El model productiu veneçolà. Cap a la construcció del Socialisme del segle XXI

Josep Manel Busqueta.

I.   Introducció.

El debat sobre la construcció del Socialisme del Segle XXI és un dels més vius dels que en aquests moments es desenvolupen en el sí de la societat veneçolana.

El debat gira a l’entorn de la definició del terme “socialisme”  i la seva aplicació concreta a Veneçuela.

El debat veneçolà s'emmarca entre plantejaments lleugerament reformistes, que consideren el socialisme com una versió dels plantejaments de la Tercera Via, capaç d’assegurar la reproducció del capitalisme a la mida de les transnacionals, fins als plantejaments més revolucionaris en un sentit anticapitalista. En aquesta direcció transformadora, al debat s’hi desplega tot el bagatge del socialisme que beu dels plantejaments de llibertat, igualtat i fraternitat propis de la Revolució francesa,  dels de Marx i de les diferents corrents del marxisme, així com dels plantejaments d’arrel llibertària. Evidentment en el cas d’Amèrica Llatina el debat s’enriqueix molt a partir de les grans aportacions dels pensadors autòctons entre els que caldria destacar les del socialisme incipient del  Simón Rodríguez, mestre de Simón Bolívar, y el marxisme heterodox, indigenista, de José Carlos Mariategui. També estan tenint un fort impacte les aportacions més recents del Che Guevara, amb els seus plantejament de l'home nou i la seva inspiradora acció directa revolucionaria i els plantejaments de Celso Furtado i la teoria de la dependència. Tampoc podem oblidar la influencia que exerceix l’ideari socialista d’arrel cristiana propi de la Teoria de l’Alliberament.

Des de que Hugo Rafael Chávez Frías plantegés al gener del 2005 a Porto Alegre, en el marc del V Foro Social Mundial, que la lluita era entre capitalisme y socialisme i que l’aposta de Veneçuela era pel socialisme del Segle XXI, el debat veneçolà sobre aquest tema es cou en un brou en el que hi intervenen aquest aelements teòrics als que hi hem d’afegir totes les aportacions del pensadors actuals. A Nivell general, aportacions com les d’Istvan Mészáros, J. Holloway o el mateix Negri estan tenint un gran impacte . Destacar també la influència que exerceixen els intel·lectuals que opinen obertament sobre Veneçuela i la construcció del Socialisme del Segle XXI. Autors com H. Dieterich, o J. Petras són alguns dels que estan contribuint de forma més animada al debat.

El cert és que més enllà de l’enriquidor debat teòric, a Veneçuela, la construcció del Socialisme del Segle XXI es plasma en l’orientació que està prenent entre d’altres, el model productiu. Aquí, en el terreny del concret, d'allò realment existent, no es pot fugir amb brillantor literària, intel·lectual, teòrica del desafiament que suposa construir un nou model productiu, socialista, en el marc del capitalisme mundialitzat feu de les transnacionals i dels seu (des)ordre econòmic internacional. És en la presa de decisions concretes, en el marc de la correlació de forces del capitalisme actual on es fan explícits els passos, les polítiques que ens ajuden a avaluar fins a on i de quin tipus és el model social que s’està construint en la Veneçuela actual i fins a on aquest es pot considerar socialista.

Considero que el que succeeixi en l’esfera productiva és determinant per saber quina és la direcció que pren la Veneçuela actual. Cal tenir present que en l’organització de la producció es defineixen les veritables relacions de propietat sobre els mitjans de producció, les veritables relacions entre el capital i el treball i per tant, en definitiva, la primera distribució de l’excedent produït. És en bona mesura  on podem avaluar el grau d’explotació que s’exerceix sobre les persones. En funció de la importància del capital transnacional, la composició i condicions en que aquest actua a nivell intern podem avaluar el grau d’independència del capitalisme global que està assolint la societat veneçolana. Aquest factor també el podem visualitzar a través de la composició i importància del comerç internacional, o sigui de la inserció de l’economia en el capitalisme mundial.

