Notes sobre el procés revolucionari a Venezuela.

Josep Manel Busqueta.

Venezuela s'ha convertit en un dels punts calents del planeta. No en va Mr Bush, a partir de la seva peculiar visió geoestratègica del món, situa aquest país dins del seu famós eix del mal, aquesta etiqueta posa Venezuela en l'epicentre de la reorganització de l'espai social i econòmic mundial d'acord amb els interessos del capital abanderat pel militarisme dels USA i els seus aliats.

Aquest país caribeny, d'uns 910.000 KM2 d'extensió, i que té al voltant de 25 milions d'habitants, s'ha convertit en una atracció per a moltes persones vinculades als distints moviments socials d'esquerres sobretot després de que Hugo Chávez aconseguís arribar al poder en 1998.

El debat generat al voltant de Venzuela és molt ric i es mou en l'interval obert que conformen aquells que es posicionen totalment a favor del que està succeint allà i els que consideren els fets polítics d'aquell país com una conseqüència més del populisme autoritari típic en l'història d'Amèrica Llatina, on els líders polítics, emboliquen el domini capitalista amb contradictoris discursos populars de marcat caràcter antiimperialista.

Les següents línies s'emmarquen en aquest debat suscitat entorn a Venezuela i el seu procés revolucionari.

El Caracazo, la gènesi d'una revolució popular autogestionària i anticapitalista.

Entenc que a Venezuela s'hi està desenvolupant un procés revolucionari que va molt més enllà de Chávez. De fet, podríem dir que  la força revolucionària que ha alimentat i alimenta el procés de desig transformador és fa visible molts anys abans que Chávez ocupés el centre del debat polític. El 27 de febrer de 1989 una multitud irromp a Caracas i a les principals ciutats del país, en una protesta massiva contra el paquet de mesures neoliberals que, inspirat pel FMI, pretenia imposar el llavors president Carlos Andrés Pérez. És el que s'ha denominat com el “Caracazo”, la primera gran protesta popular contra el capitalisme neoliberal. Aquests són dies durs de lluita als carrers, durant els quals una dura repressió militar, que es salda amb més de 1500 morts, aconsegueix controlar l'insurrecció social. A partir d'aquest moment, podem dir que es produeix una catarsis important a les ments de la base popular veneçolana. Els "monos" que és com, despectivament, es coneix a la població pobra, prenen consciència de les seves possibilitats i decideixen posar fi al festí que els "escuálidos", els rics veneçolans, estan celebrant des del 1920 quan Venezuela començà a donar sentit  a les seves immenses reserves de petroli . El Caracazo suposa un cop dur sobre la taula dels selectes habitants d'Altimira, i a partir d'aquest moment els cerros de Caracas es converteixen en un volcà que amenaça el negoci que les elits del país tenen organitzat, un negoci que a nivell gubernamental es concreta amb la corrupta estabilitat que garantitza els consens que conforma l'alternancia pactada en el poder pels partit Acción Democràtica, de caràcter socialdemòcrata, i el democratacristià Copei. A aquest pacte en lo polític cal ajuntar-li l'entesa existent entre el govern de torn i les cúpules empresarials i sindicals del país. Aquest putrefacte consens, conegut com el "Pacto de Punto Fijo", garanteix que la totalitat del flux de dòlars que entra a Venezuela es dirigeixi directament a les butxaques escuálides i sobretot, als comptes bancaris que aquests tenen arreu del món. Es calcula que entre 1974 i 2000 els bancs, les empreses i les persones més riques del país evadiren entre 80.000 y 100.000 milions de dòlars

Del "por ahora" a la presa del poder.

El 1992, fruit del fort descontent social que impregna als estrats populars i que també ha quallat en determinats sectors de l'exèrcit, formats sobretot per joves oficials provinents de les classes populars, irromp en l'escena de la rebel·lió Hugo Chávez liderant una insurrecció militar. Intenta, infructuosament, prendre el Palau de Miraflores. Malgrat el fracàs de l'operació, Chávez apareix a la televisió anunciant que "por ahora" no s'han acomplert els objectius del moviment. Sense cap mena de dubte, aquest intent de derrocar el govern corrupte de Carlos Andrés Pérez, cau com aigua beneïda a la terra adobada de les classes populars veneçolanes de forma que, la popularitat i sobretot el lideratge del llavors tinent coronel del cos de paracaigudistes no deixà d'augmentar a partir d'aquest moment.

