La revolució i la lluita pel control obrer

Autor: Rob Sewell (El Militante)

16-1-06

Veneçuela es troba en la primera línia de la revolució mundial. El moviment de masses està avançant en tots els fronts, desafiant els límits del capitalisme. Dintre de la classe obrera, la qüestió del control obrer (o “cogestió obrera”) ha esdevingut un assumpte de la major importància, en la mesura que el govern de Chávez ha elaborat una llista de més de 1.000 fàbriques abandonades que podrien ser preses pels treballadors. Aquesta no es tracta d’una mesura burocràtica des de dalt, sinó que està vinculada a l’expropiació de fàbriques sota control obrer.

A l’octubre, nombrosos representants obrers i activistes sindicals es van reunir a Caracas en el marc de la Trobada Nacional de Treballadors d’Empreses Recuperades. L’objectiu principal d’aquesta trobada, organitzada per la Unió Nacional de Treballadors (UNT), era el d’unir els treballadors involucrats en l’experiència de la presa d’empreses i les diferents formes de control i administració obrera.

El tema del control obrer va estar d’actualitat a la Gran Bretanya durant la dècada dels anys seixanta. Inclús es va constituir un organisme –l’Institut del Control Obrer –per estudiar i promoure la qüestió. Això no va ser cap accident. La dècada dels setanta a la Gran Bretanya va ser un període d’intensa lluita de classes i ocupació de fàbriques. Va ser durant aquella època de lluita de classes militant i avanç del moviment obrer, quan la idea del control obrer es va tornar a popularitzar. No es tractava d’una qüestió abstracta. Després de la nacionalització de British Leyland, es va lliurar un intens debat sobre quin control tindrien els treballadors sobre les indústries propietat de l’estat. Els marxistes vam reivindicar que els consells d’administració de les indústries nacionalitzades havien d’estar formats per una tercera part de treballadors de la indústria, una altra tercera part del moviment sindical en general i l’últim terç, pel govern. En canvi, existia molta confusió en el moviment en relació als diferents aspectes del control obrer, la cogestió i l’administració obrera. Els reformistes de dretes durant un llarg temps havien estat a favor de la participació dels treballadors (cogestió clàssica). Aquesta idea va arribar al seu màxim a Alemanya, on els sindicats, després de la guerra, es van veure arrossegats cap a la col·laboració estreta amb l’estat i els empresaris. D’instruments de la lluita de classes, els sindicats i els comitès de fàbrica van esdevenir cada cop més en òrgans per a la col·laboració de classes. La participació dels treballadors va dur els treballadors als consells d’administració, aïllats completament de la fàbrica i el taller, i enredant-los en decisions sobre com augmentar més el treball no pagat (plusvàlua) dels treballadors. A un nivell inferior, la participació dels treballadors implicava qüestions que no tenien cap importància real per al funcionament el maneig de la fàbrica. A l’època es va publicar un famós dibuix titulat: “participació obrera”, en ell es podia veure a un treballador al que un director li preguntava: Quin colo de bolígraf vol emprar: vermell o blau? Com explicava Lev Trotski a principis dels anys trenta: “Si la participació dels treballadors en la gestió de la producció ha de ser duradora, estable, ‘normal’, haurà de recolzar-se en la col·laboració i no en la lluita de classes. Aquesta col·laboració de classes només es pot dur a terme a través dels estrats superiors dels sindicats i les associacions capitalistes. No han faltat els experiments d’aquest tipus a Alemanya (la ‘democràcia econòmica’), a Anglaterra (el ‘mondisme’), etcètera. Malgrat tot, en tots aquests casos, no es tractava del control dels obrers sobre el capital, sinó de la subordinació de la burocràcia del treball al capital. Aquesta subordinació, com ho mostra l’experiència, pot durar molt temps: depèn de la paciència del proletariat”. (L. Trotski. El control obrer de la producció, 20/8/1931).

Aquest procés de col·laboració de classes va arribar al seu màxim a la Gran Bretanya a la dècada i mitja que va seguir a la derrota de la vaga minera de 1984-85. Va adoptar el nom de “nou realisme”. “La participació per a nosaltres és cooperació”, declarava Bill Morris, en aquell moment Secretari General del Sindicat de Treballadors del Transport (TGWU). Posteriorment, va ser nomenat cavaller per la seva “cooperació” en la introducció de nous (més durs) termes i condicions a la indústria de l’automòbil i a d’altres. A la indústria metal·lúrgica, els “directors obrers” van col·laborar amb els acomiadaments massius i la destrucció de desenes de milers de llocs de treball.