II. El model productiu de Veneçuela, un exemple de perifèria del centre.

L’economia veneçolana sempre s’ha caracteritzar per la seva inserció en l’economia mundial com un país exportador de matèries primeres inicialment, a través de la producció i venta de Cacau i a partir de 1873 també a través del cafè. Aquesta situació econòmica basada en la producció i exportació de cacau i cafè, que ja s'inicia en l'època colonial, esdevingué el motor econòmic de la nació durant el període postcolonial, que s'exten durant el segle XIX, després d'haver-se assolit l'independència política. La particularitat d'aquest moment és el fet que el procés productiu es realitza sota el control de factors interns mentre que el  procés de comercialització i en bona mesura, el finançament de la producció,  es realitzen sota el control estranger i depèn de la dinàmica capitalista mundial. Aquesta característica es reforçà a partir dels anys 20 del segle passat, durant l'etapa coneguda com a neocolonial, quan el model de desenvolupament capitalista dels EE.UU., basat en el transport motoritzat que necessitava el petroli com a energia primària, inicià el seu camí imparable cap a l’hegemonia mundial. El fet que en aquells moment Veneçuela ja comptés amb les majors reserves de petroli del continent, establí el nexe necessari que va permetre que els sectors que controlaven el poder es convertíssin en la classe dominant subordinada a les empreses dels EE.UU.  L’aparició del petroli es convertí en el factor dinàmic d’un model de desenvolupament controlat pel capital trnansnacional que transformaria a la Veneçuela rural i estancada, que produïa poc excedent econòmic, en una Veneçuela rendista que distribuiria, a través de l’estat, una immensa riquesa. L'exportació d'hidrocarburs, especialment de petroli cru, es converteix en la variable governant de l'economia que impulsà l'expansió  del país: el comerç exterior, la capacitat per importar, l'ingrés i la despesa governamentals, la circulació monetària, la demanda efectiva interna, l'ingrés nacional. A partir d'aquest moment les importacions s'incrementen substancialment mentre les exportacions agrícoles tradicionals cauen. El govern i les empreses petroleres assumeixen una  política important d'impuls de construcció d'infraestructures que faciliten el creixement del mercat intern totalment definit per la capacitat importadora. A causa del model econòmic que s'imposà la població, que durant aquest període experimenta un fort creixement, tendeix a concentrar-se progressivament a les ciutats, sobretot a la capital. Aquest model de desenvolupament generà  una societat altament polaritzada,que continuà inserida com a perifèria exportadora en l’economia mundial en la que la minoria oligàrquica nacional, connectada internacionalment, controlava el país a partir del control sobre la renda derivada de l’explotació petrolera. L’inmensa majoria de la societat veneçolana quedava totalment exclosa d’aquest model productiu i distributiu assumint un nivell de pobresa i marginació creixents.

L'evolució del procés d'inserció capitalista de l'economia veneçolana pot apreciar-se a l'analitzar la composició estructural de la seva economia. Per una banda existeix un sector “extern” o “extractor-exportador”, fortament dominat pel capital transnacional, que esdeve central en el model productiu veneçolà. Per altra banda existeix un sector agroindustrial que opera básicament pel mercat intern i que tradicionalment, ha tingut una demanda limitada per la regressiva distribució de la renda interna, històricament s'ha nodrit de la capacitat importadora i de la despesa pública. Finalment existeix un sector serveis,  totalment depenent del capital transnacional, sobretot en les activitats intensives en tecnologia, vinculades a la gestió del capitalisme global, activitats  com ara serveis bancaris o bé telecomunicacions . Cal esmentar que el sector públic com a productor de bens i de serveis, fins i tot alguns de bàsics com ara la siderúrgia, la petroquímica, l'electrificació, el transport marítim internacional etc, ha tingut tradicionalment una considerable influència coma factor d'ingrés, d'ocupació i d'activitat en general.

Aquest és, en bona mesura, l’esquema de desenvolupament social que predominà en el marc de la societat veneçolana fins l’arribada d’Hugo Chávez al poder el 1998. Cal esmentar que la victòria electoral es produeix després d’un fort i intens període de mobilitzacions de base que  es desencadenaren el 1989 amb el Caracazo. A partir d'aquest moment la presa de consciència popular sobre la necessitat d'impulsar profundes reformes en tots el àmbits socials, inclòs l'econòmic, esdevé el veritable motor de la nova orientació econòmica i productiva que impregna de soc a arrel la nova etapa bolivariana.