Un clima obert de rebel·lió impregna la societat veneçolana. En aquest moments es produeixen intensos debats i múltiples intents d'organització comunitària i assamblearia en el sí dels diferents espais populars, en el contingut de les propostes naixents, s'hi troben intents d'autorganització i autogestió comunitària de la producció i la defensa militar, així coma una crítica sense concessions als sistema de partits i a la democràcia. El discurs que ha emergit dels barris conté importants i genuïns elements de caire anticapitalista.  Possiblement, la falta de capacitat de concreció dels moviments socials, degut a la magnitud de les propostes plantejades i a la urgència política del moment, es tradueix en l'aposta conjunta dels moviments socials pel lideratge de Chàvez. Aquest, a partir de 1994, i  poc després de sortir de la presó de Yare, es dedicà a organitzar l'accés al poder de forma democràtica creant per aquesta empresa un nou partit polític el MVR (Movimiento Quinta República). Aquest partit ,construït a la mesura de Chávez, llença un programa centrat en la "restauración del honor perdido", una gestió gubernativa honrada i eficient de la riquesa nacional que haurà d'atacar d'arrel la corrupció i en aplicar mesures contra l'inseguretat ciutadana. El pragmatisme, el possibilisme i la disciplina militar s'imposen  a les tesis més rupturistes que no acceptaven el sistema de partits i aspiraven a una nova i radical transformació de les relacions socials i econòmiques. Chávez representa en aquest moments la sortida a l'empantanament en el que s'havia introduït la revolució veneçolana. El seu recorregut al llarg i ample del país, presentant la seva proposta, es converteix en un suma i segueix que el porta en braços fins a la seva elecció com a president del país el 6 de desembre de 1998. A partir d'aquest moment s'emprenen important polítiques de transformació de l'ordre legal i econòmic del país.        

Chávez president. S'inicia l'etapa bolivariana.    

Cal tenir present la situació econòmica i social heretada per Chávez al 1998 a l'hora d'avaluar la tasca realitzada pel govern bolivarià. Quan Chávez accedeix al poder la situació econòmica i social era catastròfica. Només el 25% dels treballadors cotitzaven a la seguretat social. Del 1990 al 1998 el 70% del treball generat pertanyia al sector informal i al 2000 hi havia 4,7 milions de persones en aquesta situació de marginalitat. Al 1998 els salaris reals (els que disposa la gent després de descomptar la inflació) eren el 56,8% dels de 1990. El 20% de les llars no tenien cap ingrés fix, el 50% de les llars no rebia aigua potable diàriament, el 89% dels nens entre 4 i 15 anys es trobaven en situació de pobresa. Venezuela era el vuitè país productor de petroli i havia sigut el primer durant molts anys, no obstant això era el tercer país més desigual del món. La taxa de pobresa de 1980 era del 22% i al 2000 diferents estimacions la situaven  entre el 54 i el 70%. Els governs anteriors al de Chávez, mai s'havien preocupat per establir instruments fiscals eficaços que permetessin assolir un balanç equilibrat entre la macroeconomia i la justícia social. En el moment en que Chávez inicia el seu govern, la recaptació del impost sobre la renda a Venezuela representava aproximadament el 0,2% del PIB.

Davant d'aquesta situació heretada de la IV República, el programa bolivarià en  l'esfera econòmica es concentrà en dissenyar i aplicar mesures que suposessin la incorporació de la democràcia a les relacions econòmiques amb l'objectiu de que el conjunt de l'economia i la societat aconseguissin els equilibris (socials, econòmics polítics, territorials i internacionals) més bàsics. L'objectiu principal no era en absolut revolucionari, en termes de transformació del capitalisme  l'estratègia econòmica era senzillament activar la capacitat de crear ingrés real i aconseguir que la distribució de la riquesa fos més justa i igualitària. Això s'aconseguiria fomentant l'economia productiva, aconseguint la seva diversificació, fent front a l'absoluta dependència històrica del petroli i aconseguint fomentar l'economia social, donant suport l'estat a les iniciatives autogestionàries i cooperatives. Tanmateix,  a nivell econòmic, el canvi més rellevant fou la promulgació de "las leyes Habilitantes" encaminades a corregir els desajustos essencials de l'economia veneçolana i que , malgrat la seva moderació i la seva cautelosa posada en pràctica, foren impossibles d'assumir per la superbes classes acomodades i pels sectors empresarials. Les Habilitants més criticades foren la d'Hidrocarburs i la de Terres. Aquesta darrera contemplava la possibilitat de realitzar expropiacions a les grans propietats que estiguessin infrautilitzades. Aquesta mesura escandalitzava una oligarquia capaç de legitimar que el 5% de propietaris latifundistes posseïssin el 75% de les terres y el 75% de la població pobra no tingués accés ni tan sols al 6% de la terra.

