina l’alcalde quan escriu el maig de 1931 al governador civil fent-se ressò de la demanda que aquestes fan d’una biblioteca pública i un museu a situar als claustres del Monestir. Al llarg de l’any 1932 l’Ajuntament federal inicia gestions per aconseguir llibres per formar aquesta biblioteca. L’octubre del mateix any es crea la Junta de la Biblioteca Local integrada pels presidents de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la Coral La Unió, la Coral La Lira, el mestre de l’escola José Serra i el metge Nicolás Villar [24]. Precisament un dels integrants d’aquesta Junta, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, com hem vist, ja havia inaugurat el 17 d’abril la seva pròpia biblioteca popular.

Mentrestant, les gestions per aconseguir llibres per abastir la biblioteca pública municipal donen els seus fruits el maig de 1933, quan la Dirección de Bibliotecas Públicas, depenent del Ministerio de Instrucción Pública, concedeix un lot de 500 llibres. El juny arriben els primers 300 volums. La resta del lot trigaria a arribar. L’octubre l’Ajuntament els reclama a Madrid. Com que tots els llibres enviats des de Madrid són en castellà l’Ajuntament es dirigeix a la Conselleria de Cultura de la Generalitat per aconseguir llibres en català per completar el fons de la biblioteca. Com que no van rebre resposta és el secretari municipal, Enric Tudó Cots, qui deixi en dipòsit a la biblioteca 69 llibres en català de la seva propietat. Finalment, amb els llibres reunits fins al moment [25] i en el marc de la Fira de Portadores, el 9 de setembre de 1933 s’inaugura la Biblioteca Pública Municipal [26].

L’equipament cultural es va instal·lar dins de la nova Casa de la Vila, a la plaça de Barcelona, que s’havia inaugurat l’any anterior. Sembla que no en el lloc més adequat. Segons denunciava Acció Catalana la biblioteca va ser posada "en un dels quartos més foscos i esquifits" de la Casa de la Vila.

En un fulletó editat per la Junta de Intercambio y Adquisición de Libros para Bibliotecas Públicas el 1933 s’informava que el president de la de biblioteca era l’alcalde Roc Codó i el bibliotecari Josep Grau Rodó, un rabassaire amb inquietuds culturals, havia organitzat concursos de pintura i cartells, que havia estat president del Celler, era soci de la Unió i que a partir de les eleccions de 1934 seria regidor de Cultura. L’horari de lectura era de 16 a 20 h. [27].

Posteriorment el fons de la biblioteca creixeria. El setembre de 1935 arribarien 81 nous llibres enviats per la Generalitat i més tard 150 més de la Dirección de Bibliotecas Públicas. Per contra, el setembre de 1935 el secretari municipal el demana el retorn dels que havia deixat en dipòsit. L’agost de 1936, ja iniciada la guerra, l’APEC cediria a l’Ajuntament els volums conservats a la seva seu.

En el camp cultural cal senyalar també que el maig de 1932 Joaquim Folch i Torres, des de la Junta de Museus de Barcelona, va parlar de situar un museu d’història del teixit als claustres del Monestir, proposició que l’Ajuntament es va donar presa en aprovar per unanimitat. La proposta va provocar protestes des de Terrassa que van influir de forma determinant en la desestimació de la idea [28]. Més endavant també es van descartar els claustres com a seu d’un museu folklòric de Catalunya [29] o com a lloc on situar la col·lecció de teixits del Museu d’Art de Catalunya [30].

La plaça Octavià i el Monestir. Extret de "Butlletí del Museu d’Art de Barcelona", març 1932.

4.4.5. Altres obres públiques

A més de les obres que ja hem vist, com escola o la casa de la vila, l’ajuntament republicà va iniciar o impulsar tot un seguit d’obres públiques per condicionar el poble i donar feina als aturats del sector, obres de millores, sense grans projectes, ja que l’estat de les finances pel pagament dels interessos del préstec feien impossible grans inversions. Les mateixes limitacions, i per idèntic, problema troben ajuntaments com el de Sabadell.

La primera obra d’envergadura és la millora de la carretera Gràcia-Manresa al seu pas per Sant Cugat, que suposava l’eixamplament del pont sobre el torrent de la Bomba. A més, durant l’exercici de 1931-1932, i malgrat les limitacions pressupostàries, es va construir la Casa de la Vila, l’escola, una nova cambra frigorífica, es va urbanitzar la carretera de Barcelona, el torrent de la Bomba i la plaça de Barcelona, es van fer millores al cementiri i la canalització d’aigües, es van començar clavegueres i voreres, va reformar la plaça de l’estació i el maig es va obrir el carrer Celler Cooperatiu.