III. Chávez president. S'inicia l'etapa bolivariana.    

Cal tenir present la situació econòmica i social heretada per Chávez al 1998 a l'hora d'avaluar la tasca realitzada pel govern bolivarià. Quan Chávez accedeix al poder la situació econòmica i social era catastròfica. Només el 25% dels treballadors cotitzaven a la seguretat social. Del 1990 al 1998 el 70% del treball generat pertanyia al sector informal i al 2000 hi havia 4,7 milions de persones en aquesta situació de marginalitat. Al 1998 els salaris reals (els que disposa la gent després de descomptar la inflació) eren el 56,8% dels de 1990. El 20% de les llars no tenien cap ingrés fix, el 50% de les llars no rebia aigua potable diàriament, el 89% dels nens entre 4 i 15 anys es trobaven en situació de pobresa. Veneçuela era el vuitè país productor de petroli i havia sigut el primer durant molts anys, no obstant això era el tercer país més desigual del món. La taxa de pobresa de 1980 era del 22% i al 2000 diferents estimacions la situaven  entre el 54 i el 70%. Els governs anteriors al de Chávez, mai s'havien preocupat per establir instruments fiscals eficaços que permetessin assolir un balanç equilibrat entre la macroeconomia i la justícia social. En el moment en que Chávez inicia el seu govern, la recaptació de l'impost sobre la renda a Veneçuela representava aproximadament el 0,2% del PIB.

Davant d'aquesta situació heretada de la IV República, el programa bolivarià en  l'esfera econòmica es concentrà en dissenyar i aplicar mesures que suposessin la incorporació de la democràcia a les relacions econòmiques amb l'objectiu que el conjunt de l'economia i la societat aconseguissin els equilibris (socials, econòmics polítics, territorials i internacionals) més bàsics. L'objectiu principal no era en absolut revolucionari, en termes de transformació del capitalisme  l'estratègia econòmica era senzillament la d'activar la capacitat de crear ingrés real i aconseguir que la distribució de la riquesa fos més justa i igualitària. Això s'aconseguiria fomentant l'economia productiva, aconseguint la seva diversificació, fent front a l'absoluta dependència històrica del petroli i aconseguint fomentar l'economia social, donant suport a les iniciatives autogestionàries i cooperatives. Tanmateix,  a nivell econòmic, el canvi més rellevant fou la promulgació de "las leyes Habilitantes" encaminades a corregir els desajustos essencials de l'economia veneçolana i que , malgrat la seva moderació i la seva cautelosa posada en pràctica, foren impossibles d'assumir per la superbes classes acomodades i pels sectors empresarials. Les Habilitants més criticades foren la d'Hidrocarburs i la de Terres. Aquesta darrera contemplava la possibilitat de realitzar expropiacions a les grans propietats que estiguessin infrautilitzades. Aquesta mesura escandalitzava una oligarquia capaç de legitimar que el 5% de propietaris latifundistes posseïssin el 75% de les terres mentre el 75% de la població pobra no tingués accés ni tan sols al 6% de la terra.

A nivell social-legal, cal destacar que en aquests primers anys de mandat de Chávez, s'engegà un procés social molt participatiu: la constituent, que es tradueix en l'elaboració d'una nova constitució que substituirà  la vigent des del 1961. La nova constitució entrà en vigor el 20 de desembre de 2000 i es converteix en un element fonamental que permet visualitzar, en el seu procediment  d'elaboració i en el seu contingut, fins on arriben, de moment, les transformacions possibles en la societat veneçolana.

A finals del 2001, després de pràcticament 3 anys de govern de Chávez, es podia afirmar rotundament l'èxit del procés en la reactivació de l'economia, el control macroeconòmic i les millores socials. Davant del creixement negatiu de finals del 90, l'economia experimentà un creixement del 3,2% del PIB l'any 2000, impulsada a més a més pel sector no petrolier (construcció, comunicacions, manufactures). S'aconseguí controlar de forma eficaç la taxa de creixement de l'inflació , de forma que si el 1998 es situava en el 30%  s'aconseguí reduir fins al 12,3% al 2001. L'ocupació s'incrementà en més de mig milió de persones i pel que fa a l'economia exterior, s'aconseguia un saldo positiu de la balança de pagaments que es multiplicà per 4 entre 1999 i 2001, mentre les reserves internacionals s'incrementaren en 5000 milions de dòlars.

IV.El capitalisme transnacional no pot pair la revolució bolivariana.

