Antecedents polítics: Sant Cugat del Vallès de la Primera a la Segona República

[Actualitzat 1/2/2023]

Sumari del capítol 1

1.1. El Sexenni Democràtic

1.2. La Restauració: del torn polític al caciquisme

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera

1.4. La "Dictablanda"

Coneixem poc de la història política del Sant Cugat del segle XIX. Sabem que el 1814 un grup de militars va entrar al poble i va trencar la placa de la plaça de la Constitució, essent convidats a esmorzar al Monestir, i que després obligaren a l’ajuntament liberal a contemplar com cremaven un exemplar de la Constitució de 1812 [1]. El 1820 amb l’inici del Trienni Liberal a Sant Cugat també dominen l’alcaldia els liberals en la persona de Benet Cortada Llopart, farmacèutic i després secretari de l’ajuntament als anys trenta.

El 1833 era alcalde del poble el també liberal Francesc Major, propietari de Can Major. El seu fill era el cap de la milícia urbana, que havia aconseguit armes del general Llauder per defensar-se dels carlins. Aquesta milícia va agafar la parròquia de Sant Pere d’Octavià com a caserna, el que va acabar d’ensorrar l’església. En aquesta època les diferències entre el poble, sotmès durant anys al Monestir i de majoria liberal, i el mateix Monestir es van complicant. És en aquests moments que hem de situar l’inici de l’anticlericalisme a Sant Cugat, amb actes com les profanacions a la dita parròquia de Sant Pere i les cançons i insults que a la nit cantaven a les portes del Monestir els membres de la milícia [2].
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=2692789
Les tensions entre el Monestir i l’Ajuntament, i la majoria del poble, tornen a reproduir-se el 1834 quan milicians del poble, encapçalats per l’alcalde, envolten el recinte conventual, acusant-los d’amagar carlins i obligant les autoritats a fer un escorcoll. També es van imposar diferents quantitats al Monestir per mantenir les tropes cristines. Aquesta rivalitat, i el domini de la terra es va acabar amb la crema del Monestir el 1835.

El 26 de juliol de 1835, dins de l’onada d’incendis de convents provocada pel descontentament popular pel suport dels frares a la revolta carlina, li va arribar el torn al de Sant Cugat. Els monjos assabentats dels successos de Reus i Barcelona van fugir, junt amb alguns carlins. A la tarda els milicians i altres van envoltar el Monestir, evitant els robatoris. A la nit es van incendiar algunes cases annexes al Monestir i l’endemà la casa del monjo encarregat de cobrar els delmes i censos de la vila, un reconegut antiliberal. A més, durant els dies següents les dependències serien espoliades i, el que és més significatiu, els títols dels censos cremats pels pagesos santcugatencs. A partir d’aquesta data el procés de desamortització [3] acabaria de renovar totes les estructures econòmiques i de propietat del poble.

El poder local durant la segona meitat del segle XIX estaria dominat per grans propietaris agrícoles, com Jaume Margenat Pasqual o Francesc d’Assís Major, i per beneficiats de la desamortització i el creixement urbanístic del poble, com Josep Masana Munt, Francesc Pila o Pere Rodó Roca, famílies que veurem que també tenen un protagonisme en anys posteriors.

Vista del Monestir. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

1.1. El Sexenni Democràtic

Aquesta situació canvia amb el Sexenni Democràtic. Aquest període històric va suposar una renovació total del personal polític, "durant aquests anys passaran per l’Ajuntament quasi tantes persones com en els vint-i-cinc anys anteriors. Només un 18% d’aquestes persones hauran format part dels ajuntaments de l’època moderada" [4].

També en aquests anys, com hem vist, es donen les primeres passes en l’organització dels treballadors. Es creen els primers sindicats a Sant Cugat: el de treballadors del tèxtil, integrat a la Federació de Teixidors a Ma, i una Societat d’Agricultors, integrada a la Federación de Trabajadores de la Región Española, que serà el bressol del sindicalisme rabassaire a Sant Cugat.