Aquest consitori també va procedir a millorar el deficient enllumenat de la vila, que era una reivindicació històrica en la que havia començat a treballar l’Ajuntament de la «dictablanda» i era una de les promeses que s’havien fet durant la campanya electoral. Segons explicava El Diluvio, «el nuevo alumbrado consiste en unos cincuenta focos de 100, 200 y 400 bujías, colocados en forma que alumbran no solo el interior de la población, si que también las carreteras afluyentes» [31]. Aquesta ampliació de l’enllumenat, negociada amb la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro, com hem vist, va ser inaugurat el mateix dia que l’Ajuntament va prendre possessió de la nova Casa de la Vila, el 7 de setembre de 1932.

També es fan gestions per millorar les barriades més allunyades del centre, Valldoreix i La Floresta, que estaven poc integrats en la dinàmica santcugatenca, ja que els seus veïns eren majoritàriament barcelonins amb segona residència en aquests barris. En aquesta problemàtica influïa també el tema polític. Garba critica contínuament l’abandó de les barriades i demana als seus veïns que s’inscriguin al cens de Sant Cugat per participar en les eleccions municipals. A pesar d’aquesta postura en favor de les barriades, Garba critica durament la reunió de propietaris de Valldoreix del setembre de 1933 en què van estudiar la separació de Sant Cugat. A poc a poc, i malgrat que l’ajuntament critica a les associacions de propietaris per recolzar opcions conservadores, les relacions milloren i l’ajuntament invertirà en l’arranjament dels camins de connexió entre les barriades i el centre.

Camí de Valldoreix

L’últim projecte d’aquest consistori, que es materialitzarà en el següent mandat, és convertir els terrenys comprats durant la Dictadura a la part de dalt dels Quatre Cantons en una plaça pública.

4.5. La hisenda local i el crèdit del Banco de Crédito Local

La hisenda municipal va estar determinada durant tota la República per les conseqüències del crèdit demanat per l’ajuntament de la Dictadura al Banco de Crédito Local. La demanda d’aquest crèdit es va emparar en el nou Estatut Municipal que permetia l’endeutament dels ajuntaments. Per aprovar la demanda del crèdit l’ajuntament va reunir el 1928 els majors contribuents, que van acceptar la demanda de l’emprèstit de 470.000 ptes. per la construcció de la nova escola, d’una nova casa de la Vila, clavegueres, voreres, urbanització de la plaça de l’Estació i de la carretera de Rubí. Del programat durant 1930 només es va començar l’escola [32]. L’oposició va criticar durament aquest crèdit, ja que hipotecava les finances de l’ajuntament per cinquanta anys.

A mitjans de 1930 el perit Emili Saleta va fer un informe, demanat pel nou ajuntament de la “Dictablanda”, sobre l’estat de les finances després dels ajuntaments de la Dictadura. En el seu informe lloava l’estat de comptes municipals, excepte en petites coses, com rebuts de la Unión Patriótica pagats per l’ajuntament, i sobretot pel crèdit demanat. El centre de la seva crítica era que en tractar-se d’un crèdit a pagar en cinquanta anys les 470.000 ptes. demanades, amb els interessos es convertien en 1.450.000 ptes., a les que calia afegir 40.000 ptes. de despeses inicials i el 6% de prorrateig de les cèdules del Banco. En total el que s’havia de pagar en cinquanta anys triplicava amb escreix el préstec rebut. El perit considerava l’emprèstit un error que denotava una manca de visió, ja que hipotecava els ingressos municipals fins a un 25% com a garantia i es convertia en una llosa per al futur de les finances locals. L’informe acabava dient que, malgrat tot, el crèdit era legal i que per això no havien prosperat les protestes veïnals i els plecs de signatures contraris al projecte [33].

Amb l’arribada dels federals al govern municipal es fa públic l’informe Saleta i es fa evident que les finances municipals estan hipotecades, ja que s’han de pagar 7.402 ptes. cada trimestre en concepte d’amortització i interessos. Cal tenir en compte que la situació de bonança econòmica local de quan es va demanar el préstec s’ha acabat amb la crisi econòmica en què està immers el país arrel del crack de 1929.