Tot i la situació de bonança econòmica que impregnava la societat veneçolana, ni el capitalisme intern ni el transnacionalitzat estaven disposats a perdre el control dels recursos centrals de l'economia. Durant aquest període, les hostilitats envers el procés bolivarià i concretament contra Chávez arribaren a punts d'agressió insuportables. Durant els anys 2002 i 2003, en el cop d'estat i l'aturada petroliera, cristalitzà l'oposició més furibunda contra Chávez . Són anys difícils en qué l'oposició  va rebentar l'economia del país, de forma que el PIB   va arribar a decréixer fins a un 34% a conseqüència de la desestabilització econòmica. La resistència popular davant del cop d'estat de l'abril del 2002, la posterior aturada patronal i els actes de "Guarimba" (sabotatge) desenvolupats durant el 2003, llençà la consigna de "con hambre y sin empleo por Chávez me resteo", posant en evidència, novament, el fort suport popular que s'erigeix com  a pilar fonamental del govern de  Chávez.  Superat el cop d'estat i amb la consolidació posterior que suposà la victòria del NO en el referèndum revocatori del 2004, amb una oposició desarticulada, el procés bolivarià torna  a emprendre la recuperació de l'economia i la reactivació dels programes socials: les famoses "misiones", que representen una genuïna aposta de gestió social comunitària impulsada per l'estat. Projectes socials que, a partir de vèncer el burocratisme imperant en la maquinària estatal, han aconseguit progressos impressionants en el nivell de vida de la societat veneçolana.

V. Alguns elements important que defineixen el model productiu bolivarià.

Tal i com s'ha assenyalat anteriorment, estem lluny de poder definir el model productiu bolivarià com una estructura productiva de caràcter socialista. L'objectiu productiu fonamental es basa en potenciar l'anomenat “desarrollo endógeno”. Aquest concepte a la pràctica significa potenciar un model productiu basat en les potencialitats internes amb l'objectiu d'aconseguir una creixent desvinculació de la dependència de les importacions. L'estratègia seguida, per aconseguir aquest objectiu, es centra en posar en funcionament la màxima d'Uslar Pietri de “sembrar el petroleo”. Segons aquesta teoria el sector petroler s'hauria de convertir en el muscle, en l'indústria industrialitzadora del país que permetés desenvolupar un teixit productiu intern, altament diversificat i localitzat de forma descentralitzada en el territori. Al respecte es pretén generar una estructura de diversificasió productiva que contempli tres eixos de desenvolupament: l'eix Norte-costero, l'eix Norte llanero i l'eix Orinoco -Apure.  De moment,  aquests objectius a nivell productiu, s'estan intentant aconseguir a partir de generar  un teixit industrial de caràcter nacional, integrat pel sector empresarial privat amb un fort suport públic, a través de diferents programes de finançament. El model contempla una relació important  amb els distints agents productius transnacionals, sobretot els vinculats als sectors econòmics altament intensius en tecnologia, amb l'objectiu que aquests  aportin al  procés productiu nacional tot allò del que l'economia i la societat veneçolanes estan mancades, sobretot la tecnologia apropiada per determinats processos productius clau. Els sectors que tenen un fort impacte transnacional són bàsicament: el sector petroler, les telecomunicacions, l'automotriu i el de serveis financers.

 Cal destacar que, a nivell de l'estructura productiva, existeixen polítiques concrets de caràcter públic que tenen la clara intenció de generar un sector d'economia social que, més enllà de la seva inserció en el mercat, serveixi per avançar en la construcció d'un sector productiu cooperatiu generador d'ocupació i que garanteixi mecanismes d'ingressos suficients al treballadors, alhora que, tímidament, acostí la proposta productiva bolivarina cap a processos de caràcter socialista sense ferir les susceptibilitats del sensible empresariat nacional.

 VI. Alguns elements importants d'aquesta estructura productiva.

A)Misión Vuelvan Caras.

Creada al març de 2004, és un dels instruments centrals en la lluita contra la pobresa i la inclusió de les comunitats excloses a la vida sòcio productiva, així com en la transició cap a el nou model de desenvolupament endogen.

La misión que està coordinada pel ministeri per a l'Economia popular (MINEP) es basa en:

La identificació d'àrees o localitats amb potencial de desenvolupament endogen. Aquest identificació és fa d'acord a les seves característiques històriques i culturals i d'acord amb la seva vocació productiva. Existeixen 5 “frentes de batalla” o àrees de implantació de la misión: Agrícola, Turístic, industrial, infrastructural i serveis.

