alternatives a la globalització capitalista: més enllà de les contracimeres.
RESISTÈNCIA ANTICAPITALISTA
Què entenem per globalització capitalista?

Simplificant: la globalització capitalista no és res més que una intensificació de l'imperialisme econòmic que exerceixen les grans corporacions transnacionals que, originàries dels països enriquits del centre, s'han apoderat -aliant-se amb les èlites locals- dels sectors econòmics centrals (energia, telecomunicacions, matèries primeres) dels països empobrits, desposseint encara més les poblacions. El capital impulsa una internacionalització de l'economia basada, entre altres, en: a) la lliure circulació del diner, la mercantilització absoluta dels espais i necessitats socials. Desregulació dels paraxocs socials que corregien els impactes nocius de l'economia de mercat: privatització del sector públic, flexibilitat laboral o empresarialització de les relacions laborals, polítiques fiscals favorables als rics. b) el buidat de sobirania d'institucions mínimament lligades al control democràtic (municipis, parlaments) i potenciació d'organismes i tractats internacionals no subjectes a la participació de la població: Organització Mundial del Comerç, G-7, Banc Mundial, Acord Multilateral d'Inversions. El govern mundial, per tant, és exercit per les corporacions del capitalisme financer. Paral·lelament, esclafament d'organismes i mecanismes de participació social i de democràcia directa. c) la intensificació de les estratègies repressives per a tractar els conflictes derivats de la desigual distribució de la riquesa (lleis d'estrangeria), control policial de la població. Criminalització dels moviments socials, augment de la despesa militar, presons, cossos policials, sistemes de seguretat. d) l'agudització de la devastació ecològica: Repsol a Bolivia, Endesa a Xile, etc. e) l'ús de les noves tecnologies per tal de prosseguir paral·lelament amb l'acumulació del capital i l'expropiació del coneixement de majories mundials. f) proletarització i semi-esclavisme a Àsia, Àfrica, Amèrica llatina, ofensiva contra les formes autònomes de vida (comunitats,...), feminització de la pobresa. g) etcètera. Amb la globalització neo-liberal, els capitalistes han superat la crisi mundial que patiren a mitjans dels 70, quan el règim d'acumulació fordista dels països rics (grans fàbriques, classe obrera, estat de benestar, etc) els suposava un impediment social i econòmic per a l'expansió del capital. La màquina de fer diners ha tornat més engreixada que mai, a costa de la pell de la majoria de la població mundial. Algunes respostes socials a la globalització Una part rellevant dels moviments socials que s'oposen a la globalització capitalista han assumit amb entusiasme l'estratègia de ser presents a les cimeres que impulsen els amos del món per a aprofundir el seu domini. Malgrat que les revoltes a aquestes trobades internacionals ja vinguin de lluny (Madrid, Amsterdam -600 detingudes el 1997!- Colonia, etc) no és fins la Ronda del Mil·leni de l'OMC a Seattle on les contracimeres en els països occidentals passen, de ser una expressió més de les lluites, a constituir-se com un dels moments-força de l'esquerra internacional. FMI a Praga, caps d'estat a Niça, fòrums dels dirigents econòmic i polítics a Davos, Banc Mundial a Barcelona... En les contracimeres, surt a la llum un moviment multiforme de descontents, estereotipats mediàticament com una barreja de violents, il·luminats i mancats d'alternatives, que tanmateix són els únics que planten cara a les ànsies de diner i poder dels ja rics i poderosos, i que per tant són tractats amb certa simpatia i condescendència per part dels periodistes progres. És innegable que l'estratègia de les contracimeres ha estat efectiva en diverses ocasions per a sabotejar o dificultar els treballs de la tecnocràcia, així com per denunciar públicament la irracionalitat capitalista. També ha estat útil per a reforçar la cooperació i el coneixement entre grups anticapitalistes d'arreu del món, que han tingut la possibilitat d'intercanviar punts de vista i experiències més enllà del seu entorn local. Tanmateix, existeixen alguns punts dèbils en l'estratègia cimerista que caldria, com a mínim, treure'ls -més encara- a la llum per tal de possibilitar-ne la discussió. Entre d'atres, en destaquem un parell que ens semblen rellevants, i que basculen al voltant de les dues cares de què disposa el sistema capitalista de domini-opressió per a mitigar, fagocitar i en