"Calma" després de la tormenta

Elisenda Penedes, Cayapapress

La tensió sociopolítica a Veneçuela, apunt de curtcircuit la setmana passada, sembla haver tornat al seu nivell “normal” aquesta setmana. L’incident megamediàtic de la Cimera Iberoamericana ha desviat completament l’atenció dels veneçolans, ocupats fins abans del cap de setmana exclusivament en el debat -o confrontació- sobre la reforma constitucional.

Els factors que elevaven aquesta alta temperatura ambiental no eren pocs ni lleus: enfrontaments dels estudiants antichavistes als carrers, amb incidents arreu del país, inclosos dos morts arran d’una confrontació entre diferents forces d’oposició a la universitat del Zulia (estat petroler veneçolà i feudo del cap de l’oposició, Manuel Rosales, d’on és governador), incidents a l’Escola de Treball Social de l’UCV -el reducte chavista d’aquesta universitat “pública”- després que estudiants d’oposició els assaltessin, amb saldo de mitja dotzena de ferits -i incident tergiversat fins a ultrança pel canal opositor privat Glovovisión-, alguna cacerolada d’oposició –aquí les cacerolades sempre són de dretes-, en alguna zona de classe mitja de Caracas, i per acabar-ho d’adobar el xoc que provocà el duríssim posicionament contra la reforma constitucional d’un ex militar i ex ministre de defensa fins aquest any, Isaís Baduel, peça clau i fidel de l’entorn de Chávez.

Confrontació a flor de pell

Tant era així, que al tombar del cap de setmana més d’un ens preguntàvem que en aquest ambient tant caldejat i confrotat, ¿què passaria si es produís un incident com el fracassat cop d’Estat d’ara fa cinc anys? Segurament no es saldaria “només” amb ferits i una trentena de morts, com ara fa cinc anys, sinó en una autèntica guerra civil. Mai com ara havia vist tant clara una confrontació de maneres de veure com ha d’organitzar-se una societat, una confrontació de classes, d’interessos contraposats.

I precisament perquè és una diferenciació tant clara que, a vegades, una pensa que si aquesta revolució s’aprofundeix -com ha de ser si es volen superar les injustes desigualtats socials encara existents-, les classes més benestants faran el que sigui per aturar-ho. Ja ho van fer fa cinc anys, amb un intent fallit de cop d’Estat. I està també clar que les classes fins ara excloses faran tamé el que sigui per defensar aquest un projecte que, malgrat totes les seues contradiccions, segueix sent dels que fins ara no havien tingut dret a res.

El “Fascisme”

I pensava tot això quan, la setmana passada, anant en metro, davant meu es va assentar una parella d’adolescents estudiants de la Universidad Católica Andrés Bello, UCAB, la universitat privada més elitista i, per tant, més “antichavista”, que abandera les protestes estudiantils. La jove parella venien precisament d’una protesta estudiantil –anaven pintants de dalt a baix amb el No, a la reforma- i excitats i contents, perquè segurament era de les primeres vegades a la seua vida que sortien al carrer a protestar. Al costat se’ls assagué un senyor que duia un paper en plan panflet que deia: “Ni Chávez ni la reforma son comunistas, ni revolucionarios; son fascistas!” Precisament “fascistas”. Jo, filla d’un país en que no fa tants anys va enfrontar-se i veure morir milers de persones per, precisament, aquesta causa, el fascisme, em va començar a bullir la sang. I mentre el meu cor bategava més fort, la parella d’estudiants li van demanar si podien llegir el paper, amb somriures de complicitat.

I sort que alehsores arribà la meua estació perquè els estava apunt d’etzivar que el “fascisme” és, entre altres coses, assassinar, torturar i llençar la gent al mar, com no fa tants anys feien amb estudiants en aquest país, els govern d’AD i COPEI –dos dels partits ara a l’oposicó que marxaven amb els estudiants i que potser els pares d’aquests joves voten convençuts.

Sigui com sigui, vaig pensar que si a mi, tot allò, em provocava aquell rebuig, aquella ràbia, m’imaginava què podia sentir un militant d’esquerres que visqué aquells temps de terror a Veneçuela, o alguna persona d’un barri que sempre havia viscut enmig de l’extrema pobresa en un país petroler mentre les classes privilegiades anaven a fer la compra els caps de semana a Miami. I tot això em reforçava la idea de la confrontació social, la idea d’una guerra civil…

El dia a dia…

Però el mateix dia, al vespre caminant cap a casa, observava la gent. Al metro, gent adormida venint de treballar, de diferents colors i classes, barrejats, compartint cansament, potser gana, ganes d’arribar a casa. I caminant per Sabana Grande –el carrer Major pels lleidatans, una espécie de Rambles pels barcelonins salvant les mil diferències-, continuava guaitant la gent: alguna parella besant-se, grupets de gent somrients menjant gelats a la geladeria “La Poma” -tot i que ni els dependents saben què coi vol dir ni molt menys l’idioma que és-, gent escoltant i ballant “bachata” o “vallenato” a les històriques terrasses del boulevard, homes grans encara acabant les últimes partides d’escacs, mares, la majoria soles, amb nens uniformats de col·legi, comerços tancant, els “buhoneros” -.venedors ambulants- de lloguer de telèfons mòvils a l’aguait de la Policía Metropolitana -en teoria ara no hi pot haver comerç informal al passeig, en teoria…-, algun venedor també ambulant de cafè, cafè, cafè!!! carregat de “termos” fumegant, els “recoge-latas”, demanant, per si hi ha sort, alguna moneda “pa comer”…, i una brigada d’obrers de l’Alcadía treient els adoquins de Sabana Grande -odiats per molta gent, sobretot pels usuaris de sandalies, perquè molts d’aquells adoquins ballaven escatxigant amb una insalubre aigua negríssima-…

Paradoxes d’aquest món absurd, mentre veia les màquines colpejar els indefensons adoquins pensava que els estudiants que ara sortien a protestar a Caracas, no ho feien pels mateixos motius pels quals ho feren aquells que, ara fa ja quasi quaranta anys, aixecaven uns altres adoquins pensant que a sota hi havia la platja…

Tot plegat, Caracas, una ciutat “normal”, amb gent “normal”, preocupada amb la seua vida, en com arribar a fi de mes, en trobar una casa. I això em va fer tranquilitzar…

I hem canviat de setmana i l’aire està més distès... I aquests darrers dies la gent ha parlat més de l’incident Chávez, Zapatero i el Rey, que no pas de la reforma constitucional. I si Chávez es fora del país –i ho continuarà estant perquè visita aquesta setmana Iran i França-, està clar que no estem en una “situació crítica” com tot indicava fa uns dies, perquè el màxim mandatari no hagués abandonat el país –com passà en a l’abril del 2002, quan Chávez anul·là una visita a l’exterior davant les amenaces d’un pla golpista que finalment va accionar-se.

Esperem sigui així, encara que tot pot capgirar-se; perquè aquí a Veneçuela, per sort o per desgràcia, pot passar de tot, inesperadament, talment com les tormentes caribenyes. I cal estar a l’aguait perquè, de segur, que torna a tronar. Hi estarem.

Fins la propera.

Inici