A partir d'aquesta identificació inicial comença el procés de conformació de cooperatives a nivell local que han de formar-se amb les persones desocupades o excloses del procés productiu, que prèviament rebran la capacitació adequada per desenvolupar les noves tasques. Les cooperatives que es conformin rebran l'ajut financer necessari per part de les diverses institucions estatals creades per aquest efecte (BANMUJER, FONCREI, FONDAFA, FONDEMI, INAPYMI).El suport estatal es manté durant el temps necessari per tal de que l'activitat productiva es desenvolupi amb solvència.

La misión Vuelvan Caras s'ha convertit en una de les iniciatives més interessants, a nivell productiu, del procés bolivarià. Sense descartar l'inserció mercantil de les cooperatives generades, està cercant la possibilitat de generar alts nivells d'ocupació i integració productiva a partir potenciar activitats sota la forma de gestió cooperativa i autogestionària. Fins al moment més de 300.000 persones s'han incorporat a les pràcticament 7000 cooperatives existents. Amb el llançament de la Misión Vuelvan Caras 2 durant l'any 2006 es pretén incorporar 400.000 persones més a aquest programa productiu.

Vinculat a aquest projecte es troben, fomentades per part del MINEP, les anomenades Empresas de Producción Social. Actualment se'n compatibilitzen al voltant de 260 però s'espera que durant el 2006 s'incrementin fins a 500. Les EPS es basen en el criteri de l'equitat laboral, donat que a partir de la planificació productiva i la propietat social asseguren l'igualtat sòcio-económica dels seus treballadors. El desenvolupament d'aquesta iniciativa productiva, al sustentarse en la propietat col·lectiva, suposa modificar les relacions capitalistes de producció basades en la propietat privada. El desenvolupament de les EPS representa un dels grans reptes del procés en el seu intent de construir unitats productives que transformin el model de propietat privada i comencin a avançar en una direcció socialista.  

B)L'experiència de “los Gabinetes Moviles Regionales”

Amb l'objectiu de superar les traves burocràtiques que s'oposen a  l'evolució del projecte de desenvolupament endogen autocentrat s'inicià, a començaments del 2005, l'experiència del  “Gabinetes Moviles Regionales”. Aquesta proposta pretén agilitzar la creació de projectes productius de forma descentralitzada  i impulsats per les distintes comunitat locals. Aquest experiència, totalment inèdita fins al moment, ha aconseguit reunir als tres nivells del poder executiu : nacional, estadal i municipal en un projecte de promocio i impuls de projectes productius autogenstionats. Durant aquest any 2005 s'han relaitzat 7 Gabinetes Móviles en els estats de  Miranda, Carabobo, Lara, Apure, Bolívar, Sucre i Aragua , lo que dona una idea del nivell de descentralització del projecte.

Com a resultat d'aquestes reunions de discussió s'han presentat 542 projectes orientats a àrees com: seguretat alimentaria, vialitat, serveis, vivenda e infraestructura turística. Actualment s'estan iniciant ja molts d'aquest projectes que en conjunt compten amb un important suport econòmic estatal (al voltant dels 8.500.000 milions de bolívars).

C) Las “Ruedas de Negocios”, cap a l'afiançament d'un model de cooperació i substitució d'importacions.

S'emmarquen en les diferents accions i programes de suport a l'empresariat nacional que l'estat està desenvolupant. Aquestes rodes de negocis es divideixen entre les de caràcter binacional o les de substitució selectiva d'importacions. En general, persegueixen dos objectius fonamentals: reforçar i enfortir les estructures productives nacionals alhora que serveixen d'instrument de suport a les polítiques de reactivació, reindustrialització i reconversió industrial establides per l'executiu nacional.  Les  de caràcter binacional suposen la posada en contacte, sota l'auspici governamental, de les empreses de Veneçuela i altres països  amb l'objectiu de fomentar la cooperació i l'intercanvi comercial. Des de la perspectiva de la generació de nous mecanismes solidaris de comerç internacional, cal destacar la Rueda de Negocios que s'està desenvolupant amb Cuba on, gràcies al suport dels dos governs, s'està possibilitant un elevat nivell de cooperació solidaria més enllà de les relacions comercials ortodoxes.