El gener de 1932 l’ajuntament encarrega a Lluís Companys, com a diputat i advocat del municipi, que visiti al director del Banco de Crédito Local per a gestionar una modificació en la forma de l’amortització que permeti tornar d’un cop part del préstec. Aquest pagament es faria amb el que es trauria de la venda del terreny municipal dels Quatre Cantons i del que s’estalviaria a les obres de l’escola i de la Casa de la Vila, fent-les per etapes. Es tractava de tornar 100.000 ptes. abans de 1933, amb l’objectiu de fer l’amortització vint-i-cinc anys abans i estalviar-se 7.440 ptes. anuals. L’ajuntament argumenta que si no es fa aquesta devolució parcial, passant per sobre del document signat en el moment de contractar el crèdit, que no permetia aquest tipus d’operació, els pagaments trimestrals que s’han de pagar hipotequen tota la hisenda local. L’ajuntament va difondre aquesta proposta en un informe repartit per tot el poble. Segurament per tractar aquest mateix assumpte és la visita que fa Roc Codó el 12 de gener al nou governador civil de Barcelona, Joan Moles Ormella. Les gestions no van reeixir.

El tema de l’emprèstit també preocupa l’oposició. El març de 1933 els regidors Alemany i Sagalés demanen que les 80.000 ptes. concedides en la segona subvenció a l’escola s’utilitzin per amortitzar part del préstec. Malgrat aquesta petició la subvenció, com hem vist, s’inverteix en el col·legi.

Pel que fa a la hisenda, segons el fulletó publicat per l’ajuntament sobre l’exercici del 1931, l’objectiu va ser l’austeritat. Es van reduir despeses de representació i les càrregues per serveis a l’Estat i es van apujar els impostos sobre alguns productes, com el de les carns foranies. També es va millorar la recaptació. A partir de setembre de 1931 el consistori llança una ofensiva per regularitzar diferents aspectes financers com els impostos per obres, es comencen a demanar arbitris per obres no pagats, a aturar obres que no havien presentat plànols, etc. A pesar de l’austeritat es van fer bastants millores urbanístiques, com ja hem vist.

El tema del pagament de les noves voreres i clavegueres porta molts mal de caps a l’ajuntament, que ha d’amenaçar als veïns perquè paguin el seu tros i de vegades ha de recórrer a fer-lo directament, passant-li després la factura al veí. L’oposició denuncia que l’ajuntament és més considerat, a l’hora de cobrar, amb els veïns que simpatitzen amb els federals i que les voreres són de mala qualitat.

El tancament de l’exercici de 1932 va estar envoltat de polèmica, ja que des de D.I.C. es va dir que s’havia acabat amb un dèficit de 17.407 ptes., fet desmentit per l’Ajuntament i Garba [34].

Ens dóna una idea de la pobresa d’ingressos de la hisenda local el fet que els impostos que més aporten a les arques municipals són els de l’escorxador i el del mercat.

En el seu afany estalviador l’ajuntament demana a l’antic secretari Joan San que renunciï a cobrar la pensió, ja que no la necessita per la seva còmoda situació econòmica, que els federals afirmen que va aconseguir des del seu lloc a l’ajuntament. També va intentar eliminar les places d’interventor, practicant, enterramorts i disminuir les partides dels metges i el farmacèutic. Aquests canvis al pressupost van ser denegats per l’autoritat central que va obligar a mantenir aquests càrrecs malgrat les protestes municipals. En canvi, davant de la demanda dels treballadors de la brigada municipal, afiliats al Sindicat Únic d’Arts i Oficis, sí que es van apujar els sous d’aquests treballadors.

4.6. L’oposició política als federals

4.6.1. L’oposició al ple municipal

L’oposició dels dos consellers escollits al maig dins de la candidatura Centre Bloc Republicà va ser curta en el temps. Durant 1931 només es van oposar al canvi de seu de l’ajuntament i van ser bel·ligerants en el tema del mercat. Després la divisió del Centre Republicà Radical, amb l’escissió de Fraternitat Republicana Radical, va fer que Anton Vilaseca, adscrit als escindits, pràcticament deixés d’assistir als plens. Per la seva banda, l’altre regidor escollit dins del Centre Bloc Republicà, Josep Alemany Prats, adscrit al Centre Republicà d’Esquerra, se situa en posicions cada vegada més nacionalistes, que el portaran a militar a Nosaltres Sols i Acció Catalana, allunyant-se dels altres socis de coalició, el Centre Republicà Radical que, entre altres, dirigia el seu pare, el comerciant Jaume Alemany Cleris.