El concepte de control obrer és fonamentalment diferent al de “participació” (cogestió clàssica). Com explicava Trotski: “Els obrers no necessiten el control per a fins platònics, sinó per exercir una influència pràctica sobre la producció i sobre les operacions comercials dels patrons (...). En forma desenvolupada, el control implica, per consegüent, una espècie de poder econòmic dual a les fàbriques, la banca, les empreses comercials, etc. (L. Trotski, Ibíd.).

A cada fàbrica i centre de treball, els patrons imposen el seu propi règim. A través dels seus gerents determinen les condicions de treball, els torns, els descansos i la velocitat de les operacions. A través dels seus experts en optimització, intenten exprimir fins a l’última gota de treball no pagat a la classe obrera. Amb el temps, els treballadors s’organitzen contra aquestes pressions. Depenent de la correlació de forces, del grau d’organització i resistència, els treballadors comencen a influir sobre les seves condicions de treball. L’organització de Comitès d’Empresa ha esdevingut una expressió important d’aquest procés. A través de la pressió des de la base, els treballadors poden aconseguir certes concessions dels empresaris sobre una àmplia gama de temes. Poden aconseguir el control sobre la contractació i els acomiadaments, mesures de seguretat, ritmes de treball, etc. El grau de concessions guanyades estarà determinat per la correlació de forces a cada indústria.

Durant la dècada dels anys setanta, el moviment sindical a Gran Bretanya va avançar. Va aconseguir una posició poderosa dintre de la indústria i de la societat. Els comitès d’empresa van créixer en tamany i importància. En aquestes condicions, existien nivells prou elevats de control obrer en un gran nombre de sectors i indústries. En canvi, durant els anys vuitanta, amb la derrota de la vaga minera i la capitulació del TUC davant del govern de Thatcher, la correlació de forces va començar a canviar ràpidament. La legislació antisindical va servir per lligar els líders sindicals a l’estat capitalista. Els empresaris van emprendre una ofensiva despietada que va eliminar molts dels elements de control obrer. Els empresaris, en aquell moment, dominaven la situació i estaven decidits a imposar el seu “dret de gestionar” en tots els casos.

El control obrer té, en canvi, un caràcter transitori. O bé porta a la nacionalització i l’administració obrera de la indústria o, inevitablement, retrocedeix i els treballadors perden control dels poders limitats que han aconseguit. Als EUA la lluita pel control va arribar als seus límits a les vagues de braços caiguts de 1935-38. Les fàbriques estaven en mans dels treballadors, però sense la seva expropiació, els treballadors es van veure forçats a rendir-se en un moment determinat i cedir el control que tenien. Al definir el caràcter contradictori del control obrer, Trotski explicava el següent: “El control es troba en mans dels treballadors. Això significa que la propietat i el dret a enalienar-la continuen en mans dels capitalistes. Per tant, el règim té un caràcter contradictori, constituint-se una espècie d’interregne econòmic.” (Ibíd.) Això no pot durar indefinidament. Tard o d’hora, els empresaris imposaran novament la seva voluntat sobre els treballadors per conservar la propietat de l’empresa.

El control obrer es desenvolupa des de baix. Reflecteix el desig dels treballadors d’exercir control i imposar límits a la seva explotació. El seu èxit dependrà de la correlació de forces. En canvi, un nivell elevat de control obrer reflecteix també la correlació de forces a la societat mateixa. El gir cap a la revolució invebitablement es reflecteix dintre dels centres de treball. La lluita pel control obrer representa els elements d’una nova societat en el marc de la vella. Això és el que clarament està succeint a Veneçuela. Després del fallit cop d’abril del 2002, els capitalistes van recórrer a una aturada patronal i al sabotatge de l’economia, en les mateixes línies que van fer a Xile abans del cop del general Pinochet. Els empresaris, recolzats per l’imperialisme nord-americà, van aconseguir el suport dels dirigents sindicals corruptes de la CTV. La paralització es va concentrar en la gegantina indústria petroliera, amb la intenció de maximitzar els danys a l’economia nacional. En canvi, els treballadors van sortir per defensar Chávez i van derrotar l’aturada patronal amb les seves pròpies forces. Van prendre les empreses i van començar a dirigir-les ells mateixos. Això representava una forma molt avançada de control obrer. “Així doncs, el règim de control obrer”, escriu Trotski, “només pot correspondre al període de les convulsions de l’Estat burgès, de l’ofensiva proletària i el retrocés de la burgesia, és a dir, al període de la revolució proletària en el sentit més complet del terme”. (Ibíd.).