A nivell social-legal, cal destacar que en aquest primers anys de mandat de Chávez, s'engegà un procés social molt participatiu: la constituent, que es tradueix en l'el·laboració d'una nova constitució que substituirà  la vigent des del 1961. La nova constitució entrà en vigor el 20 de desembre de 2000 i es converteix en un element fonamental que permet visualitzar, en el seu procediment  d'elaboració i en el seu contingut, fins on arriben, de moment, les transformacions possibles en la societat veneçolana. Pels moviments socials, aquesta constitució es converteix no en un punt d'arribada, sinó en un nou punt de partida des d'on continuar aprofundint en la transformació social. 

A finals del 2001, després de pràcticament 3 anys de govern de Chávez, es podia afirmar rotundament l'èxit del procés en la reactivació de l'economia, el control macroeconòmic i les millores socials. Davant del creixement negatiu de finals del 90, l'economia experimentà un creixement del 3,2% del PIB l'any 2000, impulsada a més amés pel sector no petrolier (construcció, comunicacions, manufactures). S'aconseguí controlar de forma eficaç la taxa de creixement de l'inflació , de forma que si el 1998 es situava en el 30%  s'aconseguí reduir fins al 12,3% al 2001. L'ocupació s'incrementà en més de mig milió de persones i  en l'economia exterior, s'aconseguia un saldo positiu de la balança de pagaments que es multiplicà per 4 entre 1999 i 2001, mentre les reserves internacionals s'incrementaren en 5000 milions de dòlars.

El capitalisme transnacional no pot pair la revolució bolivariana.

Tot i la situació de bonança econòmica que impregnava la societat veneçolana, ni el capitalisme intern ni el transnacionalitzat estaven disposats a perdre el control dels recursos centrals de l'economia. Durant aquest període, les hostilitats envers el procés bolivarià i concretament contra Chávez arribaren a punts d'agressió insuportables. Durant els anys 2002 i 2003, en el cop d'estat i l'aturada petroliera, cristalitzà l'oposició més furibunda contra Chávez . Són anys difícils en que l'oposició rebentà l'economia del país, de forma que el PIB   va arribar a decréixer fins a un 34% a conseqüència de la desestabilització econòmica. La resistència popular davant el cop d'estat d'abril del 2002, la posterior aturada patronal i els actes de "Guarimba" (sabotatge) desenvolupats durant el 2003, llençà la consigna de "con hambre y sin empleo por Chávez me resteo" posant en evidència novament el fort suport popular que s'erigeix com  a pilar fonamental del govern de  Chávez.  Superat el cop d'estat i amb la consolidació posterior que suposà la victòria del NO en el referesndum revocatori del 2004, amb una oposició desarticulada, el procés bolivarià torna  a emprendre la recuperació de l'economia i la reactivació dels programes socials: les famoses "misiones", que representen una genuïna aposta de gestió social comunitària impulsada per l'estat. Projectes socials que, a partir de vèncer el burocratisme imperant en la maquinària estatal, han aconseguit progressos impressionants en el nivell de vida de la societat venzolana.

La revolució social del projecte bolivarià. 

          A nivell educatiu,  des de que Chávez aconseguí el poder al 1998 , la despesa pública en educació s'ha pràcticament duplicat com a percentatge del PIB. A partir del que es recull al capítol VI de la constitució bolivariana, on es proclama el "dret a l'educació integral, de qualitat, democràtica , gratuïta i obligatòria, des del maternal fins al "pregrado" universitari", des de l'any 2000 s'inicien diferents programes  que han suposat des de la recuperació i nova instal·lació d'infresestructures, fins a la incorporació de polítiques de seguretat alimentària, proporcionant tres àpats diaris de forma gratuïta als estudiants. Al voltant d'un milió i mig de nens i nenes s'han incorporat al model basat en "los planteles preescolares", les escoles i els "liceos" bolivarians. Paralelament a la generació d'aquesta estructura educativa, gracies a la "Misión Robinson I" iniciada al juny de 2003, s'ha aconseguit erradicar l'analfabetisme a Venezuela. La Misión Robinson II, iniciada a l'octubre de 2003, amb l'objectiu de graduar a la població alfabetitzada en l'educació primària en un període de 2 anys,  compta actualment amb un milió quatre cents mil estudiants inclosos.