A nivell de l'impuls al procés productiu nacional resulten destacables les “Ruedas de substitución selectiva de importaciones”. Al respecte cal mencionar la “V Rueda de Negocios de sustitución selectiva de importaciones”, organitzada per la “Comisión Presidencial de compras de la Administración Pública” en el marc del plan  de compras 2004. Com el seu nom indica, fou concebuda com un instrument de suport a les polítiques de reactivació , reconversió industrial i reindustrialització establertes per l'executiu. L'objectiu de la rueda és seleccionar un conjunt d'empreses estatals que, a partir del suport pertinent, puguin desenvolupar projectes productius que siguin incorporables en el funcionament de les grans empreses estatals. Per part de l'estat, les empreses demandants incloses en el projecte són grans empreses estratègiques com ara: PDVSA, CADAFE, CVG i distints ministeris com ara : Educació i esports o el Ministeri de Salud.

La demanda total projectada pels propers 3 anys s'ha estimat en uns 1.500 milions de bolívars. Gràcies al suport del MILCO (Miniosterio de Indistrias Ligeras i comercio) i al Ministerio de Ciencia i Tecnologia existeixen a l'actualitat més de 100 petites i mitjanes empreses incorporades a aquest programa.

D) El FONDEN un instrument estratègic per la industrialització nacional.

Com a resultat de l'elevat nivell de preu del barril de petroli l'economia veneçolana ha acumulat un nivell de reserves internacionals impressionants,  pel mes de març de 2006  ascendeixen a pràcticament 31.000 milions de dòlars . Amb l'objectiu de donar utilitat a aquestes reserves el govern bolivarià, amb el suport de les institucions financeres  estatals, ha dissenyat un pla que té com a objectiu que part d'aquestes reserves, 6000 milions de dòlars, tinguin un ús social i productiu.  Amb aquest objectiu s'ha creat el FONDEN (Fondo para el desarrollo nacional). A través d'aquest fons s'estan finançant projectes com ara: la compra d'equips mèdics moderns per adequar els hospitals públics,  el finançament de les obres de creació o millora de les línies del Metro de ciutats com Caracas, Valencia, los Teques, la millora de les línies ferroviàries existents i per  adequar les infraestructures pertuaries i aeropurtuaries.

Cal tenir present que el fet que la despesa ocasionada pel FONDEN básicament correspongui a la compra de tecnologia a l'exterior del país suposa que aquest programa de despesa no té cap repercussió a nivell inflacionari.

E) La cooperació productiva internacional del govern bolivarià. L'esperit del ALBA

A l'hora d'entendre la dinàmica productiva bolivariana cal tenir present l'aposta per crear un marc d'integració a nivell suramericà basat en l'esperit de la cooperació i l'interdependència econòmica. Aquest projecte que constituiria un part important del ALBA (Alternativa Bolivarian para la América)  esdevé una de les pedres angulars de la creació d'un nou pol de poder llatinoamericà que serveixi per combatre la unipolaritat econòmica i política actual, abanderada pel projecte imperialista dels USA i l'economia global. Són múltiples les iniciatives que el govern bolivarià està desenvolupant al respecte. Possiblement la columna vertebral de la nova estructura productiva projectada en aquesta direcció sigui la constitució de Petroamèrica. Petroamèrica significa el procés d'integració energètica regional a partir del desenvolupament de distints projectes de caire subregional com ara : Petrocaribe  ( agrupa als 14 països de la regió del Carib),  Petrosur ( entre Argentina, Uruguay, Brasil i Veneçuela) i Petroandina ( enetr els països de la CAN). Cada un d'aquest projectes ha d'afinaçar-se a partir de les relacions de cooperació energètica entre les distintes àrees implicades. Són nombrosos els avenços que s'estan realitzant al respecte, tant a nivell de la cooperació en l'extracció, refinament i comercialització del cru, com de la projecció conjunta de noves infraestructures energètiques ( Ex gasoducte Caracas. Buenos Aires). Petrocaribe està formalment constituïda des de el 29 de juny de 2005, a més ja existeixen nombrosos acords de cooperació i projectes conjunt entre empreses com PDVSA i la boliviana YPFB, Petrobras, Enarsa i Petroecuador.