definitiva destruir les lluites que se li oposen. La primera, es tracta evidentment de la brutalitat repressiva amb que el poder respón les mobilitzacions antiglobalització a cada cimera. No només detenint centenars de manifestants, torturant-los, etc, durant i després de les manifestacions -com va succeir sobretot a Seattle i Praga-, ni escombrant les xarxes de resistència de les ciutat afortunades -desallotjaments a Praga-, sinó que sobretot la repressió es manifesta amb la criminalització prèvia dissenyada pels ministeris de l'interior de torn com a regalet per als i les rebels. A Seattle, Washington, Praga, l'estratègia de bloquejar físicament les cimeres donà resultats positius, doncs - a banda d'entorpir els treballs dels burocràtes- trencà una pau social que hagués suposat legitimar els organismes del capitalisme internacional. Tanmateix, el poder aprén i en aquestes convocatòries mundials s'hi juga massa com per permetre que se'ls acusi directament i amb ràbia de ser els causants del desordre i la injusticia global. Per tant, a partir de Praga -Barcelona!- el precalentament dels poderosos ha tingut l'amarg color de la guerra bruta i la criminalització: identificacions (mossos d'esquadra censen una assemblea del moviment de resistència global a Lleida), micròfons als actes, registres a locals, vinculacions inventades dels moviments socials amb ETA, etc. Què volem insinuar amb tot això? Sabem des de fa temps que als centres de decisió política i econòmica no els agrada que se'ls desemnascari i qüestioni, i que l'activitat revolucionària contra el capitalisme és resposta sovint amb manu militari. No diem per tant que els moviments socials no responguin a les provocacions ostentoses dels amos del món, sinó que ho facin -ho fem- amb les esquenes més cobertes, i consolidant organitzativament les lluites. Espais de contrapoders locals (consells, coordinadores, assemblees de barri o localitat, cooperatives, ateneus, centres socials...), mitjans de comunicació propis -contrainformació, autogestió de la intel·ligència col·lectiva que ens expropien quotidianament els mass-media-, organismes antirepressius estables i solvents,... Teixit social estructurat, en definitiva, que ens ajudi anul·lar les pretensions criminalitzadores del poder, antídot a les maniquees divisions violents/demòcrates, marginals/ representatius. Teixit social que, per algunes, no ho oblidem, ja és un objectiu en sí mateix: espais socials autònoms al poder i al mercat, on construir unes relacions socials basades en valor antagonistes als capitalistes (cooperació, assemblearisme, ...). Si organitzar grans contracimeres mogudetes ens treu temps per la construcció d'alternatives, pensem-nos-ho. I això evidentment no va pels que combinen bé les dues coses -que des d'aquí, salut- sinó pels ciber activistes perduts en el ciber espai de la revolució global, i sobretot, i ara amb més mala llet, pels oportunistes que aprofiten les contracimeres per a fer proselitisme barat, i que després, al barri, al curro, o allà on es materialitza veritablement la intensificació de l'explotació capitalista, s'esfumen i ni els seus grandiloqüents discursos ja no ens fan ni d'escut davant les porres de la precarietat, de la policia o de la insultant i sistemàtica propaganda de la televisió. I aquí volíem anar a parar. A la segona debilitat del contracimerisme global. A la segona estratègia dels centres de poder polític: la integració, la recuperació, l'espectacularització de les respostes socials a les cafrades capitalistes. Fins a Praga, possiblement, les respostes a les contracimeres encara havien estat protagonitzades pels moviments socials autònoms, moviments que combinen la crítica al capitalisme amb accions directes que pretenen influir realment en les activitats dels buròcrates reunits, no només generar un estat d'opinió. Aquestes agitades contracimeres han aconseguit mobilitzar determinats sectors de l'opinió pública internacional, qüestionar els aparells polítics de domini capitalista i demostrar, a la pràctica, que l'oposició al capitalisme està protagonitzada principalment per moviments radicals de base, amb unes formes organitzatives i uns objectius que van més enllà del pur reformisme, i que no reprodueixen les fòrmules jeràrquiques que han entronitzat la mateixa globalització. Davant d'aquesta nova visibilitat dels moviments anticapitalistes i antiautoritaris, i per la repercussió mediàtica que han obtingut les crítiques a l'economia de mercat, tots