La Misión Ribas, iniciada al novembre de 2003, incorpora a l'educació secundària i diversificada a aquelles persones que no tingueren oportunitat d'acabar-la, dura 2 anys i actualment,  hi participen  693.460 "vencedores"( i ja s'han graduat 29.686).

La Misión Sucre, iniciada al setembre de 2003, facilita l'accés a l'educació superior a aquelles persones que no han tingut oportunitat d'accedir-hi, utilitza mètodes innovadors a distància, amb facilitadors, en locals de comunitats populars i "aldeas universitarias" que articulen els seu programes amb la nova Universidad Bolivariana. Actualment es troben incorporats al voltant de mig milió de "triumfadores".

          Pel que fa al dret a la Salud, el capítol V de la Constitució bolivariana estableix que "la salud és un dret social fonamental, obligació de l'estat, que el garantitza com a part de la vida". El govern bolivarià heretà un  sistema sanitari en vies de privatització total en el què un 50% de la població no tenia accés al serveis mèdics. Aquesta situació es capgirà radicalment gràcies a la "Misión Barrio Adentro", un programa integral de salud que ofereix atenció primària preventiva i curativa en les pròpies comunitats. Els serveis oferts a la població són totalment gratuïts. A través del diferent programes Barrrio Adentro, que han estat possibles gràcies al extraordinari suport solidari del metges cubans, milions de veneçolans i veneçolanes, que mai havien tingut assitencia mèdica, ara disposen d'un sistema sanitari que cobreix, de forma pública, des de la diagnosi més elemental fins el procés de tractament clínic més complex.

          En relació al dret a la alimentació.  Al gener de 2004 s'inicià la Misión Mercal, amb l'objectiu de garantir l'accés universal als aliments. Aquest programa s'implementa a través de la venda directa d'aliments bàsics a preus solidaris, concretament un 40% per sota del preu de mercat. En total, la misión Mercal compta amb 14.208 punts de distribució que abasteixen, sense inflació, a tots  els sectors populars. Actualment, 12.082.500 persones s'abasteixen  de productes alimentaris bàsics gràcies a aquest projecte. Per a les persones i comunitats més necessitades, la Misión Mercal compta amb programes específics que incrementen el nivell d'ajut, són el "Mercal Máxima Protección" i el "Mercal Protección". A través d'aquest programes els aliments arriben totalment gratis a les persones i comunitats més empobrides.

         Pel que fa a la lluita contra la pobresa, cal tenir present que, a més dels programes de caire focalitzat, a través del la Misión Vuelvan Caras, des del març de 2004, s'està desenvolupant un procés  de lluita contra l'exclusió que té com a objectiu proporcionar els mecanismes necessaris per tal que les persones excloses del model productiu aconsegueixin la capacitació i els recursos necessaris per engegar projectes cooperatius que els permetin millorar els seu nivell de vida. Actualment existeixen 6.874 cooperatives comptabilitzades que abarquen activitats agrícoles, de serveis, industrials, infraestructurals i turístiques. Aquestes cooperatives es troben agrupades en 966 "Núcleos de Desarrollo Endógeno", en els quals es pretén integrar en el territori diferents projectes productius. Més de 300.000 persones es troben incloses en aquesta Mision i aquest any 2006, a través de la Misión Vuelvan Caras II, es pretén incloure fins a 700.000 persones excloses del sistema productiu.  

La proposta internacional bolivariana: el ALBA.