Així les coses l’oposició més dura a la gestió de Roc Codó i el seu equip l’exercirà un correligionari i vell amic d’alcalde, un regidor escollit a les llistes federals, Ramon Sagalés Bartralot, que a partir de l’agost de 1931 es deslliga del Centre Republicà Federal. Ramon Sagalés va començar a atacar el govern municipal arran del tema del mercat. Les seves crítiques a l’Enric Tudó, el nou secretari municipal, del que deia que es repartia diners amb l’alcalde, van fer que aquest presentés la dimissió, que no li va ser acceptada. Després les seves crítiques es van centrar en com es portava la hisenda local i en què les obres del nou edifici es fessin per administració.

Primera sessió municipal en la nova Casa de la Vila de Sant Cugat. 7 de setembre 1932. Cedida per Pep Codó Masana.

Aquestes discrepàncies el porten a presentar la dimissió com a regidor el 15 de setembre de 1931, dimissió que li és acceptada amb el vot favorable de la majoria, l’abstenció dels radicals i el vot contrari de Bartralot. Malgrat això, a l’octubre torna al ple, ja que diu que els seus electors així l’han demanat i que segons l’han informat el càrrec de regidor és irrenunciable [35]. El desembre unes declaracions de Sagalés a la premsa sobre els diners que cobren els regidors, declaracions que també escampa per bars i cafès, fa que els federals presentin un vot de censura contra ell, que guanyen per vuit vots a favor i una abstenció, en un ple amb aldarulls provocats pel públic contrari a Sagalés. Sagalés es situa cada vegada en postures més dretanes i el desembre proposa que l’ajuntament escrigui al Ministeri demanant que no s’accepti la dimissió d’Anguera de Sojo.

Ramon Sagalés, malgrat l’amistat que l’unia de fa temps amb Roc Codó i amb el seu cosí germà Magí Bartralot, ha trencat amb els federals i s’ha convertit en el portaveu al ple dels antics aliats dels federals a la Candidatura Administrativa de Coalició, amb els que es van presentar a les eleccions del 14 d’abril. Personatges com el carlí i constructor Tomàs Musella, del que era cunyat, i Pere Sallés, amb els que s’havia produït un trencament definitiu arran del canvi de reglament del mercat i de la defensa que els federals fan de les demandes rabassaires. També era cunyat de Manuel Pujol Tortosa, exregidor d’Acció Catalana amb el que havia coincidit al consistori «revolucionari» de 1931.

Antonio Serra Rubies, corresponsal de El Diluvio, havia defensat des del diari a Ramon Sagalés i els havia recordat als federals que havien rebut sis-cents vots dels anticacics del poble i per tant era injust que la política municipal la decidís el Centre Republicà Federal tot sol, que no arribava als cent-cinquanta socis. Serra també defensa a Sagalés quan aquest escrigui una nota denunciant que els regidors federals Jaume Fàbregas i Gabriel Pahissa havien estat membres de la Unión Patriótica, denúncia desmentida pel president del Centre Republicà Federal. En la polèmica també entra el Centre Republicà d’Esquerra que afirma que la denúncia de Ramon Sagalés és certa i que a més també van ser membres de la Unión Patriótica Miquel Duran, Joan Serraboguñà, Tomàs Grau i el germà de l’alcalde, a més de molts altres socis del Centre Republicà Federal [36].

El gener de 1932 cent vint-i-cinc electors del districte primer, pel qual havia estat elegit Sagalés, presenten una instància retirant-li la confiança perquè s’havia aliat als antics cacics i havia atacat al poble. Sagalés va encrespar més els ànims dient que els que l’acusaven eren uns analfabets. A partir de llavors Ramon Sagalés assisteix a pocs plens i la pressió del públic fa que, fins i tot, hagi d’abandonar algun d’ells. Als que intervé segueix denunciant presumptes irregularitats administratives, cobraments indeguts de l’alcalde i que les obres es facin amb aturats. En aquestes intervencions té sempre el suport d’Alemany, que el febrer de 1932 dimiteix de la comissió d’hisenda per ser contrari als canvis al pressupost.