El setembre de 1868, un aixecament revolucionari provoca el destronament i exili de la reina Isabel II i l’inici de l’anomenat Sexenni Democràtic. A Sant Cugat el 30 de setembre, igual que passa a Barcelona, es crea una Junta Revolucionària, amb la presència de progressistes. El 4 d’octubre la Junta Revolucionària, als crits de "Visca la Llibertat, les Corts Constituents i el Sufragi Universal! i Abaix els borbons!", nomena un consistori, presidit per Joan Aymerich, propietari de Can Xandri.

Com hem vist, al desembre hi ha manifestacions de republicans federals al poble. Aquest consistori serà substituït el 2 d’abril de 1869 per l’escollit l’any anterior en les eleccions celebrades, per primera vegada amb sufragi universal masculí, i que van guanyar els favorables a la revolució amb sis regidors davant els quatre de la minoria. Es va escollir alcalde al progressista Joan Tortosa.

El setembre de 1869 veïns santcugatencs participen a l’aixecament federal i contra les quintes que encapçala el rubinenc Josep Palet, rabassaire, republicà federal, anticlerical i maçó i que arriba a aplegar 1500 combatents al Vallès Occidental [5]. Seran derrotats. El coronel Francesc Targarona ocupa Sant Cugat l’octubre i nomena un nou ajuntament presidit pel membre de la minoria Tomàs Fàbregas Pons, propietari agrícola i caporal del Sometent. Aquest consistori estarà al poder des del 19 d’octubre de 1869 fins al 4 de gener de 1870.

El novembre de 1871 hi ha noves eleccions que proclamen com a alcalde a Jaume Ribatallada, un altre propietari agrícola. A les eleccions generals de 1872 es posa de manifest el cansament popular i a Sant Cugat no s’arriben ni a constituir les taules perquè ningú es presenta a votar. En canvi les eleccions municipals del mateix any són guanyades pels republicans, essent designat el 1873 com a alcalde Jaume Castañé i Sobregrau.

Però no tothom va quedar content, l’alcalde i el seu germà Miquel Castañé, així com el primer i segon tinent d’alcalde, Joan Torrella Auladell, propietari d’un cafè, i Miquel San Nonell, tots membres del Comitè republicà de la vila, van ser acusats de falsedat arran de les darreres eleccions a regidors. Se’ls demanava vuit anys de presó, però al maig l’Audiència Provincial els va absoldre [6].

De res va servir la victòria electoral i judicial. El 8 de gener de 1874 el consistori seria destituït arran del cop d’estat del general Manuel Pavia. S’obre un període d’inestabilitat política al municipi. El governador civil nomena alcalde al propietari agrícola Francesc Borrell Serra, que havia estat tinent d’alcalde entre 1859 i 1863 i, de nou, el 1869. Borrell havia adquirit terres durant la desamortització.

Per renúncia de Francesc Borrell el febrer el substitueix Rafel Mas Civil, propietari de Can Gordi. El 1875 passen per l’alcaldia Joan Tortosa Valls, un antic progressista que ja havia estat alcalde el 1869 i, de nou entre 1870 i 1872, i Josep Pila Rodó. El 17 de febrer de 1876 torna a l’alcaldia Francesc Borrell, que és ratificat en les eleccions locals que per primer cop es fan el maig de 1877 i continua en el càrrec fins al 1881.

A més, és un temps en què les partides carlines visiten el poble. El desembre de 1872 una trentena, de carlins van saquejar Can Trabal, l’1 de juny de 1873 entren al poble exigint la contribució, el 28 de gener de 1874 una partida provinent de Sarrià «cobró dos trimestres y derribó la fortificación» i l’agost del mateix any, després de destruir l’estació de tren de Cerdanyola i saquejar aquesta població, entren a Sant Cugat on improvisen «una especie de almoneda poniendo a la venta los objetos que formaban el botín de la jornada». Alguns veïns van comprar objectes però el cabdill del grup va ordenar retornar-los sense reemborsar els diners que havien pagat [7].