El projecte bolivarià s'està convertint en el referent llatinoamericà. Chávez, tal i com quedà demostrat a la cumbre de los pueblos de Mar de Plata, és percebut com el president de tots els pobles d'Amèrica Llatina i amb intervencions com les de la darrera assemblea general de l'ONU, s'ha erigit com un referent per a una bona part del moviment altermundialista. Més enllà dels discursos i les proclames, la seva posició obertament enfrontada a l'imperialisme dels USA, s'està plasmant a nivell pràctic amb la proposta de l'ALBA (Alternativa Bolivariana para la Amèrica). Aquesta iniciativa a part de representar l'ofensiva popular  contra el ALCA (macroprojecte de liberalització econòmica liderat per Bush), representa la voluntat de construir un veritable pol de poder i solidaritat regional . A l'actualitat el projecte de l'ALBA compta ja amb alguns elements concrets d'aplicació. El projecte d'integració energètic conegut com a Petroamèrica representa la pedra angular de l'ALBA. Es basa en  promoure, a través d'acords regionals com: Petrocaribe, Petroandina, Petrosur, la cooperació en termes d'extracció, tractament i comercialització d'energia fòssil (sobretot petroli i gas). A nivell productiu cal destacar les diverses rondes binacionals de comerç, a través de les quals, es pretén que les indústries nacionals dels diferents països d'Amèrica llatina arribin a acords de cooperació. Cal mencionar també l'intent de crear una xarxa de suport entre les empreses recuperades pels treballadors i les diferents cooperatives d'Amèrica llatina. En termes polítics l'impuls a al CONASUR (Comunidad de Naciones del Sur) i la reactivació de MERCOSUR com a proposta d'integració econòmica conformen els projectes centrals de l'ALBA. A nivell social, cal destacar la Misión Milagro i el compromiso de Sandino a través dels quals Cuba y Venezuela es comprometen a intervenir oftalmològicament 6 milions de persones procedents de tota Amèrica llatina en 10 anys. Actualment ja s'han operat gràcies a aquest projecte, més de 100.000 persones provinents de tota Amèrica Llatina. L'ajut otorgat a la població afectada per l'huracà Katrina, o l'actual conveni de venda de fuel de calefacció, un 40% més barat a través de l'empresa venezolan CITGO, a les diferents comunitats pobres dels USA, han aconseguit que la revolució bolivariana guanyi adeptes fins i tot en el cor dels mateixos USA. Fet que demostra que Chávez, contradient a tot els seu detractors, s'ha convertit en un dels estadistes més respectats per la població mundial.

A nivell mediàtic el projecte de TELESUR, del qual Venezuela és un dels principals impulsors, s'està convertint en un element de cohesió important del projecte de l'ALBA per tota la comunitat llatinoamericana.

La Revolució ha de ser permanent, no pot aturar-se mai.

Des d'una perspectiva revolucionària, anticapitalista, el procés bolivarià no es troba exempt d'importants contradiccions. En resum, podríem afirmar que el capitalisme es troba ben assentat a Venezuela i que l'estat està jugant un paper important en el procés d'acumulació capitalista. Fins al moment el procés bolivarià s'ha concentrat, básicament, en intentar desenvolupar un mínim estat social del benestar, combinat amb un intent de potenciar el sector productiu nacional, mitjançant importants mesures de suport estatal al capitalisme nacional. Als sectors estratègics: telecomunicacions, banca i energia existeix una important penetració del capital transnacional que s'afiança com un dels elements centrals del model de desenvolupamanet econòmic. A tot això cal sumar-li una forta pressió sobre els equilibris ecològics derivats de l'agressiva explotació petroliera, gasífera i minera i dels projectes d'infraestructura energètica que se'n deriven. Aquesta activitat està afectant sovint als territoris on habiten distintes tribus indígenes fet que ha desencadenat forts moments de tensió entre els interessos indígenes i gubernamnetals.

Sense cap mena de dubteVenezuela ens mostra de manera clara quines són les possibilitats i limitacions dels processos revolucionaris en el marc del capitalisme global i del seu progrès econòmic .

Avui a Venezuela el procés revolucionari es troba totalment obert. Des del Caracazo del 1989 els moviments populars veneçolans no han experimentat cap derrota, al contrari han estat part activa i protagónica en la consolidació del nou model social i econòmic que s'ha traduït en millores substancials pel conjunt de la població més desafavorida. Chávez representa un moment important de la revolució. Ara bé, el futur del procés revolucionari,  no només a Venezuela,  dependrà de la capacitat dels moviments populars de superar l'intent de recomposició i utilització dels nou escenari per als fins i objectius del capitalisme internacionalitzat. Chávez no és res més que el resultat que ha motllejat, pel cas veneçolà,  el conflicte permanent en el capitalisme entre la lògica d'acumulació i la lògica alliberadora dels desposseïts.  Tinguem una cosa clara, amb o sense Chávez, el futur de la revolució a Venezuela  depèn novament dels desposseïts.

Bibliografia consultada:

Denis, Roland. Fabricantes de Rebelión. Ed. Primera Linea.

Denis, Roland. Rebelión en proceso. Ed. Ediciones Nuestra América Rebelde.

Torres López, Juan. La economía en tiempos de convulsión: luces y sombras .

Estadístiques de la Presidencia de la República Bolivariana de Venezuela.

Josep Manel Busqueta.

Ha participat a través de la fundació CEPS en tasques d'assessorament a la presidència de la República Bolivariana de Venezuela.  

Inici