La Unió Europea i el comerç d’armes

Eduardo Melero, Centre Delàs

Segons les dades del SIPRI, els països de la Unió Europea (UE) són el primer exportador mundial d’armament pesat, per davant d’Estats Units i Rússia.

D’aquest fet es deriva una especial responsabilitat per a la UE, ja que les exportacions d’armament són prèviament autoritzades pels governs dels Estats que la integren. Una política irresponsable en aquesta matèria pot afavorir el sorgiment o recrudescència de conflictes armats, donar lloc a violacions de drets humans, o provocar situacions d’inestabilitat. L’exemple de L’Iraq, destinació habitual de les exportacions d’armament abans de la primera Guerra del Golf, hauria de resultar alliçonador.

El principal instrument de control de les exportacions d’armament en l’àmbit de la Unió Europea és la Posició Comuna 2008/944/PESC de 8 de desembre. Aquesta norma establix vuit criteris que haurien de tenir en compte els països de la UE a l’hora de concedir les autoritzacions administratives d’exportació d’armament. Aquests criteris són: 1) el respecte dels compromisos i obligacions internacionals dels Estats membres, especialment els embargaments d’armes acordats; 2) el respecte dels drets humans en el país de destinació final de l’armament; 3) la situació interna del país de destinació final, en relació amb l’existència de tensions o conflictes armats; 4) el manteniment de la pau, la seguretat i l’estabilitat regionals; 5) la seguretat nacional dels Estats membres; 6) els compromisos del país comprador enfront de la comunitat internacional; 7) el risc que l’armament exportat es desviï dintre del país comprador o es reexporti en condicions no desitjades; i 8) la compatibilitat de les exportacions amb la capacitat econòmica i tècnica del país receptor. En principi, la finalitat d’aquests criteris és la protecció dels drets humans, el respecte del dret internacional i la prevenció dels conflictes. La conclusió hauria de ser, llavors, que la UE manté una política rigorosa i responsable en matèria d’exportacions d’armament.

A pesar d’això, la realitat posa en qüestió aquesta conclusió. Els països de la UE han exportat armament a països com Aràbia Saudita, Xina, Colòmbia, Índia, l’Iraq, Israel, Pakistan, Sud-àfrica o Tanzània. Aquestes exportacions poden vulnerar els criteris abans esmentats.

La saviesa popular del «qui fa la llei fa el parany» pot resultar un bon punt de partida. Del que es tracta, per tant, és de plantejar-se en què consisteixen tals paranys.

Són tres els punts negres més importants que es recullen en la regulació legal. En primer lloc, no es prohibeix de forma taxativa l’exportació a països en els quals organismes internacionals han constatat greus violacions dels drets humans. En aquests casos, la Posició Comuna establix que els Estats han de ponderar amb especial deteniment i vigilància la concessió d’autoritzacions d’exportació, però no prohibeix expressament les exportacions a països que han violat greument els drets humans. Per tant, s’està reconeixent que, almenys en alguns supòsits, es podrà exportar armament a aquests països.

El segon parany consisteix en la possibilitat que els Estats exportadors tinguin en compte els seus propis interessos econòmics, socials, comercials i industrials a l’hora d’atorgar les autoritzacions d’exportació, encara que això contradigui el contingut dels criteris establerts en la Posició Comuna. És una pràctica habitual que els Estats afavoreixin les indústries d’armament radicades en el seu territori, obrint-los mercats, prestant-los assessorament i ajuda en les seves negociacions amb altres Estats, i fins i tot assegurant les seves operacions de vendes d’armes. Entre d’altres raons, ho fan perquè els governs són els principals clients de les empreses d’armament situades en el seu país i les exportacions contribueixen a reduir el preu dels equips que ells també compren. Al permetre que els Estats tinguin en compte els seus propis interessos econòmics, socials, comercials i industrials, la Posició Comuna està consagrant legalment les polítiques de suport a la indústria d’armament. Així, els Estats podrien donar prioritat a les exportacions d’armament enfront dels criteris relatius a la protecció dels drets humans, la prevenció dels conflictes i el manteniment de la pau i la seguretat internacional.

L’últim punt negre té a veure amb la possibilitat que un Estat de la UE pot decidir autoritzar una exportació d’armament encara que un altre Estat membre hagi denegat prèviament una operació d’exportació similar. Previsiblement, el resultat d’aquesta regulació és que els Estats interpretaran de forma menys rigorosa i responsable els criteris de la Posició Comuna per a no perjudicar a la seva indústria armamentista. En cas contrari, això no impediria que idèntiques exportacions es portin a terme per les empreses d’altres Estats membres.

La Posició Comuna 2008/944/PESC deixa en mans dels Estats l’aplicació de la política comunitària de control de les exportacions d’armament. Uns Estats que, fins a ara, s’han preocupat més de promoure les exportacions de la indústria de guerra que de prevenir conflictes, protegir els drets humans o garantir la pau i la seguretat internacional. En aquest sentit, la nova regulació no sembla voler canviar la situació.

Fuente