1.-Per què cal denunciar el sistema penitenciari?

Quan ens acostem a la realitat que amaguen els murs de les presons, se'ns apareixen un munt de raons per denuncisr el que passa allà dins. L' ambient que es respira és força degradant, les injustícies arbitràries són constants. Si et portes “bé” et premien, si et portes “malament” et castiguen. Pallisses, maltractaments, sancions, explotació laboral, malaltia, desatenció mèdica, aïllament, dispersió, xantatge, mort, administració de psicofàrmacs per controlar la personalitat, silenci... La impunitat de què disposen els encarregats de fer funcionar les presons és total. Les tortures i els assassinats es denuncien però no s'investiguen, i molt menys es castiguen. Tant les persones preses com els carcellers ho saben, així les amenaces d' aquests últims prenen un realisme paralitzant per a molts presos i preses que es plantegen fer alguna cosa per denunciar tanta injustícia. El tractament individualitzat a la teoria serveix per a “satisfer” millor les necessitats de cada persona, a la pràctica destrueix la solidaritat entre les persones que comparteixen un problema comú. De totes maneres, potser comença a ser hora de superar el discurs garantista que es limita a denunciar les irregularitats que, segons el que estipulen les lleis de l' Estat, es produeixen a l' interior de les presons. No es tracta de qüestionar la necessitat d' aquesta tasca de denúncia, però si no se li dóna un sentit estructural, hi ha perill d' entendre aquestes irregularitats com a aspectes que no funcionen i que s' han de millorar. Ja és hora de plantejar públicament qui són els que es beneficien d' aquesta situació d' impunitat i de predomini dels abusos de poder. I, anant més enllà, qui necessita les presos, qui les financia, qui les controla, qui s' encarrega de fer-nos creure que les necessitem tots i totes i-el més important- per què les necessitem Les institucions oficials ens bombardegen amb el missatge de la “seguretat ciutadana”, i amb aquest teló de fons ens expliquen que la policia, la justícia i les presons estan al servei de la ciutadania, i que ens defensen dels delinqüents. Així creen una sensació d' inseguretat que fa “evident” la necessitat d' unes respostes repressives cap a determinats sectors de gent que s' estigmatitzen com a delinqüents. Per parlar sobre la presó en tota la seva dimensió, és imprescindible analitzar les causes que porten a la gent a complir llargues condemnes als Centres Penitenciàris de l' Estat. Una resposta fàcil d' entendre per a torhom és que la presó hi van els i les delinqüents. Si reflexionem sobre això, ens adonem que hi ha delinqüents de tot tipus de classe social (delictes financers, blanqueig de diners, narcotràfic, tràfic d' influències, terrorisme d' estat, crims de guerra, abusos de poder, tràfic d' armes, delictes mediambientals, delictes contra els i les treballadores, etc.) Però si seguim reflexionant, ens adonem tambè de què –segons fonts oficials- el 80% dels i les preses de l' Estat procedeixen de famílies molt humils de classe treballadora. Per tant, per a definir el tipus de gent que omple les presons, s' adequa més l' afirmació de què a les presons hi van els i les pobres. “(...) El crimen es el espejo del orden. Los delincuentes que pueblan las cárceles son pobres y casi siempre trabajan con armas cortas y métodos caseros... Si no fuera por esos defectos de pobreza y artesanía, los delincuentes de barrio bien podráin lucir coronas de reyes, galeras de caballeros, bonetes de obispos y sombreros de generales, y firmarían decretos en vez de estampar la huella digital al pie de las confesiones. (...)” Eduardo Galeano, Patas Arriba. Molta gent estaria d' acord en què l' actual sistema econòmic, el capitalisme o neoliberalisme, es basa en l' explotació d' una majoria treballadora (que nomès disposa de la seva capacitat de treballas per a sobreviure) per part d' una minoria prpietària de les grans empreses. Aquesta minoria “lloga” la capacitat de treballar dels i les treballadores per a generar riquesa, però no paga d' acord amb els beneficis que obté i, en molts casos, tampoc paga d' acord amb les necessitats de la persona que treballa. Depèn de la situció concreta i del context en el que es troben l' empresa i el treballador. Per exemple, els propietaris de les multinacionals han descobert que al sudest asiàtic poden fer treballar nens i nenes de sis anys durant 16 hores al dia i pagar-los amb un plat de sopa, o que –a l' Estat espanyol- poden fer treballar persones inmigrades sense papers durant moltes hores per uns sous de misèria i sense contracte ni Seguretat Social, o que poden fer treballar als i les joves amb “contractes basura” i pagant-los sous que no els permeten sobreviure, i un llarg etc. Així, les classes dominants –que concentren un gran poder econòmic a les seves mans- cada cop són més riques i les classes populars cada cop més pobres. Però, per a mantenir aquesta situació tan injusta, les èlits econòmiques necessiten una sèrie de mecanismes i institucions que s' encarreguen de mantenir aquesta situció de desigualtat. Les grans multinacionals necessiten una sèria d' institucions econòmiques (FMI, BM, OMC, etc) que s' encarreguen de dictar les polítiques econòmiques que han d' aplicar els Estats dels diferents Països, i que els permeten –gairebé sempre- controlar les regles del joc de manera que sempre siguin els guanyadors. També necessiten uns estats febles que apliquin sense rèpliques les seves receptes, i que s' encarreguin de vendre-les a la població com a mesures que interessen a la majoria. Per exemple, la Reforma Laboral de 1994 estava dissenyada als informes del FMI alguns anys abans, en els mateixos termes que la va aplicar el govern: “desregularització del mercat laboral”, “flexibilització dels horaris”, “abaratiment dels acomiadaments”, “mobilitat geogràfica dels i les treballadores”,...Això suposa empitjorar significativament les condicions de treball de la gent i, per tant, les seves condicions de vida (dificultar l' accès a la vivenda, inestabilitat, falta de seguretat, precarització, etc.). Però al Govern va explicar l' aplicació d' aquestes mesures de política econòmica d' acomiadament reduïnt les indemnitzacions per part de l' empresa al treballador o treballadora, i es desregulava el mercat laboral i es flexibilitzava l' horari de treball, etc., s' incentivaria la contractació de nous treballadors/es que estaven a l' atur. Però amb això no n' hi ha prou, i el poder econòmic necessita també dels aparells repressius dels estats per a controlar els sectors més marginats de la població que es veuen obligats a delinquir per a sobreviure, i –al mateix temps- neutralitzar els intents d' alguns grups o persones que s' enfronten al poder denunciant aquesta situació i intentant donar-li la volta. Per a aquesta funció, els estats compten amb cossos policials i militars, aparells de justícia que s' encarreguen de maquillar la realitat barrejant moralitat i legalitat, i sistemes penitenciaris que s' encarreguen d' apartar la gent que molesta i que serveixen d' amenaça per a la gent que pretén lluitar contra l' actual estat de les coses o que, amb la seva manera de buscar-se la vida, desestabilitza el sistema econòmic que permet mantenir la riquesa concentrada en tan poques mans. “Se condena al criminal y no a la máquina que lo fábrica, como se condena al drogadicto y no al modo de vivir que crea la necesidad del consuelo químico y su ilusión de fuga” Eduardo Galeano, Patas Arriba.

www.sindominio.net/presosenlucha