L’Avenir, publicació crítica amb la seva actuació, recull un d’aquests debats. Explica com al ple del 30 de març «El Sr. Segalés [sic], parlà dels ingressos del passat mes, amb plena desconeixença del afer; s’entaulà un gran debat (per l’estil del que ens acostuma a provocar dit senyor). Intervingueren diversos concellers [sic], i un d’ells deu present a dit Sr. que estava desautoritzat del consistori i fins dels el·lectors [sic] del districte que l’el·legiren: contestant el Sr. Segalés, que els el·lectors d’aquell districte eren una colla d’analfabets». [37]

El maig de 1933 Sagalés es declara regidor independent. Les pressions del públic i els atacs de Bartralot acusant-lo d’aliat dels monàrquics i criticant que es mantingui com a tinent d’alcalde malgrat el vot de censura dels seus electors, fa que Ramon Sagalés deixi la tinença d’alcaldia el juny de 1933 en mans del regidor més votat Joan Serraboguñà.

Així la minoria al consistori quedava formada a aquestes alçades del mandat per un radical, un federal dissident i un independent [38]. Però les divisions, inassistències i renúncies farà que l’oposició a la majoria federal al ple sigui pràcticament nul·la a partir de mitjans de 1933.

4.6.1. L’oposició des de la premsa

El consistori federal també serà objecte de crítiques, desaprovacions i censures des d’algunes publicacions barcelonines amb corresponsal a Sant Cugat i des d’alguna revista local.

Acció Catalana, sense regidors, publica a partir de setembre de 1931, i fins setembre de 1933, el mensual Garba, on a part de defensar els seus principis nacionalistes catalans, catòlics i liberals, es fa una implacable crítica de la política desenvolupada pels federals des de l’Ajuntament, al que s’arriba a titllar de dictatorial i anticlerical. També censura durament a la Unió de Rabassaires i les seves demandes, posant-se al costat dels propietaris, malgrat que el partit a nivell català recolzarà al Parlament la llei de contractes de conreu.

Per la seva banda, el Centre Republicà Radical, a part de la seva feble oposició al ple, també farà servir la premsa del partit per atacar l’Ajuntament. Entre juliol i setembre de 1931 el radical Joan Serra Santamaria escriu diferents cròniques al diari barceloní El Progreso, defensant els regidors radicals i denunciant favoritismes.

Com hem vist, i sorprenentment, la gestió municipal dels republicans federals i els rabassaires també van ser criticats des d’El Diluvio, un diari barceloní proper al republicanisme federal i defensor de les aspiracions rabassaires, ideari que en canvi no defensava Antonio Serra, el seu corresponsal a Sant Cugat.

El tema canviaria a partir de gener de 1932 quan Serra sigui substituït com a corresponsal per Ramon Mas. Antonio Serra passa a escriure llavors a Renovación i El Liberal,publicacions properes als radicals, des d’on continua durant 1932 la campanya contra l’Ajuntament federal, denunciant suposades corrupteles, i contra els rabassaires. A més, Antonio Serra era corresponsal a Sant Cugat de La Vanguardia des de 1930, i ho serà fins al 1936, però en aquest diari fa servir un to més neutre quan parla de la política local.

Les crítiques més dures i virulentes, i les burles més punyents, arriben de D.I.C., un setmanari satíric barceloní impulsat per personatges vinculats al carlisme, el catolicisme més militant i el catalanisme més conservador, una revista dretana, antimaçònica i ultracatòlica, que generalment donava suport crític a la Lliga Catalana. Entre 1933 i 1934 publica a la seva secció de notícies locals informacions sobre Sant Cugat.

El corresponsal, sota el pseudònim d’Engrinyà, fustiga, amb el to agressiu i corrosiu del qual fa gala la publicació, a l’Ajuntament republicà federal i als rabassaires, als que anomena Unió de Rampinyaires. Centra les seves crítiques en l’estat de les finances municipals i en les mides laïcistes, a més de denunciar suposades corrupteles. No s’està de reprovar, entrant fins i tot en el terreny personal, a l’alcalde Roc Codó i, sobretot als líders rabassaires i federals més esquerrans, als que sempre anomena amb malnoms. S’acarnissa especialment amb Ramon Mas -al que es refereix com Bracafè-, Magí Bartralot -al que anomena Xa- o Miquel Duran, al que moteja com l’Arrancacreus, arran d’haver tret una creu durant la secularització del cementiri. També es fa escarni d’Amadeu Aragay des del moment que tria Sant Cugat per viure. No s’escapen de les seves mofes, encara que amb un to més suau, els membres d’Acció Catalana.