A nivell bilateral Veneçuela, està subscrivint nombrosos acords de col·laboració amb països com Argentina, Uruguai , Brasil, Bolívia o com Iran o China a nivell mundial que tenen com a comú denominador els processos d'ajut mutu i suport recíproc més enllà de les relacions comercials mercantils. Són destacables els acords en matèria de foment de projectes biogenètics vinculats a la ramaderia i a l'agricultura, siderúrgics d'extracció i refinament d'hidrocarburs, de generació d'electricitat, de fabricació de maquinaria agrícola, de fabricació de computadores, etc.

Possiblement, la recent entrada de Veneçuela com a membre de ple dret de Mercosur serveixi per donar un nou impuls a aquest projecte d'integració.

En la direcció de la projecció d'un nou model productiu de caire socialista resulta destacable el suport que s'està donant per part del govern bolivarià a la creació i desenvolupament de la xarxa d'empreses recuperades pels treballadors a nivell d'Amèrica Llatina. La primera gran trobada dels treballadors d'aquestes empreses a nivell llatinoamericà es realitzà a Caracas durant els dies 27,28 i 29 d'octubre amb la participació de  184 empreses provinents de : Argentina, Brasil, Equador, Mèxic, Nicaragua, Perú, Paraguai, Uruguai i Veneçuela. La trobada compta amb la  presència de  destacats dirigents empresarial i ministres del govern bolivarià.  D'aquesta trobada naixeren importants processos de intercanvi i cooperació entre aquestes empreses que esdevenen un genuí i esperançador germen cap a l'evolució d'un nou model productiu propi d'una globalització veritablement cooperativa i solidaria.

VI. Conclusions i perspectives futures.

A nivell productiu les millores de l'economia veneçolana són incontestables. El nivell d'increment del PIB se situa per sobre del 14'4% pels trimestres que van des de octubre de 2003 fins a desembre de 2005. El sector no petroler està experimentant importants nivells de creixement, lo que constata l'encert de la dinàmica productiva de diversificació. Al respecte, cal assenyalar que el PIB no petroler del segon trimestre de 2005 experimentà un creixement del 90,8% respecte al del mateix període de 2004, alhora que el sector industrial veneçolà experimentà un creixement del 10% per l'any 2005. Sectors com ara el de la construcció, comunicacions, industria automotriu , fabricació de mobles,  productes químics i productes de metall s'estan constiutïnt com els sectors més dinàmics a nivell industrial. Els impressionants nivells en l'ús d'energia elèctrica, ventes de ciment, que estan assolint rècords històrics, mostren l'elevat dinamisme del model productiu veneçolà a l'actualitat.

Aquest èxit a nivell productiu s'està traduint en una important reducció de la desocupació que durant el 2005 s'ha reduït en un 4% situant-se la taxa  d'atur al voltant del 11,5%. Les perspectiva apunten a que durant el 2006 la taxa d'atur a Veneçuela es situï per sota del 10%. La recaptació impositiva també s'està beneficiant del dinamisme econòmic, així durant el 2005 s'han recaptat al voltant de 37,2 bilions de Bolívars , un 49% per sobre de la meta plantejada a inicia del exercici.

No obstant els importants èxits aconseguits, cal assenyalar que encara existeix una excessiva dependència del model exportador d'energia fòssil . És probable que factors com la important demanda existent a nivell internacional i els elevats preus actuals del barril de petroli dificultin el desenvolupament de la nova estratègia productiva donats els alts ingressos que suposen. Pel que fa a aquest fet, assenyalar que pel 2004 el valor de les importacions ( 13.616 milions de dòlars) pràcticament va duplicar el valor de les exportacions si d'aquestes descomptem el valor de les exportacions de petroli i ferro del sector públic ( 7.045 milions de dòlars). Les importacions   pel sector agrícola, pel primer trimestre de 2005 s'incrementaren un 15,4%   respecte al mateix trimestre de 2004. Resulta preocupant que productes com ara el pollastre, la llet, el panís, “el frijol” o “la caraota” es continuïn important perque demostra que Veneçuela encara no ha aconseguit superar l'anomenada “agricultura de puerto”.