Plaça de Barcelona. Sant Cugat del Vallès

1.2. La Restauració: del torn polític al caciquisme

La primera part del període de la Restauració està dominat per l’alternança en el poder entre conservadors i liberals i la petita oposició republicana. Aquesta alternança responia a causes externes i així els ajuntaments canviaven de color quan canviava el govern central. És el que es coneix com «turnisme». Als ajuntaments conservadors figuren els grans propietaris agrícoles locals, els Borrell, Jaumandreu, Trabal, Fàbregas, en canvi en els liberals hi ha més presència de propietaris urbans, com els San o els Rodó.

Les eleccions a diputats i regidors acostumen a ser una farsa. Normalment es convoquen quan hi ha un canvi al govern central i l’objectiu és que l’alcaldia del consistori coincideixi políticament amb el partit que estigui al govern, sigui el Partido Liberal-Conservador (conservadors) o sigui el Partido Liberal Fusionista (liberals). Per aconseguir els resultats «correctes» es recorre a tot tipus d’ardits: compra de vots amb diners o favors, falsejament d’actes, manipulacions del cens electoral, coaccions econòmiques o físiques o amenaces, formen parta del repertori. I donen resultat, són contades -el 1894 i 1895- les vegades que el canvi de color polític de l’Ajuntament de Sant Cugat no respon al canvi de color polític al govern central. A més, el governador civil intervé quan és necessari, ja que té el poder a l’hora de nomenar i destituir consistoris.

De 1876 a 1881 presideix l’Ajuntament el propietari agrícola Francesc Borrell Serra, candidat conservador. El 12 de març de 1881 el governador civil, després del triomf liberal, destitueix el consistori i nomena un nou Ajuntament presidit per l’antic republicà, ara en les files del Partit Liberal Fusionista (els liberals), Miquel San Nonell, propietari urbà, que havia estat regidor al consistori republicà de 1873. Segons el Diari Català, es fa amb un ofici «mal fundat» i per «complaure als pochs constitucionals de la població». [8]

El 22 de febrer de 1884 nombrosos veïns es dirigeixen al governador civil denunciant uns suposats abusos comesos pel consistori. Aquesta denúncia és contestada per altres veïns, liberals i republicans, dient que està instigada per l’antic alcalde conservador Francesc Borrell, «enemigo personal del actual alcalde y sus pocos amigos, siendo dicha exposición de letra del hijo del expresado señor Borrell [Josep Borrell Boldú], secretario del propio Ayuntamiento cuando su padre era alcalde, cuya circunstancias y actos durante dicha administración han sido realmente objeto de justas censuras» i afirmaven que «nunca ha sido administrada esta población con tanto acierto, justicia y legalidad como ahora». [9]

Sembla que els conservadors tenen més força. El març de 1884 el governador dissolt l’Ajuntament per «graves extralimitaciones legales, negligencia y desobediencia» i nomena un consistori de majoria conservadora amb Antoni Casas Perich, àlies Blay, propietari rural i d’una fàbrica de cotó i que havia estat tinent d’alcalde el 1872 i de 1879 a 1881, com alcalde, al que substitueix el 1885 Pere Casals Castañé, passant Antoni Casas a ser primer tinent d’alcalde.

Però el clima al poble continua crispat amb acusacions creuades de corrupció i mala administració. El nou consistori és rebut amb una carta de l’opositor Pere Rodó a La Vanguardia on afirma que Antoni Casas havia cobrat dietes indegudament quan era regidor i que el secretari Josep Borrell Boldú va ordenar cobrar «ciertas cantidades á varios vecinos sin que se les librase recibo» i «certificó cierto acuerdo del Ayuntamiento falsamente» i finalitzava preguntant-se «¿Cómo los principios de moralidad y recta administración municipal estarán representados en las personas del presidente y secretario de nuestro Ayuntamiento?». [10]