La Revolució d’Octubre

Abans de la revolució d’Octubre a Rússia, existia un moviment ampli cap al control obrer. Va sorgir com a resposta al sabotatge de l’economia per part dels capitalistes russos. Aquesta situació de control obrer va continuar inclús després de la revolució, quan l’economia encara romania en mans privades. El govern bolxevic, degut a l’endarreriment i al tamany del proletariat rus, volia que els treballadors aprenguessin a través de l’escola del control obrer com assumir les responsabilitats de l’administració. No va ser fins a l’estiu de 1918 quan les principals indústries van ser nacionalitzades, quan ho va haver de fer el govern degut a la guerra civil i el sabotatge.

Amb els sectors clau de l’economia nacionalitzats, va sorgir la qüestió de l’administració obrera de la indústria. Es van crear comitès de fàbrica que dirigien les fàbriques. Els gerents eren elegits i estaven sota el control dels treballadors. Als especialistes també se’ls permetia ajudar, però sempre sota la vigilància i el control dels treballadors. Aquest era el principi d’una genuïna democràcia obrera. En d’altres paraules, el control obrer va esdevenir un pont cap a l’administració democràcitca de l’economia per part dels treballadors.

Òbviament, es va plantejar la qüestió de la propietat de les fàbriques. Qui dirigirà la societat, els empresaris o els treballadors? El control obrer té els seus límits. Només quan la propietat de la indústria se li prengui als capitalistes, els treballadors poden tenir un control genuí. En canvi, una economia nacionalitzada i planificada no només requereix del control obrer a les fàbriques i centres de treball, sinó que requereix d’un sistema d’administració obrera. No es pot tenir la vella idea sindicalista dels miners dirigint les mines, els treballadors ferroviaris dirigient els ferrocarrils, etc, sense una planificació global de l’economia. La integració de les diferents branques de la indústria en una planificació nacional de l’economia és esencial. Això requereix la direcció dels treballadors en el centre de treball, en el districte, a nivell regional i nacional.

Això significa l’expropiació dels capitalistes i l’organització d’un estat obrer democràtic, on la direcció de la societat estigui en mans de la classe treballadora a través de comitès elegits democràticament. Això significa la implicació de la població en el disseny d’un pla nacional de producció, decidint les prioritats i mesures a emprendre.

Els perills de la burocràcia deuen eliminar-se des del principi. Tots els representants deuen ser sotmesos a elecció, amb el dret a ser revocats immediatament pels que els van elegir. Cap funcionari ha de guanyar un salari superior al d’un obrer qualificat. Totes les funcions deuran ser rotatives per impedir una burocràcia permanent. Com deia Lenin: “quan tothom és un buròcrata ningú és un buròcrata”.

La lluita pel control obrer a Veneçuela està generant noves qüestions. Chávez ha dit que no es pot avançar sobre bases capitalistes. Només pel camí socialista es poden resoldre els problemes de les masses a Veneçuela, així com a la resta del món. Això implica l’expropiació del poder de l’oligarquia i posar el poder en mans de la classe treballadora i les capes oprimides. Això implica acabar amb el vell aparell de l’estat capitalista i establir un estat obrer democràtic. Aquest tipus de revolució no pot romandre confinat a Veneçuela, ha d’estendre’s a la resta d’Amèrica Llatina. Només aleshores, el continent podrà unir-se realment. En canvi, aquí no s’acaba la qüestió. Una revolució socialista continental transformaria el món i sentaria les bases per a un món socialista, on la fam, la pobrea i les guerres siguin abolides d’un cop per tots. La lluita pel control obrer i l’administració obrera són el requisit previ necessari per a aquesta perspectiva.

Inici