Malgrat el fort dinamisme econòmic la manca de solucions al problema de l'economia informal resulta preocupant. Es percep que no hi ha hagut una disminució significativa de l'ocupació informal, que per l'octubre del 2005 representava un 45,9%, situant-se a un nivell semblant al del 2004. Aquesta situació demostra que, de moment, malgrat els esforços no s'està aconseguint vèncer l'estructura de “societat buhoneritzada”, amb tot el que això suposa de precarietat social i relacions econòmiques no controlades i fins i tot mafioses.

Com a darrera dada preocupant, assenyalar que anivell del comerç internacional resulta destacable la importància del USA com a soci comercial. A nivell de les importacions provinents del USA s'ha passat de 909 milions de US$ pel primer trimestre de 2004a 1.624 milions pel primer trimestre de 2005. Com a dades comparatives assenyalar que el nivell d'importacions provinents de Mercosur és de 507 milions de US$ pel primer trimestre de 2005 i el de la CAN és de 596 pel mateix perióde. El nivell d'exportacions als USA fou de 886 milions de US$ pel primer trimestre de 2005, un nivell superior a lo exportat conjuntament a la CAN i Mercosur  que sumà 407 milions de US$. Tenint en compte el nivell de les relacions comercial amb el USA es pot afirmar que Veneçuela continua tenint una dependència excessivament important respecte de les relacions econòmiques amb el seu principal enemic polític.

Des d'una perspectiva revolucionària, anticapitalista, el procés bolivarià tampoc es troba exempt d'importants contradiccions. En resum, podríem afirmar que el capitalisme es troba ben assentat a Veneçuela i que l'estat està jugant un paper important a l'hora de garantir el procés d'acumulació capitalista. Fins al moment el procés bolivarià s'ha concentrat, básicament, en intentar desenvolupar un mínim estat social del benestar, combinat amb un intent de potenciar el sector productiu nacional, mitjançant importants mesures de suport estatal al sectors empresarials. En les àrees estratègiques com ara: telecomunicacions, banca i energia existeix una important penetració del capital transnacional que s'afiança com un dels elements centrals del model de desenvolupamanet econòmic. A tot això cal sumar-li una forta pressió sobre els equilibris ecològics derivats de l'agressiva explotació petroliera, gasífera i minera i dels projectes d'infraestructura energètica que se'n deriven. Aquesta activitat està afectant sovint als territoris on habiten distintes tribus indígenes fet que ha desencadenat forts moments de tensió entre els interessos indígenes i gubernamnetals.

Sense cap mena de dubte Veneçuela ens mostra de manera clara quines són les possibilitats, les dificultats i les limitacions dels processos revolucionaris en el marc del capitalisme global i de la seva proposta de progrés econòmic .

Avui a Veneçuela el procés revolucionari es troba totalment obert. Des del Caracazo del 1989 els moviments populars veneçolans no han experimentat cap derrota, al contrari, han estat part activa i protagónica en la consolidació del nou model social i econòmic que, fins al moment,  s'ha traduït en millores substancials pel conjunt de la població més desafavorida. El futur del procés revolucionari dependrà de la capacitat dels moviments populars de superar l'intent de recomposició i utilització del nou escenari per als fins i objectius del capitalisme internacionalitzat. Tinguem una cosa clara, amb o sense Chávez, el futur de la revolució a Veneçuela  depèn dels desposseïts.

Josep Manel Busqueta

Membre del seminari d'economia Crítica Taifa de Barcelona i de la fundació CEPS.

Bibliografia utilitzada.

Denis, Roland. Fabricantes de Rebelión.Ed. Primera Linea.

Denis, Roland. Rebelión en proceso. Ed. Ediciones Nuestra América Rebelde.

Torres López, Juan. La economía en tiempos de convulsión: luces y sombras .

Maza Zavala D. F. Los Mecanismos de la Dependencia. Ed Çfondo Editorial salvador de la Plata.

Diversos Autors. Veneçuela en Perspectiva. Ed Question

Diversos Autors. Construyendo el ALBA “Nuestro norte es el SUR”. Ed Parlamento Latinoamericano.

Pacheco Simanca. J.L. Sistema capitalista mundialy polo de poder latinoamericano. ED Fondo Editorial Question.

Estadístiques del INE Veneçuela. www. Ine.gov.ve

Estadístiques del Ministerio de Planificación y desarrollo. www.mpd.gov.ve

Estadístiques del Banco Central de Veneçuela. www.bcv.org.ve

Estadístiques del ministerio de Industrias Ligeras y Comercio. ww.milco.gov.ve