A l’abril de 1887, després de l’arribada dels liberals al govern central, comencen els canvis als consistoris, entre ells el de Sant Cugat, per preparar les noves eleccions locals. Com denunciava el conservador La Dinastía «apareciendo á los ojos de todos dichas medidas como las más adecuadas para conseguir que en las elecciones municipales próximas preponderen en las poblaciones de referencia, elementos contrarios á los que imperaban (...). La circunstancia de haberse adoptado tales acuerdos en vísperas del período electoral (...) corrobora plenamente que estas medidas van directamente encaminadas á influir en el resultado de los comicios». [11]

Efectivament, el maig els liberals guanyen les eleccions i el juliol de 1887 tornen de nou al poder local, amb Miquel San de nou a l’alcaldia. El 1887 és també l’any en què arriba la fil·loxera al Vallès, el que provoca una aguda crisi econòmica i demogràfica en un poble principalment vitivinícola com Sant Cugat. Molts veïns tenen problema per fer front als impostos municipals. L’Ajuntament pressiona enviant l’algutzir a les cases a cobrar.

El 16 d’octubre de 1887 es troba a la Casa Consistorial un escrit que diu «Senyor alcalde y segretari y cobrador, sabran que abans de Nadal volarà’l café de dalt y servirà alguna pistola o escopeta pera matar al batlle. Aquí va la mostra» i al costat un cartutx de dinamita. [12] Segons recull Joan Tortosa de la tradició oral, «com que no es pagaven impostos, l’ajuntament feia ensorrar les portes de les cases i els empleats s’emportaven blat, una gallina o el que trobaven. El poble, indignat, en féu responsable Josep Borrell Boldú i calaren foc a casa seva». Sembla, doncs, que va esclatar un motí popular durant el qual es atacada la casa on vivia el secretari municipal del carrer Major del secretari municipal. [13]

Miquel San, malgrat la victòria dels seus a les eleccions de novembre de 1889 i ser de nou nomenat alcalde el gener de 1890, serà suspès el 27 de maig pel governador civil que nomena un nou consistori amb majoria conservadora. Retornen les alcaldies conservadores amb, de nou, Tomàs Fàbregas Pons (1890-1891) i Benet Isidro Juliana (1891-1893), que ja havia estat regidor i que té un mandat mogut, durant el qual se suspendrà a quatre regidors per suposada malversació de fons, però quina causa serà sobreseguda el gener de 1893, tornant als seu càrrecs, i en què les discussions pujades de to als plens són constants, amb acusacions de l’oposició a l’alcalde de mala administració, el que porta a que l’alcalde acabi suspenen alguns d’aquests plens. Les apel·lacions d’uns i altres al governador civil seran constants durant el polèmic mandat. [14]

El juny de 1890 s’havia restablert el sufragi universal masculí per majors de 25 anys amb dos anys de residència al municipi. Això obria la porta, en teoria, als grups opositors però en realitat el control de les eleccions i el cens electoral -en mans d’una Junta amb exalcalde, alcalde i regidors- continuarà sent ferri.

Benet Isidro és substituït el gener de 1894, després de les eleccions, per un nou alcalde conservador, Josep Borrell Boldú, mestre d’escola i després secretari municipal amb el seu pare a l’alcaldia i que ara torna com alcalde. La presa de possessió del nou Ajuntament torna a ser moguda perquè tres dels nous regidors electes, segurament els liberals Pere San Nonell, Ramon Sagalés Ratés i altre, van arribar al ple acompanyats de públic «y usaron la palabra para censurar los actos realizados por el alcalde saliente» que, de fet, continuava com primer tinent d’alcalde, «esto dió lugar a que se promoviera un tremendo escándalo». [15]

Com veiem, fins llavors, Sant Cugat segueix la tònica general del torn dinàstic i segons quina força hi ha al Govern central es canvien els alcaldes o es guanyen les eleccions, perquè sempre coincideixi. Les eleccions mai són netes i sovint acaben en impugnacions. Per exemple el juny de 1895 la Comissió Provincial anul·la les eleccions del districte segon de Sant Cugat a les municipals de maig. [16]

El juliol de 1895 és escollit alcalde el liberal Ramon Sagalés Rates, colliter de vins. Durant aquest breu mandat és nomenat secretari municipal Joan San Vilaseca, malgrat que el seu pare figurava com a Síndic al consistori. Joan San exercirà aquest important càrrec fins a 1926 convertint-se, com veurem, en una de les figures claus del caciquisme local durant el seu llarg període al front de la Secretaria Municipal.

