Des del principi, el meu, van ensenyar-me què volia dir ser dona. M´ho van explicar amb paraules i gestos. Amb faldilles i nines, amb cuinetes i el dret al plor com a única forma de protesta i ràbia.
Semblava més propi del meu gènere ocupar-me dels sentiments i la neteja de tot sense esperar, a més, cap reconeixement als meus esforços.
Al meu germà van fer-li entendre que plorar era de nenes. I que les nenes no serien mai homes. Que els projectes d'home criden i, si cal, tumben l´enemic a cops de puny. Que els homes desitgen dones, i diners, i enemics laborals o futbolístics, i guanyen batalles.
Suposo que per això ell s'amagava sota el coixí a plorar la mort del iaio i ens expulsava a empentes quan intentavem abraçar el seu desconsol. A més de la pena, sentia la vergonya de no poder contenir-la. Era un nen que havia de fer-se home.
Amb el temps vaig comprendre que tantes directrius a l'hora de formar-me com a dona heterosexual era una manera de control.lar-me. De restringir-me en molts àmbits. De dir-me què havia de comprar, què havia de pensar, a qui havia d´obeir. De desviar la meva atenció tot ensenyant-me que l´enemic no era l´empresari explotador, els governants assassins, els policies repressors, la televisió alienant, els periodistes mercenaris mentint cada matí.
No, els meus enemics eren el greix, serien les arrugues i els cabells blancs, els pèls a les cames, els pits caiguts i, sobretot, les altres dones: les més maques, joves, les que s´adeqüessin més als dictats de la imatge imposada.
I no n´hi havia prou. També em deien que per a tenir una feina havia d´estudiar molt. I si volia ser una dona poderosa havia d´aprendre els comportaments públics masculins ( els que li havien ensenyat al meu germà). Però, a més, si volia atraure els homes, cosa en la qual m´havien enseyat a basar en gran part la meva autoestima, calia que continués, fins a la mort, aquesta guerra absurda i esgotadora contra la cel.lulitis i les altres dones.
No van dir-me què havia de fer si en comptes de "caçar" homes preferia estimar persones. Tampoc comprenien que no volgués ser una dona del poder. No hi havia respostes a moltes preguntes, malgrat que afirmaven tenir-les totes.
Per això volem parlar de gènere. Un cop més. Tots els que calguin. Volem parlar de com ens sentim les dones, els homes, heteros, lesbianes, homosexuals, transexuals. Tots aquests noms que ens posen per control.lar-nos, per tenir-nos ben classificadets/etes i que no oblidem mai el que ens toca fer, i que al final acaben per definir-nos. Volem denunciar que el patriarcat és una de les armes més poderoses que té el capitalisme per sotmetre´ns i reprimir-nos. Volem parlar del dret a la maternitat o a l´avortament. Recordar el que vol dir parir sense el dolor cristià i sense que ens droguin per manipul.lar el nostre cos per la seva comoditat. O negar-nos a assumir l´instint maternal si no el tenim.
Del dret a continuar pensant que l´alliberament gay no té res a veure amb l´existència de garitos nocturns on poder tocar cossos prohibits d´amagat del món de fora.
Volem recordar les agressions diàries que seguim patint a la feina, al carrer , als bars (les lesbianes hem d´amagar la nostra sexualitat, com gran part dels homosexuals, perquè aquesta doble càrrega no totes, a no sempre, som capaces de suportar-la), o sigui, que hem de viure d´incògnit, aguantant llenguatges agressius i menyspreatius que fan referència a coses per a nosaltres boniques, dures, nostres.
Volem parlar de com ens sentim les dones inmigrants que hem hagut de venir a Occident.
Volem denunciar les presons i explicar com aquestes reprodueixen i reforcen els rols imposats en la societat capitalista.
Volem aprendre a mirar, no només a ser mirades i aprovades o descartades pel mascle que ens tassa...
Volem trencar amb allò que ens han imposat.

DESTRUIM EL PATRIARCAT!!!
DESCOLONITZEM ELS GÈNERES!!!