els aparells de les desgastades socialdemocràcies (doncs Blair a UK ha apostat fort pel liberalisme), els ecologistes moderats (que a Alemanya han renunciat als seus principis fonamentals), els sindicats integrats i desorientats pels seus continus pactes socials, aixi com una esquerra extraparlamentària desubicadíssima des de feia 20 anys, han apostat fort per les grans i mediàtiques posades en escena de l'antiglobalització com a balò d'oxígen que legitimi davant els seus militants el seu esquerranisme descafeïnat. Ha sorgit, tanmateix, un corrent ciutadanista (ATTAC, etc), que únicament planteja petits retocs a la globalització, i que no qüestiona les estructures de domini capitalista. Davant d'aquesta nova conjuntura, els moviments anticapitalistes no podem deixar que el reformisme capitalitzi i desvirtui les lluites contra el poder. Al capitalisme no se'l reforma, se'l destrueix atacant-lo i construint alternatives quotidianes A Barcelona, davant la cimera del BM, els reformistes ultimen l'operació de recuperació de les lluites populars. Durant tot l'any, en aquesta ciutat, les lluites socials han estat protagonitzades per sectors que rebutgen els esquemes representativistes (partit, eleccions), i que opten per l'assemblearisme i l'autonomia com a formes de construir contrapoder. Sense papers, centres socials okupats, pagesia, conflicitivitat laboral fora dels sindicats majoritaris, antimilitarisme, moviment estudiantil assembleari, etc, ens indiquen que la crítica de l'explotació capitalista sovint passa també per la crítica de les fòrmules de dominació i integració polítiques. Partits, sindicats, ONG, massa sovint han legitimat, amb el pacte i la delegació, la consolidació d'un sistema polític i econòmic que s'escapa de les mans de la gent del carrer. És urgent experimentar formes de lluita que desbordin la carcassa progressista, dificultin el domini capitalista, i materialitzin les nostres potencialitats. És clar que la misèria de la vida quotidiana que ens imposa l'economia de mercat no la resolem votant en les eleccions de torn, ni consumint la infinita gamma de productes alienants i superflus, ni competint en un mercat de treball precaritzat, ni disfrutant un atur sense recursos. La resolem com podem, amb imaginació i ganes, edificant petites complicitats col·lectives, obrint-nos la prespectiva d'un present més il·lusionant. Des de l'autoorganització, el treball cooperatiu, la resistència comunitària front el poder i el mercat, practicant formes de viure i lluitar que ens dignifiquin. Petits grupets, iniciatives, persones aïllades que tramem continuament com donar-li la volta a les coses, que de vegades fugim del poder perquè ens fa por i de vegades ens hi enfrontem amb contundència perquè ja n'estem fartes. Gents que gairebé sempre anem a la nostra, amb els nostres, i que en ocasions celebrades ens ajuntem amb les altres, quan en tenim ganes i ho necessitem. En aquest cas, hem obert un procés on tinguin cabuda diferents sensibilitats crítiques amb el capitalisme, amb la idea de generar un espai de lluita al carrer que no es restringeixi únicament a la cimera del BM, sinó que durant els mesos de maig i juny s'intensifiquin les accions, propostes i debats de la revolta multiforme i plural que estem constituint durant tot l'any. Per l'1 de maig, volem convertir la manifestació de la resistència anticapitalista en una reapropiació del carrer on expressem el rebuig a la forma neoliberal del capitalisme i -important- al capitalisme mateix, exterioritzem el malestar del treball assalariat i la seva precarietat, on condemnem la violència de la llei d'estrangeria i la violència patronal, on celebrem les formes que hem triat per a construir esbossos d'alternatives a la societat salarial i mercantilitzada. Alternatives locals, que ens resistim a la bogeria capitalista mundial des de la nostra quotidianitat. Comunicació horitzontal, autonomia, assemblearisme, acció directa, solidaritat, resistència, cooperació... plantant cara a l'atomització capitalista, a la jerarquia i a la delegació, a la claudicació, a la passivitat i l'individualisme, al poder del diner. A més de la mani, estem preparant també unes jornades que recullin experiències rupturistes de lluita dintre les empreses (COP, LUMAX, Estratel,...) i fora d'aquestes (assemblea aturades de Barakaldo, immigrants en lluita). Aquest escrit és, per tant, una invitació perquè lluitem plegades...

...REBUTGEM EL CAPITALISME, CONSTRUIM AUTOORGANITZACIÓ!