Per intentar contrarestar aquesta oposició a la premsa i defensar la política dels federals i les reivindicacions dels rabassaires havia nascut el 14 d’abril de 1932 el mensual local L’Avenir, publicat pel propi Centre Republicà Federal, la Unió de Rabassaires i les seccions de la Unió i dirigit per Ramon Mas.

4.7. L’aprovació de l’Estatut

Una de les primeres mides del nou Ajuntament va ser l’aprovació "per aclamació i a peu dret" de l’Estatut que la Diputació Provisional de la Generalitat va elaborar, tal com van fer el 98% dels ajuntaments catalans.

Des de fora del consistori Acció Catalana també va donar el seu suport. El 23 de juliol de 1931 va organitzar un míting en favor de l’Estatut amb Lluís Massot, Francesc M. Masferrer i Josep Freixes com oradors.

L’aprovació municipal es va fer en un ple especial celebrat el 25 de juliol de 1931 als claustres del Monestir "per tal de donar més importància a l’acte i amb el fi de què pogués assistir-hi més públic". A l’acte va concorre el consistori en ple, excepte el regidor radical Anton Vilaseca, fet que va ser molt criticat. El nombrós públic assistent va rebre amb una forta ovació l’aprovació del text de l’Estatut.

La divisió de la coalició opositora es fa patent en aquesta sessió, ja que mentre Anton Vilaseca no acudeix a l’acte, l’altre regidor opositor, Josep Alemany, va protestar perquè només es va posar a la tarima la bandera republicana i reclama també la catalana [39]. Després de la sessió als claustres es va inaugurar el canvi de nom del carrer Santiago Rusiñol, que substituïa al de carrer del Príncep.

El 2 d’agost de 1931 es va celebrar el referèndum per aprovar el projecte d’Estatut d’Autonomia, conegut com a “Estatut de Núria”. A Sant Cugat va haver-hi una alta participació, 1.001 votants, el que representava més del 90% dels cridats a les urnes. No sabem el percentatge de vots favorables però segurament va ser, com a la resta de Catalunya, superiors al 90%.

Les dones, que encara no tenien reconegut el vot, també van poder participar. Es va instal·lar una taula a la Casa de la Vila atesa per Carolina Llopis, Teresa Fàbregas, Balbina Auladell, Teresa Badia, Rafaela Badia i Concepció Gómez. Es van apropar a signar la seva adhesió a l’Estatut vuit-centes una dones [40].

En el llarg tràmit d’aprovació de l’Estatut a Madrid, els catalanistes es van mantenir atents. L’Ajuntament va enviar una comunicació al president Francesc Macià i al CADCI, promotor de la campanya, demanant que la minoria catalana a les Corts defensés l’Estatut íntegre. El 14 d’abril de 1932, coincidint amb el primer aniversari de la proclamació de la República, tornen a insistir i envien un telefonema a Macià «fent vot per que l’Estatut de Catalunya sigui definitivament sancionat d’acord amb la volontat del nostre Poble» [41]. També Acció Catalana insisteix i tornaria a organitzar un altre míting el 24 d’abril de 1932 sobre el tema.

Malgrat algunes retallades sofertes a les Corts l’alegria per l’aprovació de l’Estatut té el reflex en la rebuda multitudinària tributada a Manuel Azaña, president del Consell de Ministres, quan va portar a Barcelona l’Estatut signat, el setembre de 1932. L’Ajuntament va enviar una representació oficial a aquesta rebuda a Barcelona i sembla que també molts santcugatencs van assistir, ja que el consistori va demanar a la direcció dels Ferrocarrils de Catalunya més trens perquè tots els veïns que volien anar a l’acte poguessin desplaçar-se fins a la capital catalana.

Telefonema de Roc Codót al president de la Generalitat, 12 d’abril de 1932. Fons President Francesc Macià. ANC

4.8. El debat comarcal

Vegeu-> El debat comarcal: Sant Cugat, una població del Vallès

<—Capítol anterior: L’ajuntament revolucionari i els fets del 24 de juny ---- Capítol següent: La qüestió religiosa—>