El febrer de 1896 l’alcalde és denunciat per Josep Llunell i un altre veí davant la Comissió Provincial «por no estar conforme con la administración que dicho municipio ejerce». [17] A més, té que fer front a la denúncia d’un antic secretari que reclama els seus emoluments. El mandat de Sagalés dura poc, ja que el desembre de 1896 és suspès en el seu càrrec pel governador civil i processat, junt amb altres regidors, per delicte electoral,l [18]. És substituït pel conservador Antoni Serra Varoy que havia estat regidor síndic entre 1876 i 1881, durant les alcaldies de Francesc Borrell, i era germà del major contribuent municipal, el catalanista i copropietari de la fàbrica de cotó Ramon Serra Varoy.

El juliol de 1897 tornen a l’alcaldia els conservadors. Novament serà batlle Josep Borrell Boldú, que aquest cop presidirà el consistori fins al 1906.

Un dels primers acords del nou consistori és la celebració el 27 d’agost de 1897 d’un magne funeral en memòria d’Antonio Cánovas del Castillo, assassinat aquell mateix mes per un anarquista. El funeral es va celebrar amb un ofici cantat al Monestir amb la presència del cap del Partit Conservador a Barcelona i diferents personalitats. Després es va inaugurar el passeig Cánovas del Castillo (avui Avinguda de Gràcia). [19]

També anuncia un ambiciós programa que passa per portar aigua potable al poble «aprovechando un manantial que produce unas 50 plumas continuas» i construir «una plaza mercado de hierro, que á la par producirá un buen rendimiento para las arcas municipales, y embellecerá la mejor plaza de la población». [20] Tots dos projectes, com veurem, encara trigaran en fer-se realitat.

El caciquisme
Vegeu l’article-> Quan sols tres homes feien i desfeien al seu gust: el caciquisme a Sant Cugat durant el primer terç del segle XX (1897-1931) (PDF)

I l’article L’activitat de Francesc Layret a Sant Cugat del Vallès: candidat, diputat i advocat de rabassaires (1919-1920) (PDF)

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera
Vegeu l’article-> Quan sols tres homes feien i desfeien al seu gust: el caciquisme a Sant Cugat durant el primer terç del segle XX (1897-1931) (PDF) A partir de la pàgina 153

1.4. La "Dictadablanda"
Vegeu l’article-> Quan sols tres homes feien i desfeien al seu gust: el caciquisme a Sant Cugat durant el primer terç del segle XX (1897-1931) (PDF) A partir de la pàgina 157

Políticament tot estava canviant. El dia 21 de març el Consell de Ministres acorda restablir les garanties constitucionals. Els exiliats polítics tornaven. Un d’ells Francesc Macià. El 28 de març de 1931, a la tarda, viatja en el tren de Barcelona a Sabadell i passa per Sant Cugat. Durant els pocs minuts que s’aturà el tren és victorejat. Segons explica la premsa local, «a la estació es reuniren més de 300 persones que aclamaren al defensor de les llibertats de Catalunya». A més, Pere Pahissa Massana, president de l’Agrupació local d’Acció Catalana, aprofita per pujar al vagó i saludar-lo [21]. Ningú podia imaginar en aquell moment que en pocs dies Espanya seria una República i Francesc Macià president de la Generalitat.

<—Capítol anterior: Els sindicats i la Unió de Rabassaires ---- Capítol següent: Les eleccions del 12 d’abril de 1931 i la proclamació de la República—>